31.12.10

Uns quants discos d'aquest 2010

Abans que acabi l'any, volia fer justícia a uns quants discos que, encara no sé ben bé per què, no he arribat a ressenyar en aquest bloc, i que són dels que més m'han agradat i més he escoltat aquest 2010. A més, és clar, d'aquells que he destacat com a discos del més durant l'any, entre els quals hi ha autèntiques meravelles com Brothers, de The Black Keys, o Alegrías, de Howe Gelb & A Band of Gypsies.

The School, Loveless Unbeliever. L'àlbum de debut dels de Cardiff aplega les sis cançons dels seus dos primers singles ("All I Wanna Do", "Valentine", "Let it Slip" o la insuperable "I Want You Back") i n'ofereix set de noves. Precioses cançons de brillants melodies inspirades en el pop dels seixanta i en el millor pop escocès.



Los Planetas, Una òpera egipcia. Diuen que Los Planetas ara fan un disc bo, ara un de dolent. Com que l'anterior, La leyenda del espacio, era boníssim, ara tocava un de dolent. Doncs no ha estat així. Una òpera egipcia és una més que digna continuació del seu predecessor. Continua experimentant en la fusió del flamenc i el pop psiquedèlic, amb col·laboracions de luxe com les d'Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida), Antonio Arias (091, Lagartija Nick) o Enrique Morente, i amb grans cançons com "La llave de oro", "No sé cómo te atreves" o "Romance de Juan de Osuna".

Belle & Sebastian, Write About Love. He llegit en algun lloc que només per "I Want the World to Stop" ja paga la pena aquest disc. Certament, és un tros de cançó, però trobo que en el disc n'hi ha unes quantes més que també estan la mar de bé. Per exemple, la que obre el disc, "I Didn't See It Coming", o la que li dóna el títol, "Write About Love". Catorze anys després d'If You're Feeling Sinister, vuit anys després que Isobell Campbell deixés el grup, Belle & Sebastian continuen fent bons discos.

Mishima, Ordre i aventura. Amb el seu tercer disc cantat en català, el grup de David Carabén i companyia se situen en primeríssima fila de la música pop feta a casa nostra i ens deixen unes quantes cançons més d'antologia: "Tot torna a començar", "Només era una part de tu", "Tornaràs a tremolar", "Guspira, estel o carícia"...


Beach House, Teen Dream. No ha sigut disc del mes, potser perquè la distinció li va petita: li escauria més la de disc de l'any. Teen Dream és un disc que et transporta, que et fa somiar. Com el disc dels Fleet Foxes l'any passat. "Norway", "Take Care" o "Used To Be" són cançons meravelloses, però és que tot el disc és extraordinari, de cap a peus.


Per acabar, només volia afegir que aquests últims dies del 2010 estic escoltant força els nous àlbums de The Jim Jones Revue, Burning Your House Down, i d'Imelda May, Mayhem. Tots dos, ara mateix, em semblen boníssims. Ja em vagarà de parlar-ne amb més deteniment...

19.12.10

Best Coast al Razzmatazz 2

Bethany Consentino té talent. La líder dels californians Best Coast pot presumir del seu encert a l'hora de crear cançons irresistibles com "Sun Was High (So Was I)", "Boyfriend", "Crazy For You" o la insuperable "When I'm With You". Amb el seu primer àlbum, Crazy For You, publicat aquest estiu passat, Best Coast han esdevingut una de les sensacions del moment.

Bethany Consentino té talent. La líder dels Best Coast té una bona veu i la sap fer brillar: tant a l'estudi com a dalt de l'escenari. Ens ho va demostrar divendres a la sala 2 del Razzmatazz.

Però, a més del talent de Consentino, Best Coast necessita millorar la seva formació en directe. En el disc Consentino toca la guitarra i canta, mentre Bobb Bruno hi posa guitarra, baix i bateria. En directe Bruno es decideix per la guitarra i Ali Koehler els acompanya a la bateria. En molts moments del concert de divendres vaig trobar a faltar un baix, tot i que Bruno s'esforçava per suplir amb la seva guitarra l'absència d'aquest instrument. I és que totes aquelles cançons que en els discos sonen fresques i engrescadores en directe perden pistonada.

13.12.10

Mercè Rodoreda-Joan Sales, "Cartes completes (1960-1983)"

Han passat dos anys des que es va publicar: faig una mica tard, doncs, a escriure aquesta ressenya. És clar que puc excusar-me amb la magnitud de l'empresa: no sempre trobes el moment per començar la lectura d'un volum com aquest. I és que, poca broma, són 567 cartes que omplen més de mil pàgines! Un cop em vaig posar en marxa, però, em vaig trobar totalment atrapat per una obra de gran força literària, cosa que no ens ha d'estranyar coneixent-ne els autors. He de dir que no tinc el costum de llegir epistolaris, i que l'experiència ha estat tan forta, tan absorbent com la lectura d'alguna d'aquelles llarguíssimes novel·les de, per exemple, Roberto Bolaño, o, per esmentar un dels autors preferits de Joan Sales, Dostoievski.

"Escriure, estimat Sales, i escriure en català sobretot, és un plaer solitari", escriu Rodoreda en una carta de setembre del 1962. L'escriptura és un dels temes destacats d'aquest epistolari. Rodoreda i Sales debaten a propòsit de les novel·les de l'escriptora barcelonina: l'estil, els títols, els pròlegs... A propòsit d'unes correccions de Sales a l'original de La plaça del Diamant, Rodoreda li respon: "No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament". Però també parlen del panorama literari català, del món editorial, de les publicacions del moment (de la revista Destino en diuen el Cretino; de Serra d'Or en Sales diu que "no el llegeix absolutament ningú, fora d'en Triadú i la seva dona") i dels premis literaris: "Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris", escriu Sales el gener del 1964. I, és clar, de l'èxit que va assolint l'obra de Rodoreda: les reedicions, les traduccions, la pel·lícula de La plaça del Diamant, els premis.

D'altra banda, editor i escriptora no són indiferents al moment històric que els ha tocat viure. Durant els anys de la dictadura els toca passar pels maldecaps de la censura prèvia. Fora d'això, però, els comentaris són breus i puntuals. Més abundants són les reflexions, sobretot de Sales, durant els anys de la Transició. L'octubre del 1977, a propòsit de la tornada de Tarradellas, escriu: "Mentrestant aquí esperem l'arribada d'en Tarradellas (...). L'esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme. Penso, però, en la il·lusió i l'entusiasme del 14 d'abril de 1931, que havien de dur-nos cinc anys després a la més estúpida de les guerres, i em dic que qui sap si ara, que comencem sense entusiasme ni il·lusions, la cosa anirà de primera. Sempre els matrimonis de conveniència han donat millors resultats que els de passió."

Més enllà de la literatura i de la política, Rodoreda i Sales parlen de la vida, del pas del temps, de la vellesa i d'ells mateixos: "El mal de quan et fas vell és aquesta sensació d'efímer de moltes coses que abans si duraven un dia et semblava que no s'acabaven mai. Abans vull dir quan vivies d'il·lusions i tenies vint anys", escriu Rodoreda el juliol del 1963. Uns quants anys més tard, el desembre del 1979, l'escriptora es descriu així: "Encara que us sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada, que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament."

I vull esmentar, encara, l'impacte que em va causar la lectura de les últimes cartes, amb Rodoreda i Sales preocupats per afers domèstics, ignorant que els quedaven uns pocs mesos de vida.

En definitiva, la lectura d'aquest epistolari ha estat una experiència molt enriquidora.

3.12.10

Los Ginkas: visca el pop!

Los Ginkas són de Pamplona i diuen que fan pop-abilly. En el seu myspace (per cert, molt recomanable: a part de veure uns quants vídeos pots accedir, per exemple, a la descàrrega gratuïta del seu EP Ongi Ibili Pop-Abilly), es presenten com a Las Kasettes (les cantants Maier Gin i Edurne Kas), David Spector (baix), Tamu Tamurai i Mike Banana-rama (guitarres) i Javi Retumba-rama (bateria). Hereus del millor pop-punk fet en castellà (Alaska y Los Pegamoides, Kamenbert, TCR, Los Fresones Rebeldes), Los Ginkas tenen a punt el seu nou disc, el primer que publicaran en vinil: es diu Retumbarama, inclou 14 cançons i compta amb les col·laboracions de Terry IV, Las Lava Lamps, Parade, TCR, Astrogirls, Los Sfinters i Los Karatekas. Des de la pàgina web del segell Spicnic us podeu descarregar una de les cançons: "Linda Manz". I aquí us deixo un curiós videoclip, marca de la casa, d'un dels hits de la banda: "Fiesta en la luna".


28.11.10

Eddy Current Suppression Ring, "Rush To Relax"

Disc del mes, novembre 2010

Si fa quinze dies celebràvem el 25è aniversari de la revista Ruta 66, avui us presentem uns australians que sembla que hagin mamat tota la seva vida la saviesa musical que destil·la la veterana revista musical barcelonina. De fet, Rush to Relax, el tercer àlbum dels de Melbourne, va ser el disc destacat en el número d'octubre de Ruta 66.

Rush to Relax arrenca a la velocitat d'un fórmula 1 amb "Anxiety" i no afluixa amb "I Got a Feeling", una cançó que podrien haver firmat els Buzzcocks l'any 1977. "Tuning Out" em fa pensar, quan comença, en els californians The Zeros, però a partir dels dos minuts la cançó s'enfila en un llarg desenvolupament instrumental que ens transporta a l'Olimp dels déus: The Velvet Underground, Television, Wire... En aquests moments, l'àlbum fa un tomb: no ens trobem davant d'un disc de deu cançons de dos o tres minuts cadascuna, com ens podien fer pensar "Anxiety" i "I Got A Feeling". Ara, les breus i intenses "Walked Into a Corner" o "Isn't It Nice", que volten el minut de durada, alternen amb els més de quatre minuts i mig de "Gentlemen", un mig temps amb punxa, els sis i mig de "Tuning Out" o els més de set de "Second Guessing" (quin tros de cançó!). Mentrestant, a "I Can Be a Jerk" es deixa sentir la influència de Pavement. Per tancar el disc, "Rush to Relax": gairebé vint-i-cinc minuts que comencen amb unes guitarres i uns ritmes que invoquen Spacemen 3, Suicide, Joy Division o The Beasts of Bourbon i que deixen pas, a partir del minut cinc, al so de les onades. En definitiva, un disc collonut.


27.11.10

Jornada de reflexió


Amb l'avinentesa de la jornada de reflexió, us deixo un parell de vinyetes de Dinero, de Miguel Brieva. L'editorial Mondadori va editar fa un parell d'anys en un volum les cinc revistes que entre 2001 i 2005 havia publicat l'i·lustrador i humorista gràfic sevillà. Es tracta d'una obra absolutament genial que carrega amb intel·ligència i un sentit de l'humor brutal contra la dictadura de mercat en què vivim.

"¿Tú crees que somos felices, cariño?", pregunta l'home que porta un nen a coll a la dona que els filma. "¡Sí... lo pone aquí, en el visor de la cámara!", contesta ella. Val la pena ampliar la imatge i no perdre's cap detall!

21.11.10

Atom Rhumba, "Cynic Skin"

Com ja van fer els Beatles l'any 1969 (en el seu últim concert, a Savile Row, Londres), i com han fet després tants i tants grups (per exemple, U2 l'any passat a la BBC), Atom Rhumba han pujat al terrat per gravar el seu nou videoclip, el collonut "Cynic Skin", carta de presentació de l'àlbum Gargantuan Melee, amb què els de Bilbao tornen a l'activitat després de dos anys sense trepitjar els escenaris. No cal dir que celebrem el retorn del grup: encara recordem el seu magnífic concert al BAM del 2007!

13.11.10

Ruta 66: 25è aniversari

Amb el número 276 d'aquest mes de novembre, la nostra revista musical preferida, Ruta 66, compleix vint-i-cinc anys. I ho fa amb una edició especial de 144 pàgines, amb magnífica portada i sucosos continguts.

D'entrada, es revisen un per un aquests vint-i-cinc anys, destacant fets, discos, concerts i continguts de la revista. Així, rellegim fragments de les crítiques de grans discos com Rain Dogs (Tom Waits), Daydream Nation (Sonic Youth), New York (Lou Reed) o Slanted and Enchanted (Pavement), o de grans concerts com el d'Iggy Pop a l'Studio 54 (1989), Bob Dylan al Poble Espanyol (1993) o Tom Waits a l'Auditori del Fòrum (2008), amb les firmes prestigioses de Ladis Montes, Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Rafa Cervera.

Trobem també atractives entrevistes actuals a alguns dels protagonistes d'aquests vint-i-cinc anys: Iggy Pop, Paul Weller, Patti Smith, Elvis Costello, Solomon Burke o Fernando Pardo i Josele Santiago. D'altra banda, una selecció d'articles vintage recupera alguns dels millors reportatges o entrevistes publicats a la revista durant tots aquests anys, amb Nirvana, Teenage Fanclub, Gram Parsons o Matthew Sweet com a protagonistes.

Per acabar, una mirada al futur: el reportatge "Lo bueno está por llegar (guía de emergentes)" aposta pels que poden ser els músics i les bandes que destacaran els pròxims anys. Són vint-i-un noms entre els que hi ha Cheap Time, Fleet Foxes, The Low Anthem o The Strange Boys.

En definitiva, un especial 25è aniversari la mar d'interessant i entretingut, d'adquisició obligatòria. Felicitats, Ruta!

6.11.10

Fred i Son: visca el pop!

Fred i Son són de Barcelona, i en el seu myspace reconeixen les influències de grups com Prefab Spout, The Go-Betweens o Aztec Camera, però a mi em fan pensar sobretot en Las Aventuras de Kirlian, Family o Le Mans. Des de fa un parell de setmanes no puc deixar d'escoltar el seu primer disc, Diu que no sap què vol, publicat per Sones (responsables dels últims discos de Mujeres o Mishima), i que té edició en vinil de 180 grams!!! Impossible resistir-se als encants de cançons com "Cançó del pica-pica (si tu ets aquí)", "Plens de vida", "Cançó de Fred i Son" o "L'arc de Sant Martí". I ja que hi som, val la pena també anar a fer un volt pel bloc del grup: hi podrem veure, per exemple, les simpàtiques galetes Fred i Son!


30.10.10

Edwyn Collins, "Losing Sleep"

Disc del mes, octubre 2010

Feliçment -i miraculosament- recuperat d'una doble embòlia cerebral que li va provocar afàsia i paràlisi, Edwyn Collins torna a l'activitat discogràfica amb un disc ple de força, de vitalitat. Un disc que creix i creix a cada escolta fins a fer-se enorme, gairebé imprescindible.

Collins, nascut el 1959 a Edimburg, es va fer un lloc en el món de la música pop amb Orange Juice, una altra de tantes grans bandes de pop que han sorgit a Escòcia (pensem en Teenage Fanclub, Aztec Camera, Belle & Sebastian, Bis o BMX Bandits). Entre 1976 i 1985, Orange Juice van enregistrar quatre àlbums que els portarien a ser considerats els precursors de l'indie pop. La seva música, bàsicament pop, s'alimentava de les influències del punk, que acabava d'esclatar a les illes britàniques, del northern soul i de la música disco.

Després d'Orange Juice, Collins ha anat construint una seriosa carrera en solitari, que ja compta amb set àlbums -comptant aquest Losing Sleep- i algun èxit important com el de la cançó "A Girl Like You".

Collins, doncs, reneix amb Losing Sleep. I en aquest ressorgiment rep l'homenatge d'una colla de músics que col·laboren en cançons concretes del disc: Franz Ferdinand a "Do It Again", Johnny Marr a "Come Tomorrow, Come Today" o The Drums, que deixen la seva empremta inconfusible a "In Your Eyes". Brillen "Losing Sleep", "What Is My Role?", "I Still Believe In You" o "It Dawns On Me", cançons que parlen del procés dolorós de la malaltia, de la recuperació i de les ganes de viure, de la dificultat de tornar-se a situar: "De vegades estic a dalt, de vegades a baix, de vegades em pregunto quin és el meu paper", canta a "What is my role?".

24.10.10

Miranda July, "Nadie es más de aquí que tú"

L'edició en castellà d'aquest recull de relats de Miranda July porta, tant a la solapa com a les dues primeres pàgines, tot d'opinions sobre el llibre, procedents la majoria de la premsa escrita nord-americana. Tot lloances, és clar: "July és la veu de la seva generació", "L'única cosa que has de saber sobre aquest llibre és que Miranda July realment sap com explicar una història", "Hi ha bellesa i afecte, així com un gran enginy i, com a les millors històries, un deliciós sentit de l'inesperat"...  A mi, tanta unanimitat no m'acaba de fer el pes. Més aviat em fa l'efecte que amb aquest llibre deu passar el mateix que amb Tú, yo y todos los demás, la pel·lícula amb què July va debutar en el cinema (la va escriure, dirigir i protagonitzar) ara fa cinc anys: hi deu haver un munt de lectors que els agrada i molts altres que no el suporten. Recordo haver llegit, en relació a la pel·lícula, algunes crítiques al web Filmaffinity, i realment no hi havia consens. Recordo especialment el comentari d'un espectador que deia que s'havia passat tota la pel·lícula desitjant que a la protagonista l'atropellés un camió.

A mi em va agradar la pel·lícula, sense que em semblés la millor pel·lícula de l'any ni res per l'estil, i també m'ha agradat el llibre. Trobo que July explica les seves històries amb una sensibilitat molt especial, combinant de manera natural l'humor i l'erotisme. M'encanta "El equipo de natación", en què una noia, en el seu apartament, ensenya a nedar uns avis, amb quatre palanganes d'aigua calenta fent les funcions d'una piscina. M'agrada com explica els problemes sexuals de la parella protagonista de "Mon plaisir": "Ya no practicamos el coito. No estoy quejándome, es culpa mía. Me acuesto a su lado e intento enviar señales a mi vagina, pero es como tratar de sintonizar canales por cable en un televisor que no tiene cable. Mi mente pide sexo, pero mi vagina sólo espera el momento de orinar." Ara bé, si m'hagués de quedar amb un sol fragment del llibre, triaria el començament de "Los movimientos": "Antes de morir, mi padre me enseñó los movimientos que sabía hacer con los dedos. Se trataba de movimientos para conseguir que una mujer llegase al orgasmo. Me dijo que no sabía si aquello me sería de utilidad, teniendo en cuenta que yo era una mujer, pero que eso era todo cuanto podía dejarme como dote".

18.10.10

Homenatges a Carlos Berlanga i a Antonio Vega

Coincideix aquests dies la publicació de dos discos d'homenatge a dos dels més grans compositors de la història del pop espanyol: Carlos Berlanga (Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides, Alaska y Dinarama) i Antonio Vega (Nacha Pop). Tots dos morts més o menys recentment (Berlanga, el 2002; Vega, el 2009). I tots dos, més enllà dels grups amb què van assolir l'èxit massiu, amb unes interessants carreres en solitari.

Publicat per El Volcán Música, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un llibre-disc amb 22 versions de cançons d'un dels genis de la Movida. Obren Fangoria amb "En el volcán", una cançó que, diuen, Berlanga va escriure pensant en Alaska. Sorprenen Bebe, que converteix "A quién le importa" en un tango, Maderita, que fan de "Llegando hasta el final" una simpàtica ranxera, o Las Lavalamps, que fusionen "Odio" amb "Hard to Explain" dels Strokes. Destaquen també les aportacions que arriben des de Granada: Napoleón Solo fan una bona revisió de "Cebras" i Los Planetas excel·leixen amb "El verano más triste". En canvi, Glamour To Kill i Afrodita no estan a l'alçada de "Bailando" i "Ni tú ni nadie", que en surten força malparades. De "Vacaciones" n'hi ha dues versions: de la que en fa La Casa Azul se'n podia esperar molt més; la de Sarassas Music (o sigui, el senyor McNamara) és carn d'horroroteca: encara no tinc clar si és una genialitat o, com diria el meu amic Kako, un "trunyo". En qualsevol cas, és impagable la transformació de l'original "vacaciones en Sodoma, ¿qué prefieres, mantequilla o Tulipán?" en "vacaciones en Chipiona, ¿qué prefieres, una morcilla o salsichón?". En conjunt, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un disc prou interessant i que compleix amb escreix la seva funció bàsica: fer-nos patent l'enorme qualitat del cançoner de Berlanga.


De l'homenatge a Antonio Vega se n'encarrega Universal Music, amb un disc, El alpinista de los sueños, que surt el 26 d'octubre, i que poc aporta d'interessant després d'aquell ...Ese chico triste y solitario publicat per Polygram l'any 1993. Si aleshores eren gent com Ketama, Gabinete Caligari, Fangoria, Aviador Dro, Los Secretos, Pistones o Manolo Tema els que s'enfrontaven al repertori d'Antonio Vega, ara són Bunbury, Amaral, Shuarma, Marlango o Nena Daconte.
De moment ja en podem escoltar un avenç en forma d'EP amb cinc cançons. Lori Meyers fan una versió massa mimètica, per al meu gust, de "Esperando nada". Les veus i les modulacions de Nena Daconte i de Zahara cantant "Tesoros" i "Lucha de gigantes", respectivament, són de jutjat de guàrdia. Només se salven, com sempre, Los Planetas amb una versió de "Quiero estar mejor", una cançó del segon àlbum de Nacha Pop (Buena disposición, 1992). En recuperem aquí la versió original, en un vídeo d'un playback a TVE de 1981:


12.10.10

Steve Toltz, "Una part del tot" (II)

Ja us vaig recomanar, dies enrere, aquesta novel·la de l'australià Steve Toltz. Ara només vull reproduir uns quants fragments seleccionats, deu en total. Espero que us faran venir ganes de llegir el llibre, si és que encara no ho heu fet!

1. No és que la bogeria s'encomani, tot i que la història humana està plena de casos d'histèria col·lectiva -com el període en què al món occidental tothom anava amb mocasins blancs sense mitjons.

2. Vaig descobrir més coses sobre les propietats de la soledat, com ara que és com si una mà acabada de sortir de la nevera t'estrenyés lentament els testicles.

3. Al vestíbul hi havia un tauler negre protegit amb un vidre on figuraven en lletres blanques els residents de l'edifici. A l'espai corresponent al quart pis, vaig llegir el nom de la meva última esperança: Strangeways Publicati ns. Hi faltava la o. No era difícil entendre per què: al sisè pis hi havia una empresa que es deia Cooperativa Voodoo, mentre que al segon pis s'hi havia instal·lat la seu de Tintoreria Ooooops!

4. Feia tres quarts d'hora que era a la dutxa. Ja sé que això és imperdonablement desconsiderat amb el medi ambient, però havia llegit a New Scientist que d'aquí uns dos milions d'anys l'univers haurà arribat al límit de la seva expansió i començarà a contreure's com una goma, el temps recularà i (per tant) l'aigua acabarà tornant al mànec de la dutxa.

5. ¿Per què em passa que quan sento algú que exposa un gran raonament filosòfic tinc la mateixa sensació que quan veig algú que vesteix el seu gos?

6. -¿Tu creus en la Bíblia, Jasper? -em va preguntar de sobte.
- Igual que crec en El gos dels Baskerville.
- Em sembla que t'entenc.
- El problema és que gairebé sempre, quan se suposa que Déu és l'heroi, fa la impressió que és el dolent. Vull dir: fixi's què va fer amb la dona de Lot. ¿Quina mena de divinitat converteix la dona d'un home en una estàtua de sal? ¿Quin crim havia comès? ¿Mirar enrere? Reconegui'm que és un Déu completament ancorat en el temps; si no fos així, hauria pogut deixar ben desconcerts els antics convertint-la en un televisor de pantalla plana o almenys en una columna de velcro.

7. Ficar-me el llit amb aquella dona jove i guapa em feia sentir una mena d'orgull patètic i adolescent (…). Vaig començar a veure els meus genitals com unes bèsties imaginàries d'un poema èpic escocès del segle XIV.

8. Convertir-se en un personatge públic és com provar de fer amistat amb un rottweiler amb les butxaques plenes de carn.

9. Personalment, em mantenia ben lluny dels diaris i jurava que m'hi mantindria sempre més. He arribat a la conclusió que llegir el diari és una mica com beure't el teu propi pipí: hi ha gent que diu que és bo, però jo no m'ho crec.

10. -¿Saps què deia Mencken sobre el cos humà? Deia el següent: “Tots els errors i la incompetència del Creador arriben al punt culminant en l'home. Com a mecanisme, és el pitjor de tots: al costat seu, fins i tot un salmó o un estafilococ és una màquina ben pensada i eficaç. Té els pitjors ronyons que es coneixen en la zoologia comparativa, els pitjors pulmons i el pitjor cor. L'ull, tenint en compte la funció que ha d'assumir, és menys eficaç que l'ull d'un cuc de terra; si un fabricant d'instruments òptics fes un bunyol així els clients el linxarien.”

9.10.10

John Lennon, 70 anys


Avui John Lennon hauria complert 70 anys, i d'aquí a un parell de mesos en farà 30 que va ser assassinat per Mark David Chapman. Escric aquestes ratlles mentre escolto a YouTube cançons de Lennon i cançons dels Beatles. Confesso que sempre m'han atret més els Beatles que els Stones. De ben petit ja xalava amb la col·lecció de singles dels de Liverpool que m'havia deixat el meu oncle, en Pep de Mataró, i que jo enregistrava potinerament amb la meva gravadora de casset situada davant l'altaveu del tocadiscos Dual. També he d'admetre que sempre he sigut més d'en Lennon que d'en McCartney.

Les iniciatives per celebrar els 70 anys de Lennon es multipliquen arreu, i també a Internet, és clar. A través de YouTube, per exemple, Yoko Ono, a més de desitjar pau a tot el món, ens convida a enviar vídeos d'homenatge a Lennon.

L'Home Cactus també s'apunta a les celebracions. En primer lloc, amb una de les meves cançons predilectes dels Beatles, "Sexy Sadie", una cançó que Lennon va escriure en el viatge a l'Índia que els Beatles van fer l'any 1968 i que Lennon volia que es titulés "Maharishi".


D'altra banda, d'entre tots els cantants i grups que al llarg dels anys han retut homenatge als Beatles amb magnífiques versions de les seves cançons, he triat la brasilera Rita Lee, que en el seu disc del 2005 Bossa'n Beatles cantava, entre d'altres, aquest "A hard day´s night".


2.10.10

Eels, "Tomorrow Morning"

Disc del mes, setembre 2010

Ja tenim aquí un altre disc de la banda de Mr. E, l'home de "Novocaine For The Soul", l'home de "I Like Birds" (cançó que es va popularitzar gràcies a un anunci del centre comercial La Maquinista), l'home que ha publicat recentment l'aclamat llibre (que encara tinc pendent de llegir) Cosas que los nietos deberían saber.

Aquest disc tanca la trilogia que començava amb Hombre Lobo (2009) i continuava amb End Times (2010). Segons explica E en una entrevista a Ruta 66 (núm. 274, setembre del 2010), "Hombre Lobo seria desig, End Times és pèrdua i Tomorrow Morning és renovació". En la mateixa entrevista diu que "d'una banda volia un àlbum càlid i ple d'amor a tothom, i de l'altra volia utilitzar molta electrònica. I vaig pensar, ¿què passaria si combino les dues idees, i creo una obra càlida que sigui una celebració de les coses que més m'agraden a la vida i ho faig amb molta electrònica?"

Tomorrow Morning combina peces intimistes i minimalistes, en què prescindeix de les caixes de ritmes ("I Like The Way This Is Going" o "The Morning"), amb un parell d'instrumentals, amb moments amb nervi ("Baby Loves Me", "The Man" o "Looking Up") i amb delicatessen com "Oh So Lovely", "Mystery Of Life" o, sobretot, la grandíssima "Spectacular Girl".

I no em puc estar de recomanar-vos l'edició limitada del disc, que inclou un segon CD amb quatre cançons que no són en absolut material de rebuig. De fet, "Let's Ruin Julie's Birthday" és la meva cançó predilecta del nou treball d'Eels; després de "Spectacular Girl", és clar.

Us deixo, per acabar, un parell de videoclips.
 




26.9.10

Belle & Sebastian al BAM

Genial, el cartell dels concerts del BAM a l'antiga fàbrica Estrella Damm! Si el penjo avui és perquè fins ahir no l'havia vist! Quan el vaig veure, el primer que vaig pensar va ser: al Capità Toni [d'Ones de l'Espai Exterior] li encantarà! 

La gran atracció d'aquest BAM, per a mi, eren els Belle & Sebastian. Ja havien vingut el 97, però llavors me'ls vaig perdre. I mai els havia arrribat a veure en directe. Fins ahir. I, la veritat, és que ahir tampoc hi confiava gaire: la ubicació de l'escenari de l'Estrella Damm no és la més indicada per a un concert d'un grup de la magnitud dels Belle & Sebastian. Sincerament: em veia a venir una gentada per fugir corrents. Vaja, que no descartava l'opció d'arribar a Barcelona, veure que no hi havia maneres d'apropar-me a l'escenari i anar-me'n al cine. Per sort, no va ser així. Ara bé: com que ni de lluny m'havia imaginat veure el concert de tan a prop, no havia dut ni la màquina de fer fotos. O sigui, que no tenia fotos per il·lustrar aquesta entrada. Però llavors va començar el concert i vaig veure l'Stuart Murdoch dalt l'escenari i vaig pensar (i ja serà el segon cop que apareix en aquest escrit) en el Capità Toni, que fa un milió d'anys es va fer una foto amb el músic escocès a Benicàssim i me l'havia enviat. I vaig pensar que ja tenia una imatge per acompanyar aquest text. 


I mentrestant els escocesos començaven interpretant cançons del pròxim disc que han de publicar el mes que ve, i tocaven "Like Dylan In The Movies" (tot un clàssic!), tot i que una mica deslluïda: algun problema de so feia que la secció de cordes no acabés de brillar. Al meu parer, el concert no va acabar d'arrencar fins que van arribar "The Boy With The Arab Strap" i "Another Sunny Day". I fins al final, una hora i mitja en total, va ser meravellós. Això sí, el final va ser una mica estrany: un sol bis amb una sola cançó (no me'n feu dir el títol), quan encara no havíem escoltat "The Blues Are Still Blue" o la perla del nou disc, "I Want The World To Stop". Eren les dotze i tocava tancar la barraca. Què hi farem!

22.9.10

Torna el BAM!


Una setantena de grups configuren la programació del BAM d'aquest any, el que fa divuit. Un BAM, com ja és habitual, d'allò més heterogeni, en què hi caben el pop dels Morning Benders, el hip hop experimental d'Anti-Pop Consortium, el reggae de Dubby Yond, l'electro pop d'I Blame Coco o el swing de Vinila von Bismark and The Lucky Dados. 

Si no tingués res a fer, jo el que faria seria començar el dijous, a la plaça Joan Coromines, amb el concert de Mujeres i els Surfing Sirles. L'endemà, divendres, me n'aniria a la Plaça Reial a veure The Morning Benders i Mishima. I, és clar, acabaria la festa el dissabte, a l'antiga fàbrica d'Estrella Damm, amb els Belle & Sebastian.




15.9.10

Steve Toltz, "Una part del tot" (I)

Tota una sorpresa, el debut de l'australià Steve Toltz. Afirma que s'ha guanyat la vida amb feines tan diverses com ara productor, guàrdia de seguretat, guionista, detectiu, càmera o professor d'anglès, i ara, amb Una part del tot, se'ns revela com un novel·lista a tenir en compte. "S'enlaira com un coet", "La inventiva de Toltz és tan impressionant com la seva velocitat narrativa", "El debut d'un gran talent còmic" o "D'una imaginació espaterrant" són alguns dels elogis de què s'ha fet mereixedor Toltz en els més prestigiosos mitjans d'arreu del món.

Perquè, certament, Una part del tot és una novel·la trepidant, divertidíssima i d'una imaginació desbordant. Però és alhora una novel·la amb substància, una novel·la que reflexiona sobre els grans temes: l'amistat, la solitud, l'amor, la marginació, l'educació, la malaltia...

Toltz és agudíssim i la novel·la és plena de moments que fan petar de riure. En acabar-ne la lectura, havia marcat més de vint-i-cinc frases o fragments per reproduir en aquesta ressenya! Em reprimiré (només de moment!) i únicament transcriuré aquest diàleg entre Martin Dean i el guàrdia de la presó en què Terry, el germà de Martin, està tancant i incomunicat. Martin es vol acomiadar de Terry abans de marxar d'Austràlia. Però no pot parlar amb el seu germà:

"-¿Li pot dir que el seu germà ha vingut a dir-li adéu?
-El seu germà no ha vingut pas.
-Sóc jo, el seu germà.
-Ah, i ¿quin missatge vol que li faci arribar?
-Digui-li que me n'he anat a l'estranger.
-Però ara ha tornat, ¿eh? ¿Quant temps ha estat fora?
-No ho sé. Un parell d'anys, potser. Però quan l'hi digui, faci servir el futur, ¿d'acord?
-¿Per què?
-És una broma nostra.
-Molt bé. Li diré que el seu germà marxarà a l'estranger un parell d'anys -em va dir, i em va fer l'ullet.
-Perfecte -vaig contestar."

Un diàleg digne de La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole, o de Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek!

29.8.10

Howe Gelb & A Band of Gypsies, "Alegrías"

Disc del mes, juliol-agost 2010

"Y él dice: que el duende me coja trabajando", canta Howe Gelb a la cançó "The Ballad of Lole y Manuel". A ell segur que el "duende" el trobarà treballant. Si no, expliqueu-me com s'ho ha fet l'home per publicar més de quaranta discos en tot just vint-i-cinc anys: més d'una vintena amb la seva banda Giant Sand, una quinzena llarga en solitari i uns quants més amb grups paral·lels com Arizona Amp and Alternator, The Band of Blacky Ranchette o OP6.

Han passat tres anys des que, aprofitant un concert de Gelb a Córdoba, va néixer el projecte d'aquest disc, un dels principals artífexs del qual ha estat Fernando Vacas, membre del grup Flow i propietari de la discogràfica Eureka i de l'estudi de gravació amb el mateix nom. "No va tardar tres anys a fer-se. Va ser més aviat que jo vaig passar tres anys sense voler acabar-lo. Mai faig plans: són l'enemic de l'estat. Fa temps vaig decidir prendre un altre camí: el camí de la improvisació, com els jazzmen de l'època del be bop", diu Gelb en una entrevista a la revista Rockdelux (RDL 286, juliol-agost 2010).

A Alegrías Gelb compta amb "A Band of Gypsies", un grup de músics gitanos creat per a l'ocasió, entre els quals trobem Raimundo Amador, Lin Cortés, Juan Fernández "Panki" o Antonio Fernández "Añil"": "Qué hago yo con estos cuatro gitanos y con un popero, y yo pistolero?", llegim a l'entrevista delRockdelux. Doncs el que han fet és un inspirat àlbum que fusiona Arizona amb Córdoba, el country amb el flamenc. Un disc que cal guardar al costat de Blues de la frontera (1987), de Pata Negra, d'Omega (1996), d'Enrique Morente i Lagartija Nick, i de La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas: tres acostaments al món del flamenc des del blues, el rock i el pop psiquedèlic, respectivament.

Pot sorprendre l'interès d'un individu d'Arizona pel blues, però es tracta d'una fixació que ve de temps enrere: és sabut que quan vivia a Joshua Tree, al desert de Mojave, tota la música que tenia eren tres cintes de casset: una de Tom Waits, una de Miles Davis i una de Tomatito. Per altra banda, Gelb situa l'origen d'Alegrías en el moment en què va descobrir Nuevo día (1975), el primer disc de Lole y Manuel. No és casual, doncs, que una de les cançons del disc de Gelb amb la Band of Gypsies s'anomeni "The Ballad of Lole y Manuel".

Alegrías és un disc extraordinari, molt i molt recomanable, amb grans cançons com "4 Doors Maverick", "Cowboy Boots on Cobble Stones", "Broken Bird & The Ghost River" o la del vídeo que teniu a continuació, "Uneven Light of Day".


24.8.10

Enrique Vila-Matas, "Dublinesca"

L'estiu passat, després d'haver estat uns dies a Dublín, vaig llegir l'Ulisses de Joyce i, tot seguit, l'estudi que en fa Nabokov en el seu Curso de literatura europea. Quan ara fa unes setmanes vaig veure a les llibreries la nova novel·la de Vila-Matas, Dublinesca, vaig tenir clar que seria una de les meves lectures d'aquest estiu, per reviure i complementar l'experiència dublinesa i joyciana de l'estiu passat.

Dublinesca explica la història d'un editor retirat, Samuel Riba, que decideix fer un viatge a Dublín en motiu del Bloomsday per celebrar una mena de funeral per l'era de la impremta. A la pàgina 239 de la novel·la, Vila-Matas defineix així el seu personatge: "un individuo que es testigo de la desaparición de los editores de raza y reflexiona en el duro contexto de una sociedad que avanza a pasos agigantados hacia la estupidez y el fin del mundo".

El Dublín que Riba visita no és, però, només el Dublín de Joyce, és també el Dublín de Beckett: "La historia de la era Gutenberg y de la literatura en general había empezado a parecerse a un organismo vivo que, habiendo llegado a la cumbre de su vitalidad con Joyce, conocía ahora con el heredero directo y esencial, Beckett, la irrupción de un sentido más extremado que nunca del juego, pero también el comienzo del duro descenso en la forma física, el envejecimiento, la bajada hacia el muelle opuesto al del esplendor de Joyce, la caída libre en dirección al puerto de las aguas turbias de la miseria, allí donde en los últimos tiempos, y desde hace ya muchos años, pasea una vieja prostituta con una ajada gabardina irrisoria en la punta de un muelle barrido por la tempestad y el viento". 

El Dublín, doncs, de Joyce, de Beckett i, encara, de W. B. Yeats, de qui se citen aquests versos: "Todo se desmorona; el centro ya no puede sostenerse / La anarquía se adueña del mundo entero, / La marea sanguinolenta se ha desatado, y en todas partes / La ceremonia de la inocencia es ahogada...".

Paul Auster, Tom Waits o Catherine Deneuve esdevenen personatges d'una novel·la riquíssima en referents culturals, que s'integren en el discurs amb una admirable naturalitat. Així, apareixen Borges, Billie Holiday, David Cronenberg, Proust, Bob Dylan, Antonioni, Cortázar, Brassens, Rimbaud, Boccaccio, Handke, John Ford, Dante, Woody Allen, Françoise Hardy, Kubrick, Shakespeare, The Beatles, John Huston i moltíssims altres.

Dublinesca és, en definitiva, un llibre que fa ganes de llegir o rellegir Joyce, que fa ganes de conèixer o de tornar a Dublín, i que fa ganes de llegir més llibres de Vila-Matas.

23.8.10

I una altra vegada Los Planetas...

No voldria haver-me de repetir, però no em puc estar de deixar constància que una altra vegada Los Planetas van estar sublims. Aquesta vegada va ser a Cambrils, en la segona jornada del festival Cambrirock. Com aquell qui res, els de Granada, aquells que anys enrere tenien fama d'uns directes caòtics, van tornar a demostrar que es troben en el millor moment de la seva carrera. Així ho testimonien els seus discos: magnífics La leyenda del espacio (2010) i Una ópera egipcia (2010). I així ho testimonien concerts com el del Palau de la Música del març passat o com el de divendres a Cambrils. 

Quan ja ens esperàvem una primera part basada sobretot en els dos últims discos, ens vam trobar a les primeres de canvi amb la meravellosa "Corrientes circulares en el tiempo". A partir d'aquí, es van anar encadenant els clàssics de la banda ("Santos que yo te pinté", "Un buen día", "Devuélveme la pasta"...) amb les perles dels últims àlbums ("Ya no me asomo a la reja", "Alegrías de un incendio", "Soy un pobre granaíno"...). Per acabar, un bis demolidor amb "Romance de Juan de Osuna", "Segundo premio" i "Pesadilla en el parque de atracciones". I tothom content i per molts anys!


Abans de Los Planetas havien tocat els Napoleón Solo, també de Granada, que presentaven el seu primer disc, Napoleón Solo en la ópera. Un disc gens menyspreable amb unes quantes cançons realment bones ("Hola, qué tal" i "Tiene que acabar", per exemple) que defensen de manera admirable en directe: a dalt de l'escenari se'ls veu com si hi haguessin estat tota la vida. Van acabar el concert amb les esbojarrades "Lolaila Carmona" i "Explota", interpretades per Alonso Díaz, el cantant i guitarrista del grup, amb una veu de falset en el més pur estil Bee Gees.

13.8.10

The Pains of Being Pure At Heart, "Say No To Love"

Els de Nova York tenen des de fa unes setmanes un nou single a les botigues, amb dues bones cançons, "Say No To Love" i "Lost Saint", que presentaran d'aquí a pocs dies a casa nostra en dos concerts a Sidecar, la mítica sala de la plaça Reial de Barcelona. Serà el diumenge 15 i el dilluns 16. Mentre rumieu com us ho muntareu per anar-hi, o mentre busqueu recargolades excuses per justificar que no hi anireu, podeu veure el nou videoclip del grup.


9.8.10

Pipilotti Rist

L'artista suïssa Pipilotti Rist (el nom és un homenatge a la seva heroïna Pippi Långstrump) exposa aquests dies a casa nostra. Es tracta de dues exposicions complementàries que, amb el nom de "Partit amistós - sentiments electrònics", es poden veure a la Fundació Miró (Barcelona) i a la Fontana d'Or (Girona).

De moment només hem pogut anar a la Fundacio Miró, on hi ha l'exposició de més gruix: deu videoinstal·lacions amb projeccions sobre parets, cortines translúcides, mòbils o una cuina. En algunes sales, uns coixins al terra ens conviden a estira'ns-hi una estona i a deixar-nos portar per les projeccions a les parets o al sostre. Els títols d'algunes d'aquestes obres ja ens donen força pistes sobre la temàtica: "Xarrupa el meu oceà", "Gravetat, sigues amiga meva", "Dona de pluja (Em diuen planta)", "Sota els estels"... Després d'una hora ben bona sortim de l'exposició amb una meravellosa sensació de bon rotllo!

Ara mateix, tenim moltes ganes de fer una escapada a Girona i veure les tres instal·lacions que hi ha a la Fontana d'Or, titulades "La teva càpsula espacial", "Llum de falda" i "Sempre està pertot arreu".

Aquí us deixem un vídeo de la instal·lació "Sip My Ocean" ("Xarrupa el meu oceà"), només perquè us en feu una idea. I és que val realment la pena gaudir de totes aquestes obres a les sales d'exposicions de la Fundació Miró o la Fontana d'Or!


27.7.10

Surf & Summer

L'estiu passat em va quedar pendent, i aquesta setmana he acabat d'enllestir aquesta recopilació de música surf. Des dels clàssics americans dels anys seixanta (The Beach Boys, The Surfaris o Dick Dale & The Del-Tones) fins a grups europeus dels noranta que encara resisteixen (Surfin' Lungs o Sonic Surf City). Hi ha temes instrumentals i cantats, aportacions del punk (el "California Sun" dels Ramones), del noise-rock dels noranta (el "Little Honda" de Yo La Tengo), del pop espanyol dels vuitanta (Loquillo, Los Flechazos) i moltes altres meravelles.

Us podeu baixar la recopilació anant a l'enllaç que he posat en els comentaris. Que la disfruteu!

01 The Ventures, "Hawaii Five-O"
02 The Beach Boys, "Surfin´"
03 D.D. Hope, "California Surfer"
04 Chantay's, "Pipeline"
05 Loquillo, "Todos los chicos en la playa"
06 Surfin' Lungs, "Pray for Sun"
07 The Tornadoes, "Bustin´ Surfboards"
08 The Queers, "The Sun Always Shines Around You"
09 Jan & Dean, "Surf City"
10 Laika & The Cosmonauts, "A Night In Tunisia"
11 Petticotes, "Surfin´ Sally"
12 Doctor Explosion, "Surfing Turd"
13 The Revels with Barbara Adkins, "Church Key"
14 Ramones, "California Sun"
15 Powder Puffs, "You Can't Take My Boyfriends Woodie"
16 The Original Surfaris, "Bombora"
17 The Beach Boys, "Surfin´ U.S.A."
18 Los Flechazos, "Surf de la botella"
19 The Lively Ones, "Surf Rider"
20 Surf Bunnies, "Surf Bunnie Beach"
21 Quests, "Scream Loud"
22 Sonic Surf City, "Summer Love"
23 Dick Dale & The Del-Tones, "Miserlou"
24 The Fantastic Baggys, "Tell 'em I'm Surfin'"
25 Yo La Tengo, "Little Honda"
26 The Surfaris, "Wipe Out"
27 Surfin' Lungs, "Spirit of Australia"
28 The Trashmen, "Surfin' Bird"
29 Doctor Explosion, "Surf And Shake"
30 The Roofdogs, "Cannon Beach"

11.7.10

E. L. Doctorow, "Homer i Langley"

Una de les moltes coses que hem d'agrair a Edicions de 1984 és la publicació en català de l'obra de l'escriptor novaiorquès E. L. Doctorow. Fins fa poc temps podíem llegir en la nostra llengua les novel·les Ragtime i La gran marxa i el recull de relats Històries de la dolça terra, i ara fa uns mesos s'ha traduït la seva última novel·la, Homer i Langley.

Homer i Langley es basa en una història real, la de dos germans solters de Manhattan, els Collyer, que l'any 1947 van ser trobats morts a la mansió familiar en què vivien tots dos sols, entre més de cent tones d'objectes de tota mena que havien anat arreplegant durant anys: pianos, motors, quadres, pneumàtics, muntanyes de diaris i llibres, bicicletes, màquines d'escriure, etc.

La història és explicada per Homer, el germà petit, cec des de l'adolescència. Figura que és ell qui, just abans de morir, quan també s'ha tornat sord, escriu el relat de la seva vida en tres màquines d'escriure de Braille que li ha procurat el seu germà, un relat adreçat a la seva musa Jacqueline Roux, una periodista francesa que Homer ha conegut en els seus últims anys de vida.

Ara bé: en la novel·la de Doctorow els germans Collyer no moren l'any 1947 sinó unes quantes dècades més tard, i amb la seva peculiar manera d'entendre les coses ens donen testimoni de la història d'Amèrica i del món des de la Primera Guerra Mundial fins a la guerra de Vietnam, passant per altres conflictes bèl·lics, per la màfia nord-americana en temps de la Llei seca, l'invent de la televisió, el moviment hippie o l'arribada de l'home a la Lluna.

A tall d'exemple, en el següent fragment podem llegir el que ens explica Homer Collyer a propòsit de la revolució musical dels anys seixanta i primers setanta: "Ara ja no es porta el Swing and Sway with Sammy Kaye, em va dir [es refereix al seu germà Langley]. Ni Horace Heidt and His Musical Knights. Ara els músics electrificats es posen noms existencialistes i són la inspiració de grans masses de públic només una mica més joves, i volen sortir a l'escenari a remenar la pelvis i cridar i fer vibrar la seva música eixordadora davant d'estadis plens d'idiotes".

4.7.10

Montjuïc de Nit 2010: The Pepper Pots al Sot del Migdia

La muntanya de Montjuïc es va omplir ahir de música, en un gran aparador dels diferents festivals que es fan a la ciutat al llarg de l'any. Tretze escenaris, més de setanta artistes, i tot gratuït!

Entre tanta oferta, vaig optar per anar al Sot del Migdia a veure Delafé y Las Flores Azules (que ja havia vist la setmana passada al popArb) i The Pepper Pots. Els primers van tornar a fer un bon concert, aquesta vegada amb Helena Miquel sense problemes de veu.

Pel que fa a The Pepper Pots, ja feia temps que tenia ganes de veure'ls en directe. I no em van decebre gens. Si el seu últim disc, Now! (2009), l'únic que havia escoltat d'ells -ahir vaig aprofitar per comprar-ne el vinil-, ja sona de meravella, en directe encara se superen. Impecablement vestits a la moda dels seixanta, amb un so gloriós i unes interpretacions vocals i instrumentals superbes, amb un xou perfectament planificat pel que fa al repertori i les coreografies, The Pepper Pots ens van transportar a l'Amèrica dels anys seixanta a base, sobretot, de composicions pròpies, com "Time To Live" o "You're Still In My Mind", que no haurien desmerescut en el repertori de The Supremes, The Marvelettes o Martha And The Vandellas. D'aquestes últimes, per cert, van fer un combinat d'explosives versions de "Dancing In The Streets", "Nowhere To Run", "Jimmy Mack" i "Heat Wave". El concert va tenir també un element emotiu afegit: una de les tres vocalistes, Mercè Munné, s'acomiadava de la banda. Segur que la trobarem a faltar!

2.7.10

The Black Keys, "Brothers"

Disc del mes, juny 2010

Dan Auerbach i Patrick Carney són d'Akron, Ohio, una ciutat que ha fet sonades aportacions al món del rock (Chrissie Hynde, Devo). Van formar el duo The Black Keys el 2001, i encara no deu anys després publiquen ja el seu sisè àlbum, Brothers.

Si el seu anterior disc, Attack & Release (2008), produït per Danger Mouse i que comptava amb cançons tan meravelloses com "So He Won't Break", semblava un cim difícil de superar, Brothers ens demostra que aquella suposició era ben errònia i que el talent d'Auerbach i Carney és enorme.

A base de blues, garatge-rock, funk i soul, The Black Keys han creat una altra deliciosa col·lecció de cançons, en aquest cas quinze, que comença amb "Everlasting Light", amb Auerbach cantant amb veu de falset i una base rítmica contundent, i acaba amb la relaxant "These Days", que amb els seus més de cinc minuts és la cançó més llarga del disc. Entre una i altra destaquen la roquera "Next Girl", el single "Tighten Up", la sensual "The Only One" o la hipnòtica "Too Afraid To Love You". Un gran disc.



28.6.10

popArb 2010: una crònica

El popArb ens permet, any rere any, i ja en van sis, prendre el pols a la música pop que es fa a casa nostra. Grups que canten en català, en castellà o en anglès, d'estils ben diversos, del hip hop al punk, s'apleguen després de Sant Joan a Arbúcies. El popArb ens mostra que el país és ric i complex: les primeres files del concert de Mishima no s'assemblen gens a les del concert de Mujeres; mentre uns nois que esperen l'actuació d'Els amics de les arts entonen càntics independentistes, el cantant de Tarántula dedica una cançó al triomf de la selecció espanyola de futbol. Amb tot això, el popArb s'ha guanyat, gràcies a la qualitat dels grups programats i a una bona organització, el reconeixement del públic i de la crítica musical.

Anem a l'edició d'enguany. Divendres vaig arribar just a temps de veure començar Els amics de les arts, i em vaig reafirmar en la impressió que ja havia tingut escoltant el seu disc Bed & Breakfast: que és un grup que s'ha beneficiat de l'efecte Manel, i que tenen una cançó molt bona, "Jean Luc", i poca cosa més.

Mentre actuava Joan Colomo (escoltat de lluny, semblava prou curiós) vaig aprofitar per prendre una cervesa i agafar posicions a l'escenari on havien de tocar Delafé y las Flores Azules. El grup d'Helena Miquel i Òscar D'Aniello em va sorprendre agradablement. Ni m'agrada el hip hop ni havia escoltat els seus discos, però em va encantar la posada en escena: el so contundent ja des que arrenquen amb "Río por no llorar", la manera com es mou l'Òscar, que es deixa la pell damunt l'escenari, el bon rotllo que hi ha entre els músics (només cal veure que bé que s'ho passen els de la secció de vents)... I això que l'Helena va tenir problemes amb la veu!

La nit va acabar amb una decepció. Joe Crepúsculo, que havia protagonitzat una de les actuacions més destacades de l'edició anterior, tornava formant part del grup Tarántula. N'esperava molt més. Potser no van sonar com poden sonar (en Crepúsculo va tenir molts problemes amb el seu sintetitzador), però, deixant de banda la interessant "Antisistema solar", em va semblar que els falten bones cançons.

Amb els Standstill sonant vaig emprendre la retirada: cap a casa a dormir una mica i recuperar forces per a l'endemà.

Dissabte m'hauria agradat veure Extraperlo (quina gran cançó, "Bañadores"!), però no vaig poder anar a Arbúcies tant d'hora. De fet, hi vaig arribar que era gairebé mitjanit, per veure Mishima i Mujeres.

Mishima tenen un directe acollonant. Toquen i sonen molt bé i tenen una col·lecció de cançons envejable: "La tarda esclata", "Guspira, estel o carícia", "Aguéev", "No et fas al llit", "Tot torna a començar", "Com abans", "Miquel a l'accés 14", "Qui n'ha begut", "Un tros de fang"... Un gran concert. Això sí: en David Carabén està encantat de coneixe's, i se li nota una mica massa...

Pel que fa a Mujeres, una vegada vaig llegir no sé on que algú deia que si no existís a Barcelona un grup com Mujeres, caldria inventar-lo. I és que va molt bé una mica de rock de garatge per acabar la festa! Els de Barcelona s'han guanyat una reputació amb els seus directes i amb el seu àlbum de debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus el febrer passat. La seva va ser una actuació curta però explosiva, a base de grans temes propis com "Blood Meridian", "Reyerta" o "Amusement" i d'encertades versions de Los Saicos ("Come On" y "Demolición") i Velvet Underground ("Run, Run, Run"). Visca!

I ja no em vaig quedar a veure The Pinker Tones, tot i que el que vaig sentir mentre me n'anava no em desagradava. Cap a casa i fins l'any que ve.

24.6.10

popArb 2010: vídeos

Demà comença a Arbúcies el popArb 2010, amb Extraperlo, Mishima, Tarántula, Els Amics de les Arts, Mujeres, Delafé y las Flores Azules... Per anar fent boca, aquí teniu uns quants vídeos.











1.6.10

Harlem, "Hippies"

Disc del mes, maig 2010

Black Lips, Jacuzzi Boys, Mujeres, The Strange Boys... El rock de garatge passa per un bon moment, i els Harlem en són un exemple més. Instal·lats a Austin (Texas), acaben de publicar el seu segon àlbum (el primer, Free Drugs, datat del 2008, va ser autoeditat) amb el prestigiós segell Matador, casa de Sonic Youth, Pavement, Yo La Tengo, The New Pornographers i tants d'altres.

Harlem no inventen res de nou; però el que fan, ho fan ben fet. Amb gràcia i amb talent. Hippies comença amb una perla anomenada "Someday Soon" (de moment, la meva cançó de l'any). Segueixen fins a quinze composicions més que ara s'orienten cap al punk ("Faces", "Spray Paint" o "Scare You"), ara cap al bubblegum o el power pop ("Number One", "Be Your Baby"), ara cap al rock de garatge més pur ("Tila And I"). Es tracta de cançons curtes: només tres passen dels tres minuts. S'atreveixen amb tempos més lents a "Three Legged Dog" o a "Prairie My Heart", amb uns resultats força interessants. I cal destacar també cançons com "Could Pleaser" (quin final més engrescador!), "Gay Human Bones" (irresistible de cap a peus) o "Poolside" (punt i final d'un disc meravellós).



25.5.10

Nouvelle Vague

Nouvelle Vague és el projecte musical dels francesos Marc Collin i Olivier Libaux. Acompanyats d'una gran varietat de músics i cantants, es dediquen a versionar clàssics del punk i de la new wave en clau de bossa nova. Fins ara han publicat tres discos: Nouvelle Vague (2004), Bande à part (2006) i Nouvelle Vague 3 (2009). Hi interpreten cançons com "Love Will Tear Us Apart" (Joy Division), "Guns of Brixton" (The Clash), "Making Plans for Nigel" (XTC), "Teenage Kicks" (The Undertones), "Ever Fallen in Love" (Buzzcocks), "Blue Monday" (New Order), "Don't Go" (Yazoo) o "God Save The Queen" (Sex Pistols).

En el seu últim àlbum inclouen un genial "Blister in the Sun" dels Violent Femmes. En aquest vídeo en podeu veure i escoltar una versió diferent de la del disc. Una delícia!



17.5.10

Jordi Puntí, "Maletes perdudes"

"Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d'en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d'amor, i com un adult que s'empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)
Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n'hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.
La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s'havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom."

Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.

Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d'una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.

Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l'afició que tenen en comú d'apropiar-se de maletes d'altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d'aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l'LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d'un ferri que creua el Canal de la Mànega. L'únic però: l'episodi del rescat del pare, que m'ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que "explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa".


27.4.10

The Soft Pack, "The Soft Pack"

Disc del mes, abril 2010

Primer es deien The Muslims i l'any passat van publicar un EP (Muslims EP) de... deu cançons!!! Cansats de la polèmica generada pel nom del grup ("els musulmans") el van canviar per The Soft Pack, i acaben de publicar el disc que ara us presento, que en aquest cas no consideren un EP sinó un àlbum, tot i que també té deu cançons i la mateixa durada que l'anterior. Curiosos, aquests californians...

The Soft Pack és un disc realment excitant. El dec haver escoltat quinze o vint vegades aquestes últimes setmanes i encara sento una mena de pessigolleig quan sonen "C'Mon", "Down On Loving" o "Answer To Yourself". Cançons amb un so cru i directe, que ara em transporten al primer disc dels Pavement, ara al "Roadrunner" dels Modern Lovers, ara als Monks i altres glòries del garage-punk dels seixanta. És a dir, la vella i efectiva fórmula de "guitarra + baix + bateria + veu = rock-and-roll" (amb l'excepció de l'aparició puntual d'un teclat a "Move Along").

Una bona manera d'apropar-se al disc és a través d'aquests dos videoclips, en gloriós blanc i negre. El primer correspon a "C'Mon", la cançó que obre el disc, i el segon, especialment divertit, a "Answer To Yourself":




I no em puc estar, per acabar, de recomanar-vos aquest altre vídeo d'una versió acústica, gravada a la platja, de "Down On Loving":



19.4.10

Haruki Murakami, "Despietat país de les meravelles i la Fi del Món"

"L'ascensor va continuar el seu ascens impossiblement lent. O, si més no, jo vaig imaginar que era un ascens. No es podia dir del cert: era tan lent que tot sentit de direcció simplement s'esvaïa. Pel que notava, podia estar baixant, o potser ni tan sols no es movia. Però suposem que pujava. Simplement una suposició. Potser havia pujat dotze plantes i n'havia baixat tres. Potser havia fet la volta al planeta. Com ho podia saber?"

Així comença l'última novel·la de Murakami que s'ha traduït al català. Una obra del 1985, dos anys anterior a Tòquio blues (Norwegian Wood), i que va ser guardonada amb el premi Tanizaki (la mateixa distinció que el 2001 es va endur una altra novel·la que recentment hem comentat aquí, El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami). La fusió de gèneres, les històries paral·leles, l'exploració de la identitat humana o les referències musicals i cinematogràfiques són constants de l'obra de Murakami que retrobem en aquesta addictiva Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tusquets, que ha publicat el llibre en castellà, n'ha fet aquest interessant vídeo:



12.4.10

Homenatge a Alex Chilton

Encara no fa un mes que va morir Alex Chilton. Va ser el 17 de març, el dia que Yo La Tengo van actuar a la sala Apolo de Barcelona. En aquell concert, per cert, van interpretar dues cançons de Chilton, totes dues del cançoner de Big Star: "Thirteen" i "Take Care". Des d'aquell dia he estat escoltant els vells discos de Chilton, tant amb Big Star com en solitari. I he acabat preparant aquest homenatge a un dels músics més significatius de les últimes dècades, inspirador de part de la millor música que s'ha fet aquestes dues últimes dècades. Un homenatge que es concreta en deu propostes per a descobrir o redescobrir el músic de Memphis.

1. The Box Tops: "The Letter"

Abans de Big Star, Chilton es va fer mundialment famós amb la cançó "The Letter". La cançó va ser número 1 a les llistes. Chilton tenia 16 anys:




2. Not The Singer But The Songs


L'any 1991 Munster Records va publicar un doble àlbum d'homenatge a Alex Chilton, amb bandes i músics americans (Young Fresh Fellows, Ben Vaughn...), australians (Chevelles, Pyramidiacs, The Interstellar Villains...) i europeus (Los Bichos, Dum Dum Boys, Vancouvers...). El disc fa temps que està descatalogat, però el podeu escoltar en aquest enllaç.

Una de les cançons incloses en el disc és "Paradise", interpretada per Ben Vaughn:




3. The Bangles, "September Gurls"

The Bangles, aquell grup de noies que als anys 80 es van fer famoses amb la cançó "Walk Like An Egyptian", van ser de les primeres a reivindicar el llegat de Big Star i van gravar "September Gurls" en el seu disc Different Light (1986):




4. Big Star, "September Gurls"

Aquesta és la versió original de la que esta considerada com una de les més perfectes cançons pop:




5. Big Star: una selecció de l'Home Cactus

Si sou usuaris d'Spotify, podeu clicar en aquest enllaç i escoltar algunes de les més meravelloses cançons de Big Star, la mítica banda formada per Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel que en la primera meitat de la dècada dels setanta va crear tres discos imprescindibles.


6. Big Star, "Thirteen"

Una d'aquestes cançons meravelloses. L'any 1993 els escocesos Teenage Fanclub, fortament influïts per Big Star, van titular Thirteen el seu quart àlbum




7. The Replacements, "Alex Chilton"

Una altra banda, en aquest cas americana, que també va reconèixer sempre la influència de Big Star va ser The Replacements, que va titular aquesta cançó "Alex Chilton":



If he was from Venus, would he feed us with a spoon?
If he was from Mars, wouldn't that be cool?
Standing right on campus, would he stamp us in a file?
Hangin' down in Memphis all the while.

(chorus:)

Children by the million sing for Alex Chilton when he comes 'round
They sing "I'm in love. What's that song?
I'm in love with that song."

Cerebral rape and pillage in a village of his choice.
Invisible man who can sing in a visible voice.
Feeling like a hundred bucks, exchanging good lucks face to face.
Checkin' his stash by the trash at St. Mark's place.

(chorus)

I never travel far, without a little Big Star

Runnin' 'round the house, Mickey Mouse and the Tarot cards.
Falling asleep with a flop pop video on.
If he was from Venus, would he meet us on the moon?
If he died in Memphis, then that'd be cool, babe.

(chorus)


8. Alex Chilton, Live In London


Un dels discos més interessants de Chilton és aquest directe de 1980, en què recupera "The Letter" i algunes cançons de l'etapa Big Star ("In The Street", "Nightime" i "September Girls"), i interpreta peces dels seus primers discos en solitari ("Bangkok", "Hey Little Child" o "Rock Hard"), a més de visitar uns quants clàssics com "Train Kept A Rollin'", "Stranded On A Dateless Night" o "No More The Moon Shines On Lorena". El podeu escoltar en aquest enllaç.


9. Alex Chilton a 120 Minutes

Un breu reportatge de l'any 1985 sobre Alex Chilton al programa 120 Minutes de la cadena MTV. Al final interpreta "The Letter" amb guitarra acústica i harmònica:




10. Alex Chilton, Top 30


Per acabar, un recopilatori de 1997 de la carrera en solitari de Chilton fins aquell moment. El podeu escoltar en aquest enllaç.