31.5.09

Primavera Sound 2009 (divendres)

Brutal! A l'entrada repartien taps per a les orelles, i quan vam ser a dins vam entendre per què ho feien. El concert dels irlandesos My Bloody Valentine va fer tremolar literalment l'auditori del Fòrum. No sé com serà la fi del món, però segur que tindrà els My Bloody Valentine interpretant la banda sonora. "Esclafament sònic a l'Auditori", titula la crònica d'El Periódico. A l'Avui, David Broc parla d'una "sessió eixordadora, enlluernadora i extenuant (...), un concert que s'haurà de pair del tot amb el pas del temps". Memorable. La foto l'he extret del web indiespot.es: des del primer pis de l'auditori, amb la meva merda de càmera, no hi va haver res a fer...

Teníem moltes ganes de veure els novaiorquesos The Pains Of Being Pure At Heart. El seu àlbum de debut (disc del mes de març) ens va agradar moltíssim, i teníem bones referències pel que fa al seu directe. I el concert va ser magnífic. Curt, però magnífic. Dalt de l'escenari, els Pains transmeten tanta energia com alegria. I quina pila de cançons memorables que tenen, la mare que els va parir! No sabem què faran a partir d'ara; no sabem si podran mantenir el llistó tan alt; però, com deia el meu amic Junior, sempre ens quedarà el seu meravellós primer disc...

Es veu que l'any passat Saint Etienne van tocar a Razzmatazz amb baix i bateria. Al Primavera no vam tenir tanta sort: molta programació i uns teclats que Bob Stanley i Pete Wiggs es miraven més que no pas tocaven. I, això sí, la veu preciosa de Sarah Cracknell, acompanyada d'una corista. Tots plegats, semblaven uns Abba moderns! I és que de cançons boniques no els en falten!

Merda d'horaris! Si veies el concert sencer dels Spiritualized, et perdies els Pains. O sigui que només vam escoltar tres o quatre cançons de la banda de Jason Pierce. I ens van agradar molt! Tot i que vam tenir la impressió que era un concert per gaudir a l'auditori (on, de fet, ja va tocar en l'edició del 2007) més que no pas a l'escenari Rockdelux.

29.5.09

The Jim Jones Revue, "The Jim Jones Revue"

Disc del mes, maig 2009

Quan vaig escoltar el disc, i encara més després de veure vídeos com el que teniu al final d'aquesta ressenya, vaig pensar: aquests són els tios que jo vull veure en directe! Yeah! Això és rock-and-roll, primitiu i, sobretot, salvatge! El senyor Jim Jones ja sap de què va la cosa: porta anys fent tremolar les parets de les sales on toca amb bandes com Thee Hypnotics o Black Moses. Ara, amb el seu nou grup, promet concerts espectaculars. El disc conté cançons absolutament demolidores, com "Princess & The Frog" o "Rock'n'Roll Psychosis": Little Richard n'estaria orgullós! Sembla que a l'octubre vindran a tocar a Barcelona i a Vidreres. No hi faltarem!


La capa d'El Vez

La Maria m'envia les seves fotos del concert d'El Vez. En aquestes tres es veu el moment en què es treu la capa.




20.5.09

El Vez a Barcelona


Un gran concert de rock-and-roll, el d'ahir a la nit! A La 2 de l'Apolo vam poder gaudir d'una banda molt competent formada per un bateria, un baixista i dos guitarristes (tots dos amb guitarres i amplis Fender!); d'unes esplèndides Elvettes que no van parar de cantar i de ballar; i d'un showman com n'hi ha pocs: el senyor Robert López, més conegut com El Vez, l'Elvis mexicà.

Autèntic rock-and-roll i molta diversió: això és el que ens va oferir El Vez, un individu que, després d'haver format part de The Zeros en la seva joventut, es va convertir en imitador d'Elvis, ja fa vint-i-un anys, i des de llavors ha anat perfeccionant un espectacle en què, a més de cançons del rei del rock (magnífiques "En el barrio" i "Maria's The Name"), hi tenen cabuda molts altres clàssics del rock: en el concert d'ahir van caure un parell de cançons de Bowie ("It Ain't Easy" i "Rock'n'Roll Suicide"), una de T. Rex, la ranxera "Volver volver" i una versió instrumental de "La cucaracha". I, en els bisos, un festiu "Wooly Buly" (l'original, de Sam the Sham and the Pharaohs, data del 1965) i, per acabar, "Hey Sah-Lo-Ney": una vella cançó de Mickey Lee Lane que ja coneixíem per la versió que en van fer els Detroit Cobras, que la rebatejaven "Hey Sailor". Aquí El Vez ens va fer cantar a tots els assistents, i no cal dir que vam respondre amb tot el nostre entusiasme!

Que torni ben aviat!

18.5.09

El Vez, "En el barrio"

L'Elvis mexicà porta el seu xou a La 2 de l'Apolo. Serà demà, dimarts 19 de maig, a 2/4 de 10 de la nit. L'artífex de discos com Not Hispanic, Fun in Español o Graciasland no es dedica només a versionar cançons d'Elvis, sinó que s'atreveix també amb Abba, Iggy Pop, T-Rex, U2 i d'altres. Tot això acompanyat d'una bona banda de rock-and-roll i de les Elvettes, les seves coristes i ballarines. Visca!


12.5.09

Adéu, Antonio

Avui ha mort l'Antonio Vega. Esmorzant amb els companys de feina hem sentit la notícia pel televisor del bar. Ens hem quedat tots una mica tristos, i n'hem estat parlant. En Víctor i jo l'havíem vist en directe l'octubre passat a Terrassa. Se'l veia malament, l'home. Però quin concert més emocionant! La Laura també l'havia vist feia poc com a convidat en un concert d'Amaral. Li costava cantar, ens ha dit. Però vèiem que anava fent concerts, que havia anunciat un nou disc, i pensàvem: encara se'n sortirà. I no se n'ha sortit.

Al migdia, quan he arribat a casa, m'ha trucat en Junior: avui dedicarà una bona part del seu programa de ràdio (Ones de l'espai exterior, a Ràdio Blanes) a fer un homenatge a l'Antonio Vega. M'he oferit a col·laborar-hi.

Aquesta tarda he estat una bona estona voltant per internet, llegint la notícia als diaris digitals i veient alguns vídeos de l'artista al YouTube. I llegint els comentaris que hi està escrivint la gent aquestes últimes hores. És emocionant. Com se l'estimava, tothom!

Antonio, et trobarem a faltar.


Lucha de gigantes convierte
el aire en gas natural.
Un duelo salvaje advierte
lo cerca que ando de entrar.
En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.
Vaya pesadilla corriendo
con una bestia detrás.
Dime que es mentira todo,
un sueño tonto y no más.
Me da miedo la enormidad
donde nadie oye mi voz.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien más aquí.
Creo en los fantasmas terribles,
de algún extraño lugar.
Y en mis tonterías para
hacer tu risa estallar.
En un mundo descomunal
siento tu fragilidad.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien mas aquí.
Deja que pasemos sin miedo.


11.5.09

Los Cafres, "Soy una alimaña"

Deixebles dels Siniestro Total més punks, Los Cafres, també gallecs de Vigo, van publicar el 1988 un miniLP amb vuit cançons titulat Tractor cerebral. Després, no es va saber res més d'ells. El disc tenia un grapat de bones cançons: "Dame la botella!!", "Derecho al infierno", "En las calles de nuevo"... També feien una bona versió del "Sometimes Good Guys Don't Wear White" dels Standells, que rebatejaven com a "Algún dia caeré". La perla del disc, però, era "Soy una alimaña". Recordo haver-ne vist el videoclip en un programa que feien a TVE-2 que es deia Plàstic. Vint anys després, l'he trobat a YouTube:


3.5.09

Richard Yates, "Les germanes Grimes"

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares." Així, sense cap mena de compassió, comença Les germanes Grimes (tot i que el títol original en anglès és The Easter Parade), considerada per molts la millor novel·la de Richard Yates (1926-1992), autor també de Revolutionary Road, el llibre en què es basa l’última pel·lícula de Sam Mendes.
Les germanes Grimes és una novel·la amb molts padrins. D’entrada, el llibre porta una faixa en què Woody Allen la qualifica "una novel·la magnífica". En la mateixa portada, Jordi Puntí ens diu de l’autor que és "elegant com Scott Fitzgerald i despietat com Dorothy Parker". Finalment, a la contraportada es recull una observació de Julian Barnes: "si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació".
Yates se’ns revela com tot un mestre a l’hora de construir una prosa àgil i fluïda, amb uns diàlegs que voregen la perfecció i un domini digne d’admiració de la caracterització de personatges amb quatre pinzellades. Molt recomanable.