30.8.13

Alan Sillitoe, "La soledad del corredor de fondo"

"Nada más llegar al reformatorio me destinaron a corredor de fondo. Supongo que pensaron que estaba hecho para eso porque era alto y flaco para mi edad (y lo sigo siendo) y de todas formas, a mí me daba un poco igual, a decir verdad, porque correr siempre había sido algo importante para nuestra familia, especialmente correr huyendo de la policía. Siempre he sido un buen corredor, veloz y de zancada larga; el único problema era que aunque el día del trabajito en la panadería corrí lo más rápido que pude, y puedo afirmar que logré una muy buena marca a pesar de todo, no por ello evité que me pescaran los polis tras todo aquello."

Aquest és l'inici del relat principal (i el que li dóna el títol) d'aquest llibre d'Alan Sillitoe que l'editorial Impedimenta ha publicat aquest 2013 en castellà, amb traducció de Mercedes Cebrián. La soledad del corredor de fondo és una obra de culte, i la seva adaptació cinematogràfica, datada el 1962, dirigida per Tony Richardson i amb Tom Courtenay en el paper protagonista, és considerada una de les fites més importants del Free Cinema anglès.

Sillitoe havia fet el seu debut literari l'any 1958 amb la novel·la Sábado por la noche y domingo por la mañana (també disponible en castellà a Impedimenta). Un any després va aparèixer La soledad del corredor de fondo, un llibre que aplega nou relats. Aquesta edició en castellà compta amb una valuosa introducció de Kiko Amat, en què comenta l'impacte que en el seu moment li va causar la lectura de l'obra i n'analitza algunes claus (el context sociocultural, les tècniques, els temes). Una introducció que acaba amb aquestes paraules:

"La soledad del corredor de fondo es aún su cima [de l'obra de Sillitoe]: el perfecto tratado sobre la insatisfacción y el enojo del adolescente de clase obrera, su escrito más brutal, hermoso y emocionante (...). Si jamás ha habido una forma de explicar lo que tan difícil de explicar es, Sillitoe la atrapó y la convirtió en suprema obra de arte. En un escudo que definía y además (quizás sin pretenderlo) protegía y transformaba en algo sublime nuestra extenuante guerra sin fin. Nuestra guerra perpetua."

27.8.13

Cactus Hits Estiu 2013

Una mica de ska, un pessic de folk, un poc de rock, unes engrunes de rumba, una mica de soul, una dosi de funk i uns granets de pop (i els ingredients secrets, és clar!). Aquesta és la recepta màgica amb què he elaborat aquesta selecció musical, amb algunes de les cançons que més he escoltat aquest estiu. La podeu escoltar a Spotify o us la podeu descarregar a l'enllaç que trobareu després de la llista de cançons. Espero que us agradi!



01. The Specials, "A Message To You Rudy"
02. Badly Drawn Boy, "All Possibilities"
03. Charles Bradley, "You Put The Flame On It"
04. Josh Rouse, “Love Vibration”
05. Lambchop, “Your Fucking Sunny Day”
06. El Bicho, “Mama Dolores”
07. Ramones, “Do You Remember Rock'n'Roll Radio”
08. Los Coronas, “Adios Sancho”
09. Motorpsycho, “Go To California”
10. Cody ChesnuTT, “I've Been Life”
11. Amy Winehouse, “Monkey Man”
12. Hamilton, Joe Frank & Reynolds, “Don't Pull Your Love Out”
13. Blur, “Country House”
14. Rodriguez, “Sugar Man”
15. Daft Punk, “Get Lucky”
16. Kiko Veneno, “Echo de menos”
17. The Clash, “Rudie Can't Fail”
18. Madness ”One Step Beyond”
19. Al Supersonic & The Teenagers ”Paint Youself In The Corner”
20. Dr. Calypso  “Endavant”


22.8.13

Spencer P. Jones & The Nothing Butts, "Spencer P. Jones & The Nothing Butts"

Disc del mes, juliol-agost 2013

Spencer P. Jones és un dels grans del rock australià. A part d'haver format part d'un munt de bandes (la seva entrada a la wikipedia n'enumera fins a dinou!), entre les quals cal destacar The Beasts of Bourbon, ha publicat al voltant d'una desena de discos al seu nom.

Per a l'últim dels seus àlbums ha comptat amb The Nothing Butts, nom amb què han estat batejats James Baker (un altre monstre del rock de les antípodes, bateria de The Beasts of Bourbon i Hoodoo Gurus) i els components de The Drones Gareth Liddiard (guitarra) i Fiona Kitschin (baix). 

En els trenta-nou minuts que dura el disc es concentra el bo i millor del rock australià, en la tradició de grans bandes com The Scientists, The Saints, Kim Salmon & The Surrealists o els mateixos The Beasts of Bourbon. El disc comença amb força amb "Only a Matter of Time", "Beware of Crossing" i "Freak Out". A partir d'aquí predominen les balades turmentades, com "(She Walks) Between the Raindrops", "Duplicity" o la que tanca el disc, "When Friends Turn". Cal destacar també els més de vuit minuts de l'extraordinària "When He Finds Out".

El disc, publicat en CD el novembre passat per Shock Records, acaba d'aparèixer en vinil gràcies a Bang!, la filial de Munster Records que es dedica gairebé exclusivament a la música d'ascendència australiana. Imprescindible!



14.8.13

Mordecai Richler, "El cas d'en Barney Panofsky"

El premi Llibreter continua descobrint-nos excel·lents novel·les i magnífics escriptors. En aquesta ocasió, l'obra distingida, en la categoria d'Altres Literatures, ha estat una formidable novel·la, publicada en català per Quaderns Crema, de l'escriptor canadenc Mordecai Richler (1931-2001): El cas d'en Barney Panofsky

Es tracta d'una novel·la de dimensions considerables, amb més de cinc-centes pàgines que són tota una festa per a l'aficionat a la bona literatura. El protagonista, com el títol indica, és Barney Panofsky, un jueu canadenc originari de l'est d'Europa que ha fet moltíssims diners primer amb el comerç i després com a productor de cinema i televisió. En les seves últimes setmanes de vida, escriu, per despit, les seves memòries, en què parla de les tres dones de la seva vida, dels seus fills, dels seus amics i enemics i, sobretot, de la misteriosa mort del seu amic Boogie.

És, per tant, el mateix Barney Panofsky el qui ens explica la seva història. I així anem coneixent el personatge, ja des de les primeres pàgines del llibre: "Però a mi no m'agrada ser avi. És esgarrifós. En esperit encara tinc vint-i-cinc anys, o trenta-tres com a màxim; en tot cas, de cap manera seixanta-set, ple de xacres i d'esperances frustrades. Tinc mal alè; braços i cames tenen necessitat urgent d'un greixatge i canvi d'oli; i, ara que per fi m'han implantat una pròtesi de maluc de plàstic, ni tan sols sóc biodegradable. Els ecologistes es manifestaran al meu enterrament."

Barney és un vell ben refotut. I en el moment d'escriure les seves memòries comença a patir els primers símptomes de l'Alzheimer. Les llacunes de memòria faran que aquest intent de passar comptes amb la seva vida sigui encara més peculiar. Barney està ben emprenyat amb un món que ja no és el de la seva joventut:

"En aquella època, ves per on, no només fèiem servir paper carbó sinó que quan trucaves per telèfon et responia una persona de debò a l'altra punta, no un contestador automàtic amb algun missatge enginyós. En aquella edat d'or no havies de ser un especialista en astronàutica per saber fer anar l'estri amb què s'engega i s'apaga el televisor, aquell aparell absurd de vint botons que vés a saber per a què serveixen. Els metges et venien a visitar a casa. Els rabins eren homes. Els nens els tenia la mare, i no els tenien en parcs de nens com si fossin garrins. Navegar era anar pel mar. No hi havia dentistes diferents per a les genives, els queixals, els empastaments i les extraccions: un de sol ho feia tot. Si un cambrer esquitxava de sopa la teva xicota, l'amo del restaurant s'oferia a pagar-li la factura de la tintoreria i us convidava a unes copes, i ella no el demandava per una milionada per "perjudici de la qualitat de vida". Si el restaurant era italià encara servia una cosa que en deien espaguetis, sovint amb mandonguilles; encara no servien pasta amb salmó fumat, o tallarines de tots els colors de l'arc de Sant Martí, o macarrons amb una salsa de verdures fumejant que sembla vòmit de gos."

Tot un cas, en Barney Panofsky!

7.8.13

400 entrades, 400 cançons


Amb aquesta, arribem a les 400 entrades publicades al bloc de l'Home Cactus! Per celebrar-ho, últimament he estat preparant una selecció de 400 cançons a Spotify, per compartir amb tots vosaltres. Són un munt de cançons predilectes de l'Home Cactus, amb la limitació, això sí, que comporta Spotify: en aquest servei de música no hi ha res dels Beatles, dels AC/DC o de Los Bichos, per exemple. Un dia d'aquests hauré de fer una selecció de les meves cançons preferides que no es troben a Spotify! Per altra banda, he procurat no posar més d'una cançó d'un mateix artista o grup, tot i que en alguns casos no m'he pogut resistir a incloure'n dues. Espero que gaudiu d'aquesta selecció! Aquí teniu l'enllaç: 



1.8.13

Costa Music Festival

Ja està en marxa la segona edició del Costa Music Festival, el festival de la Costa Brava sud (Blanes, Lloret i Tossa). Les actuacions es porten a terme en diferents escenaris d'aquestes tres poblacions, però els concerts de més pes comencen demà divendres a les pistes d'atletisme de Lloret.

El cartell del festival és força eclèctic. Divendres i dissabte hi predomina clarament el revival disco-funk dels setanta, amb Boney M (divendres) i Earth Wind & Fire Experience (dissabte). He de confessar que "Daddy Cool" o "September" són dos temes imprescindibles en les meves punxades tradicionals de la nit de cap d'any! Com a teloners, divendres hi ha la Fundación Tony Manero, que sempre em fa ballar un munt, i divendres, The Excitements, una banda barcelonina que compta amb un elapé publicat per Penniman Records i que factura una irresistible mescla de rhythm & blues i soul, amb la carismàtica cantant Koko Jean Davis al davant. Quines ganes de veure'ls en directe!





Finalment, la programació de diumenge és molt més diversa, amb Pastora, Bonnie Tyler i Julieta Venegas (un còctel ben estrany!).