29.3.12

Mishima, "L'amor feliç"

Disc del mes, març 2012

Mishima han tornat a fer diana. El seu sisè àlbum (el quart cantat en català) continua la línia ascendent que va començar amb Set tota la vida (2007) i va continuar amb Ordre i aventura (2010).

L'amor feliç és un disc que s'articula al voltant d'una cançó, "No existeix l'amor feliç" (una versió d'"Il n'y a pas d'amour hereux", de George Brassens, que el grup barceloní ja tocava en directe a la seva última gira). El tema de l'amor és el fil que uneix les dotze cançons del disc, amb un recorregut que arrenca amb els cinc minuts i mig de "La vella ferida" ("I quan he vist la cicatriu, / que de tan oberta tot l'univers s'hi abocava, / he entès que aquesta vegada / no podria escapar-me") i acaba amb "Ningú m'espera", passant per Brassens però també pel poeta en llengua alemanya Rainer Maria Rilke (1875-1926), de qui musiquen un fragment d'un poema traduït per Joan Vinyoli.

David Carabén continua escrivint unes lletres que poden arribar a tenir molts significats: "Amb les interpretacions de les cançons em passa això, que van canviant; durant un temps penso que diuen una cosa, i després una altra. Crec que quan escrius una bona cançó, no resols mai el tema sobre el que tracta; captures l'enigma, el dilema, el misteri. A mi m'interessa aquest tipus de composició”, afirma el cantant i compositor de Mishima a Indiespot, en un reportatge en què ell mateix dóna les claus per entendre cadascuna de les cançons del disc.

L'amor feliç tot just es va publicar abans-d'ahir, i caldrà escoltar-lo i tornar-lo a escoltar per anar descobrint poc a poc els seus encants, com acostuma a passar amb els discos de Mishima. En aquest primer contacte, de totes maneres, ja m'ha semblat un disc molt ric i interessant. Ja podeu escoltar-lo a Spotify.

26.3.12

The School: nou EP

Loveless Unbeliever, el debut en llarga durada de The School, va ser un dels discos que més ens va agradar del 2010. És per això que celebrem la publicació d'un nou disc de la banda gal·lesa, un EP amb quatre cançons que ha de precedir un nou àlbum, Reading Too Much Into Things Like Everything, que esperem per al mes de maig. Mentre l'esperem, però, podem anar assaborint aquestes quatre delicioses cançons, dues de pròpies ("Never Thought I'd See The Day" i "Where Does Your Heart Belong?") i dues versions ("When He Kisses Me" de Jonathan Richman i "I Wouldn't Know What To Do" de The Honeydrips). Aquí teniu el videoclip de la cançó que dóna títol a aquest EP: "Never Thought I'd See The Day".


24.3.12

Mishima: nou videoclip

A punt de treure el nou disc (L'amor feliç es publica aquest dimarts 27 de març), Mishima presenten un nou videoclip, "L'última ressaca". El director, Luis Cerveró, torna a fer tota una obra d'art a partir d'una cançó del grup liderat per David Carabén, com ja havia fet abans amb "Un tros de fang", "Tot torna a començar" i "Guspira, estel o carícia".


21.3.12

John Cale a l'Apolo

Que quedi clar: vaig anar a veure en John Cale per la meva profunda admiració per l'obra de The Velvet Undergound, la banda que a mitjans dels anys 60 John Cale va formar amb Lou Reed, Sterling Morrison i Maureen Tucker. Havia vist en Lou Reed en directe l'any 92, al Palau de la Música, però no havia vist mai en John Cale dalt d'un escenari. He de dir també que, amb els anys, m'he fet un tip d'escoltar els discos de la Velvet, però que en comparació he escoltat molt poc els àlbums de Lou Reed i de John Cale en solitari. De fet, en la meva col·lecció de discos només n'hi ha dos d'en Cale: el genial Paris 1919 (1973) i el doble cd Seducing Down The Door (1994), una antologia de l'obra del músic gal·lès que comprèn el període que va dels anys 1970 al 1990. Ahir anava al concert, doncs, amb la il·lusió d'escoltar potser "Venus in Furs" o "Waiting for the Man", potser "Andalucia" o "Hanky Panky Nohow", o potser aquella versió del "Pablo Picasso" de Jonathan Richman que ja forma part del repertori clàssic de Cale.

La realitat va ser tota una altra. Cale va basar el concert en el seu material més nou ("a new song" van ser les paraules que més va repetir en les petites pauses del concert). Així, va interpretar cançons com "Catastrofuk", "Whaddya Mean By That?", "Cry", "Hey Ray", "Praetorian Underground" o "Perfection", algunes de les quals trobem en els seu recent EP Extra Playful, combinades amb alguna incursió puntual al passat ("Captain Hook" o "Satellite Walk"). Això sí, Cale va estar excel·lentment acompanyat dalt de l'escenari: Dustin Boyer a la guitarra, Michael Jerome a la bateria i Joey Maramba al baix. Junts ens van oferir un recital de gran volada. 

Al final, però, em va quedar un regust agredolç. Just en acabar el concert, vaig tenir l'oportunitat de donar un cop d'ull al tracklist que Cale tenia al costat del seu teclat electrònic, un tracklist que el roadie no va permetre que m'endugués de record. Hi havia previst uns bisos amb quatre o cinc cançons, una de les quals apareixia com a "Pablo" ("Pablo Picasso", amb tota seguretat). Però no hi va haver bisos! Que potser el públic de Barcelona no vam estar a l'altura de les circumstàncies?

18.3.12

Cooper en directe!

La seva discogràfica, Elefant Record, diu que són "una de las mejores bandas del país, repleta de energía y emoción y grandes melodías". El que vam veure ahir al vespre a la sala Music Hall de Barcelona dóna la raó, i amb escreix, a tots aquests elogis.

Álex Díez posa tota la seva passió en cadascun dels seus projectes, siguin els seus grups (abans Los Flechazos, ara Cooper), sigui l'organització d'un festival com el Purple Weekend a León, sigui l'elaboració d'un llibre com Club 45 (un dia d'aquests en parlarem)...

Però la passió, en el cas que ens ocupa, no va sola. Hi ha un coneixement musical profund, hi ha bon gust, hi ha talent... Álex Díez es mostra feliç de ser dalt d'un escenari, feliç de tenir un públic que se l'escolti. Proper i entranyable, aprofita aquelles petites pauses en què ha d'afinar la guitarra per explicar divertides anècdotes de la banda, i es va creant un clima de complicitat entre l'artista i el públic. El grup, per altra banda, sona potent, compacte, intens: ja vaig veure Cooper l'any 2004 a la sala 3 de Razzmatazz i puc certificar que en aquest sentit el creixement ha estat espectacular. I que consti que aquell concert ja em va agradar molt!

Finalment, cal destacar el repertori: després de quatre àlbums i un munt de singles, Cooper compten amb un munt d'extraordinàries cançons. Ahir van tocar totes les cançons del nou disc, Mi universo, i van repescar-ne d'altres dels tres primers àlbums ("El círculo polar", "Cerca del sol", "Rascacielos"...). Les sorpreses van arribar en els bisos, sobretot amb la versió del "New Life" dels Depeche Mode, la recuperació d'un tema de Los Flechazos, "En tu calle", o la intensa interpretació d'"Imposible", una cançó del primer disc de Cooper, Fonorama (2000). Realment, cal tenir un repertori excel·lent per poder prescindir de cançons meravelloses com "Un nudo en la garganta", "Canción de viernes", "Vértigo" o "Es tarde". Que tornin el mes que ve, siusplau!

Al final, vam tenir l'ocasió de fer-nos una foto de família amb Álex Díez...


15.3.12

"Melancholia": obertura

L'última pel·lícula de Lars Von Trier és una de les meves preferides del 2011. Ja l'he vista un parell de cops i segur que hi tornaré. La part que més em fascina de la pel·lícula és el pròleg (sense treure mèrits, però, a l'última escena), aquells vuit minuts de poesia cinematogràfica amb música de Wagner. L'he trobat a YouTube i no em canso de veure'l.


10.3.12

Grupo de Expertos Solynieve a l'Apolo

La banda liderada per Manu Ferrón i J (Los Planetas) va presentar ahir a la sala Apolo de Barcelona el seu nou disc, El eje de la Tierra. Un disc amb què es demostra que Grupo de Expertos Solynieve és molt més que un divertimento de Jota. Dalt de l'escenari, el grup va mostrar una alegria, a base de mirades de complicitat, alguna abraçada i somriures a dojo, que es va encomanar entre un públic molt predisposat a gaudir ja des de l'arrencada del concert amb "La nueva reconquista de Graná". Les cançons del nou disc ("Perros muertos", "Por qué no te largas de aquí", "Pequeños" o "Dime") van alternar amb les del seu anterior Alegato meridional ("El sur, el mediodía y la libertad", "Se ve que hay calidad" o "Claro y meridiano"), les de l'EP Antiguo y nuevo ("Con quien yo he sido" o "No vuelvo a quedar contigo") i versions de The Byrds i Kevin Ayers.

"Claro y meridiano" va ser una de les cançons que més va encendre el públic, sobretot a partir d'aquells versos que diuen "puedes estar segura que no te miento / te lo digo rojo como un pimiento". Una altra de les més celebrades va ser "Dime". I els bisos finals van ser de traca i mocador, amb "Yo, misionero de Dios" ("a medida que va creciendo el tema nosotros nos vamos haciendo más pequeños", he llegit, en un bloc, a propòsit d'aquesta cançó) i "La reina de Inglaterra"; en aquesta última, Jota, en el seu més pur estil, va aparèixer, sense la guitarra que havia dut durant tot el concert, amb la banda ja tocant, va cantar amb aquella indolència que el caracteritza i va abandonar l'escenari deixant-hi els altres cinc músics rematant la feina. Esplèndid.

7.3.12

Grupo de Expertos Solynieve: nou disc, nova gira

El eje de la tierra, el segon disc del Grupo de Expertos Solynieve (un dels projectes paral·lels de Jota de Los Planetas) és un dels discos més interessants que ens ha donat, de moment, aquest 2012. La banda ha iniciat una gira per presentar-lo que tindrà una parada a Barcelona aquest divendres, dia 9 de març, a la sala Apolo. Segur que serà un plaer poder escoltar en directe cançons tan meravelloses com "La nueva reconquista de Graná", "¿Por qué no te largas de aquí?", "Tú, misionero de Dios" o aquesta que us deixo aquí, "Dime".


3.3.12

Nick Hornby, "31 canciones"

"Un parell de vegades a l'any em gravo una cinta per posar-la al cotxe, una cinta amb totes les cançons noves que més m'han agradat els últims mesos, i cada vegada que n'acabo una no puc creure que n'hi hagi d'haver una altra. I malgrat tot sempre n'hi ha una altra, i estic impacient per escoltar la següent; només necessites uns quants centenars de coses més com aquesta i ja tens una vida que val la pena de viure."

31 canciones (el títol de l'edició original és 31 songs) es va publicar el 2003. Jo me'n vaig comprar un exemplar l'estiu del 2004 en una llibreria d'Eivissa. Però abans de llegir-me'l, vaig pensar que estaria bé fer-ho escoltant aquestes 31 cançons. I entenent les lletres, és clar. O sigui que vaig començar, molt i molt a poc a poc, la tasca de reunir totes les cançons i les lletres. I ha estat aquesta tardor i aquest hivern quan finalment he llegit el llibre, capítol a capítol, traduint primer la lletra de cada cançó, escoltant-la a continuació i, finalment, llegint el capítol corresponent. Ja ho veieu: em perd aquest caràcter tan metòdic! D'aquesta manera, però, la lectura ha estat enormement gratificant.

31 canciones no és un estudi crític sobre les cançons. Bruce Springsteen, Teenage Fanclub, The Beatles, Van Morrison, Jackson Browne o Patti Smith són un pretext per fer una apassionada declaració d'amor a la música pop i una reflexió apassionada sobre els vincles entre les cançons i les nostres vivències. Un llibre deliciós!

Us enllaço un arxiu amb les 31 cançons i un altre amb les lletres: