Haruki Murakami, "Després del terratrèmol"

La bona acollida d'obres com Tòquio Blues, Kafka a la platja o, més recentment, 1Q84, fa que Editorial Empúries vagi rescatant títols de l'anterior producció de Murakami i ens els ofereixi traduïts al català. Ara fa un any i mig apareixia Crònica de l'ocell que dóna corda al món, després va venir Balla, balla, balla i ara és el torn de Després del terratrèmol.

Publicat originalment en japonès l'any 2000, Després del terratrèmol és un recull de sis relats motivats pel terratrèmol que l'any 1995 va sacsejar violentament la ciutat japonesa de Kobe.

"Es va passar cinc dies sencers davant el televisor, mirant en silenci els bancs i hospitals destruïts, els barris comercials en flames, les vies de tren i les autopistes tallades. Estava aclofada al sofà, amb els llavis ben tancats i sense respondre a res del que li deia en Komura. No feia ni que sí ni que no amb el cap. De fet, en Komura ni tan sols sabia si la seva veu li arribava."

Així comença "Un ovni aterra a Kushiro", el primer relat del llibre, amb el personatge de la dona d'en Komura obsessionat amb les imatges que dóna la televisió de la devastació de Kobe. El terratrèmol, protagonista a la portada del llibre, només afecta de manera tangencial els personatges que es passegen per tots aquests relats. L'excepció, si de cas, és el conte "En Granota salva Tòquio", una història de marcat caràcter oníric que ens explica com un gris treballador de banca i una granota gegant salvaran Tòquio d'un terratrèmol.

A Després del terratrèmol retrobem la millor prosa d'un escriptor que ja ens va captivar amb els seus relats curts aplegats al llibre El salze cec i la dona adormida (en la ressenya que en vaig fer recollia unes interessants reflexions de l'autor sobre el relat curt). Les narracions es llegeixen amb fruïció: "Tailàndia", "Pastissos de mel", "Paisatge amb planxa"... Aquesta última, deliciosa de cap a cap, ens explica la història de la Junko i el seu amic Mikaye, un artista que gaudeix d'encendre i fer cremar unes fogueres perfectes, de nit, a la platja. Però el caràcter d'aquestes històries ens l'explica el mateix Murakami a través del personatge de l'últim relat ("Pastissos de mel"), l'escriptor Junpei: "Vull escriure històries diferents de les que he escrit fins ara, va pensar en Junpei. Històries de gent que somia i que espera que la nit s'acabi, de gent que vol que es faci de dia per poder abraçar en la claror aquells que estimen".

Mishima tornen al Clap

En menys de tres anys ja he vist sis vegades els Mishima en directe: al final hauré de crear una etiqueta en aquest bloc de "concerts de Mishima"! L'actuació d'ahir al Clap de Mataró, on ja els havia vist fa just un parell d'anys, em reafirma en les meves tesis pel que fa al grup de David Carabén:

En primer lloc, que tenen una col·lecció de cançons impressionant ("Tot torna a començar", "Els crits", "Qui n'ha begut", "Guspira, estel o carícia", "Miquel a l'accés 14", "La tarda esclata", "Un tros de fang", "El camí més llarg" i quinze o vint més) i uns versos memorables (un exemple, de la cançó "La forma d'un sentit": "Tu també, potser sense saber-ho, / en algun moment, has volgut ser / una cançó, que algú et cantés, / ser melodia a la boca d'un / desconegut, sonar precisa / i tan lleugera com sentida, / verdadera, adoptar la forma d'un / sentit que es busca").

En segon lloc, que Mishima es gaudeix més en una sala de concerts que no pas assegut en una butaca d'un teatre. En les dues ocasions en què els he vist en un teatre, el concert ha començat amb una certa fredor i ha costat que el public s'anés escalfant. Quan els veig al Clap, en canvi, l'ambient s'encén des de la primera cançó.

I vull afegir que m'encanta veure Dani Vega com toca les seves guitarres, amb la seva col·lecció estratosfèrica de pedals, dalt de l'escenari!

 

Francisco Casavella, "Lo que sé de los vampiros"

Em va agradar molt un reportatge de Carlos Zanón al Ruta 66 (núm. 302, març del 2013) sobre Francisco Casavella. Em va fer ganes de llegir algun dels seus llibres. Me'n vaig anar a la biblioteca de Malgrat i vaig trobar aquest tros de llibre (més de cinc-centes pàgines!). Lo que sé de los vampiros, premiada amb el Nadal, és l'última novel·la que va publicar l'escriptor barceloní abans de morir als 45 anys. Casavella m'ha semblat un escriptor enorme, erudit i amb un extraordinari domini de la llengua. La novel·la, però, m'ha semblat força irregular: comença de manera magistral però decau en algunes parts, sobretot, al meu parer, en aquella en què el protagonista s'embolica amb la franmaçoneria. En contrast, però, la novel·la té episodis memorables (em van agradar especialment els que se situen a Roma). No em puc estar de reproduir un fragment de l'inici de la novel·la, que explica la mort del germà del protagonista, per l'impacte d'un tret de canó, a la batalla de Neisse:

"Después de esa segunda explosión y tras el inesperado vuelo, Deville aún pudo oír exclamaciones en varios idiomas de los reclutas que, al avanzar, le pisoteaban el cráneo; y quiso reparar, aunque ni el dolor ni las fuerzas le dejaron, en el hecho de que carecía para siempre de extremidades inferiores. Ajeno por completo a que se había desplazado un buen trecho al elevarse por el aire, Deville intentó mirar a ambos lados por ver si divisaba sus piernas. Sin embargo, no consiguió que los ojos llegaran a moverse. En realidad, ni siquiera se immutó la tierra que cubría los párpados, famosos por su inquietud. Un nuevo pisotón le hundió en el averno. Cuando las luces ya muy leves del entendimiento están a punto de apagarse, o ya se han apagado, y en la mente del moribundo sólo queda el rastro del que asume la más triste de las nociones, en ese momento singular, Deville imaginó una ballena azul. Azul como el azul de Prusia. El lomo sale del agua y allí mismo vuelve con elegante ondulación. Un chorro emerge de esa criatura y, tras un instante en el aire, lleno de gloria y de misterio, se derrama como una vida corta. Un remolino de espuma pulverizada -amarillo, anaranjado, rojo quizá- abanica el horizonte en el sol bajo. En la profundidad del océano, el eco de una voz como la de Neptuno brama: "¡Soperro!". Y estalla el tercer cañonazo."

Nit de diumenge al Munster Raving Loony Party

I no vaig poder veure els italians The Wildmen! Uns canvis d'horari d'última hora van fer que toquessin dissabte al migdia a la piscina. A les 9 del vespre, doncs, els qui van tocar van ser The Hussy, un duo nord-americà més grunge o noise que no pas garatge. Això sí, era tot un espectacle veure el guitarrista pelut que no parava de moure's com posseït pel dimoni!

The Hussy

El final de festa d'aquesta segona edició del Munster Raving Loony Party va tenir com a protagonistes els portuguesos The Parkinsons, addictes al punk més clàssic. Tot i que el cantant em va semblar en molts moments una mica excessiu (per al meu gust, es recreava una mica massa en la imitació dels estils de Mick Jagger i Iggy Pop), la banda sonava amb gran contundència i la gresca que van muntar va ser de les bones (venien acompanyats d'una colla de col·legues de Coïmbra que anaven, per dir-ho suaument, animadíssims). El concert es va basar sobretot en cançons del seu nou àlbum, Back To Life (2012), amb poques aportacions del seu repertori clàssic. Van caure, això sí, "Running" o la magnífica "New Wave"! I vam acabar tots plegats, grups, col·legues i públic en general, cantant i ballant una extensa "So Lonely".

 

The Parkinsons en acció!

Esperem que l'any que ve puguem gaudir d'una tercera edició d'aquest fantàstic Munster Raving Loony Party!

 

Nit de dissabte al Munster Raving Loony Party

Me'n vaig anar a l'hotel Koppers amb el Capità Toni (després va venir en Paco Serrandez) i la meva samarreta Munster (amb la imatge clàssica de la família convertida en banda de rock'n'roll, molt adequada per a l'ocasió: "Nice t-shirt!", em va dir, a l'entrada, Daz Trash, l'organitzador del festival). La primera nit va complir totes les nostres expectatives: al soterrani del Koppers es va muntar una festa collonuda! 

Quan hi vam arribar tocaven The Voladoras, una banda sueca amb tres dones al davant (dues guitarres, baix i veus) i una home a la bateria. Ens va sorprendre agradablement el seu garatge amb gust per la melodia, en la línia de les enyorades Thee Headcoatees. Ens vam quedar amb ganes d'escoltar els seus discos! 

Doña-Tella Voladora (The Voladoras)

Sue-Ella Voladora i Sgt. Style (The Voladoras)

Thee Gravemen són Lee Tea (guitarra i udols) i Daz Trash (bateria vudú i organitzador del Munster Raving Loony Party). Són del sud de Suècia i, segons el seu myspace, sonen com "werewolves, vampires, dungeons, zombies, flying saucers, monsters, haunted houses, witches, tea and cakes!". És impressionant veure com només dos individus munten tota una festassa a base de rock de garatge primitiu, a l'estil de The Cramps o Screaming Lord Sutch, amb cançons tan engrescadores com "Rockin' In The Graveyard" i "Tornado", les del seu últim single.

Thee Gravemen

Thee Gravemen i una estranya aparició

Més difícil encara: si Thee Gravemen eren dos, Dead Elvis actua sol, encara que el cartell anunciï "Dead Elvis & His One Man Grave". Amb una pinta espectacular, com podeu veure a la fotografia, Dead Elvis va encendre la sala amb la seva guitarra, els seus crits i la bateria (bombo i caixa) que tocava amb els peus.

Dead Elvis en acció

I, per acabar la nit, uns veterans de solvència contrastada. Hipbone Slim & The Knee Tremblers, que tenen publicats un munt d'àlbums i singles amb segells com Voodoo Rhythm, Dirty Water Records o Folc Records, són un trio (guitarra elèctrica, contrabaix i bateria) molt efectiu. El seu líder, Sir Bald Diddley (també anomenat Hipbone Slim o The Bald Bomber) no dubta a baixar a tocar la guitarra enmig de la pista o a convidar el públic a pujar dalt de l'escenari a tocar les maraques o a ballar una estona. Amb tot plegat, ens vam fer un bon fart de moure l'esquelet!

Hipbone Slim & The Knee Tremblers

 

La nit de dissabte, en definitiva, va ser fantàstica. A veure com anirà avui amb The Wildmen i The Parkinsons!

Munster Raving Loony Party: The Moustache Edition

Ahir va començar la segona edició d'aquesta festa del rock'n'roll més primitiu i salvatge. Un festa ben curiosa: l'organitza, des de Suècia, el senyor Daz Trash, component de Thee Gravemen, i se celebra en un hotel de Pineda de Mar. L'any passat vam poder gaudir dels concerts de The Smoggers, The Branded i King Salami & The Cumberland 3, i enguany ens esperen Hipbone Slim & The Knee Tremblers i The Parkinsons, entre d'altres. No hi faltarem!

Edwyn Collins, "Understated"

Disc del mes, abril 2013

"It's Sunday, it's a good good feeling / And I'm lazy and contented / I'm feeling lazy and contented / I'm happy to be alive". Si en el seu anterior àlbum, Loosing Sleep (2010), que també va ser disc del mes de L'home cactus, Collins parlava de la malaltia que havia patit i del procés de recuperació, ara, a Understated, reflecteix el seu amor per la vida, ben explícit en aquests versos que he reproduït, que formen part de la vuitena cançó del disc, "Forsooth" (una cançó, per cert, amb què Collins vol retre homenatge al primer disc de The Velvet Underground).

Aquesta alegria de viure es manifesta també a la cançó "31 Years": "In the shadow of this world / In the place I call my home / Where's the key? / Where's the clue? / What the heck / I'm living now". Unes ganes de viure que passen per interrogar-se i per intentar comprendre la vida: "And I'm going to find a way to understand the world" ("Baby Jean").

Acompanyat d'una banda en què destaca el Sex Pistols Paul Cook a la bateria, Edwyn Collins ha donat forma a un altre disc meravellós, un disc brillant i emotiu, format per onze cançons com onze sols. No em puc estar de destacar la primera, "Dilemma": "Dilemma / That's me, that's me all over / What is my world? / Is it real or is it fiction?".

Un 'wonderful' i 'glorious' concert d'Eels

Amb més de vint-i-cinc anys d'anar a concerts, encara no m'havia trobat mai amb res semblant al que vam viure ahir al vespre a la sala Barts. Havia acabat el concert, amb dos bisos inclosos, havien encès els llums de la sala, havien posat música d'ambient i una bona part del públic enfilava la sortida. Nosaltres ens vam trobar uns coneguts i vam estar parlant. Encara bo, perquè, si no ens els haguéssim trobat, quan la banda va tornar a sortir a l'escenari nosaltres ja hauríem estat dins el pàrquing. La qüestió és que ens vam quedar una estona a la sala parlant i, de cop i volta, vam sentir uns crits del poc públic que quedava. Gairebé no ens en vam adonar i ja tornàvem a tenir Eels dalt de l'escenari. Amb els llums de la sala encesos i la imatge d'un pallasso somrient en el teló de fons, ens van regalar dues cançons més.

Va ser la cirereta del pastís. Tot havia començat quan passaven pocs minuts de les nou del vespre. Després de gaudir de les boniques cançons de Nicole Atkins, que es va endur els aplaudiments del públic, Eels apareixien a l'escenari: Mark Oliver Everett (conegut com a E) i quatre individus que l'acompanyaven, tots amb barba i tots amb uns xandalls Adidas, els clàssics de color blau fosc amb les tres ratlles blanques. Venien a presentar el seu nou àlbum, Wonderful, Glorious, i ens van oferir la versió més roquera d'Eels, amb tres guitarres elèctriques, baix i bateria. Les cançons del nou disc ("Kinda Fuzzy", "New Alphabet" o "Peach Blossom") van alternar amb referències a la discografia anterior d'E (delicioses "That Look You Give That Guy" o "In My Dreams") i amb un parell d'encertadíssimes versions: "Oh Well" de Fleetwood Mac i "Itchycoo Park" d'Small Faces.

El concert va ser memorable. La banda va sonar de meravella, i dalt de l'escenari passaven coses contínuament: ara Mark Oliver Everett s'abraçava amb els seus músics, ara assajaven deu finals per a una cançó, ara E feia una broma... Els passatges més sorollosos alternaven amb les melodies més dolces, però la intensitat en cap moment davallava. Que tornin aviat, si us plau!

Daniel Clowes, "El rayo mortal"

Quan m'he posat a escriure aquestes ratlles, pensava que ja havia escrit alguna altra vegada sobre Daniel Clowes. Anava ben equivocat. I m'ha sorprès, perquè en la meva petita col·lecció de còmics n'hi ha un parell d'aquest autor nord-americà, Ice Haven i David Boring, i de tots dos en tinc un molt bon record.

Però el meu primer contacte amb l'obra de Clowes va ser, probablement com molts de vosaltres, gràcies a la pel·lícula Ghost World, basada en el còmic homònim; una pel·lícula de culte dirigida per Terry Zwigoff i protagonitzada per Thora Birch, una joveneta Scarlett Johansson i el genial Steve Buscemi.

M'agraden les historietes de Clowes perquè em recorden les pel·lícules de Jim Jarmush o Hal Hartley i les cançons de Yo La Tengo, Beat Hapening o Daniel Johnston. Tots plegats coincideixen a l'hora de generar bellesa, fascinació i, en definitiva, obres extraordinàries a partir de personatges i històries ben ordinaris.

El rayo mortal, tot i que és una historieta de superherois, no s'allunya massa de l'obra anterior de Clowes. Els personatges són semblants als d'altres historietes de l'autor. També els temes són els habituals: la solitud, la marginació o el valor de l'amistat, sempre en relació, principalment, amb la joventut. A El rayo mortal, però, el jove Andy descobreix, d'una manera ben peculiar, que té superpoders. El dilema que es planteja, com m'imagino que deu ser habitual en el gènere (no sóc molt aficionat als superherois), és l'ús que s'ha de fer d'aquests superpoders. 

En definitiva, El rayo mortal m'ha semblat un bon còmic, molt atractiu tant a nivell narratiu com a nivell gràfic. Deu ser qüestió de gustos, però a mi m'agraden els dibuixos de Clowes i el seu tractament del color. I cal destacar també l'acurada edició en castellà que n'han fet la gent de l'editorial Reservoir Books. 

Adéu, Josetxo

"Así que esto es el fin... 

No me lo esperaba así,

yo quiero algo mejor.

Yo quiero más calor,

más alma, ruido,

yo quiero una explosión." 

Són els primers versos de la cançó "Un poco más", del primer àlbum de Los Bichos, Color Hits (1989). La cançó parla d'una relació sentimental que s'ha acabat, però aquests primers versos, trets de context, aquests dies em posen la pell de gallina. En Josetxo ha mort.

No me'n vaig assabentar fins dissabte a la nit, i va ser gràcies al bloc del Capità Toni, Ones de l'Espai Exterior. Josetxo Ezponda, el carismàtic líder de Los Bichos, va morir dimarts a casa seva, a Burlada (Navarra), als 50 anys. Tres dies abans vaig estar punxant algunes cançons dels vinils de Los Bichos i ensenyant a en Cesc, el meu fill de dotze anys, aquelles portades tan fantàstiques que feia en Josetxo!

Feia temps que, de tant en tant, pensava: què se'n deu haver fet, d'en Josetxo? I és que, des que va publicar l'elapé A Glitter Cowbeb (1995), amb prou feines n'he sabut res més. Recordo que fa uns anys una notícia breu al Ruta 66 explicava que estava enregistrant unes cançons amb Charly, el guitarrista de Los Bichos. Si no recordo malament, Asio, el baixista, llavors ja era mort. I la següent notícia que recordo era que Charly també havia mort. Quina gran merda!

Recordo l'impacte que em va causar Color Hits, el primer àlbum de Los Bichos. Jo acabava d'arribar a Barcelona, a estudiar a la universitat. No recordo per què em vaig comprar el disc. Per la portada? Perquè el publicava Oihuka (per aquella època, jo em comprava discos de rock radical basc que editava el segell de Marino Goñi)? N'havia llegit alguna cosa en alguna revista musical? Sigui com sigui, el disc em va meravellar. Des de llavors vaig ser un seguidor incondicional de Los Bichos i vaig anar col·leccionant els seus elapés, minielapés, singles i CDs. I va ser gràcies a Los Bichos i altres grups de l'època, com La Secta, que vaig anar coneixent bandes tan interessants com Scientists, Stooges, Spacemen 3...

No vaig poder veure mai Los Bichos en directe. Però sí que vaig assistir al concert que en Josetxo va fer en solitari (com a "El bicho"), el gener del 95, al Garatge Club: érem quatre gats... Com pot ser que persones d'una sensibilitat tan extraordinària no tinguin cabuda en aquest món? Merda de món!

No trobareu res de Los Bichos a Spotify (el que dèiem: merda de món!), però a YouTube hi ha unes quantes cançons i una actuació del grup en el programa "Plàstic", de TVE. Aquí us deixo la cançó "Un poco más", amb què començava aquest escrit:

I aquesta és possiblement la millor cançó de Los Bichos: "Wishin' Shift", de l'enorme doble elapé Bitter Pink (1991):

Per acabar, aquí teniu un parell d'enllaços molt recomanables: una biografia i discografia de Los Bichos a lafonoteca.net i un bonic article de Jaime Cristóbal ("Adiós, Josetxo") a jenesaispop.com.