29.12.11

Uns quants discos del 2011

Acaba l'any i les revistes i els blocs s'omplen de llistes amb els millors discos, les millors pel·lícules, els millors llibres... Aquí no vull fer ben bé una llista dels millors discos del 2011. De fet, ja n'he anat ressenyant un bon grapat com a discos del mes durant tot l'any, a destacar els d'Antònia Font, My Morning Jacket o Ron Sexsmith. Però m'adono que hi ha uns quants discos fantàstics dels quals amb prou feines he escrit res. Són aquests:

The Black Keys, El camino. Dan Auerbach i Patrick Carney continuen en estat de gràcia. El camino és el setè esglaó d'aquesta escala fins al cel que és la discografia dels Black Keys. Un disc a l'alçada dels magnífics Attack & Release (2008) i Brothers (2010).

Black Lips, Arabia Mountain. És cert que el nou disc dels Black Lips no té el so brut i salvatge del seu debut amb Bomp! Records de l'any 2003. I bona culpa d'això la té el productor Mark Ronson, responsable del Back To Black d'Amy Winehouse. Així i tot, Arabia Mountain és un bon disc dels actuals reis del garatge-punk.

Cooper, Mi universo. Álex Cooper se n'ha anat a Londres, als mítics estudis Konk fundats pels Kinks, per gravar el seu nou disc. I ha aconseguit un so realment extraordinari, el so que es mereixen cançons com "Alicia", "Saltos de esquí", "Mi universo" o "Carrousel".

Fountains Of Wayne, Sky Full of Hole. A més d'una portada preciosa, el quartet nord-americà ens presenta una altra gran col·lecció de cançons, en què destaquen "The Summer Place" i "Richie and Ruben". Sky Full of Hole és el cinquè àlbum d'una banda molt respectada per la crítica i pels seus col·legues artistes.

P.J. Harvey, Let England Shake. Sense deixar de ser ella mateixa, P.J. Harvey es reinventa en el seu vuitè disc. Queden enrere les guitarres més salvatges en el disc més polític de la cantant anglesa. Això sí, Harvey continua fidel als seus col·laboradors habituals John Parish i Mick Harvey.

Jacuzzi Boys, Glazin'. Amb una música engrescadora que es mou entre el punk-pop i el rock de garatge, els Jacuzzi Boys (que no hem de confondre amb una banda homònima alemanya dedicada al techno) ja ens van sorprendre amb el seu primer disc, No Seasons (2009) i ens tornen a agradar ara amb aquest Glazin'.

Jayhawks, Mockingbird Time. La banda liderada per Mark Olson i Gary Louris torna, després de vuit anys de silenci discogràfic, amb una meravella de disc, a l'alçada de les seves grans obres. Un disc amb grans cançons: "Hide Your Colors", "Tiny Arrows", "She Walks In So Many Ways"...

Nick Lowe, The Old Magic. Els bons músics, com els bons vins, milloren amb el temps. I Nick Lowe n'és un bon exemple. De capdavanter de la new wave a crooner del segle XXI. The Old Magic és ple de moments memorables: "House for Sale", "Sensitive Man", "Restless Feeling"...

Novedades Carminha, Jódete y baila. L'ombra dels primers Siniestro Total és allargada, però Novedades Carminha ens demostren que no són només una anècdota i que no van cremar tots els cartutxos en el seu debut (Te vas con cualquiera, 2009). Un disc breu però carregat d'himnes punkis, començant per la cançó que dóna títol al disc.

The Pains Of Being Pure At Heart, Belong. Com ja van fer en el seu debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus, els de Nova York ens tornen a sorprendre amb un àlbum de deu cançons. I no ens han sorprès per cap gir estilístic inesperat, sinó perquè, una altra vegada, han estat capaços d'encadenar hit rere hit.

The Pepper Pots, Train To Your Lover. Els gironins no inventen res de nou, però el que fan, ho fan cada vegada més bé. Train To Your Lover sona a glòria i té unes excel·lents composicions que no desmereixerien enmig de qualsevol compilació de la Motown.

The Raveonettes, Raven In The Grave. Després de la col·lecció de hits que era In And Out of Control (2009), el duo danès ens sorprèn amb un disc més fosc, menys immediat, més difícil d'assimilar... i, segurament, el que fins ara és la seva obra mestra.

The Right Ons, Get Out. Rock americà fet des de Madrid. Una banda amb les idees clares i amb ambició: han girat pels Estats Units i per Japó. El seu segon àlbum, Look Inside, Now! (2009), ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. El segon àlbum dels barcelonins supera de llarg el seu debut. Sales i companyia facturen un disc de rock de garatge amb agraïments a Mossèn Cinto, Ciceró o Spinoza i himnes com "Taxista" o la gloriosa "Montseny".

Suzy & Los Quattro, Hank. Homenatge al seu roadie i amic assassinat, Hank és el tercer disc de la banda catalana. Guiats, com en el seu àlbum anterior, pel productor Robbie Rist (segons ells, el seu George Martin particular), amplien la paleta estilística i aconsegueixen completar un disc de maduresa.

22.12.11

Bon Nadal!







20.12.11

Fiódor Dostoievski, "El cocodril i altres narracions"

Certament, El cocodril i altres narracions és un títol menor dins la imponent obra de Dostoievski, en què destaquen les novel·les monumentals Crim i càstig (1866), L'idiota (1869), Dimonis (1872) i Els germans Karamàzov (1880).

Es tracta de quatre narracions que pertanyen a l'etapa de joventut de l'escriptor rus, anteriors totes quatre a la redacció de Crim i càstig, i de marcat accent satíric. 

L'última d'aquestes narraccions, "El cocodril", comença amb aquesta nota de l'autor: "Narració verídica de com un senyor de certa edat i bona presència fou engolit tot sencer per un cocodril, sense deixar ni rastre, i del que en va resultar, de tot plegat". La narració està a l'alçada del que prometen aquests mots; com és d'esperar, l'interès rau en "el que en va resultar, de tot plegat". Un relat magnífic, tot i que ha restat inacabat. Segur que a Pere Calders li devia encantar!

Completen el volum els relats "Un episodi vergonyós", en què un conseller oficial s'emborratxa en la festa de casament d'un subordinat a la qual no havia estat convidat; "Bobok", també amb un embriac com a protagonista, que en aquest cas acaba en un cementiri escoltant com els morts parlen des de l'interior de les seves tombes; i "L'esposa d'un altre i el marit sota el llit", que, com indica el títol, és una història d'embolics sentimentals, amb un dona jove, bonica i adúltera i el seu marit gelós i patètic com a protagonistes.

És una obra menor, però llegir Dostoievski sempre és un plaer.

17.12.11

Novedades Carminha i Fuckin' Bollocks a Barcelona

"Estan bojos, aquests romans!", deia Obèlix en el seu primer viatge a Roma. "Estan bojos, aquests gallecs!", podem dir després de veure Novedades Carminha ahir a la nit a la sala Moog. Des de la primera cançó, "Échame gel", van convertir la pista, plena com el rovell d'un ou, en un pogo generalitzat que es va mantenir fins que va acabar el concert amb "Dinero" i "Jódete y baila". Novedades Carminha recuperen l'esperit d'uns altres gallecs ben bojos, aquells Siniestro Total de ¿Cuándo se come aquí? Si uns cantaven "Sexo chungo" o "Los chochos voladores", els altres canten "No uso condón" o que "follar está sobrevalorado" (a la cançó "F.O.L.L.A.R"); si uns cantaven "Ayatolah no me toques la pirola" ("Ayatolah!"), els altres canten "Alá, no como cerdo más / en el harén lo pasamos bien" ("Asociación de amigos del Islam"). És clar, tan políticament incorrectes els uns com els altres. I per si tot plegat no quedés prou clar, Novedades Carminha versionen, en disc i en directe, el clàssic de Siniestro Total "Hey Hey Vigo". Estan bojos, aquests gallecs!

Abans van tocar els barcelonins Fuckin' Bollocks, que ens van sorprendre amb una lliçó magistral de bon rock de garatge, que en aquest cas s'alimenta dels clàssics del gènere dels anys seixanta (The Sonics, The 13th Floor Elevators, The Standells o d'aquells obscurs grups de les sèries "Back From The Grave") però també dels més destacats representants del nou garatge (Black Lips, The Strange Boys). Acaben de publicar el seu segon àlbum, Congo Tapes, amb el segell Houston Party ("una burrada sin precedentes no apta para oídos muy refinados y mentes pacatas", el defineixen a Muzikalia), i amb cançons tan irresistibles com "I Can't Do". Estan bojos, aquests catalans!

Tot plegat, doncs, una festassa! Amb molt bona companyia (la Maria i les seves amigues gallegues i catalanes) i un discjòquei collonut que ens va fer ballar abans i després de cada actuació. Estem ben bojos, tots plegats!

11.12.11

El ilusionista

Recordeu Bienvenidos a Belleville (Les triplettes de Belleville)? És una pel·lícula d'animació de l'any 2003, i explica la història d'un nen que amb els anys fa realitat el seu somni de córrer del Tour de França, però pujant el Mont Ventoux és segrestat i la seva mare emprèn la recerca del fill amb l'ajut de les famoses Triplettes de Beleville, tres estrelles del music-hall dels anys 30.

Set anys després, Sylvain Chomet, el director, presentava una nova pel·lícula, que ha arribat fa unes setmanes a les cartelleres de casa nostra. Es tracta d'El ilusionista, i es basa en un guió original del gran Jacques Tati, a qui Chomet ja retia homenatge en el seu anterior film (en una escena de la pel·lícula, les Triplettes de Belleville gaudien de Dia de festa; a més, tenien penjat a casa seva el cartell de Les vacances del senyor Hulot).

El ilusionista és, com Bienvenidos a Belleville, una pel·lícula exquisida. Totes dues comparteixen la gairebé absència de diàlegs ("m'encanta veure com els personatges de dibuixos animats prenen vida i es mouen i expressen coses simplement mitjançant el moviment; sempre he pensat que la veu és una mica superficial en l'animació", diu Chomet); també tenen en comú unes bandes sonores molt aconseguides i uns dibuixos magistrals.

El ilusionista explica la història d'un mag que recorre la Gran Bretanya en un moment en què els espectacles clàssics del music-hall comencen a ser considerats passats de moda. A Escòcia coneix Alice: junts, com si fossin pare i filla, se n'aniran cap a Edimburg, on el mag intentarà satisfer tots els capricis de la noia.

La pel·lícula encara es pot veure als cinemes Verdi de Barcelona. No us la perdeu!


4.12.11

Brighton 64 a La [2] de l'Apolo


Hi ha haver una època, a mitjans dels anys 80, en què Barcelona, musicalment parlant, va ser mod. Sorgien grups com Los Negativos, Kamenbert o Brighton 64, es feien fanzines com Ansia de Color i Mikimoto posava el videoclip de "El mejor cocktail", dels Brighton 64, al seu programa de TV3 "Oh, Bongònia".

Els germans Gil han anat tocant en diferents grups durant tots aquests anys, però de tant en tant ressusciten els Brighton 64 per fer alguns concerts. I aquest 2011 hi han tornat amb un gira per l'estat espanyol. El mes de maig ja van tocar a Barcelona (aquell cop me'ls vaig perdre) i ahir van repetir. És cert que vaig anar al concert amb una mica de por: serà un altre de tants revivals insulsos?, pensava. Doncs no va ser així. Els Brighton 64 van demostrar que estan en plena forma i van oferir un concert extraordinari, que ens va fer tornar, durant gairebé una hora i mitja, als anys vuitanta. Van defensar amb solvència clàssics propis, ("Palabras con sabor", "En mi ciudad", "El mejor cocktail", "La calle 46", "La casa de la bomba"...) i aliens ("En la medianoche" de Wilson Pickett, "Metadona" de Los Pistones, "I Can't Go to Sleep" dels Kinks), amb el so fantàstic d'uns amplificadors i uns instruments vintage (com m'agrada el baix Rickenbaker!) i un entusiasme (i aquí cal destacar el teclista Jordi Fontich) encomanadís. "Mai han sonat millor en directe", he llegit a propòsit d'algun dels concerts d'aquesta gira. En definitiva, Brighton 64 celebren els seus trenta anys en plenitud de facultats!

3.12.11

Perejaume a la Pedrera

"Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!". Aquest és el títol de l'exposició de Perejaume que podeu visitar a la Pedrera fins al 12 de febrer del 2012.

Des de l'inici del recorregut, marcat per "Obra en préstec" (una pedra procedent de la pedrera de Somerset; en la fotografia que l'acompanya podem veure, en l'ubicació original de la pedra, un rètol amb la inscripció "This stone has been temporarily removed for exhibition"), fins al final, en què destaca l'audiovisual "So acimat que fan les 40 notes d'El cant dels ocells tocades alhora", transitem per gairebé dues-centes obres, entre pintures, escultures, fotografies o textos, en què l'artista s'interroga sobre l'art i la societat actuals.

Us podeu fer una idea de l'exposició veient aquest vídeo de TV3, però, sobretot, heu d'anar a la Pedrera!

26.11.11

Ron Sexsmith, "Long Player Late Bloomer"

Disc del mes, novembre 2011

És una obvietat que Internet i les noves tecnologies han canviat la nostra manera d'escoltar música. Avui dia tenim milers de discos a la nostra disposició, legalment o no, fent un parell de clics. La qüestió és: com escoltem, però, tots aquests discos? I també: quantes vegades els escoltem? Perquè els millors discos moltes vegades no se'ns revelen al primer contacte: calen unes quantes escoltes per accedir, poc a poc, a la màgia que atresoren.

Això és el que m'ha passat amb Long Player Late Bloomer, el dotzè àlbum del canadenc Ron Sexsmith. La notícia del documental Love Shines, presentat en la recent edició del festival In-Edit, i una entrevista al Ruta 66 del mes passat em van portar a escoltar el nou disc de Sexsmith. Si a la primera escolta ja em va semblar un àlbum gens menyspreable, les següents -i ja en van unes quantes!- m'han anat convencent que havia de ser el disc del mes i que, a més, serà un dels discos destacats d'aquest 2011.

Admirat per artistes de la categoria de Bob Dylan, Elton John, Steve Earle o Lucinda Williams, Ron Sexsmith reconeix les influències de Ray Davies, Lennon & McCartney o de crooners com Harry Nilsson o Bing Crosby. Long Player Late Bloomer és, doncs, un disc de pop clàssic, vital i lluminós. Comença amb la preciosa "Get In Line" però, al meu entendre, la veritable mesura del disc ens la donen "Believe It When I See It" o "Love Shines", dues cançons que no desentonarien en un disc clàssic del pop modern com és Songs From Northern Britain dels Teenage Fanclub (que és, segons l'escriptor Nick Hornby, el millor aliment de consolació que pots comprar si ja tens Rubber Soul dels Beatles). I és que, en alguns moments, la música de Sexsmith em fa pensar en la dels nostres escocesos preferits. I això sempre és motiu d'alegria.


20.11.11

Nou disc de The Black Keys

El duo nord-americà format per Dan Auerbach i Patrick Carney anuncia nou disc. Es publicarà el 6 de desembre amb el títol d'El camino i serà el setè de la seva discografia, que s'iniciava el 2002 amb The Big Come Up. Si segueix en la línia de qualitat dels últims àlbums del duo, en especial Attack & Release (2008) i Brothers (2010), serà, sens dubte, un dels discos destacats d'aquest 2011 que ja es va acabant. De moment, la cançó que n'han avançat, "Lonely Boy", confirma totes les millors expectatives que puguem tenir sobre El camino.


16.11.11

Peter Bagge, "Other Lives"

Primer de tot, he de confessar que sóc fan incondicional de les peripècies de Buddy Bradley i companyia a la sèrie de còmics Odio. És per aquest motiu que sempre que topo amb algun volum firmat per Peter Bagge em ve salivera. En aquest cas es tracta d'Other Lives, una novel·la gràfica que ens relata les vides creuades de quatre personatges, quatre fracassats que busquen, cadascun a la seva manera, fugir d'una realitat que se'ls fa insuportable.

"Puc comptar amb els dits d'una sola mà els dibuixants de còmic el treball dels quals és tan potent... potser només amb dos o tres dits", ha escrit, a propòsit de Peter Bagge, un altre dels grans autors del còmic alternatiu nord-americà, Robert Crumb. Other Lives és realment un treball potent, un punyent retrat de les misèries de la societat nord-americana. En definitiva, una obra que no decebrà als, com jo mateix, seguidors d'Odio.

12.11.11

Cooper: Internet Tour


Cooper presenta el seu nou disc, Mi universo, que Elefant Records ha de publicar el 21 de novembre, en una gira per Internet. Des de dimarts passat, 8 de novembre, podem escoltar cada dia una nova cançó del disc, gràcies a la publicació dels videoclips corresponents en diferents pàgines web, principalment de mitjans musicals. Aquesta és l'agenda d'aquest "Internet Tour":

8 de novembre: Radio 3, "Mi Universo".
9 de novembre: Rockdelux, "Alicia".
10 de novembre: 20 Minutos, "Cortometraje".
11 de novembre: Tentaciones (El País), "Primer día".
12 de novembre: Efe Eme, "Saltos de esquí".
13 de novembre: MTV, "Arizona".
14 de novembre: Go Mag, "El Regalo".
15 de novembre: JENESAISPOP, "La Señal".
16 de novembre: Mondo Sonoro, "En La Basura".
17 de novembre: Rolling Stone, "Carrusel".

Mi universo s'ha gravat als estudis Konk de Londres, que van ser fundats pels Kinks. I realment s'ha aconseguit un so meravellós per al que serà el nou disc de l'actual projecte musical d'Álex Díez, excomponent dels mítics Flechazos. Aquí teniu el primer dels videoclips ja publicats. La resta els he enllaçat a continuació.


Cooper, "Alicia"

Cooper, "Cortometraje"

Cooper, "Primer día"

Cooper, "Saltos de esquí"

5.11.11

Haruki Murakami, "1Q84. Llibre 3"

"-Al final, potser tot s'acabarà sense que s'hagi disparat la pistola, tot i que contradiguem el principi de Txèkhov.
-Tampoc no passa res. No s'ha de disparar forçosament, la pistola. Ja ens acostem al final del segle XX. Tot ha canviat molt des de l'època de Txèkhov. Ja no hi ha cotxes de cavalls ni dones amb cotilla. El món ha passat pel nazisme, i per la bomba atòmica, i per la música contemporània, i encara som vius. Fins i tot la manera d'escriure novel·les ha canviat força en tot aquest temps."

El que acabeu de llegir és un diàleg entre Aomame i Tamaru, d'aquest tercer llibre d'1Q84. Potser us pregunteu: que no havia mort, l'Aomame, al final del segon llibre? "No havia premut el gallet de la pistola": amb aquesta petita trampa, que ens trobem només començar el Llibre 3 (pàg. 29), Murakami té corda per a més de quatre-centes intenses i vigoroses pàgines més de la història d'Aomame i Tengo al món de les dues llunes: 1Q84.

Si en els dos primers llibres la trama avançava alternant els punts de vista de l'Aomame i d'en Tengo, en aquest Llibre 3 se n'hi suma un tercer: el d'Ushikawa, un personatge que ja apareixia cap al final del volum anterior, l'investigador privat que treballa per Sakigake i que ha de trobar Aomame, la presumpta assassina del Líder.

No us revelaré el final de la història, només un detall: al final, la pistola, aquella Heckler & Koch que Tamaru havia lliurat a Aomame, no s'ha disparat. I segons Txèkhov, sempre que en una novel·la apareix una pistola és que es dispararà. Hi haurà, doncs, algun dia, un Llibre 4? Per què no? De fet, el final del Llibre 3 no és un final més tancat que el del Llibre 2, quan podíem creure que l'Aomame era morta...

29.10.11

Els Surfing Sirles: nou disc, nou videoclip

Si fa unes setmanes escrivíem sobre Els Trons, avui ho fem a propòsit d'una altra banda de casa nostra que també es dedica al rock de garatge. Són Els Surfig Sirles, un quartet liderat per l'escriptor Martí Sales que, després d'uns quants anys assajant i fent concerts, l'any passat van publicar amb el segell Bankrobber el seu primer àlbum, de títol LP i amb una portada que és un homenatge (com a mínim) al disc Goo de Sonic Youth. Ara tornen a l'atac amb un segon disc, Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), que estem escoltant a Spotify.

Llegim a la pàgina web de Bankrobber: "“El que ens mou és el desig de trencar totes les coses”, canten Els Surfing Sirles. I en qualsevol dels seus concerts incendiaris estan a un mil·límetre de confirmar-ho. Calia una banda que portés el rock’n’roll fins a aquest límit, on l’actitud i el soroll esclaten per regalar-nos una explosió d’idees. Els Surfing Sirles canten a la Fageda d’en Jordà, a Verdaguer i a Casavella, als ionquis de Can Tunis, a les pubilles de cuixa forta, als paios punks rumberos... i fins i tot perverteixen l’himne del Barça. Sembla complicat, però quan els escoltes, tot és molt senzill. És garatge. És rock’n’roll."

Romaní, semen i sang comença amb molta força amb "Montseny" ("He vist salzes que s’envolen, he vist gorgs que ragen sang, he vist tantes meravelles aquí del Montseny estant"), amb el suport d'una secció de vents. Altres cançons destacades del disc són "Taxista" o "Peatge". En el capítol de les versions, si Els Trons s'atreveixien amb "Tainted Love" (cançó que va ser popularitzada als anys 80 pels Soft Cell), Els Surfing Sirles no volen ser menys i es despengen amb una revisió del clàssic de Donna Summer "I Feel Love".

"Taxista" és el primer videoclip del nou disc: Els Surfing Sirles recorren Barcelona de nit amb taxi per anar a veure balenes a la platja de la Barceloneta!


23.10.11

My Morning Jacket, "Circuital"

Disc del mes, octubre 2011

Influïts pels clàssics d'ahir (Beach Boys, The Velvet Underground, el folk-rock nord-americà) i els d'avui (Radiohead, Wilco), My Morning Jacket han anat construint, des dels seus inicis com a grup l'any 1998, una sòlida discografia que consta ja, recopilacions a part, de sis àlbums. El sisè, editat just abans de l'estiu, s'anomena Circuital.

"És l'àlbum més directe que mai hem fet i amb el que ens hem sentit més còmodes. Ens vam instal·lar en una preciosa habitació amb els sostres molt alts i ens vam concentrar a treure el suc de l'essència del grup tocant tots junts. Ens sentíem realment bé com a banda. No ens vam preocupar de res i ens vam prendre el temps necessari per fer les coses a la nostra manera. Era important gravar aquest sentiment, de tan sols una banda tocant en directe en aquella preciosa sala, sense més pretensions", expliquen Jim James i companyia en una entrevista d'Andreu Cunill publicada a la revista Ruta 66 (núm. 284, juliol-agost del 2011).

Un gran sentit del ritme, unes dosis de distorsió, uns magnífics arranjaments vocals, uns vents per aquí, uns baixos poderosos per allà, uns teclats ambientals... Aquests són alguns dels ingredients de Circuital, un disc produït per Tucker Martine (component de The Decemberists).

El disc comença amb un aire atractiu i misteriós amb "Victory Dance". La segueix "Circuital" que, amb els seus més de set minuts, és la cançó més llarga del disc i que els agermana amb Fleet Foxes. "The Day Is Coming" arrenca amb un preciós jocs de veus i ens transporta tres dècades enrere. A continuació, una balada deliciosa, "Wonderful (The Way I Feel)", introduïda amb guitarres acústiques, que em fa pensar en Gene Clark, en Alex Chilton... Després, "Outta My System" podria passar, amb una mica més de reverb i de distorsió i amb un so força més brut, per una cançó de The Jesus And Mary Chain. I arriba la joia de la corona, "Holdin On To Black Metal", irresistible amb els seus aires dels anys setanta, amb el seu funk, el seu ritme imparable i uns vents i unes veus magnífiques. A partir d'aquí, i aquest és un dels poc retrets que li podem fer, el disc perd una mica de pistonada i, després de "First Light", una peça amb aires de rock clàssic del setanta, i de "You Wanna Freak Out", acaba amb dues balades. "Slow Slow Tune", a l'estil dels anys cinquanta, quedaria perfecta en una pel·li d'en Lynch; "Movin Away", en canvi, amb el piano presidint, és més dels seixanta, més Brian Wilson. 

Aquí us deixo el videoclip de "Holdin On To Black Metal":


16.10.11

Alice Munro, "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni"

"Ell esquiava per fer exercici, però mai no anava més enllà dels aiguamolls. Feia voltes sense parar al camp de darrere la casa quan el sol es ponia i tenyia el cel de rosa sobre un paisatge que semblava vorejat per onades de glaç blau. Comptava les voltes que feia i després tornava a la casa enfosquida i engegava la televisió per sentir les notícies mentre sopava. Normalment preparaven el sopar plegats. Un d'ells preparava les begudes i l'altre encenia el foc, parlaven de la feina d'ell (estava escrivint un estudi sobre els llegendaris llops noruecs, especialment el gran llop Fenris que s'empassa Odin a la fi del món) i del que la Fiona llegís, i del que havien pensat durant el dia que havien passat a prop però separats. Aquell era el moment d'intimitat més alegre, tot i que també hi havia els cinc o deu minuts de tendresa física just després de ficar-se al llit: una cosa que no gaire sovint acabava en sexe però que els confirmava que encara n'existia la possibilitat."

Fiona i Grant s'han jubilat i viuen els moments més plens, serens i feliços de la seva llarga i tortuosa vida matrimonial. El que no saben encara és que d'aquí a poc temps a la Fiona li diagnosticaran alzheimer. El fragment pertany a “Lluny d'ella”, l'últim dels nou relats que formen Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Un llibre que, publicat originalment en anglès el 2001, quan l'escriptora tenia 70 anys, ha tardat deu anys a tenir traducció en català.

El títol del llibre és, dèiem, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (és també el títol del primer relat). De totes maneres, per descriure més bé el que és el llibre, hi hauríem d'afegir dos substantius més: malaltia i mort. Efectivament, en tots els relats trobem persones malaltes (esclerosi, càncer, alzheimer) o persones que perden o han perdut éssers estimats (un fill, un amic, la dona). Persones que afronten aquestes situacions amb serenitat o amb frustració, amb perplexitat o amb ràbia. Amb naturalitat. Munro els retrata magistralment, tant dones (la majoria) com homes, amb les seves inseguretats i contradiccions, amb les seves ganes de viure o de deixar de viure.

I és que, com va indicar el jurat del Man Booker International Prize (en un text que trobem reproduït a la contraportada del llibre), "Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l'obra de tota una vida".

Massa felicitat, que vaig ressenyar fa uns mesos i que em va introduir en l'univers literari de Munro, ja em va semblar un llibre magnífic. Però Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni potser fins i tot el supera, si és que això és possible. Un llibre extraordinari, molt i molt recomanable.

9.10.11

Tommy James & The Shondells

Evolucionant des d'un caòtic rock de garatge, en els seus inicis, fins al rock psiquedèlic de les seves últimes gravacions, i passant pel camí pel pop bubblegum, Tommy James & The Shondells (Niles, Michigan) va arribar a ser una banda amb força repercussió als Estats Units, amb un parell de números 1 a les llistes de Billboard ("Hanky Panky" el 1966 i "Crimson and Clover" el 1969), i va aconseguir també arribar a dalt de tot de les llistes britàniques amb "Mony Mony" (1968).

Tommy Jones havia estat un músic precoç: nascut el 1947, amb dotze anys (o sigui, l'any 1959) ja muntava el seu primer grup, The Tornadoes. Cinc anys després es converteixen en The Shondells i graven el seu primer single, "Hanky Panky" / "Thunderbolt", amb el segell Snap Records. El disc, però, no va tenir distribució i el grup es va acabar separant.

Dos anys després, però, el "Hanky Panky" dels Shondells (la cançó havia estat gravada originalment per The Raindrops) va començar a sonar en ràdios i clubs de ball gràcies a l'impuls que li va donar un discjòquei de Pittsburgh. Això farà que James negociï una reedició del single amb el prestigiós segell Roulette Records de Nova York i que refaci el seu grup, a partir d'ara Tommy James and the Shondells.

Des de 1966 fins a 1970 el grup publica, sempre amb Roulette, gairebé una vintena de singles i una desena d'àlbums. Després de "Hanky Panky" hi va haver molts altres èxits: "I Think We're Alone Now" (1967), "Mirage" (1967), "Mony Mony" (1968), "Crimson and Clover" (1968), "Sweet Cherry Wine" (1969) i "Crystal Blue Persuasion" (1969) són els més destacats.

Un dels moments àlgids de la carrera dels Shondells és la gravació i publicació del single "Crimson and Clover". La trobada entre Tommy James i l'enginyer de so Bruce Staple dóna resultats sorprenents, com els efectes de veu del final de la cançó en què es va repetint el text "crimson and clover, over and over". A partir d'aquí, James comença a experimentar amb recursos electrònics com phasers, vocoders i el nou sintetitzador Moog.

A començaments de la dècada dels setanta, però, Tommy James, cansat d'uns anys frenètics, de gires extenuants, decideix prendre's un descans. Els seus companys de grup continuaran un temps amb el nom de Hog Heaven, i James emprendrà una carrera com a solista. Però aquesta és una altra història...

Tot i no ser, com ja hem comentat, un tema propi, "Hanky Panky" és i serà el gran èxit de Tommy James and the Shondells. Precisament en aquesta versió dels Shondells es van basar, molts anys més tard, el 1982, The Cramps, que van gravar la cançó en unes sessions als A&M Studio recuperades en el doble cd recopilatori How to Make a Monster (Best of) publicat el 2004. Però altres cançons dels Shondells van tornar a les llistes d'èxits, anys després, gràcies a les versions que en van fer altres artistes. És el cas de "Crimson and Clover", interpretada per Joan Jett & The Blackhearts (1982) o de "Mony Mony", gravada per Billy Idol (1987).

Us deixo, per acabar, una petita selecció musical:

"Hanky Panky"



"I Think We're Alone"



"Mony Mony"



"Crimson and Clover"


1.10.11

The Pacifics, "Play Favourites"

The Pacifics són de Dublín i s'acaben de fer conèixer gràcies a aquest formidable EP publicat pel segell austríac Bachelor. El títol de l'artefacte, Play Favourites, ja ens avisa que es tracta d'un disc de versions. Les cançons escollides són "You Can’t Judge a Book by It’s Cover" (Willie Dixon), "Lucille" (Little Richard), "Baby It’s You" (un tema de Burt Bacharach, Luther Dixon i Mack David que va ser gravat, entre d'altres, pels Beatles i les Shirelles) i "I'm Talkin’ About You" (Chuck Berry). Són quatre versions de matrícula d'honor: totes quatre competeixen dignament amb els seus originals: destil·len vitalitat, frescor i autenticitat. I, per reblar el clau, el disc pot presumir d'un aconseguidíssim so vintage. Escolteu-lo, escolteu-lo:


25.9.11

Bryan Estepa, "Vessels"

Disc del mes, setembre 2011

Que l'escena power-pop australiana ha gaudit les tres últimes dècades d'un excel·lent estat de salut és cosa ben sabuda. En donen fe grups de la talla de The Stems, The Sunnyboys, The Chevelles, The Some Loves i molts d'altres.

Bryan Estepa és un digne successor de totes aquestes bandes. Després d'haver militat en grups com Swivel i Hazey Jane, va publicar el seu primer disc en solitari amb el nom de Bryan Estepa (abans n'havia fet un altre amb el nom d'Adelaide) l'any 2006. All the Bells and Whistles ja ens va cridar aleshores l'atenció gràcies a bones cançons com "Your Best Night" o "Western Tale". Després vindria Sunday Best (2008), un altre disc molt recomanable. I aquest 2011 ens ha portat aquesta joia anomenada Vessels.

En aquesta ocasió, Estepa s'ha encarregat ell mateix de la producció del disc: "Volia fer un disc instantani, que pogués capturar el so de la banda tocant en directe (...). Simplement, imaginava els primers discos de The Band o dels Beatles, tocant tots junts en la mateixa habitació, fent aquestes cançons, i la veritat és que vaig aconseguir molta inspiració amb aquesta idea", afirma Estepa en una entrevista a Ruta 66 (núm. 285, setembre del 2011, pàg. 55).

De totes maneres, la música de Bryan Estepa va més enllà del power-pop. És cert que algunes cançons responen perfectament a les convencions del gènere ("Tongue Tied", "Instincts"), però a Vessels, com als dos anteriors discos, hi habiten reminiscències dels Byrds, els Beach Boys, Big Star, Neil Young... Des de "Won't Let You Down", la primera cançó del disc, fins a "Ball and Chain", l'última, Vessels es degusta, una vegada i una altra, amb autèntica fruïció. Vessels és pop del bo!

17.9.11

Fountains of Wayne, "The Summer Place"

Fountains of Wayne tenen nou disc: Sky Full of Holes. És el cinquè àlbum d'aquesta banda de power-pop formada a Nova York l'any 1996. Un disc molt recomanable, amb cançons tan perfectes com aquesta "The Summer Place": una meravella de cançó i un videoclip preciós!

8.9.11

Tornen Los Enemigos

Los Enemigos, uns clàssics del rock espanyol dels 90, tornaran als escenaris el 2012. En el web de la promotora Spanish Bombs han publicat aquest comunicat:

REVUELTA ENEMIGA

Nos han vuelto a expulsar. Lo llaman crisis, pero todos sabemos que nuestro sitio nunca estuvo en el paraíso. 

Aquí afuera, en nuestra orilla, tanteamos en la intemperie y despertamos otra vez. 

Somos las razas de Caín y tenemos hambre. Somos Los Enemigos y hemos vuelto. 

Josele, Fino, Chema y Manolo. Septiembre de 2011

Després de deu anys de les seves últimes actuacions en directe, tornaran per fer una sèrie de concerts especials. Pocs però ben triats, diuen. Revisant la meva col·lecció d'entrades, he recordat les dues ocasions en què els vaig veure. La primera va ser el gener del 90 a Zeleste, compartint cartell amb Los Proscritos i Dogo y Los Mercenarios. La segona va ser el febrer del 92, també a Zeleste; presentaven el disc La cuenta atrás. Tinc un molt bon record de totes dues actuacions. Esperem que en aquesta sèrie de concerts especials que anuncien passin per Barcelona!

5.9.11

Els Trons: garage-punk en català!

Ja tocava que escrivís alguna cosa sobre Els Trons! He anat seguint la publicació dels seus EPs de vinil amb un creixent interès i ja espero amb impaciència el que serà el seu primer LP, que està anunciat però, de moment, sense data de publicació. 

Els Trons és una banda formada per Marc Argenter (que havia tocat la guitarra en els mítics The Flashback Five) i Marcel Caballé (que, entre d'altres bandes, havia tocat amb Selenitas), que es van proposar, acompanyats de Xavi Ribas (baix) i Andreu Revilla (bateria), gravar versions de rock de garatge nord-americà, en la línia de grups catalans dels seixanta com Els Dracs, Eurogrup, Els Bonds o els Xocs, que gravaven versions de beat o R&B britànic per als segells Edigsa i Concentric. Així, en el seu primer EP, Els Trons adaptaven al català temes de Chocolate Watch Band, The 13th Floor Elevators o Music Machine.

En el seu tercer EP, la seva referència més recent, presenten "quatre versions tronadores que rendeixen tribut als seus herois del Sunset Strip '66" (segons expliquen en el seu myspace). Així, versionen els Love ("7&7"), els Turtles ("Res a fer"), els Byrds ("Feliç sense tu") i els Standells ("Jugues amb mi").

Per si us voleu fer una idea de com sonen, aquí us deixo un parell de vídeos.



3.9.11

Roberto Bolaño, "2666"

2666 es divideix en cinc parts, que Bolaño va indicar abans de morir que s'havien de publicar com a cinc llibres independents (voluntat que no va ser respectada pels seus editors i els hereus de l'autor apel·lant al valor literari de l'obra). Al final de la segona part, "La parte de Amalfitano", llegim:

"Una noche Amalfitano le preguntó, por decir algo mientras el joven buscaba en las estanterías, qué libros le gustaban y qué libro era aquel que en ese momento estaba leyendo. El farmacéutico le contestó, sin volverse, que le gustaban los libros del tipo de La metamorfosis, Bartleby, Un corazón simple, Un cuento de Navidad. Y luego le dijo que estaba leyendo Desayuno en Tiffanys, de Capote. Dejando de lado que Un corazón simple y Un cuento de Navidad eran, como el nombre de este último indicaba, cuentos y no libros, resultaba revelador el gusto de este joven farmacéutico ilustrado (...) que prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y engancha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez."

2666 és una novel·la d'aquestes últimes: una gran obra, imperfecta (va ser publicada pòstumament; l'autor, en el moment de la seva mort, encara no l'havia donat per acabada), torrencial, un combat de veritat contra allò que ens atemoreix (l'eix conductor de la novel·la són els assassinats de dones, a mitjans dels anys noranta, a la ciutat fictícia de Santa Teresa, que es correspon amb Ciudad Juárez), una novel·la amb sang i ferides mortals i fetidesa. La gran obra d'un gran mestre. Les més de mil cent pàgines de 2666 m'han acompanyat aquest xafogós mes d'agost i m'han regalat impagables estones de lectura. Colossal.

31.8.11

Gam-Beat Weekend vs. Sintonitzza



Després d'uns àrids juliol i agost, torna el rock'n'roll a Barcelona (i, en aquest cas, a Santa Coloma de Gramenet), aquest cap de setmana, amb dos festivals molt interessants. D'una banda, la sala 2 de l'Apolo viurà la primera edició del Gam-Beat Weekend, amb Las Aspiradoras, Imperial Surfers o Wau y Los Arrghs! com a principals atractius. D'altra banda, el Parc d'Europa de Santa Coloma acollirà la sisena edició del Sintonitzza, amb The New Raemon i Atom Rhumba com a caps de cartell.

I tampoc hem d'oblidar que Figueres celebra el desè aniversari del festival Acústica, amb Antònia Font, The Pepper Pots, Manel... 

Tot plegat, per tornar-se boig! I jo que, per compromisos familiars, m'hauré de quedar a casa!

Per cert, del Gam-Beat Weekend me'n vaig assabentar gràcies al nou bloc de Raül Ruiz, ArteNeo Popular, que en quatre dies d'existència ja ha publicat 27 entrades! El seguirem amb molt de gust!

25.8.11

Garotas Suecas, "Escaldante Banda"

Disc del mes, juliol-agost 2011

"O Garotas Suecas é assim, como sexo pela primeira vez, o primeiro orgasmo, o primeiro amor. De corpo e alma. Quando o rock tinha soul, instantes antes de funkiar, momentos antes de distorcer. Ritmo e sentimento, R&B". Així es defineixen Garotas Suecas en el seu myspace, en què també reconeixen les influències d'artistes també brasilers com Os Mutantes, Tim Maia o Jorge Ben. "Descobrindo e reinventando tudo a nossa maneira", afegeixen.

Garotas Suecas és un jove sextet de São Paulo format per cinc nois i una noia d'entre dinou i vint-i-quatre anys. Després de l'entusiasme general causat per les seves actuacions en directe i per tres singles autoeditats, arriben al seu primer àlbum, Escaldante Banda. Publicat per American Dust Records als Estats Units i al Canadà i per Vampisoul a la resta del món, es pot escoltar al web del grup.

Escaldante Banda és un disc perfecte per acompanyar aquests dies assolellats d'estiu. So vintage i tropicalisme que prenen forma en excitants cançons com "Mercado Roque Santeiro", editada també per Vampisoul com a single, amb "Codinome dinamite", que no apareix a l'àlbum, a la cara b, "Não Se Perca Por Aí", inclosa a la recopilació de l'estiu de l'home cactus, o "Banho de Bucha", la cançó escollida per fer aquest videoclip tan simpàtic:



24.8.11

Mishima a les festes de Sants


Mishima han estat gravant aquest juliol el que serà el seu sisè disc als estudis de Paco Loco, amb qui ja van treballar en els seu dos anteriors àlbums, a Puerto de Santa María (Cadis). Ahir, en el seu concert a les festes de Sants, van tocar, com ja havien fet en alguna altra actuació d'aquest estiu, una cançó d'aquest pròxim disc. Va ser en el bis, i la cançó es diu "La bella ferida". Per altra banda, Mishima van tornar a fer un concert intens, elèctric i vibrant, amb el mateix tracklist, si fa no fa, que en l'actuació del passat mes de maig al Clap de Mataró. Esperem amb impaciència el nou disc!

17.8.11

Cançons d'estiu (2011)

Com ja havia fet en anys anteriors, us deixo una selecció de les cançons que més he estat escoltant aquest estiu. En aquest cas he optat per recopilar grups d'ara: gairebé totes les cançons són d'aquest 2011, excepte algunes de finals del 2010 i una de sola ("Pimento", dels Heavy Trash) del 2009. Els estils musicals són ben variats: el soul de Black Joe Lewis & the Honeybears o The Pepper Pots, el country de Justin Townes Earle, el rhythm and blues de Barrence Whitfield, l'indie pop d'Aias, el rock de garatge dels Doctor Explosion... També hi ha força diversitat en la procedència dels artistes (des de les Illes -Tomeu Penya i Antònia Font- a Nova York -Cults-) i en les llengües en què canten (la nota exòtica la posen Garotas Suecas, que no són sueques sinó brasileres).

01. Black Joe Lewis & the Honeybears, "Livin' in the Jungle"
02. Cults, "Bumper"
03. Antònia Font, "Islas Baleares"
04. The Pepper Pots, "Wanna Blindly Trust In You"
05. Justin Townes Earle, "Harlem River Blues"
06. The Go! Team, "Voice Yr Choice"
07. Barrence Whitfield, "It's Mighty Crazy"
08. Jonny, "Beach Party"
09. Garotas Suecas "Não Se Perca Por Aí"
10. Aias, "A la Piscina"
11. Heavy Trash, "Pimento"
12. Kings Go Forth, "High on Your Love"
13. Tomeu Penya, "Alegria"
14. Doctor Explosion, "Liar Liar"
15. Yelle, "Que Veux-Tu"
16. The Limiñanas, "Chocolate In My Milk"

Per baixar-vos la recopilació heu d'anar a l'enllaç que he posat en els comentaris. Espero que us agradi!

9.8.11

Mark Oliver Everett, "Cosas que los nietos deberían saber"

El doble àlbum i obra magna d'Eels, Blinking Lights and Other Revelations (2005), acaba amb una cançó titulada “Things The Grandchildren Should Know”. Explica Mark Oliver Everett en el llibre que, en una entrevista a París, una periodista francesa li va demanar si tenia fills. “Encara no. Passaré directe als néts”, va contestar ell. “Però... ¿com és possible?”, afegí l'entrevistadora.

Cosas que los nietos deberían saber és un llibre escrit amb sentit de l'humor, un llibre que en molts moments fa riure, però que també emociona, i que no només està a l'altura de l'obra musical d'Everett, sinó que a més serveix per entendre-la: “es como si -de algún modo- este libro, Cosas que los nietos deberían saber fuera, por fin, la Piedra Rosetta que decodificara la Eels way of life and way of thinking y, sobre todo, su way of feeling. La explicación y la descripción de un sonido, de una manera de sonar”, afirma Rodrigo Fresán en el pròleg.

Des dels seus inicis amb una bateria de joguina fins a un concert d'Eels al Royal Albert Hall de Londres (un escenari en què havien tocat els Beatles, els Rolling Stones, The Who, Bob Dylan, Jimmy Hendrix...), el llibre ressegueix la trajectòria musical de Mr. E, que no es pot deslligar d'una vida plena de tragèdies familiars. Tot narrat amb un estil viu i àgil. Cosas que los nietos deberían saber és un d'aquells llibres que el comences i no el pots deixar. Everett sap el que es fa. Els capítols comencen així: "Soy hijo de un humilde mecánico. De alguien dedicado a la mecánica, vaya. A la mecánica cuántica" (capítol 2); "En sexto empecé a caerle bien al marimacho de la clase" (capítol 3); "El día que acababa primaria, el director del colegio me tiró a unos arbustos en un ataque de rabia" (capítol 4). Qui es pot resistir a continuar llegint?

30.7.11

Homenatge a Amy Winehouse

Escoltant l'últim disc de Wanda Jackson, la reina del rock and roll, m'he trobat amb aquesta excel·lent versió del "You Know I'm No Good" d'Amy Winehouse, una de les cançons destacades del disc Back To Black (2007). Voltant una mica per la xarxa he descobert que la mateixa versió ja havia estat publicada l'any passat en un single de vinil editat per Third Man Records, el segell discogràfic de Jack White (The White Stripes).


29.7.11

Chuck Prophet & The Spanish Bombs: "London Calling" en directe!

Chuck Prophet, al final del concert, després
de tirar a terra la seva Squier Telecaster

Després de l'èxit del passat mes de gener al Sidecar, Chuck Prophet va tornar a Barcelona, aquesta vegada a la sala Music Hall, acompanyat dels Spanish Bombs (o sigui, el veterà Chris Von Sneidern, que, a més, va fer de teloner amb la seva acústica de dotze cordes, i tres músics joves, solvents i entusiastes) per interpretar en directe el London Calling dels Clash, una iniciativa promoguda per Houston Party a través del cicle "We Used To Party".

El tracklist del concert tothom el tenia ben clar abans de començar: des de "London Calling" fins a "Train In Vain", dinou cançons en total, en el mateix ordre que en el mític disc. La sorpresa va ser "Bankrobber", un single del 1980, que van tocar en l'únic bis que van fer Prophet i companyia.

El concert va ser impressionant des del primer moment: "London Calling", "Brand New Cadillac", "Jimmy Jazz", "Hateful"... Podies tancar els ulls i imaginar-te perfectament que estaves escoltant els Clash trenta anys enrere. Quan els obries, et trobaves un Chuck Prophet fent el paper de Joe Strummer i un Chris Von Sneidern fent de Mick Jones. Tots dos molt convincents. I sonant molt bé!

Per edat, no vaig poder veure mai els Clash en directe, i és evident que ja no els podré veure mai. Però queden les cançons, i propostes com la d'ahir a la sala Music Hall per fer-les reviure.

24.7.11

California vibrations

La veterana revista francesa Les Inrockuptibles publica aquest estiu un número especial dedicat als Beach Boys i a la música de la Costa Oest dels anys 60 i 70. D'entrada, trobem més de trenta pàgines dedicades a la banda dels germans Wilson: reportatges sobre els inicis del grup, sobre els discos Pets Sounds i Smile, sobre els hereus dels Beach Boys... Deu articles, en total. Tot seguit, quaranta pàgines de reportatges sobre The Byrds, Phil Spector, Love, The Doors o Tim Buckley, entre d'altres. I, finalment, el juke-box de l'estiu: una selecció dels discos més representatius del so de la Costa Oest, des de 1963 fins a l'actualitat. Realment suculent (i tot en francès, és clar!).

Encartat amb la revista ve un CD titulat Caroline Now! i amb el subtítol The Songs of Brian Wilson and The Beach Boys. Són, en total, dotze relectures de temes més aviat rars (no hi trobareu "Surfin' USA", "Little Honda", "Barbara Ann", "God Only Knows"...) a càrrec d'artistes de la categoria d'Alex Chilton, Norman Blake (Teenage Fanclub), Kim Fowley o High Llamas. De fet, es tracta d'una versió reduïda d'un disc que va publicar Marina Recordings l'any 2000 i que constava de vint-i-quatre cançons. En qualsevol cas, és una delícia. Com a mostra, aquí teniu un parell de cançons.



22.7.11

Paco Roca, "L'hivern del dibuixant"

De Paco Roca ja em va agradar molt Arrugas (2007), una història gràfica sobre la vellesa i l'Alzheimer. Per això, quan em vaig trobar a la botiga de Norma Comics aquesta edició en català de la seva última obra, fins al moment, no em vaig poder estar de comprar-la.  

L'hivern del dibuixant explica la història de cinc dibuixants que, en la Barcelona de l'any 1957, gosen rebel·lar-se contra l'omnipotent Editorial Bruguera i crear la seva pròpia revista d'historietes: Tío Vivo. L'hivern del dibuixant ens acosta a les vivències d'historietistes com Escobar, Peñarroya, Cifré, Conti, Giner, Vázquez, Ibáñez... i ens transporta a la Barcelona dels anys de la dictadura, de la censura, dels que havien perdut la guerra. De la mà hàbil de Paco Roca recorrem les Rambles, la plaça de Catalunya, passem per la Monumental... tot gràcies a uns extraordinaris dibuixos. "En certa manera, aquest és l'àlbum que sempre havia volgut fer", afirma l'autor. "Unir els trossos de la història a partir dels records dels dibuixants i altres persones relacionades amb l'editorial per intentar ser el més fidel possible als fets, ha sigut la part més complicada de l'àlbum, però també la més apassionant". Certament, L'hivern del dibuixant transmet tota la passió de l'autor per tots aquells tebeos "que em van fer començar a estimar els còmics".

11.7.11

"Alegria revisitat": un avanç

El número de juliol de la revista Enderrock inclou el CD Tribut a Antònia Font. Alegria revisitat, un tast del disc que Discmedi publicarà a la tardor amb versions dels temes més representatius del cançoner del grup mallorquí.

Alegria revisitat compta amb la participació d'artistes com Mishima, La Bien Querida, The New Raemon, Gertrudis o, a petició dels mateixos Antònia Font, Tomeu Penya. Gràcies a EnderrockTV ja podem escoltar dues d'aquestes cançons. La primera és "Productes de neteja", en una encertada versió de La Bien Querida, si més no musicalment parlant: pel que fa a la veu, aquest mallorquí amb accent castellà grinyola una mica. Per mi, ja la podia haver versionat en castellà, la llengua en què acostuma a cantar Ana Fernández-Villaverde.


La segona és una versió espectacular de l'emblemàtica "Alegria", que no sé si convencerà els fans d'Antònia Font però segur que serà molt ben rebuda pels admiradors de Tomeu Penya: