31.8.08

John Cheever, “Contes”

Aquest és el llibre que m’ha tingut ocupat bona part d’aquest estiu. Amb les seves gairebé 900 pàgines i potser un quilo i mig de pes, però, era un mal company per emportar-me de viatge, de manera que l’he anat alternant amb altres lectures. Algunes, les de més recent publicació, ja les he ressenyat en aquest bloc. Les altres, que m’esperaven ja feia temps, pacientment, a les llibreries del meu estudi, també són molt recomanables: Trens rigorosament vigilats, de Bohumil Hrabal, i El Palau de la Lluna, de Paul Auster.

Quin gran narrador, Cheever! Quina facilitat per crear ambients i personatges! Al llarg dels 61 contes que formen el volum, seleccionats pel mateix Cheever, desfilen homes i dones que viuen en grans edificis de pisos suburbans o en barris residencials, però també famílies que passen les vacances en cases d’estiueig o americans que viuen a Roma. Diu Cheever en el prefaci: "A vegades sembla que aquestes històries ens parlin d’un món perdut fa temps, quan la ciutat de Nova York era plena encara d’una llum fluvial, quan se sentien els quartets de Benny Goodman per la ràdio de la papereria de la cantonada i gairebé tothom duia barret pel carrer."

Gairebé tothom du barret pel carrer i, podríem afegir, tothom passa la nit en reunions de còctels: "Era un d’aquells diumenges de ple estiu que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa", comença "El nedador". Els contes de Cheever acostumen a tenir inicis directes i contundents. "La geometria de l’amor" comença així: "Era una d’aquelles tardes de pluja que la secció de joguines de Woolworth’s, a la Cinquena Avinguda, és plena de dones que sembla que les han enxampades cometent adulteri i busquen un regal per portar a casa al fill petit."

Al llarg d’aquest 61 contes hi ha grans històries, com la de la dona que espia les converses dels seus veïns a través d’una ràdio que no funciona bé ("La ràdio enorme"), la de l’àngel que salva l’home de les seves angoixes ("L’àngel del pont") o la de l’home que decideix anar des de casa d’uns amics fins a casa seva nedant per totes les piscines que hi ha de camí, un recorregut durant el qual el protagonista va prenent consciència de com s’ha ensorrat la seva vida ("El nedador").

Contes és la primera obra d’aquest escriptor nord-americà (Quincy, Massachusetts, 1912 - Nova York, 1982) que es publica en català. Aquesta tardor arribarà, també a càrrec de Proa, la novel·la més reeixida i llegida -diuen- de John Cheever: Falconer. L’esperem amb candeletes.

26.8.08

Beck - Modern Guilt

Disc del mes, juliol-agost 2008

No sóc un seguidor fidel i incondicional de Beck. De fet, el primer cop que el vaig veure, de teloner dels Sonic Youth el 1996 a Zeleste, ell solet amb la seva guitarra acústica, se'm va fer molt pesat. Més tard, però, vaig comprar Odelay (que, per cert, s'ha reeditat fa uns mesos en una "deluxe edition" plena d'extres). A partir d'aquí, de tant en tant, com qui no vol la cosa, he anat a parar a algun altre disc de Beck. I m'he anat trobant amb molt bones cançons: "Loser", "Devils Haircut", "Timebomb"...

Modern Guilt és el nou disc de Beck. Amb tot el que això significa: molt de ritme, una mica d'electrònica, guitarres mutants, uns tocs de psiquedèlia, molt de funk i molt de soul... Després de tots aquests anys es pot dir que existeix un so Beck, i això no és poca cosa.

I hi ha molt bones cançons, també, a Modern Guilt: "Orphans" (amb cors de Cat Power), "Gamma Ray" (un rock-and-roll a la manera de Beck, amb el baix marcant el ritme), "Chemtrails" (hipnòtica, psiquedèlica, preciosa), "Modern Guilt" (gran títol, gran cançó), "Soul of a Man" (hard-rock electrònic) o "Profanity Prayers" (un ritme ballable i una tornada molt aconseguida amb una guitarra elèctrica resseguint la melodia).

Un bon disc, que sona de collons (ha estat produït per Danger Mouse), per anar assaborint a poc a poc a mesura que l'escoltes una vegada i una altra i una altra...

22.8.08

Junot Díaz, "La maravillosa vida breve de Óscar Wao"

M'agrada llegir la columna que escriu en Jordi Puntí els dissabtes a El Periódico. Hi parla de llibres, de pel·lícules, de música i de moltes altres coses, sempre interessants. Fa unes quantes setmanes en va publicar una titulada "Un gran Pulitzer, bróder", que començava: "Per increïble que sembli, hi ha premis literaris que són de fiar. Aquest és el cas del famós Pulitzer." A continuació posava exemples de les últimes novel·les premiades, entre les quals hi ha La carretera, de Cormac McCarthy, que ja vam ressenyar en aquest bloc. Tot plegat per acabar parlant-nos de l'últim premi Pulitzer: La maravillosa vida breve de Óscar Wao, la primera novel·la de Junot Díaz, un escriptor nord-americà nascut a la República Dominicana.

A través de tres generacions de la família del protagonista (Óscar, un "friqui" obsessionat amb la ciència-ficció i els videojocs que tem ser el primer dominicà a morir verge), Díaz ens retrata la brutal dictadura de Rafael Trujillo a la República Dominicana, en una novel·la que es mou entre la comèdia i la tragèdia, en què el dictador Trujillo és comparat amb Sauron, el dolent d'El senyor dels anells, i que comença amb una cita d'Els quatre fantàstics.

Un altre element d'interès del llibre és la llengua. La maravillosa vida..., igual que el llibre de contes que Díaz va publicar el 1996, Drown, està escrit en una mena d'spanglish que la traductora Achy Obejas ha convertit, diu Puntí, "en un espanyol caribeny amb tocs anglesos" (de moment no hi ha traducció al català). Un exemple: "Nuestro héroe no era uno de esos dominicanos de quienes todo el mundo anda hablando, no era ningún jonronero ni fly bachatero, ni un playboy con un millón de conquistas."

En fi, com diu en Puntí, La maravillosa vida breve de Óscar Wao és "una meravella que no us heu de perdre".

20.8.08

Redd Kross - Got Live If You Must!

Bones notícies per als fans de Redd Kross. Bittersweet Recordings va editar just abans de l'estiu un DVD amb el concert que els californians van fer a la sala Joy Eslava de Madrid el 24 de gener de 2007. El dia abans havien tocat a Barcelona, a l'Apolo (en Paco i jo hi vam ser). Quin concert! Quines cançons! Quin so! Després de veure el DVD, hem de dir que el concert de Madrid no va ser menys. I hem de dir també que la filmació és molt bona. I el so, collonut. D'això se n'han encarregat la gent de Sargento Diablo. Felicitats!
Però això no és tot. El DVD ve acompanyat d'un CD que recull 22 cançons que repassen la trajectòria musical de la banda, des dels primers anys punk ("Annette's Got the Hits", "Linda Blair") fins a un parell de cançons ("Mess Around" i "Pretty Please Me") del seu últim àlbum d'estudi (Show World, 1997). No hi falten els grans hits com "Annie's Gone" o "Jimmy's Fantasy", i a més a més s'hi inclouen algunes cançons procedents de singles descatalogadíssims, com "Switchblade Sister" o una potent versió del "Dancing Queen" d'Abba.

12.8.08

Yo serví al rey de Inglaterra

El director txec Jiri Menzel ha tornat a adaptar, quaranta anys després, una altra novel·la del seu compatriota Bohumil Hrabal: amb Trens rigorosament vigilats va arribar a guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Ara, una altra vegada, Menzel ha fet una molt bona pel·lícula a partir d'una molt bona novel·la. És evident que Menzel comprèn i comparteix l'essència de l'obra de Hrabal, i així és capaç de meravellar-nos amb imatges d'una gran força visual, amb inoblidables escenes de caràcter surrealista i amb un humor negre de primera categoria.

Yo serví al rey de Inglaterra és una comèdia per fer-se un tip de riure, però va més enllà: és una visió de la història txeca des de l’annexió a l'Alemanya nazi el 1938 fins a la consolidació del comunisme el 1960.

Després de veure la pel·lícula, ens han entrat ganes de tornar a llegir Hrabal (tant Jo he servit el rei d'Anglaterra com altres novel·les seves) i de veure la pel·lícula Trens rigorosament vigilats. Bon senyal!