M'agrada llegir la columna que escriu en Jordi Puntí els dissabtes a El Periódico. Hi parla de llibres, de pel·lícules, de música i de moltes altres coses, sempre interessants. Fa unes quantes setmanes en va publicar una titulada "Un gran Pulitzer, bróder", que començava: "Per increïble que sembli, hi ha premis literaris que són de fiar. Aquest és el cas del famós Pulitzer." A continuació posava exemples de les últimes novel·les premiades, entre les quals hi ha La carretera, de Cormac McCarthy, que ja vam ressenyar en aquest bloc. Tot plegat per acabar parlant-nos de l'últim premi Pulitzer: La maravillosa vida breve de Óscar Wao, la primera novel·la de Junot Díaz, un escriptor nord-americà nascut a la República Dominicana.A través de tres generacions de la família del protagonista (Óscar, un "friqui" obsessionat amb la ciència-ficció i els videojocs que tem ser el primer dominicà a morir verge), Díaz ens retrata la brutal dictadura de Rafael Trujillo a la República Dominicana, en una novel·la que es mou entre la comèdia i la tragèdia, en què el dictador Trujillo és comparat amb Sauron, el dolent d'El senyor dels anells, i que comença amb una cita d'Els quatre fantàstics.
Un altre element d'interès del llibre és la llengua. La maravillosa vida..., igual que el llibre de contes que Díaz va publicar el 1996, Drown, està escrit en una mena d'spanglish que la traductora Achy Obejas ha convertit, diu Puntí, "en un espanyol caribeny amb tocs anglesos" (de moment no hi ha traducció al català). Un exemple: "Nuestro héroe no era uno de esos dominicanos de quienes todo el mundo anda hablando, no era ningún jonronero ni fly bachatero, ni un playboy con un millón de conquistas."
En fi, com diu en Puntí, La maravillosa vida breve de Óscar Wao és "una meravella que no us heu de perdre".
2 comentaris:
Ei, Toni, com estàs? com pots veure, jo també et llegeixo sovint. Tinc el teu blog posat als Preferits I cada ics dies hi dono una ullada. Comparteixo molts dels teus comentaris, musicals, literaris, etc. --sens dubte la qüestió generacional existeix. Hem mamat el matei, diria. Gràcies per llegir-me al 'Periódico'. Una abraçada.--Jordi Puntí
Ei, Jordi! No sé si és la qüestió generacional o què és, però feia uns quants dies que pensava a tornar a escoltar els discos de Felt quan vaig llegir la teva columna de dissabte passat, la de la cinta de casset que havies trobat... Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada