29.4.14

Ezra Furman, "Day of the Dog"

Disc del mes, abril 2014

Day of the Dog enganxa ja des de la portada, que s'inspira en la de Damned But Not Forgotten, un recopilatori de rareses de la banda anglesa The Damned. Enganxa amb la primera cançó, "I Wanna Destroy Myself" (cosina germana de l'"I Wanna Destroy You" dels Soft Boys, però amb la urgència dels Zero Boys de, per exemple, "Civilation's Dying"). Enganxa amb la segona cançó, "Tell 'Em All To Go To Hell", d'aires rockabilly i un saxo que enamora, i amb la següent, "My Zero", amb una melodia preciosa i uns cors i uns cordes celestials. Tot seguit entra "Day of the Dog", el tema titular, una balada punk al més pur estil Johnny Thunders. 

I així, seguim, de sorpresa en sorpresa, al llarg de les tretze cançons que formen el disc (a destacar "Walk On In Darkness", "Anything Can Happen", "Been So Strange" o "Cherry Lane"). Un disc que, més enllà del simple exercici d'estil, traspua autenticitat, passió i ràbia, i constata l'estat de gràcia d'un músic de Chicago que, abans d'iniciar carrera en solitari, havia gravat, entre el 2007 i el 2012, mitja dotzena de discos acompanyat de The Harpoons. És evident que Furman ha escoltat moltíssima música, però també és cert que l'ha sabut pair bé i que ha sabut crear un àlbum amb personalitat pròpia. Un àlbum ric i divers que, si continua creixent a cada escolta com ho està fent fins ara, s'acabarà convertint en el meu preferit d'aquest 2014. 





26.4.14

Metamorfosis

Des del passat 26 de març i fins al 7 de setembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) l'exposició "Metamorfosis". Una exposició sobre quatre autors fonamentals (i pràcticament desconeguts per al gran públic) del cinema d'animació: Ladislas Starewitch (1882-1965), Jan Švankmajer (1934) i els germans Quay (1947). 

Al voltant d'aquests quatre artistes amb una imaginació desbordant i amb una habilitat extraordinària per a l'animació d'objectes les sales del CCCB s'omplen de pintures, fotografies, objectes diversos (col·leccions senceres de papallones, per exemple), titelles i, és clar, un munt de pantalles que van projectant contínuament les pel·lícules.

Es tracta, doncs, d'una exposició sorprenent que, això sí, cal prendre's amb molta calma: no te l'acabes pas amb mitja hora, ni amb una hora. De fet, podries passar-t'hi una tarda sencera. És per això que l'entrada per a l'exposició val per dos dies: després d'haver-la visitat un primer dia, pots tornar-hi quan vulguis. Una bona pensada. Jo hi tornaré, de ben segur!

Perquè us en feu una idea, aquí teniu uns fragments de dues obres de l'artista txec Jan Švankmajer.





14.4.14

L'orfe del clan dels Zhao

"Ens hem de deixar portar pel riu de les paraules. Res d’impaciència. Escoltem amb delit. I viatgem per palaus de cent portes i boscos prohibits". Això escrivia Santi Fondevila en la seva crítica de l'espectacle L'orfe del clan dels Zhao al diari Ara. 

L'obra és una versió lliure d'un text del dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, una història de venjances en què la lleialtat s'enfronta a la traïció i en què la justícia té més valor que la vida humana. "Els personatges arriben davant de l'espectador, es presenten, i amb tota la solemnitat expliquen la seva història. A poc a poc ens hi anem submergint, anem entrant en les seves vides. És una manera diferent d'explicar una història, té un regust de fons que ens evoca escenes de Shakespeare, Sòfocles, Brecht o Mouawad", escriu el director, Oriol Broggi, en el programa de mà. 

L'orfe del clan dels Zhao és una nova producció de La Perla 29, tota una garantia de qualitat. A part de les excel·lents interpretacions de tots els actors (Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco i Borja Espinosa), cal destacar la música en directe i les cançons a càrrec de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), que donen una força extraordinària a molts moments de l'obra, i especialment a l'escena en què el metge ambulant Cheng Ying, interpretat magistralment per Julio Manrique, enterra el seu fill. 

"Imprescindible", acaba escrivint Santi Fondevila en el seu article que, per cert, es titula, molt encertadament, "Un espectacle que toca l'ànima".

10.4.14

Blank Realm, "Falling Down The Stairs"

M'encanta aquesta cançó! Els Blank Realm són una jove banda de Brisbane: no és pas casualitat que "Falling Down The Stairs" em faci pensar en els també australians (i, en aquest cas, uns clàssics) The Go-Betweens, i concretament en cançons com "People Say".

"Falling Down The Stairs" forma part del tercer àlbum dels Blank Realm, titulat "Grassed Inn". Un disc a explorar!

5.4.14

Howe Gelb al Blues & Ritmes de Badalona

Howe Gelb ens va transportar ahir a la nit de les nostres cadires del teatre Principal de Badalona als paratges més inhòspits del desert d'Arizona. Acompanyat per Gabriel Sullivan a la guitarra i a la bateria (i que va fer les funcions de teloner obrint el recital amb tres cançons pròpies) i Thoger T. Lund al baix, el músic de Tucson ens va captivar amb una proposta musical que parteix d'una certa improvisació per acabar recorrent uns camins que transiten entre el folk, el blues, el jazz o el rock, fins assolir moments d'autèntica màgia. És clar que les armes de Howe Gelb són poderoses: la seva veu és profunda i càlida, i se'l veu tan còmode amb la guitarra a les mans (jugant amb els seus pedals d'efectes i fent sortir el so per tres amplificadors Fender) com assegut al teclat; a més, acaba de treure un àlbum excel·lent, The Coincidentalist (2013, quan encara és viu el record del magnífic Alegrías (2010). Una nit memorable.