24.7.12

Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà"

Més casualitats en les meves lectures d'aquest estiu. Després de llegir La última noche, de James Salter, agafo l'última novel·la d'Eduard Márquez, finalista del Premi Crexells. Després de la dedicatòria, la novel·la comença amb aquesta cita:

"Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l'altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?"

Qui és l'autor d'aquestes paraules? James Salter! Més encara: és un fragment extret d'un dels contes de La última noche! Com dèiem, casualitats...

L'últim dia abans de demà és una novel·la breu, de poc més de cent quaranta pàgines, que s'articula a partir de breus episodis amb continus salts endavant i endarrere en el temps. Estilísticament, sorprèn la brevetat dels paràgrafs, molts d'una sola oració i de menys d'una línia. Tot plegat dóna a la novel·la un interès i un dinamisme que fan que es llegeixi en un tres i no res. 

Temàticament, L'últim dia abans de demà s'ubica perfectament en el centre de les reflexions que escriu Salter. El protagonista de la novel·la d'Eduard Márquez ha rebut la més forta de les patacades. Què passarà d'ara endavant? Podrà refer la seva vida? Les desgràcies, sense advertència prèvia, colpeixen els protagonistes de la novel·la, que semblaven invulnerables... Una novel·la trista i bonica alhora, molt dura en alguns moments i entusiàstica en altres, amb Barcelona i el Port de la Selva com a teló de fons, amb la música de Patti Smith com a banda sonora, amb l'evocació del temps de la infantesa, l'adolescència i la joventut, marcades pels hermanos d'una escola cristiana, pel descobriment del sexe, per la passió per la literatura...

Després de llegir L'últim dia abans de demà, m'he quedat amb ganes de recuperar els llibres anteriors d'Eduard Màrquez.

21.7.12

Ensenyament, un caos ben organitzat

"(...) I a nosaltres, els professorets de secundària, ens paguen –cada vegada menys!- perquè guardem els adolescents que al carrer serien perillosos. És tot el que els interessa, dels instituts: que no s’hi mogui soroll i que surti barateta, la guarderia. Això i que s’acabi el fracàs escolar, una fita que estan a punt d’aconseguir, perquè si es fan proves vergonyoses –passades, a vegades per examinadors que fan faltes d’ortografia i de sintaxi!- que els mateixos alumnes d’ESO troben aberrants, l’èxit està assegurat."

Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària, reflexiona sobre l'estat actual de l'ensenyament en un article molt recomanable, titulat "Ensenyament, un caos ben organitzat", a la revista digital de cultura Núvol. N'he reproduït un paràgraf, però val la pena llegir-lo sencer!

15.7.12

Montjuïc de Nit 2012: Brighton 64

Brighton 64 tornaven a tocar a la seva ciutat després del concert a l'Apolo del desembre passat. Són set mesos en què han passat coses importants. En primer lloc, es consolida la tornada de la formació històrica de la banda, formada pels germans Albert i Ricky Gil, Jordi Fontich i Tino Peralbo. I, en segon lloc, el grup anuncia un nou disc. No es tracta, doncs, com ha passat moltes vegades des de la dissolució de Brighton 64 l'any 1987, d'una reunió puntual del grup amb motiu d'un aniversari o d'un esdeveniment determinat: sembla que ara han tornat per quedar-se. I, veient el bon estat de forma en què es troba el grup, això és una bona notícia. I encara més després d'escoltar les tres cançons noves que van estrenar fa quinze dies al PopArb i que ahir van tornar a tocar a Montjuïc, tres cançons (una d'elles, cantada en català) que no desentonen al costat de clàssics de la banda com "El mejor cocktail", "Fotos del ayer", "Igual, nos da igual" o "Ponte en marcha para mí". El nou disc, per cert, ha estat enregistrat als estudis Ultramarinos Costa Brava i el publicarà aquesta tardor el segell BCore. Ahir al vespre, en un escenari enorme, i malgrat algun problema amb el so (el teclat de Jordi Fontich no es va acabar de sentir prou), el grup es va anar trobant còmode i va fer un bon concert que va acabar, com és habitual, amb una intensa interpretació de l'enorme clàssic que ja és "La casa de la bomba".

Abans de Brighton 64, en el mateix escenari del Poble Espanyol, van actuar Le Petit Ramon. Hi vam arribar tard, amb el concert ja força avançat, però encara vam poder gaudir de la genial versió que fan del clàssic de Bo Diddley "You Can't Judge a Book by the Cover", que Ramon Faura i companyia adapten al català amb el títol de "No pots jutjar el formatge per la seva olor".

14.7.12

Manos de Topo a l'(A)phònica de Banyoles

En el llibret del festival, a l'hora de parlar de Manos de Topo es destaquen les "frases lapidàries i memorables farcides d’un tragicòmic sentit de l’humor". Unes frases que gairebé sempre giren al voltant del desengany de l'amor. "¿Cómo aparentar tranquilidad / si nunca más te veré desnuda?", canten a "Maquillarse un antifaz". "Sólo piensas en mí / cuando no tienes con quien dormir / vamos a celebrar / que nos soportamos más", diuen a "Mejor sin pijama". En aquest sentit, crec que es pot afirmar que les lletres de Manos de Topo són de les més interessants que es poden escoltar actualment.

Musicalment, el grup ha millorat molt, especialment en l'últim disc, Escapar con el anticiclón, amb la producció de Ramon Rodríguez (The New Raemon). En directe, el grup sona molt bé, o almenys ahir van sonar molt bé a l'Auditori de l'Ateneu, un espai perfecte per assaborir la música d'un grup com Manos de Topo. Cal destacar l'aportació de Sara Pérez i el seu violí electrificat en la creació d'unes atmosferes màgiques. I cal destacar sobretot, és clar, Miguel Ángel Blanca. A part de la seva manera ben particular de cantar, té una forta presència escènica. Juga amb les entonacions, però també amb els gestos i amb les mirades. I fins i tot amb les presentacions de les cançons, enginyoses i divertides.

Pel que fa al repertori, es van centrar en l'últim disc. Van tocar vuit de les deu cançons d'Escapar con el anticiclón. Van obrir amb "Mentirosa" i van seguir amb "Tragedia en el servicio de señoras", "Animal de compañía" i "Haz tu magia". Més endavant van tocar també "Maquillarse un antifaz" o "Mejor sin pijama". Aquestes cançons es van combinar amb d'altres extretes bàsicament del seu primer disc, Ortopedias bonitas: "El cartero", "Es feo", "La chica tripolar" o "La estatua de la libertad", que va posar el punt i final a un bon concert.

12.7.12

James Salter, "La última noche"

"El entoldado en que se celebraba el banquete nupcial tenía mesas largas con grandes arreglos florales. Al caer la noche, la tienda empezó a cobrar luz desde dentro como un inmenso barco etéreo destinado a surcar el mar o los cielos, no se sabía bien. Brule le dijo a su yerno que empezaba para él, Brian, la época de mayor felicidad que un hombre podía experimentar en la tierra, refiriéndose, por supuesto, al matrimonio."

És un fragment de "Platino", un dels deu relats curts aplegats en el volum La última noche. En la línia de destacats narradors com John Cheever o Richard Yates, Salter retrata una hipòcrita classe mitjana-alta americana, amb les seves festes i les seves insatisfaccions. En el conte "Platino", Brule, un home molt ric i respectat, acabarà dispuntant-se amb el seu gendre, Brian, per una dona, Pam, amant de tots dos. En el relat "Contigo, Mi Señor", una dona casada i infeliç sentirà una estranya atracció per un individu que apareix borratxo en una festa. Els personatges de Salter, per més invulnerables que puguin semblar, sempre estan a tocar del desastre, de la gran trompada. En alguns dels contes més destacats apareixen també els temes de la malatia i de la mort. És el cas de "Cuanta diversión", una conversa entre tres amigues que han anat a sopar juntes; una d'elles està malalta de càncer, però les altres no ho saben. Cal destacar també el relat que dóna títol al llibre, "La última noche", una obra mestra del gènere a l'altura de les millors creacions de Cheever.

Fins al moment, James Salter no ha estat traduït al català. I tampoc és que en castellà puguem accedir al gruix de la seva obra: tot just podem trobar mitja dotzena de títols, publicats per Aleph Editores i Salamandra.

10.7.12

Un cap de setmana ple de música

Aquest cap de setmana es presenta ben carregat de concerts i festivals. Caldrà triar, doncs, perquè serà impossible ser a tot arreu! Us comentem algunes de les propostes que ens semblen més interessants.

Per començar, celebrem el naixement d'un nou festival, a la ciutat de Girona: el Milestone Project. Un festival que es defineix com un contenidor d'experiències, sensacions, sabors i pensaments. Hi haurà artistes pintant els carrers, dos cicles de conferències als matins, menús creats per a l'ocasió en deu restaurants de la ciutat... I música, és clar. En un entorn que promet: el parc de les Ribes del Ter. 

Cal destacar la jornada de dijous, amb les actuacions de Kitty, Daisy & Lewis, Eli "Paperboy" Reed & The True Loves i Mazoni, entre d'altres. Kitty, Daisy & Lewis són tres germans de Londres, fills de músics (el pare és guitarrista i enginyer de so en un dels millors estudis de gravació de Londres; la mare va tocar la bateria amb The Raincoats), apassionats dels vinils, de les gravacions analògiques i de gèneres com el rockabilly, el swing o el blues. Per altra banda, Eli "Paperboy" Reed es presenta sense The Pepper Pots, el grup gironí amb el qual ha col·laborat recentment. Seran, doncs, The True Loves, la seva banda habitual, els qui l'acompanyaran en aquest concert a les ribes del Ter.

A pocs quilòmetres, a Banyoles, comença divendres un altre festival, que en aquest cas arriba ja a la novena edició: és l'(A)phònica. El cartell és interessantíssim, amb propostes tan diverses com Mishima, Manos de Topo, Las Migas, Quimi Portet, Paul Fuster o Accidents Polipoètic. Els concerts es realitzaran en diferents espais de la ciutat: el teatre municipal, l'auditori, el bar de l'Ateneu o el Club Natació Banyoles. 

Serà una bona ocasió per veure alguns dels triomfadors de l'últim PopArb: Mishima i Manos de Topo. Els primers, que estrenen el nou videoclip de la cançó "Els crits", continuen presentant el seu últim àlbum, L'amor feliç. També presenten nou disc Manos de Topo, un grup ben especial, sobretot per la curiosa manera de cantar de Miguel Ángel Blanca, o perquè van començar la seva carrera parodiant cantants com Julio Iglesias, Camilo Sesto o José Luis Perales. Serà una bona ocasió per veure com defensen en directe cançons com "Mentirosa", "Maquillar un antifaz" o "Mejor sin pijama".

Un altre festival que s'estrena és el FEM (Festival d'Estiu del Maresme) d'Arenys de Mar. Entre divendres i dissabte hi actuaran una sèrie d'artistes que formen "un cartell fet arrel de les oportunitats que ens brinda el panorama musical català", expliquen els organitzadors a la pàgina web del festival

Alguns dels protagonistes del festival són Joan Colomo, La Banda Municipal del Polo Norte o Raydibaum. També hi seran Esperit!, l'última aventura musical de Mau Boada (Les Aus, Zeidun), a qui ja vam poder veure aquesta primavera obrint per a Daniel Johnston al Bikini, i Els Surfing Sirles, amb la seva aposta pel rock de garatge en català que té com a punt culminant, si més no de moment, el collonut Romaní, semen i sang (2011), que inclou himnes com "Montseny" i "Taxista" i versions gairebé impossibles com "I Feel Love".


I per acabar, aquest dissabte, se celebra una edició més, la cinquena, del Montjuïc de Nit. Aquesta nit de la música a Barcelona recull una representació dels diferents festivals que al llarg de l'any es fan a Barcelona (BAM, Sonar, Cruïlla, Primavera Sound, etc.). Els concerts, tots gratuïts, es reparteixen en deu escenaris situats en diferents punts de la muntanya de Montjuïc. 

Aquest any l'esdeveniment compta amb noms com The Pinker Tones, Beti Txarrak, Achilifunk, Sidonie, Very Pomelo, Manos de Topo, Pegasvs, Guillamino, Maria del Mar Bonet i Manel Camp, Brighton 64, Toots & The Maytals... i així fins a més de 40 propostes!

4.7.12

John Williams, "Stoner"

Després de Jo confesso, de Jaume Cabré, he estat llegint, ben bé casualment, una novel·la que hi té alguna semblança: Stoner, de John Williams. D'entrada, i això no és fortuït, les portades de tots dos volums estan presidides per unes imponents llibreries. I és que els protagonistes de les dues novel·les són professors universitaris. I, tots dos, professors de lletres. Encara podríem trobar més elements en comú entre aquest dos llibres, com per exemple la perícia amb què els seus autors descriuen la recta final de les vides dels seus respectius protagonistes.

Stoner, però, no és una novel·la escrita d'ara. De fet, fou la tercera novel·la de l'escriptor, professor i editor John Williams, que havia nascut a l'estat de Texas l'any 1922. Havia debutat com a novel·lista el 1948 amb Nothing But the Night i com a poeta el 1949 amb The Broken Landscape: Poems. Stoner va ser publicada l'any 1965, "però una reedició als EUA i després l’èxit sorprenent en castellà (a l’editorial Baile del Sol) l’han rellançat", explicava Jordi Puntí en un article a El Periódico el passat 2 de juny.

La primera pàgina de la novel·la ens explica que William Stoner va començar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910, quan tenia dinou anys; que el 1918 es va doctorar en Filosofia i va iniciar la seva carrera  docent a la mateixa universitat, on va ensenyar fins a la seva mort, l'any 1956. "No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d'haver assistit a les seves classes". Així comença Stoner: amb totes les cartes descobertes damunt la taula. Ja està tot vist, doncs? No, ni molt menys: sabem les cartes, però encara hem de veure l'habilitat amb què Williams les juga.

Un exemple: Edith, la dona d'Stoner, ha tornat unes setmanes a casa de la seva família, a Sant Louis, després de la mort del seu pare. Un dia, baixa de les golfes un bagul ple de coses de quan era petita: "Finalment, amb molta pulcritud, va disposar les seves possessions infantils en dues piles. La primera incloïa joguines i rampoines que havia adquirit ella mateixa, fotografies i cartes secretes d'amigues de l'escola, obsequis enviats per parents llunyans; l'altra pila estava formada per coses que li havia donat el seu pare o que hi tenien una relació directa o indirecta. Metòdica i inexpressiva, sense odi ni alegria, va agafar aquells objectes, un per un, i els va destruir. Les cartes i les peces de roba, el farcit de les nines, els coixinets d'agulles i les fotografies es van consumir a la llar de foc; els caps de ceràmica i de porcellana, i les mans, els braços i els peus de les nines es van reduir a una pols fina, i el que en va quedar després de la incineració i de l'esmicolament, l'Edith ho va escombrar, ho va recollir en una pila petita i ho va llençar per la tassa del vàter de la cambra de bany del costat de l'habitació."

Escriu Enrique Vila-Matas, a la contraportada del llibre: "És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps."

2.7.12

Dent May, "Best Friend"

Encetem el juliol amb un videoclip ben refrescant. El músic nord-americà Dent May, que va publicar el seu primer àlbum, The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukulele, l'any 2009, torna a la càrrega amb un nou disc titulat Do Things i amb aquest videoclip, "Best Friend", ple de flors i violes...



I, per cert, amb aquesta arribem a l'entrada número 300 del bloc de l'Home Cactus!