28.4.13

Un 'wonderful' i 'glorious' concert d'Eels

Amb més de vint-i-cinc anys d'anar a concerts, encara no m'havia trobat mai amb res semblant al que vam viure ahir al vespre a la sala Barts. Havia acabat el concert, amb dos bisos inclosos, havien encès els llums de la sala, havien posat música d'ambient i una bona part del públic enfilava la sortida. Nosaltres ens vam trobar uns coneguts i vam estar parlant. Encara bo, perquè, si no ens els haguéssim trobat, quan la banda va tornar a sortir a l'escenari nosaltres ja hauríem estat dins el pàrquing. La qüestió és que ens vam quedar una estona a la sala parlant i, de cop i volta, vam sentir uns crits del poc públic que quedava. Gairebé no ens en vam adonar i ja tornàvem a tenir Eels dalt de l'escenari. Amb els llums de la sala encesos i la imatge d'un pallasso somrient en el teló de fons, ens van regalar dues cançons més.

Va ser la cirereta del pastís. Tot havia començat quan passaven pocs minuts de les nou del vespre. Després de gaudir de les boniques cançons de Nicole Atkins, que es va endur els aplaudiments del públic, Eels apareixien a l'escenari: Mark Oliver Everett (conegut com a E) i quatre individus que l'acompanyaven, tots amb barba i tots amb uns xandalls Adidas, els clàssics de color blau fosc amb les tres ratlles blanques. Venien a presentar el seu nou àlbum, Wonderful, Glorious, i ens van oferir la versió més roquera d'Eels, amb tres guitarres elèctriques, baix i bateria. Les cançons del nou disc ("Kinda Fuzzy", "New Alphabet" o "Peach Blossom") van alternar amb referències a la discografia anterior d'E (delicioses "That Look You Give That Guy" o "In My Dreams") i amb un parell d'encertadíssimes versions: "Oh Well" de Fleetwood Mac i "Itchycoo Park" d'Small Faces.

El concert va ser memorable. La banda va sonar de meravella, i dalt de l'escenari passaven coses contínuament: ara Mark Oliver Everett s'abraçava amb els seus músics, ara assajaven deu finals per a una cançó, ara E feia una broma... Els passatges més sorollosos alternaven amb les melodies més dolces, però la intensitat en cap moment davallava. Que tornin aviat, si us plau!




26.4.13

Daniel Clowes, "El rayo mortal"

Quan m'he posat a escriure aquestes ratlles, pensava que ja havia escrit alguna altra vegada sobre Daniel Clowes. Anava ben equivocat. I m'ha sorprès, perquè en la meva petita col·lecció de còmics n'hi ha un parell d'aquest autor nord-americà, Ice Haven i David Boring, i de tots dos en tinc un molt bon record.

Però el meu primer contacte amb l'obra de Clowes va ser, probablement com molts de vosaltres, gràcies a la pel·lícula Ghost World, basada en el còmic homònim; una pel·lícula de culte dirigida per Terry Zwigoff i protagonitzada per Thora Birch, una joveneta Scarlett Johansson i el genial Steve Buscemi.

M'agraden les historietes de Clowes perquè em recorden les pel·lícules de Jim Jarmush o Hal Hartley i les cançons de Yo La Tengo, Beat Hapening o Daniel Johnston. Tots plegats coincideixen a l'hora de generar bellesa, fascinació i, en definitiva, obres extraordinàries a partir de personatges i històries ben ordinaris.

El rayo mortal, tot i que és una historieta de superherois, no s'allunya massa de l'obra anterior de Clowes. Els personatges són semblants als d'altres historietes de l'autor. També els temes són els habituals: la solitud, la marginació o el valor de l'amistat, sempre en relació, principalment, amb la joventut. A El rayo mortal, però, el jove Andy descobreix, d'una manera ben peculiar, que té superpoders. El dilema que es planteja, com m'imagino que deu ser habitual en el gènere (no sóc molt aficionat als superherois), és l'ús que s'ha de fer d'aquests superpoders. 

En definitiva, El rayo mortal m'ha semblat un bon còmic, molt atractiu tant a nivell narratiu com a nivell gràfic. Deu ser qüestió de gustos, però a mi m'agraden els dibuixos de Clowes i el seu tractament del color. I cal destacar també l'acurada edició en castellà que n'han fet la gent de l'editorial Reservoir Books. 



22.4.13

Adéu, Josetxo

"Así que esto es el fin... 
No me lo esperaba así,
yo quiero algo mejor.
Yo quiero más calor,
más alma, ruido,
yo quiero una explosión." 

Són els primers versos de la cançó "Un poco más", del primer àlbum de Los Bichos, Color Hits (1989). La cançó parla d'una relació sentimental que s'ha acabat, però aquests primers versos, trets de context, aquests dies em posen la pell de gallina. En Josetxo ha mort.

No me'n vaig assabentar fins dissabte a la nit, i va ser gràcies al bloc del Capità Toni, Ones de l'Espai Exterior. Josetxo Ezponda, el carismàtic líder de Los Bichos, va morir dimarts a casa seva, a Burlada (Navarra), als 50 anys. Tres dies abans vaig estar punxant algunes cançons dels vinils de Los Bichos i ensenyant a en Cesc, el meu fill de dotze anys, aquelles portades tan fantàstiques que feia en Josetxo!

Feia temps que, de tant en tant, pensava: què se'n deu haver fet, d'en Josetxo? I és que, des que va publicar l'elapé A Glitter Cowbeb (1995), amb prou feines n'he sabut res més. Recordo que fa uns anys una notícia breu al Ruta 66 explicava que estava enregistrant unes cançons amb Charly, el guitarrista de Los Bichos. Si no recordo malament, Asio, el baixista, llavors ja era mort. I la següent notícia que recordo era que Charly també havia mort. Quina gran merda!

Recordo l'impacte que em va causar Color Hits, el primer àlbum de Los Bichos. Jo acabava d'arribar a Barcelona, a estudiar a la universitat. No recordo per què em vaig comprar el disc. Per la portada? Perquè el publicava Oihuka (per aquella època, jo em comprava discos de rock radical basc que editava el segell de Marino Goñi)? N'havia llegit alguna cosa en alguna revista musical? Sigui com sigui, el disc em va meravellar. Des de llavors vaig ser un seguidor incondicional de Los Bichos i vaig anar col·leccionant els seus elapés, minielapés, singles i CDs. I va ser gràcies a Los Bichos i altres grups de l'època, com La Secta, que vaig anar coneixent bandes tan interessants com Scientists, Stooges, Spacemen 3...

No vaig poder veure mai Los Bichos en directe. Però sí que vaig assistir al concert que en Josetxo va fer en solitari (com a "El bicho"), el gener del 95, al Garatge Club: érem quatre gats... Com pot ser que persones d'una sensibilitat tan extraordinària no tinguin cabuda en aquest món? Merda de món!

No trobareu res de Los Bichos a Spotify (el que dèiem: merda de món!), però a YouTube hi ha unes quantes cançons i una actuació del grup en el programa "Plàstic", de TVE. Aquí us deixo la cançó "Un poco más", amb què començava aquest escrit:



I aquesta és possiblement la millor cançó de Los Bichos: "Wishin' Shift", de l'enorme doble elapé Bitter Pink (1991):


Per acabar, aquí teniu un parell d'enllaços molt recomanables: una biografia i discografia de Los Bichos a lafonoteca.net i un bonic article de Jaime Cristóbal ("Adiós, Josetxo") a jenesaispop.com

20.4.13

Little Victor al Sis-b de Malgrat de Mar

Vaig estar dubtant fins a l'últim moment: me'n vaig al cineclub a veure Holy Motors o m'arribo al Sis-b a veure en Little Victor? Finalment, vaig concloure que la pel·lícula ja l'enxamparé un altre moment; en Little Victor, vés a saber. Vaig enfilar, doncs, cap al Sis-b. Devia anar-hi mig adormit: em vaig deixar la càmera a casa, de manera que he hagut d'il·lustrar aquestes ratlles amb una fotografia promocional, i molt ben parida, de l'artista. Us deia que devia anar mig adormit al concert. Ben aviat, però, em va passar la son. Tot va ser que Little Victor pugés a l'escenari, acompanyat d'un bateria, un contrabaixista i Miss Lidia Lil a les maraques. 

Dalt de l'escenari, Little Victor desprèn un aire d'absoluta autenticitat. Res és postís: l'artista fa ben bé allò que porta dins seu. Combina amb una naturalitat sorprenent la guitarra, l'harmónica i la veu: trenta anys de carrera, que van començar amb un aprenentatge als carrers i els clubs de Memphis al costat d'alguns dels noms llegendaris del blues, s'han de notar per força! Tot i l'escàs públic, el boogie blues de Little Victor i companyia ens va anar engrescant. Divertidíssim el numeret de les cerveses: es van passar tota una cançó tocant els instruments amb una sola mà mentre anaven buidant unes mitjanes i brindant entre ells! Vam acabar corejant el tema "Boogie All Nite Long" i demanant un bis. Felicitats a en Guillem i a tota la gent del Sis-b per donar-nos l'oportunitat de veure músics tan bons a quatre passes de casa!



18.4.13

"Teresa Rampell": el nou videoclip de Manel

Manel tornen a estar en el punt de mira de tothom. Els fòrums, els xats i el Twiter treuen fum amb els comentaris sobre el nou disc dels barcelonins. Però, més enllà de l'enrenou que desperta Atletes, baixin de l'escenari, ja fa temps que Manel s'han convertit, per bé o per mal, en el símbol d'un nou corrent musical a casa nostra. I això, vulguis o no, condiciona. 

És aviat per opinar sobre el nou disc: tot just l'he escoltat una vegada a Spotify. El que sí que ja tinc clar és que el videoclip de "Teresa Rampell" m'ha encantat: l'he vist un parell de cops i en totes dues ocasions m'he quedat enganxat a la pantalla, tot i que en el vídeo no acaba de passar massa res... Un videoclip ben estrany, però amb un gran magnetisme. A veure què us sembla!



14.4.13

Kurt Baker versiona els clàssics del Power-Pop

Kurt Baker és un simpatiquíssim músic nord-americà que entre el 2002 i el 2010 va formar part de la banda The Leftovers, d'orientació punk-pop. El 2010, amb la dissolució dels Leftovers, funda la Kurt Baker Band i es passa al power-pop. Des de llavors ha gravat un grapat de discos ben recomanables, entre els quals abunden les versions. De fet, el primer que va publicar la Kurt Baker Band va ser un single en què es feia seves "Hanging On The Telephone" (The Nerves) i "Pump It Up" (Elvis Costello & The Attractions). A continuació va venir un minielapé titulat Got It Covered, que recollia les dues cançons del single anterior i cinc versions més, entre les quals destacaven "Let Me Out" (The Knack), "Is She Really Going Out With Him" (Joe Jackson) o "Cruel To Be Kind" (Nick Lowe). I, encara, en un EP publicat l'any passat, Want You Around, la cançó titular, firmada per Baker, anava acompanyada de tres versions més: "News at 10" (The Vapors), "Sleeping With The Television On" (Billy Joel) i "Hollywood (Down On Your Luck)" (Thin Lizzy). Tot plegat, material de primera qualitat i interpretat amb una total convicció. I si les versions de Kurt Baker són ben encertades, els videoclips són divertidíssims! Aquí en teniu un parell, que em va recomanar el Capità Toni d'Ones de l'Espai Exterior.





11.4.13

John Williams, "August"

"Tinc setanta-sis anys, he viscut més del que hauria volgut i el desinterès que em desperta la vida no contribueix a la longevitat. Gairebé no tinc dents, les mans em tremolen d'una manera que sempre em sorprèn i les cames em pesen de tanta lassitud. De tant en tant, quan camino, m'envaeix l'estranya sensació que el terra es mou sota els meus peus, com si la pedra, les lloses o el tros de terra que trepitjo s'hagués d'obrir d'improvís i hagués de caure a plom fins allà on vas quan se t'ha acabat el temps." 

Aquest és un fragment de l'epíleg d'August, la novel·la de John Williams (1922-1994), professor universitari i escriptor nord-americà, autor també d'un llibre que us vaig recomanar l'estiu passat, Stoner. August, que va ser publicat originalment, en anglès, el 1972, apareix ara en català, a Edicions 62, amb traducció d'Albert Torrescasana. 

Williams deixa ben clar, en una nota al començament del llibre, que en cap moment busca el rigor històric: "Diuen que un cèlebre historiador llatí va declarar que, si li hagués calgut canviar una frase per obtenir l'efecte desitjat, hauria fet que Pompeu guanyés la batalla de Farsàlia. Tot i que jo no m'he pres aquesta llicència, val a dir que alguns dels errors que figuren en aquest llibre són deliberats. He modificat l'ordre de diversos esdeveniments, he recorregut a la invenció quan les dades eren incompletes o dubtoses, i he proveït d'identitat alguns personatges que la Història no esmenta."

Així, Williams ens explica la vida de Gai Octavi Cèsar, que va ser conegut amb el nom d'August, des de l'assassinat de Juli Cèsar fins a la seva pròpia mort. Williams parteix de la història per construir una absorbent ficció, amb una magnífica recreació de la Roma clàssica, tant pel que fa a la vida pública com a la vida privada, i una estructura magistral configurada per, en absència d'un narrador, cartes, memòries, diaris i altres documents dels protagonistes. Tot plegat per parlar, com deia el mateix autor, de "l'exercici del poder, de l'amistat i l'enemistat".

6.4.13

"Searching for Sugar Man"

Escolto les cançons de Rodriguez ("I Wonder", "Sugar Man", "Crucify Your Mind", "I'll Slip Away"...) i em continuen semblant tan meravelloses ara com quan les vaig escoltar per primera vegada a la pel·lícula Searching for Sugar Man.

Ja fa dies que tinc ganes d'escriure alguna cosa sobre aquesta pel·lícula. La vaig veure fa un parell o tres de setmanes, però no he trobat, fins ara, el moment de posar-m'hi. Pel mig, vaig llegir l'article de Carles Capdevila a l'Ara, titulat "Quan surts de veure Searchig for Sugar Man". 

"Sortireu pensant", escriu Capdevila, "que el cas és molt i molt bo, i tindreu raó. Però al cap d'una estona t'adones que està molt, molt, molt i molt ben explicat. Us ho diré al revés: una història, per bona que sigui, mal explicada pot ser mediocre. Una història mediocre pot ser interessant ben explicada. I el mèrit d'aquesta obra és que agafa un cas singular i s'esforça a mostrar-lo de forma magistral, en un documental que et transporta, que marca el ritme, que et fascina, que et fa oblidar que portes el mòbil a la butxaca, que existeix Twitter i fins i tot que dues files més endavant hi ha un home menjant blat de moro (de debò que no se li ha acudit pensar que si tots tinguéssim la mateixa idea ens perdríem la banda sonora?)."

No m'he pogut estar de reproduir aquestes paraules de Capdevila, perquè l'encerta de ple. Searchig for Sugar Man és un cas ben curiós però, sobretot, una història molt ben explicada. Amb la manera com va dosificant la informació, com va revelant el misteri al voltant d'aquest fascinant Rodriguez, el director, Malik Bendjelloul, aconsegueix un efecte magnètic i commovedor. No us la perdeu!



1.4.13

The Biters al Rocksound

Gran nit de rock and roll, ahir a la sala Rocksound de Barcelona! Els protagonistes eren The Biters, una jove banda d'Atlanta que adora el glam dels setanta: Cheap Trick, Sweet, T. Rex, Thin Lizzy... Dalt de l'escenari del Rocksound, van demostrar la seva gran classe. The Biters tenen imatge, tenen actitud, tenen tècnica, tenen cançons i tenen un directe compacte i engrescador. Què més es pot demanar? Realment, es pot considerar un privilegi el fet de veure i gaudir d'una banda així en la proximitat i el caliu d'una sala com el Rocksound. Els d'Atlanta van tocar al llarg d'una hora les cançons dels seus diversos EPs i minielapés: "Oh Yeah (The Bitch Wants More)", "Breakin' Your Heart Again", "Electric Nights", "Born To Cry", "Hallucination Generation"... A més, van versionar Cheap Trick i l'enorme "The Letter", una cançó de Wayne Carson Thompson que van popularitzar els Box Tops d'Alex Chilton l'any 1967. Visca The Biters!