25.6.11

Barrence Whitfield And The Savages, "Savage Kings"

Disc del mes, juny 2011

Barrence Whitfield (el nom real del qual és Barry White, tot i que no té res a veure amb el llegendari cantant de soul) va crear els Savages l'any 1983 amb el guitarrista Peter Greenberg (fundador dels mítics DMZ i The Lyres). Van gravar dos discos que combinaven rhythm&blues i rock&roll amb una mica de garatge i de punk: Barrence Whitfield & The Savages (1984) i Dig Yourself (1985). L'any 1986 es va dissoldre la banda.

Gairebé vint-i-cinc anys després les circumstàncies fan que Whitfield, Greenberg i el baixista Phil Lenker es tornin a reunir per fer uns concerts i, una cosa porta l'altra, gravar el tercer àlbum del grup: Savage Kings. Whitfield, que es descriu ell mateix com un soul screamer amb l'esperit de Little Richard, Wilson Pickett, Solomon Burke i James Brown, ens sorprèn, amb uns Savages també en plena forma, a base d'alguns temes propis i de glorioses versions de "Ramblin' Rose" (MC5), "It's Mighty Crazy" (Lightnin' Slim) o "Shot Down" (The Sonics). Munster Records s'ha encarregat de l'edició del disc en vinil. Brutal!

16.6.11

The Posies, "The Glitter Prize"

Sense arribar a ser unes superestrelles ni molt menys, The Posies van tenir el seu moment de glòria a mitjans de la dècada dels noranta, sobretot amb discos com Frosting On The Beater (1993) i Amazing Disgrace (1996). Eren aquells anys en què semblava que Seattle fos la capital mundial del rock. Amb el canvi de dècada, la trajectòria del grup es va tornar més erràtica, diuen que per les diferències entre Ken Stringfellow i Jon Auer, els dos cervells de la banda.

Amb el seu últim disc, Blood/Candy (2010), els Posies ens demostren que encara tenen moltes coses a dir. Es tracta d'un molt bon disc, que no desmereix en absolut al costat de les seves gran obres i que conté aquesta cançó pop tan perfecta: "The Glitter Prize".

Versió d'estudi (o sigui, la del disc Blood/Candy):


Versió en directe a "Los conciertos de Radio 3":


13.6.11

Antònia Font a Llagostera


Sis vegades he vist ja els mallorquins en directe. La primera vegada va ser allà al 2002 o 2003, al teatre Clavé de Tordera, quan presentaven el disc Alegria (2002). I la sisena va ser aquest dissabte a la nit, a Llagostera. Entre un concert i l'altre han passat vuit o nou anys, i durant aquest temps l'evolució del grup ha estat espectacular. I és en el directe on més es fa palès. Deu ser cosa dels arranjaments: sembla com si els Antònia Font haguessin après a composar i a donar forma a les seves cançons pensant, més enllà de com quedaran en el disc, en com sonaran en directe. Així, les cançons de Lamparetes sonen espectaculars, i les de Batiscafo Katiuscas (2006) tenen molta més força que les de, per exemple, Alegria (2002).

El concert de Llagostera va començar amb un repàs del nou disc: "Me sobren paraules", "Coses modernes", "Islas Baleares", "Clint Eastwood", "Icebergs i guèisers", "Calgary 88", "Boreal", "Es canons de Navarone" i "Sospitosos". A partir d'aquí van donar pas al material dels seus discos anteriors. Primer van ser "Dins aquest iglú" i "Portaavions", i després, i ara ja no recordo en quin ordre, van tocar "Armando Rampas", "A Rússia", "Darrere una revista", "Vos estim a tots igual", "Robot" i "Bamboo". Van deixar que el públic cantés tota la primera estrofa de "Holidays" i que coregés la intensa "Love Song". I no es van oblidar dels seus grans èxits: "Alegria", "Tots es motors" i "Wa Yeah!". Per acabar, després d'una hora i mitja llarga, un bis en què va destacar una poderosa interpretació d'"Astronauta rimador", abans d'anar-se'n definitivament repetint "Calgary 88" (una cançó que continua sense acabar-me de fer el pes...). En definitiva, un gran concert. I gratuït: gràcies, gent de Llagostera!

11.6.11

Després de l'Screamin'

Una de les coses que descobreixes quan vas a l'Screamin' és que hi ha un munt de festivals, arreu d'Europa (i m'imagino que també arreu del món), de característiques semblants, dedicats al rock'n'roll dels 50, al rock-a-billy o a gèneres similars, i que els autèntics aficionats d'aquesta música (no els passavolants com jo) deuen planificar la seva vida, o si més no les seves vacances, d'acord amb aquests esdeveniments. Aquest mateix cap de setmana tenim a Calella el R'N'R Holidays, el setembre hi ha el High Rock-A-Billy a Calafell i el febrer del 2012, a Torremolinos, la divuitena edició de tot un clàssic, el Rockin'Race Jamboree. I aquests només són els que ens queden més a prop! Us deixo aquí els cartells, que són ben atractius.




9.6.11

Imma Monsó, "La nit porpra"

El protagonista de La nit porpra es diu Gus, i és un estudiant de periodisme força somiatruites. A l'estiu treballa a la secció de viatges d'un diari, però els únics viatges que desitja fer són a països imaginaris: l'Atlàntida, Xauxa, Syldàvia, Terabithia... El retrobament en una hemeroteca de la notícia de la desaparició d'un reconegut músic li desvetllarà un fort interès en Pausa da Longa, l'illa d'un vell conte infantil: és possible viatjar realment a un indret de ficció?

La nit porpra sorgeix a partir de l'encàrrec d'un llibret per a un concert de joves estudiants de música. "Pausa da Longa", un concepte musical en desús, ja hi apareixia convertida en una illa de fantasia. L'autora de No se sap mai (1996), Com unes vacances (1998) o Un home de paraula (2006) acaba refent aquell llibret en una novel·la orientada al públic juvenil. Cosa que no ens ha de sorprendre massa: anteriorment ja havia publicat una novel·la per al públic infantil, L'escola Estrambota (2005).

Que l'etiqueta de "novel·la juvenil" no ens espanti, però. La nit porpra és una novel·la que es pot gaudir tant amb catorze anys com amb setanta. Monsó hi posa tot el seu talent i el seu ofici, tota la seva capacitat d'explicar històries amb ganxo i la seva peculiar manera d'entendre la fantasia. Sense ser l'obra mestra de la seva autora, La nit porpra és un bon llibre per passar unes agradables estones de lectura.

5.6.11

Dissabte a l'Screamin'

Dissabte a la tarda vam anar cap a Pineda a gaudir unes hores d'aquesta festa del rock'n'roll que és l'Screamin' Festival. Vam començar el recorregut a la plaça de les Mèlies: tupés, tatuatges, flors als cabells i camises i vestits dels anys 50, acompanyant l'auto show.






Ens vam dirigir després al Santi's Beach Bar, on les canyes de cervesa van ser molt més saboroses gràcies a la bona música que punxava el discjòquei (segons el programa, es tractava de Pepe Seven Wheels). I vam acabar la festa a l'envelat de la platja, on vam assitir al final del concert de The Earth Angels, a l'actuació sencera de Jack Scott & His American Band (el senyor Scott, que ja compta 75 anys, ens va delectar amb el seu clàssic "The Way I Walk", versionat, entre d'altres, per The Cramps) i a les primeres cançons de The Wise Guyz.


La intenció era veure JD McPherson, però l'endarreriment que portaven totes les actuacions feia preveure que l'actuació de l'autor de Signs & Signifiers començaria més enllà de les tres de la matinada, i nosaltres ja no podíem amb la nostra ànima...

4.6.11

The Raveonettes al Bikini



La sala Bikini es va omplir ahir per rebre una vegada més a Barcelona els danesos The Raveonettes. Amb un nou disc, el cinquè, l'extraordinari Raven In The Grave, sota el braç, Sune Rose Wagner i Sharin Foo es presentaven aquesta vegada acompanyats de dos músics més, que alternaven les guitarres amb dues bateries sense bombo, que tocaven drets.

Us podeu imaginar un concert de The Raveonettes sense "Bang!", "You Want The Candy", "Suicide", "That Great Love Sound", "Here Comes Mary" i "Last Dance"? Doncs això és el que van fer ahir a Bikini. Van començar amb "Recharge & Revolt" un concert basat en el nou disc, amb alguna incursió en la part menys evident dels seus discos anteriors, i amb alguna concessió com "Dead Sound" de Lust, Lust, Lust (2007). En el bisos, la tremenda "Aly, Walk With Me" (també de Lust, Lust, Lust) rubricava un intens concert de fosca bellesa i marcat hipnotisme. És una meravella el so del baix de la Sharin i de la guitarra del Sune. I quines veus! I tot amb amplificadors Fender, of course!