27.7.10

Surf & Summer

L'estiu passat em va quedar pendent, i aquesta setmana he acabat d'enllestir aquesta recopilació de música surf. Des dels clàssics americans dels anys seixanta (The Beach Boys, The Surfaris o Dick Dale & The Del-Tones) fins a grups europeus dels noranta que encara resisteixen (Surfin' Lungs o Sonic Surf City). Hi ha temes instrumentals i cantats, aportacions del punk (el "California Sun" dels Ramones), del noise-rock dels noranta (el "Little Honda" de Yo La Tengo), del pop espanyol dels vuitanta (Loquillo, Los Flechazos) i moltes altres meravelles.

Us podeu baixar la recopilació anant a l'enllaç que he posat en els comentaris. Que la disfruteu!

01 The Ventures, "Hawaii Five-O"
02 The Beach Boys, "Surfin´"
03 D.D. Hope, "California Surfer"
04 Chantay's, "Pipeline"
05 Loquillo, "Todos los chicos en la playa"
06 Surfin' Lungs, "Pray for Sun"
07 The Tornadoes, "Bustin´ Surfboards"
08 The Queers, "The Sun Always Shines Around You"
09 Jan & Dean, "Surf City"
10 Laika & The Cosmonauts, "A Night In Tunisia"
11 Petticotes, "Surfin´ Sally"
12 Doctor Explosion, "Surfing Turd"
13 The Revels with Barbara Adkins, "Church Key"
14 Ramones, "California Sun"
15 Powder Puffs, "You Can't Take My Boyfriends Woodie"
16 The Original Surfaris, "Bombora"
17 The Beach Boys, "Surfin´ U.S.A."
18 Los Flechazos, "Surf de la botella"
19 The Lively Ones, "Surf Rider"
20 Surf Bunnies, "Surf Bunnie Beach"
21 Quests, "Scream Loud"
22 Sonic Surf City, "Summer Love"
23 Dick Dale & The Del-Tones, "Miserlou"
24 The Fantastic Baggys, "Tell 'em I'm Surfin'"
25 Yo La Tengo, "Little Honda"
26 The Surfaris, "Wipe Out"
27 Surfin' Lungs, "Spirit of Australia"
28 The Trashmen, "Surfin' Bird"
29 Doctor Explosion, "Surf And Shake"
30 The Roofdogs, "Cannon Beach"

11.7.10

E. L. Doctorow, "Homer i Langley"

Una de les moltes coses que hem d'agrair a Edicions de 1984 és la publicació en català de l'obra de l'escriptor novaiorquès E. L. Doctorow. Fins fa poc temps podíem llegir en la nostra llengua les novel·les Ragtime i La gran marxa i el recull de relats Històries de la dolça terra, i ara fa uns mesos s'ha traduït la seva última novel·la, Homer i Langley.

Homer i Langley es basa en una història real, la de dos germans solters de Manhattan, els Collyer, que l'any 1947 van ser trobats morts a la mansió familiar en què vivien tots dos sols, entre més de cent tones d'objectes de tota mena que havien anat arreplegant durant anys: pianos, motors, quadres, pneumàtics, muntanyes de diaris i llibres, bicicletes, màquines d'escriure, etc.

La història és explicada per Homer, el germà petit, cec des de l'adolescència. Figura que és ell qui, just abans de morir, quan també s'ha tornat sord, escriu el relat de la seva vida en tres màquines d'escriure de Braille que li ha procurat el seu germà, un relat adreçat a la seva musa Jacqueline Roux, una periodista francesa que Homer ha conegut en els seus últims anys de vida.

Ara bé: en la novel·la de Doctorow els germans Collyer no moren l'any 1947 sinó unes quantes dècades més tard, i amb la seva peculiar manera d'entendre les coses ens donen testimoni de la història d'Amèrica i del món des de la Primera Guerra Mundial fins a la guerra de Vietnam, passant per altres conflictes bèl·lics, per la màfia nord-americana en temps de la Llei seca, l'invent de la televisió, el moviment hippie o l'arribada de l'home a la Lluna.

A tall d'exemple, en el següent fragment podem llegir el que ens explica Homer Collyer a propòsit de la revolució musical dels anys seixanta i primers setanta: "Ara ja no es porta el Swing and Sway with Sammy Kaye, em va dir [es refereix al seu germà Langley]. Ni Horace Heidt and His Musical Knights. Ara els músics electrificats es posen noms existencialistes i són la inspiració de grans masses de públic només una mica més joves, i volen sortir a l'escenari a remenar la pelvis i cridar i fer vibrar la seva música eixordadora davant d'estadis plens d'idiotes".

4.7.10

Montjuïc de Nit 2010: The Pepper Pots al Sot del Migdia

La muntanya de Montjuïc es va omplir ahir de música, en un gran aparador dels diferents festivals que es fan a la ciutat al llarg de l'any. Tretze escenaris, més de setanta artistes, i tot gratuït!

Entre tanta oferta, vaig optar per anar al Sot del Migdia a veure Delafé y Las Flores Azules (que ja havia vist la setmana passada al popArb) i The Pepper Pots. Els primers van tornar a fer un bon concert, aquesta vegada amb Helena Miquel sense problemes de veu.

Pel que fa a The Pepper Pots, ja feia temps que tenia ganes de veure'ls en directe. I no em van decebre gens. Si el seu últim disc, Now! (2009), l'únic que havia escoltat d'ells -ahir vaig aprofitar per comprar-ne el vinil-, ja sona de meravella, en directe encara se superen. Impecablement vestits a la moda dels seixanta, amb un so gloriós i unes interpretacions vocals i instrumentals superbes, amb un xou perfectament planificat pel que fa al repertori i les coreografies, The Pepper Pots ens van transportar a l'Amèrica dels anys seixanta a base, sobretot, de composicions pròpies, com "Time To Live" o "You're Still In My Mind", que no haurien desmerescut en el repertori de The Supremes, The Marvelettes o Martha And The Vandellas. D'aquestes últimes, per cert, van fer un combinat d'explosives versions de "Dancing In The Streets", "Nowhere To Run", "Jimmy Mack" i "Heat Wave". El concert va tenir també un element emotiu afegit: una de les tres vocalistes, Mercè Munné, s'acomiadava de la banda. Segur que la trobarem a faltar!

2.7.10

The Black Keys, "Brothers"

Disc del mes, juny 2010

Dan Auerbach i Patrick Carney són d'Akron, Ohio, una ciutat que ha fet sonades aportacions al món del rock (Chrissie Hynde, Devo). Van formar el duo The Black Keys el 2001, i encara no deu anys després publiquen ja el seu sisè àlbum, Brothers.

Si el seu anterior disc, Attack & Release (2008), produït per Danger Mouse i que comptava amb cançons tan meravelloses com "So He Won't Break", semblava un cim difícil de superar, Brothers ens demostra que aquella suposició era ben errònia i que el talent d'Auerbach i Carney és enorme.

A base de blues, garatge-rock, funk i soul, The Black Keys han creat una altra deliciosa col·lecció de cançons, en aquest cas quinze, que comença amb "Everlasting Light", amb Auerbach cantant amb veu de falset i una base rítmica contundent, i acaba amb la relaxant "These Days", que amb els seus més de cinc minuts és la cançó més llarga del disc. Entre una i altra destaquen la roquera "Next Girl", el single "Tighten Up", la sensual "The Only One" o la hipnòtica "Too Afraid To Love You". Un gran disc.