31.12.09

Cactus Hits 2009

Us presentem una selecció d'algunes de les cançons que més ens han agradat d'aquest 2009. Hi ha una mica de tot: des del pop de Joe Crepúsculo al punk de Jay Reatard, passant pel pop-rock de Wilco, el noise-rock de Sonic Youth, el soul de JC Brooks & The Uptown Sound o l'ska de Madness. Amb artistes de llarga trajectòria, com Yo La Tengo, Daniel Johnston o Young Fresh Fellows, i debutants com The Cave Weddings, The Drums o The Pains Of Being Pure At Heart. I amb quatre bandes catalanes: Sedaiós, Extraperlo, Love Of Lesbian i Joe Crepúsculo!

Us avisem que l'ordre de les cançons no respon a un criteri de preferència, sinó que hem intentat buscar una certa harmonia -i possiblement no ens n'haurem sortit- en el conjunt de la selecció.

1. The Raveonettes: "Bang"
2. Madness: "Forever Young"
3. Dent May: "Meet Me In The Garden"
4. Love Of Lesbian: "Club de fans de John Boy"
5. Young Fresh Fellows: "The Guilty Ones"
6. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me"
7. Peter, Bjorn & John: "It Don't Move Me"
8. JC Brooks & The Uptown Sound: "Baltimore Is The New Brooklyn"
9. Daniel Johnston: "High Horse"
10. The Drums: "Let's Go Surfing"
11. Extraperlo: "Bañadores"
12. The Postmarks: "No One Said This Would Be Easy"
13. Sonic Youth: "Sacred Trickster"
14. Wilco: "You Never Know"
15. The Cave Weddings: "Bring Your Love"
16. Joe Crepúsculo: "Toda esta energía"
17. The Pains Of Being Pure At Heart: "Young Adult Friction"
18. The Right Ons: "That's New York"
19. The Raveonettes: "Last Dance"
20. Julian Casablancas: "11th Dimension"
21. Yo La Tengo: "Nothing To Hide"
22. Sedaiós: "Els vells"
23. The Flaming Lips: "Watching The Planets"

26.12.09

Els discos oblidats de la dècada

Acaba la dècada i proliferen arreu les llistes dels millors discos, les millors cançons, les millors pel·lícules, etc. Unes llistes que mai acaben de satisfer ningú -a cadascú li agrada el que li agrada-, però que a mi m'interessen perquè sempre hi descobreixo alguna cosa que m'havia passat per alt.

El que no em convenç de les llistes és que a totes sempre hi trobes, més o menys, el mateix; i que a totes sempre hi trobes a faltar, més o menys, el mateix. Com si unes llistes s'alimentessin de les altres, en comptes de presentar propostes pròpies. Parlant de discos, a mi també m'han agradat Is This It dels Strokes, La leyenda del espacio de Los Planetas, el debut dels Fleet Foxes (meravellós!), Alegria d'Antònia Font o Funeral dels Arcade Fire. Però també m'han agradat molt un munt d'altres discos que no apareixen a cap llista.

Aquí en vull reivindicar una desena, que us presento ordenats per un criteri únicament cronològic:



- Thee Michelle Gun Elephant, Gear Blues (Munster, 2000). Tot i que el disc es va publicar al Japó un parell d'anys abans, aquí no ens va arribar fins a l'inici de la nova dècada. Els japonesos eren una màquina perfecta de fer punk-rock, i aquest Gear Blues és el seu London Calling particular. Poc predisposats com estaven a anar-se'n de gira pel món, sempre ens vam quedar amb les ganes de veure'ls en directe.



- Yo La Tengo, And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (Matador, 2000). El disc amb què els de Hoboken encetaven la dècada és terriblement bell, suggerent i addictiu. L'inici del disc, amb "Everyday", "Our Way To Fall" i "Saturday", és gairebé insuperable. I encara hi ha la magnífica versió del "You Can Have It All" de George McCrae, l'energia de "Cherry Chapstick" o, per tancar, els gairebé divuit minuts de "Night Falls On Hoboken". Una de les obres mestres d'un grup que sempre fa bons discos.



- The Mooney Suzuki, People Get Ready (Estrus, 2000). A principis de la dècada, el segell nord-americà Estrus ens va donar moltes alegries; entre les més destacades, el debut d'aquesta banda de Nova York. La seva fórmula a base de rock-and-roll amb pinzellades de blues, garatge, soul i punk era demolidora tant en disc com dalt de l'escenari. Entre les cançons del disc destaquen "Singing' A Song About Today", "Make My Way" o "My Dear Persephone".


- The Dirtbombs, Ultraglide In Black (In The Red, 2001). Molt més que un disc de versions. El mestre Mick Collins, antic component dels mítics Gories de Detroit, ens ofereix unes contundents interpretacions  de clàssics del funk i del soul com "Underdog", dels Sly and The Family Stone, "I'm Qualified To Satisfy You", de Barry White", o la incendiària "Livin' For The City" d'Stevie Wonder.



- Lost Sounds, Black-Wave (Empty Records, 2001). Després de gravar dos magnífics discos de punk-rock amb The Reatards, Jimmy Lee Lindsey, més conegut com a Jay Reatard, va formar aquesta banda en què els sintetitzadors new wave col·lisionaven amb les guitarres punk. La fórmula va assolir el més alt grau d'eficàcia amb aquest memorable Black-Wave i cançons com "I'm Not A Machine", "Plastic Skin", "Throw Away" o "What'd I Say".


- The Minus 5, Down with Wilco (Yep Roc Records, 2003). El talent musical i la sensibilitat pop de Scott McCaughey són extraordinaris.  Ens  ho ha demostrat sobradament al capdavant dels Young Fresh Fellows o dels Minus 5. Amb la col·laboració de Wilco va fer aquest enorme disc de música pop, que transmet la màgia de clàssics dels seixanta com el Sgt. Pepper’s dels Beatles o el Pet Sounds dels Beach Boys. Només cal fer atenció a cançons com “Retrieval of You”, “The Old Plantation”, “View From Below”... Una joia.


- Daniel Johnston, Fear Yourself (Sketchbook Records, 2003). Entre la genialitat i la bogeria, Johnston ha anat construint una carrera musical força irregular però sempre honesta, que ha provocat l'admiració de Kurt Cobain, Sonic Youth o David Bowie. Fear Yourself compta amb uns bons arranjaments i una bona producció, a més de cançons immenses com "Mountain Top", "Love Enchanted" o "Fish".



- The Ponys, Laced With Romance (In The Red, 2004). Un dels debuts sonats de la dècada, que ens mostra una banda que s'havia encomanat dels ritmes hipnòtics de The Velvet Underground, del punk rock novaiorquès dels 70 (Television, Richard Hell, etc.) i de la new wave (The Fall, Joy Division). Amb tot, The Ponys no perdien contacte amb la música del moment (Viva l’American Death Ray Music, The Mooney Suzuki o Lost Sounds). A destacar el meravellós inici amb “Let’s Kill Ourselves” o l’estranya sensibilitat d’una joia que es diu “I Love You ‘cause (You Look Like Me)”.


- King Khan & The Shrines, Mr. Supernatural (Hazelwood, 2004). Ritmes calents, vents per tornar-se boig, teclats magistrals i un cantant que sembla posseït pels mateixos dimonis que James Brown, Little Richard o Screamin’ Jay Hawkins. Amb un so menys greixós que en anteriors treballs i que dóna una major consistència i riquesa al conjunt, brillen amb llum pròpia cançons com “On The Street Where I Live”, la juganera “Destroyer”, la sensacional balada “On A Brass Bed (In Paradise)” o la frenètica “Burnin’ Inside”, brillant punt i final d’un disc que punxarem una vegada i una altra i una altra i una altra...


- Black Lips, Good Bat Not Evil (Vice Records, 2007). El quart àlbum és potser el més accessible d'aquesta banda d'Atlanta, però també compta amb les millors composicions: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids" o "Cold Hands" s'han convertit en himnes d'aquesta dècada que s'acaba. Cal veure els Black Lips dalt de l'escenari: el seu directe és incendiari!


13.12.09

King Louie One Man Band

El senyor King Louie Bankston porta uns quants anys arborant l'ensenya del rock-and-roll en bandes com The Royal Pendletons, The Persuaders, The Exploding Hearts o 10-4 Backdoor. El seu projecte més esbojarrat és, però, l'anomenat King Louie One Man Band. Perquè us feu una idea de la magnitud del cataclisme, aquí teniu aquest preciós document. No cal sotmetre's necessàriament als catorze minuts que dura el vídeo, però jo no em perdria la primera cançó, "One Man", ni el moment "Pork Chop" del minut 5, amb l'efecte ulls diabòlics que ve pocs segons després, ni el final de festa, després del minut 12, amb "Nuclear Crucifixion" i un King Louie definitivament posseït.



8.12.09

Daniel Kehlmann, "Fama"

"Sempre estem ficats en històries. (...) Històries dins d'històries dins d'històries. No se sap mai on acaba una i comença l'altra! En realitat, totes s'entrellacen. Només als llibres estan perfectament separades." Això diu Leo Richter, "l'escriptor d'històries enrevessades, plenes d'emmirallaments i tombs inesperats", a la seva companya, la metgessa Elisabeth, en l'última de les nou històries que formen la novel·la Fama. Una novel·la en què, contradient les paraules del seu personatge, Daniel Kehlman sí que entrellaça les històries: els personatges i les accions prenen sentit a mesura que es va configurant aquest mosaic que formen els nou relats del llibre. Nou relats que, amb el telèfon mòbil com a element omnipresent, ens parlen dels efectes de la fama, del canvi de rols i la pèrdua de la identitat.

Kehlman dóna mostres d'un gran enginy i d'un enorme talent per a la creació de bones històries. A Fama, els escriptors dialoguen amb els personatges que han creat, i els personatges es troben que, de cop i volta, ja no pertanyen al seu món: "Tot això no està passant en realitat, oi?", pregunta Elisabeth a Leo Richter en l'últim relat. La metgessa s'ha adonat que al voltant seu hi ha coses que no quadren: són els errors d'un escriptor mal documentat. Això vol dir que ara ja no pertany a la realitat, sinó a la ficció: "Sabia que em ficaries en alguna de les teves històries!".

Amb Fama, una recomanació de la meva llibretera, la Caterina, he descobert Kehlmann. I m'han vingut moltes ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquest jove escriptor alemany, la celebrada El mesurament del món.