28.5.13

Amy Winehouse at The BBC

Ja fa uns quants mesos que circula aquesta atractiva llaminadura: un box set format per tres DVDs i un CD amb el títol Amy Winehouse at The BBC. No us penseu, però, que es tracta d'un d'aquests productes que l'únic que pretenen és esprémer la butxaca dels incondicionals a base de material de segona categoria. En absolut! 

El primer disc és un DVD, titulat "A Tribute To Amy Winehouse By Jools Holland", que recull deu cançons interpretades en directe en diferents programes de televisió del músic i presentador Jools Holland (Later with Jools Holland, Jool's Hootenanny), amanides amb fragments d'entrevistes a la cantant i comentaris del presentador. Són actuacions datades entre el 2003 i el 2007, en què no falten grans èxits com "Rehab" o "Tears Dry On Their Own". Destaquen una versió de "Tenderly", un estàndard del jazz, només amb la veu de Winehouse i el piano de Holland, o les interpretacions al Jool's Hootenanny de desembre del 2006, amb tota l'orquestra de Holland i convidats d'excepció com Paul Weller, de tres clàssics del jazz ("Don't Go To Strangers"), del soul ("I Heard It Through The Gravepine") i de l'ska ("Monkey Man"). 


El segon disc és un CD que es titula "The BBC Sessions". Recull també material procedent de sessions diverses, des del 2004 ("Know You Now", "Fuck Me Pumps" o "In My Bed") fins al 2009 ("Just Friends" o "Love Is a Losing Game"). Inclou també sucoses versions de vells temes de jazz ("I Should Care", "Lullaby Of Birdland") o del clàssic de Phil Spector "To Know Him Is To Love Him". 

El tercer disc, un altre DVD, s'anomena "Amy Winehouse - BBC Sessions Live at Porchester Hall" i recull un concert de l'any 2007 per a la BBC en un teatre preciós. El repertori està format per nou de les onze cançons del disc Back To Black (2006), a les quals s'afegeixen dues peces de Frank (2003) i un parell de versions ("Valerie", de The Zutons, i la inevitable "Monkey Man", dels Maytals).


Finalment, l'últim disc, un altre DVD, es titula "Arena: Amy Winehouse - The Day She Came To Dingle". És un documental en què s'analitzen les influències musicals en la carrera d'Amy Winehouse, i en què la mateixa artista expressa la seva admiració per figures com Mahalia Jackson, Carleen Anderson, Sarah Vaughan, Soweto Kinch, Thelonious Monk o The Shangri-Las. El documental incorpora vídeos d'arxiu de tots aquests artistes i també sis cançons que Amy Winehouse interpreta en format reduït (acompanyada només de guitarra i baix) en una petita església d'un poble d'Irlanda.


En conjunt, Amy Winehouse at The BBC és un extraordinari homenatge a aquesta malaguanyada artista que tant pot complaure els incondicionals com aquells que es vulguin iniciar en l'obra de la reina del nou soul. 

24.5.13

Primavera Sound TV

Aquells que, pels motius que siguin (feina, mandra, família...), aquest any ens perdrem el Primavera Sound, tenim la possibilitat de seguir algunes de les actuacions (27 concerts exactament) a través de Primavera Sound TV, el canal a YouTube del festival. Ahir ja es van poder veure d'aquesta manera els concerts d'El Inquilino Comunista, Tame Impala o Dinosaur Jr.

Avui, divendres, podrem seguir, entre d'altres, els concerts de Nick Waterhouse (18:40 h.), The Jesus & Mary Chain (22:45 h.) o The Swans (1:20 h.). També podrem veure, en aquest cas en diferit (21:35 h.), el concert que van fer ahir Manel. Finalment, demà, dissabte, tindrem l'ocasió de gaudir dels directes d'Extraperlo (17:50 h.), Adam Green & Binki Shapiro (18:35 h.) o Los Planetas (1:05 h.). Tot plegat, des de la comoditat del sofà de casa. No està gens malament!

20.5.13

Mossén Bramit Morera i Els Morts


El genial Marc Argenter no para de donar-nos sorpreses, sempre ben agradables. Després de The Flashback Five va fundar Els Trons, que van gravar tres imprescindibles EPs amb Butterfly Records a base de versions en català de clàssics del rock de garatge. S'havia parlat de la gravació d'un àlbum, però el projecte no s'ha arribat a materialitzar, si més no de moment. I amb Els Trons hivernant o liquidats, Argenter continua fent de les seves, ara amb Mossén Bramit Morera i Els Morts. Acaben de publicar un EP amb Discos Jaguar, filial de Discos Monterey, que inclou dues versions i dues cançons pròpies. Les versions defineixen perfectament l'orientació de la banda: "Tot negre i pelut" és una adaptació de "Black & Hairy" d'Screaming Lord Sutch, i "L'home del sac" és una versió de "Goo Goo Muck", un tema de Ronnie Cook & The Gaylads que en el seu moment van versionar The Cramps. Les dues cançons pròpies són "Nicomedes", que no desentona gens al costat de les altres dues, i, per tancar, l'instrumental "El tren de la bruixa". Un disc terrorífic i engrescador!







16.5.13

Haruki Murakami, "Després del terratrèmol"

La bona acollida d'obres com Tòquio Blues, Kafka a la platja o, més recentment, 1Q84, fa que Editorial Empúries vagi rescatant títols de l'anterior producció de Murakami i ens els ofereixi traduïts al català. Ara fa un any i mig apareixia Crònica de l'ocell que dóna corda al món, després va venir Balla, balla, balla i ara és el torn de Després del terratrèmol.

Publicat originalment en japonès l'any 2000, Després del terratrèmol és un recull de sis relats motivats pel terratrèmol que l'any 1995 va sacsejar violentament la ciutat japonesa de Kobe.

"Es va passar cinc dies sencers davant el televisor, mirant en silenci els bancs i hospitals destruïts, els barris comercials en flames, les vies de tren i les autopistes tallades. Estava aclofada al sofà, amb els llavis ben tancats i sense respondre a res del que li deia en Komura. No feia ni que sí ni que no amb el cap. De fet, en Komura ni tan sols sabia si la seva veu li arribava."

Així comença "Un ovni aterra a Kushiro", el primer relat del llibre, amb el personatge de la dona d'en Komura obsessionat amb les imatges que dóna la televisió de la devastació de Kobe. El terratrèmol, protagonista a la portada del llibre, només afecta de manera tangencial els personatges que es passegen per tots aquests relats. L'excepció, si de cas, és el conte "En Granota salva Tòquio", una història de marcat caràcter oníric que ens explica com un gris treballador de banca i una granota gegant salvaran Tòquio d'un terratrèmol.

A Després del terratrèmol retrobem la millor prosa d'un escriptor que ja ens va captivar amb els seus relats curts aplegats al llibre El salze cec i la dona adormida (en la ressenya que en vaig fer recollia unes interessants reflexions de l'autor sobre el relat curt). Les narracions es llegeixen amb fruïció: "Tailàndia", "Pastissos de mel", "Paisatge amb planxa"... Aquesta última, deliciosa de cap a cap, ens explica la història de la Junko i el seu amic Mikaye, un artista que gaudeix d'encendre i fer cremar unes fogueres perfectes, de nit, a la platja. Però el caràcter d'aquestes històries ens l'explica el mateix Murakami a través del personatge de l'últim relat ("Pastissos de mel"), l'escriptor Junpei: "Vull escriure històries diferents de les que he escrit fins ara, va pensar en Junpei. Històries de gent que somia i que espera que la nit s'acabi, de gent que vol que es faci de dia per poder abraçar en la claror aquells que estimen".

11.5.13

Mishima tornen al Clap

En menys de tres anys ja he vist sis vegades els Mishima en directe: al final hauré de crear una etiqueta en aquest bloc de "concerts de Mishima"! L'actuació d'ahir al Clap de Mataró, on ja els havia vist fa just un parell d'anys, em reafirma en les meves tesis pel que fa al grup de David Carabén:

En primer lloc, que tenen una col·lecció de cançons impressionant ("Tot torna a començar", "Els crits", "Qui n'ha begut", "Guspira, estel o carícia", "Miquel a l'accés 14", "La tarda esclata", "Un tros de fang", "El camí més llarg" i quinze o vint més) i uns versos memorables (un exemple, de la cançó "La forma d'un sentit": "Tu també, potser sense saber-ho, / en algun moment, has volgut ser / una cançó, que algú et cantés, / ser melodia a la boca d'un / desconegut, sonar precisa / i tan lleugera com sentida, / verdadera, adoptar la forma d'un / sentit que es busca").

En segon lloc, que Mishima es gaudeix més en una sala de concerts que no pas assegut en una butaca d'un teatre. En les dues ocasions en què els he vist en un teatre, el concert ha començat amb una certa fredor i ha costat que el public s'anés escalfant. Quan els veig al Clap, en canvi, l'ambient s'encén des de la primera cançó.

I vull afegir que m'encanta veure Dani Vega com toca les seves guitarres, amb la seva col·lecció estratosfèrica de pedals, dalt de l'escenari!






9.5.13

Francisco Casavella, "Lo que sé de los vampiros"

Em va agradar molt un reportatge de Carlos Zanón al Ruta 66 (núm. 302, març del 2013) sobre Francisco Casavella. Em va fer ganes de llegir algun dels seus llibres. Me'n vaig anar a la biblioteca de Malgrat i vaig trobar aquest tros de llibre (més de cinc-centes pàgines!). Lo que sé de los vampiros, premiada amb el Nadal, és l'última novel·la que va publicar l'escriptor barceloní abans de morir als 45 anys. Casavella m'ha semblat un escriptor enorme, erudit i amb un extraordinari domini de la llengua. La novel·la, però, m'ha semblat força irregular: comença de manera magistral però decau en algunes parts, sobretot, al meu parer, en aquella en què el protagonista s'embolica amb la franmaçoneria. En contrast, però, la novel·la té episodis memorables (em van agradar especialment els que se situen a Roma). No em puc estar de reproduir un fragment de l'inici de la novel·la, que explica la mort del germà del protagonista, per l'impacte d'un tret de canó, a la batalla de Neisse:

"Después de esa segunda explosión y tras el inesperado vuelo, Deville aún pudo oír exclamaciones en varios idiomas de los reclutas que, al avanzar, le pisoteaban el cráneo; y quiso reparar, aunque ni el dolor ni las fuerzas le dejaron, en el hecho de que carecía para siempre de extremidades inferiores. Ajeno por completo a que se había desplazado un buen trecho al elevarse por el aire, Deville intentó mirar a ambos lados por ver si divisaba sus piernas. Sin embargo, no consiguió que los ojos llegaran a moverse. En realidad, ni siquiera se immutó la tierra que cubría los párpados, famosos por su inquietud. Un nuevo pisotón le hundió en el averno. Cuando las luces ya muy leves del entendimiento están a punto de apagarse, o ya se han apagado, y en la mente del moribundo sólo queda el rastro del que asume la más triste de las nociones, en ese momento singular, Deville imaginó una ballena azul. Azul como el azul de Prusia. El lomo sale del agua y allí mismo vuelve con elegante ondulación. Un chorro emerge de esa criatura y, tras un instante en el aire, lleno de gloria y de misterio, se derrama como una vida corta. Un remolino de espuma pulverizada -amarillo, anaranjado, rojo quizá- abanica el horizonte en el sol bajo. En la profundidad del océano, el eco de una voz como la de Neptuno brama: "¡Soperro!". Y estalla el tercer cañonazo."

7.5.13

Nit de diumenge al Munster Raving Loony Party

I no vaig poder veure els italians The Wildmen! Uns canvis d'horari d'última hora van fer que toquessin dissabte al migdia a la piscina. A les 9 del vespre, doncs, els qui van tocar van ser The Hussy, un duo nord-americà més grunge o noise que no pas garatge. Això sí, era tot un espectacle veure el guitarrista pelut que no parava de moure's com posseït pel dimoni!

The Hussy

El final de festa d'aquesta segona edició del Munster Raving Loony Party va tenir com a protagonistes els portuguesos The Parkinsons, addictes al punk més clàssic. Tot i que el cantant em va semblar en molts moments una mica excessiu (per al meu gust, es recreava una mica massa en la imitació dels estils de Mick Jagger i Iggy Pop), la banda sonava amb gran contundència i la gresca que van muntar va ser de les bones (venien acompanyats d'una colla de col·legues de Coïmbra que anaven, per dir-ho suaument, animadíssims). El concert es va basar sobretot en cançons del seu nou àlbum, Back To Life (2012), amb poques aportacions del seu repertori clàssic. Van caure, això sí, "Running" o la magnífica "New Wave"! I vam acabar tots plegats, grups, col·legues i públic en general, cantant i ballant una extensa "So Lonely".
 
The Parkinsons en acció!

Esperem que l'any que ve puguem gaudir d'una tercera edició d'aquest fantàstic Munster Raving Loony Party!
 

5.5.13

Nit de dissabte al Munster Raving Loony Party

Me'n vaig anar a l'hotel Koppers amb el Capità Toni (després va venir en Paco Serrandez) i la meva samarreta Munster (amb la imatge clàssica de la família convertida en banda de rock'n'roll, molt adequada per a l'ocasió: "Nice t-shirt!", em va dir, a l'entrada, Daz Trash, l'organitzador del festival). La primera nit va complir totes les nostres expectatives: al soterrani del Koppers es va muntar una festa collonuda! 

Quan hi vam arribar tocaven The Voladoras, una banda sueca amb tres dones al davant (dues guitarres, baix i veus) i una home a la bateria. Ens va sorprendre agradablement el seu garatge amb gust per la melodia, en la línia de les enyorades Thee Headcoatees. Ens vam quedar amb ganes d'escoltar els seus discos! 

Doña-Tella Voladora (The Voladoras)
Sue-Ella Voladora i Sgt. Style (The Voladoras)

Thee Gravemen són Lee Tea (guitarra i udols) i Daz Trash (bateria vudú i organitzador del Munster Raving Loony Party). Són del sud de Suècia i, segons el seu myspace, sonen com "werewolves, vampires, dungeons, zombies, flying saucers, monsters, haunted houses, witches, tea and cakes!". És impressionant veure com només dos individus munten tota una festassa a base de rock de garatge primitiu, a l'estil de The Cramps o Screaming Lord Sutch, amb cançons tan engrescadores com "Rockin' In The Graveyard" i "Tornado", les del seu últim single.

Thee Gravemen
Thee Gravemen i una estranya aparició

Més difícil encara: si Thee Gravemen eren dos, Dead Elvis actua sol, encara que el cartell anunciï "Dead Elvis & His One Man Grave". Amb una pinta espectacular, com podeu veure a la fotografia, Dead Elvis va encendre la sala amb la seva guitarra, els seus crits i la bateria (bombo i caixa) que tocava amb els peus.

Dead Elvis en acció

I, per acabar la nit, uns veterans de solvència contrastada. Hipbone Slim & The Knee Tremblers, que tenen publicats un munt d'àlbums i singles amb segells com Voodoo Rhythm, Dirty Water Records o Folc Records, són un trio (guitarra elèctrica, contrabaix i bateria) molt efectiu. El seu líder, Sir Bald Diddley (també anomenat Hipbone Slim o The Bald Bomber) no dubta a baixar a tocar la guitarra enmig de la pista o a convidar el públic a pujar dalt de l'escenari a tocar les maraques o a ballar una estona. Amb tot plegat, ens vam fer un bon fart de moure l'esquelet!

Hipbone Slim & The Knee Tremblers
 
La nit de dissabte, en definitiva, va ser fantàstica. A veure com anirà avui amb The Wildmen i The Parkinsons!

4.5.13

Munster Raving Loony Party: The Moustache Edition



Ahir va començar la segona edició d'aquesta festa del rock'n'roll més primitiu i salvatge. Un festa ben curiosa: l'organitza, des de Suècia, el senyor Daz Trash, component de Thee Gravemen, i se celebra en un hotel de Pineda de Mar. L'any passat vam poder gaudir dels concerts de The Smoggers, The Branded i King Salami & The Cumberland 3, i enguany ens esperen Hipbone Slim & The Knee Tremblers i The Parkinsons, entre d'altres. No hi faltarem!





1.5.13

Edwyn Collins, "Understated"

Disc del mes, abril 2013

"It's Sunday, it's a good good feeling / And I'm lazy and contented / I'm feeling lazy and contented / I'm happy to be alive". Si en el seu anterior àlbum, Loosing Sleep (2010), que també va ser disc del mes de L'home cactus, Collins parlava de la malaltia que havia patit i del procés de recuperació, ara, a Understated, reflecteix el seu amor per la vida, ben explícit en aquests versos que he reproduït, que formen part de la vuitena cançó del disc, "Forsooth" (una cançó, per cert, amb què Collins vol retre homenatge al primer disc de The Velvet Underground).

Aquesta alegria de viure es manifesta també a la cançó "31 Years": "In the shadow of this world / In the place I call my home / Where's the key? / Where's the clue? / What the heck / I'm living now". Unes ganes de viure que passen per interrogar-se i per intentar comprendre la vida: "And I'm going to find a way to understand the world" ("Baby Jean").

Acompanyat d'una banda en què destaca el Sex Pistols Paul Cook a la bateria, Edwyn Collins ha donat forma a un altre disc meravellós, un disc brillant i emotiu, format per onze cançons com onze sols. No em puc estar de destacar la primera, "Dilemma": "Dilemma / That's me, that's me all over / What is my world? / Is it real or is it fiction?".