30.12.12

Altres discos del 2012

Un altre any s'acaba, i una vegada més tinc la sensació que hi ha un bon grapat de bons discos que han tingut molt poca presència (o gens) en aquest bloc. El que trobareu a continuació no és ben bé la meva llista dels millors discos del 2012. Molts dels meus preferits han anat desfilant per la secció del disc del mes: Temple Beautiful de Chuck Prophet (el millor disc de l'any?), Faithful Man de Lee Fields, Researching The Blues de Redd Kross o Leaving Atlanta de Gentleman Jesse. Ara es tracta, doncs, de fer justícia a aquells altres discos publicats el 2012 que també haurien pogut ser disc del mes de L'home cactus. Són aquests:


Allah-Las, Allah-Las

La banda psiquedèlica del moment. Es van formar a Los Angeles el 2008, però fins l'any passat no van publicar el seu primer single. Aquest 2012 ens han sorprès agradablement amb aquest àlbum de debut. Dotze cançons en què invoquen l'esperit dels grans clàssics dels seixanta (The Byrds, Love, The Animals o The Rolling Stones) i en surten molt ben parats.


Antònia Font, Vostè és aquí

Hi ha artistes que fan exactament el que els surt dels pebrots. Joan Miquel Oliver és un d'ells: després de l'èxit aconseguit amb Lamparetes (2011), es despenja amb un disc de quaranta cançons (si és que se'n poden dir així). Dos mesos després de la seva publicació, em continua sorprenent a cada nova escolta.



Band Of Horses, Mirage Rock

Entre l'indie-rock i el nou rock americà: les cançons d'aquest disc em fan pensar unes en Built To Spill i altres en els Jayhawks. Mirage Rock és el quart àlbum d'aquest grup de Seattle, i és el primer que m'enganxa de veritat: potser és que una cançó com "Knock Knock" (la que obre el disc) no et deixa altre remei que escoltar-te'l amb interès.



La Bien Querida, Ceremonia

Sorprenent gir electrònic en el tercer disc de La Bien Querida. Les melodies i l'estil de les lletres d'Ana Fernández-Villaverde no han variat respecte als anteriors Romancero (2009) i Fiesta (2011), però David Rodríguez s'ha encarregat de substituir el baix i la bateria per màquines. L'esperit de New Order, Giorgio Moroder o el krautrock plana per damunt de les deu cançons del disc.


The Biters, It's All Chewed Up Ok?

Els d'Atlanta recullen en un sol disc les cinc cançons d'It's Ok to Like Biters (2010) i les set d'All Chewed Up (2011). En total, dotze cançons del millor rock and roll, en què es conjuguen l'energia i l'actitud del rock de garatge amb les melodies i les guitarres del power-pop. Destaquen "Hold On", "Rock'n'Roll Loser" o la irresistible "Born To Cry" que obre el disc.

Grupo de Expertos Solynieve, El eje de la tierra

Segon disc d'aquest projecte paral·lel de Jota (Los Planetas), després d'Alegato meridional (2006). Una bona col·lecció de cançons d'aires folk i guitarres acústiques (i elèctriques) entre les quals destaquen "Dime", "La nueva reconquista de Graná" o la genial "¿Por qué no te largas de aquí?", en què, amb una fina ironia i una certa ambigüitat, es fonen la denúncia social amb unes precioses tornades que sembla que tractin el desamor.
Norah Jones, Little Broken Hearts

Cinquè disc d'aquesta actriu i cantant d'èxit, filla del recentment desaparegut Ravi Shankar. Aquesta vegada compta amb la producció de Danger Mouse, responsable, entre d'altres, dels últims àlbums de The Black Keys. El resultat és un disc misteriós i suggerent, ideal per escoltar aquestes nits d'hivern a la llum d'unes espelmes.


Los Mambo Jambo, Los Mambo Jambo

Nou cançons que recullen el gran moment de Dani Nel·lo, Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl. Quatre músics extraordinaris que saben destil·lar l'essència de la millor música instrumental a base d'un explosiu combinat de swing, rock and roll i rhythm & blues. Irresistibles dalt d'un escenari, també se'ls pot gaudir des del sofà de casa gràcies a cançons com "Work Song" o "La rubia de la curva".

Mujeres, Soft Gems

Els barcelonins Mujeres han passat amb nota la prova del segon àlbum. Amb la producció de Cristian Pallejà (Nisei, Fred i Son) han donat forma a un excel·lent disc de sixties rock sota la influència de Los Saicos, The Velvet Underground o els Black Lips, amb cançons per fer reviure un mort ("Soft Gems pt.1", "Salvaje", "Heat and Shame") i alguna altra en què es posen tendres, sense perdre intensitat ("I'm Over With You").

The Omens, Fuzz Fades And Escapades

El millor disc de rock de garatge d'aquest 2012. The Omens són una banda nord-americana, de Denver, i aquest és el seu tercer elapé, publicat pel segell alemany Soundflat Records. Un disc intens, de rock primitiu i psiquedèlic, amb guitarres salvatges i molt de fuzz. I bones cançons: "Downtown", "On Your Mind", "Piece Of My Heart"...



The Raveonettes, Observator

Sune Rose Wagner i Sharin Foo l'han tornat a encertar amb el seu sisè elapé. I això que no fan dos discos iguals: després d'una col·lecció de hits irresistibles (In and Out of Control, 2009), van fer un àlbum estrany i inquietant (Raven in the Grave, 2011), i a Observator aposten per la placidesa i la nostàlgia (dominen els migs temps i les balades), però acceleren a la recta final amb "Downtown" i "Till The End".


The See See, Fountayne Mountain

Més psiquedèlia de la bona. En aquest cas, els londinencs The See See es mouen entre la influència de bandes clàssiques dels seixanta com Strawberry Alarm Clock, The Standells, The Seeds o 13th Floor Elevators i del so Madchester (precursor del britpop dels 90) de grups com The Stone Roses o Inspiral Carpets. En el seu segon àlbum ens deixen bones cançons com "Automobile", "Fix Me Up" o "Three More Days".


Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

La banda liderada per Jason Pierce (Spacemen 3) ha facturat el seu millor disc des d'aquell exitós i ja llunyà Ladies and Gentlemen We Are Floating in Space (1997). Pierce escriu sobre l'amor, el dolor i la mort, ens regala cançons enormes com "Hey Jane" o "Little Girl" i compon amb la seva filla Poppy, d'onze anys, l'última cançó del disc, "So Long You Pretty Thing".


Los Straitjackets, Jet Set

Ja són gairebé quinze els anys que Los Straitjackets porten fent rock instrumental amb les seves guitarres Fender i les màscares mexicanes de lluita lliure. Després de gairebé una vintena d'àlbums, a Jet Set demostren que la fórmula no està, en absolut, esgotada: temes com "Crime Scene", "Yeah Yeah Yeah" o "Aerostar" ho certifiquen. Tot i el títol de la tercera cançó ("New Siberia"), Jet Set és un disc més estiuenc que no pas hivernal.

Dan Stuart, The Deliverance Of Marlowe Billings

Després d'un divorci traumàtic, Marlowe Billings (àlter ego del mateix Stuart?) escapa del psiquiàtric i se'n va a Mèxic amb la intenció de suïcidar-se. Allí, però, recupera les ganes de viure. Aquesta és la història que ens explica aquest extraordinari disc de l'exGreen On Red, ple d'enormes cançons com "Gonna Change", "Gap toothed girl" o "What Can I Say?", algunes de les quals porten l'essència del millor Lou Reed (el dels anys de la Velvet, és clar).


Neil Young, Psychedelic Pill

Un altre que fa el que li rota. A qui se li pot acudir de començar un disc amb una cançó de més de vint-i-set minuts? Al senyor Neil Young! La cançó en qüestió es diu "Driftin' Back" i és la carta de presentació d'aquest Psychedelic Pill, el segon àlbum que Young, acompanyat una altra vegada dels seus Crazy Horse, ha publicat aquest 2012 (l'altre és Americana, un disc de versions), i que dóna fe d'un artista en plena forma.

27.12.12

Paul Auster, "Vaig creure que el meu pare era Déu"

"Un diumenge al matí, mentre caminava per Stanton Street, vaig veure un pollastre que anava uns quants metres davant meu. Com que jo caminava més de pressa que ell, m'hi vaig anar acostant. Abans d'arribar a la Divuitena Avinguda, ja el tenia a tocar. Quan vam ser a la Divuitena, el pollastre va girar en direcció sud. A la quarta casa, va enfilar el camí que duia fins a la porta, va pujar les escales fent saltirons i va picar al cancell de ferro amb el bec. Al cap d'un moment la porta es va obrir i el pollastre va entrar." 

Linda Elegant 
Portland, Oregon 

Fa temps que estic una mica desconnectat de les noves publicacions de Paul Auster. En el seu moment, em van encantar novel·les com El Palau de la Lluna (1989), La nit de l'oracle (2004) o Bogeries de Brooklyn (2005). Després, però, els títols que va publicar entre el 2006 i el 2009 em van decebre força: Viatges per l'Scriptorium, Un home a les fosques i Invisible. I els últims, Sunset Park (2010) i Diari d'hivern (2012), ja no els he llegit. Potser els hauré de donar una oportunitat... Mentrestant, però, el que sí que he fet és rescatar un llibre que es va publicar en la seva traducció al català l'any 2002. Un llibre que neix d'una experiència radiofònica: cap a finals del 1999, Auster va anunciar als oients de Weekend All Things Considered, de la National Public Radio, que buscava històries per ser llegides en aquest programa de ràdio. Històries curtes, "històries reals que semblessin fictícies". Així va néixer el que Auster va anomenar el "National Story Project": més de quatre mil col·laboracions d'entre les quals l'escriptor triava les millors per ser emeses.

I ben aviat Auster va sentir la necessitat de recollir en un llibre aquestes històries. D'aquí va sorgir Vaig creure que el meu pare era Déu, subtitulat "Relats verídics de la vida americana". Són més de cinc-centes pàgines en què els 179 relats aplegats s'organitzen per temes: "Animals", "Objectes", "Famílies", "Disbarats", "Desconeguts", "Guerra", "Amor", "Mort", "Somnis" i "Pensaments". El que encapçala aquest escrit, "El pollastre", és simplement el primer d'aquests relats (i el més curt, la qual cosa m'ha permès reproduir-lo sencer). "La majoria de les històries són inoblidables", escriu Auster a la introducció, "fins i tot després d'haver-les llegit totes 179, continuen fent-nos companyia i de tant en tant, les recordem, de la mateixa manera com recordem una paràbola aguda o un bon acudit. Les imatges són clares, denses i, tanmateix, ingràvides. I cadascuna és prou petita per cabre'ns a la butxaca. Com les fotos de la família que sempre portem al damunt."

24.12.12

Bon Nadal amb The Primitives!

La gent d'Elefant Records ens feliciten les festes amb el disc A Christmas Gift For You, que aplega setze cançons de tema nadalenc de diversos grups que treballen habitualment amb aquest segell discogràfic: La Casa Azul, Single, The School, BMX Bandits, Fitness Forever, etc. La nostra preferida és aquesta: "You Trashed My Christmas", de The Primitives. Bones festes! 



21.12.12

Antònia Font, "Per jo i tots els ciclistes": el videoclip!

Últimament ens estem fent un tip d'escriure sobre els Antònia Font. I és que els mallorquins ens estan donant bons motius per fer-ho. Primer va ser una cançó com avanç de Vostè és aquí, després va ser la publicació del disc, i ara el videoclip "Per jo i tots els ciclistes".

D'aquest nou videoclip se n'ha encarregat una altra vegada la productora mallorquina Rulot TV, que ja va fer un gran treball amb "Calgary' 88". En aquesta ocasió l'han creat amb les il·lustracions d'Alba Plaza, que prenen com a referència les animacions de The Monthy Python Flying Circus. "Una peça audiovisual plena de referències a la cultura pop, entranyables picades d’ullet i l’encant de la bona artesania", llegim a la pàgina web del grup. L'han tornat a encertar!



14.12.12

Nou disc dels Brighton 64!

Vint-i-cinc anys després del seu anterior elapé, El problema es la edad (de fet, l'únic àlbum complet de la seva primera època), Brighton 64 acaben de publicar un nou disc. És un disc esperat: aquest estiu, tant al PopArb com al Montjuïc de Nit, van anunciar que havien estat enregistrant noves cançons als estudis Ultramarinos Costa Brava i fins i tot en van tocar tres. I ja el tenim aquí. És una sensació estranya i excitant escoltar cançons noves d'aquesta banda que tantes alegries ens va donar als anys 80 amb cançons com "El mejor cocktail", "Palabras con sabor", "La casa de la bomba" o "Ojos, botellas y traiciones". El nou disc es diu Esta vez va en serio (esperem que sigui així!) i el publica el segell BCore, en cd i vinil. I la veritat és que pinta molt bé. En una primera escolta m'han cridat especialment l'atenció cançons com "Solo hasta el final", "Tu colección de discos raros" o les dues que canten en català, "Quan baixis de l'avió" i "Notes al marge". M'han agradat també el so Farfisa del teclat de "Soy un tanto antiguo (y creo en el amor)", l'aire psiquedèlic de "La noche sujeta mis pies" i la versió del "Just Can't Go To Sleep" dels Kinks, adaptada al castellà i rebatejada "No puedo ir a dormir". Podeu escoltar el disc a Spotify. Jo ja em deleixo per una còpia en vinil!


6.12.12

Edmund de Waal, "La llebre amb ulls d'ambre"

Edmund de Waal és un ceramista anglès. Les seves obres han estat exposades en importants museus, i és professor de ceràmica a la Universitat de Westminster.

Fa uns anys, De Waal va rebre en herència una col·lecció de dos-cents seixanta-quatre netsukes. "Una col·lecció molt gran d'objectes molt petits": els netsukes són petites escultures d'origen japonès, principalment d'ivori o de fusta, l'origen de les quals es remunta al segle XVII.

De Waal coneixia bé aquesta col·lecció de netsukes: els havia vist i admirat a casa del seu oncle Iggie, a Tòquio:

"Després de dinar, obria les portes corredisses de la llarga vitrina que ocupava bona part d'una paret de la sala d'estar i en treia els netsukes, d'un en un. La llebre amb els ulls d'ambre. El noi amb l'espasa de samurai i el casc. Un tigre, que era tot espatlles i potes, que es girava grunyint. Me'n passava un i el contemplàvem, i després el tornava a posar amb compte entre les dotzenes d'animals i de figures als prestatges de vidre (...) -¿T'he explicat -em deia- com ens els estimàvem de petits? ¿I que un cosí de París els va regalar a la meva mare i al meu pare? ¿T'he explicat la història de la butxaca de l'Anna?"

I en el moment en què aquests curiosos objectes han arribat a les seves mans, De Waal sent la necessitat "de desentranyar la seva història", de saber la relació que hi ha hagut entre els netsukes i el lloc on han estat, de conèixer cada sala on han viscut, de saber sobre els seus propietaris, de conèixer de què han estat testimonis.

Així, De Waal ens acaba explicant la història de la seva família, els Ephrussi, uns rics comerciants i financers jueus que, procedents d'Odessa, a l'antic imperi Rus, es van escampar per Europa. I, de passada, ens explica la història d'Europa dels segles XIX i XX: el caliu artístic de París a finals del XIX, amb els impressionistes, Proust i els primers dies de l'interès per l'art japonès; l'antisemitisme; l'esclat de la Gran Guerra i la liquidació de l'imperi Austrohongarès; l'ascens del nazisme i la Segona Guerra Mundial, amb episodis com la Kristallnacht, "la Nit dels vidres trencats", a Viena. I De Waal ens parla també del Japó de després de la Segona Guerra Mundial, un país destruït i en reconstrucció on es va instal·lar el seu oncle Iggie i on ell mateix, unes dècades després, ha passat algunes temporades.

Llegim a la contraportada que La llebre amb ulls d'ambre és "un text evocatiu i de gran bellesa que comença amb una petita llebre d'uls d'ambre (...) i acaba, com tot autèntic viatge, amb el descobriment d'un mateix". Un llibre molt recomanable!

30.11.12

The Jim Jones Revue, "The Savage Heart"

Disc del mes, novembre 2012

Encara recordo l'impacte del meu primer contacte amb The Jim Jones Revue: el videoclip de "Rock'n'Roll Psychosis", amb aquella entrada de piano, els brams d'un posseït Jim Jones i l'energia salvatge de la banda. "Rock'n'Roll Psychosis" era un dels temes estrella del primer àlbum del grup, que ja va ser disc del mes a L'home cactus. "Little Richard n'estaria orgullós!", escrivíem aleshores.

Però amb això la banda londinenca no en tenia prou. Calia continuar progressant. I aleshores van contactar amb Jim Sclavunos, que els produiria el seu segon disc, Burning Your House Down (2010). En la mateixa línia que l'anterior, i amb bones cançons com "Dishonest Jones" o "High Horse", l'àlbum es beneficia d'un so més polit: sembla com si Sclavunos hagués llençat per la finestra l'aspirador que sembla que soni de fons al llarg de tot el disc de debut. I tot això sense perdre el salvatgisme!

Sclavunos no és un productor qualsevol. La seva activitat en la producció musical no és molt extensa (Gogol Bordello, The Horrors, Beth Orton), però el seu currículum com a músic és espaterrant: a part de ser el teclista de Nick Cave and the Bad Seeds des de 1996, al llarg dels anys ha militat més o menys temps en bandes com The Cramps, Sonic Youth, Tav Falco's Panther Burns o Grinderman.

I Sclavunos és també el productor d'aquest tercer àlbum de The Jim Jones Revue. I tot allò que prometien en els seus dos primers discos es fa realitat en aquest The Savage Heart (2012). Alguna cosa hi deu tenir a veure, també, el nou pianista de la banda, Henry Herbert, que ha sintonitzat a la perfecció amb Jones. Sense renunciar a la cruesa, a la intensitat i al so del rock'n'roll dels cinquanta, The Jim Jones Revue facturen el seu disc més variat. Hi ha cançons incendiàries, marca de la casa, com "It's Gotta Be About Me", "Where Da Money Go?" o "Catastrophe", però també d'altres que s'orienten cap a sonoritats més del sud estatunidenc, com "7 Times Around The Sun" o "Chain Gang"; i cal destacar la que tanca el disc, "Midnight Ocean + The Savage Heart", que podria figurar perfectament en la banda sonora de qualsevol pel·lícula de David Lynch.

En definitiva, The Savage Heart és el gran disc que esperàvem d'aquesta gran banda de rock'n'roll.



23.11.12

The Urges, "Fire Burning"

The Urges són la bomba! Aquests irlandesos de Dublín porten a prop de deu anys fent tremolar els escenaris amb el seu intens rock de garatge. Disposen d'un elapé, Psych-Ward, gravat als estudis Circo Perrotti de Jorge Explosion, publicat per Screaming Apple Records el 2007 i reeditat per Wicked Cool Records el 2008. Aquest setembre van estar tocant a Barcelona dins el festival Gambeat Weekend, presentant el seu nou single amb Mersol Music: dues cançons, "Fire Burning" i "I've Been Here Before", en què incorporen instruments de vent i donen un aire una mica més soul a la seva música, sense perdre, però, les seves arrels garatgeres i psiquedèliques. En aquest nou videoclip deixen clara la seva predilecció pels sons i l'estètica dels seixanta. 



18.11.12

Oooh, My Soul!!! La explosiva historia de Little Richard

En una entrevista al Ruta 66 d'aquest mes, el músic Lenny Kaye (guitarrista de Patti Smith des dels anys setanta) expressa el seu disgust amb el llibre Por Favor, Mátame (La historia oral del punk), de Legs McNeil i Gillian McCain: "És una recopilació de tafaneries que no té res a veure amb la música. A tots ens agrada llegir històries de sexe i drogues, perquè som morbosos per naturalesa. I són part del món del rock, però lamento que siguin la prioritat en el llibre. Perquè aquella època no girava al voltant de les drogues i el sexe, sinó que va destacar per la música. I el llibre no ho reflecteix".

A Oooh, My Soul!!! La explosiva historia de Little Richard també hi ha un munt de tafaneries sobre sexe i drogues, com una esbojarrada trobada entre Buddy Holly, Little Richard i la seva amiga Angel al camerino de Richard abans d'una actuació al Paramount Theater. O la vegada que el seu amic Larry Williams, músic i productor, es va presentar a casa de Richard amb una pistola per reclamar-li els diners de la cocaïna que li havia comprat.

Hi ha força xafarderies, sí, en aquesta biografia. Però també es parla, i molt, de música: dels inicis de Richard, a Georgia, Atlanta i Nova Orleans; de les seves influències principals, Billy Wright o Esquerita; de la gènesi de les seves cançons (curiosíssima l'anècdota de la noia de setze o disset anys que havia caminat des de la costa Atlàntica fins a Los Angeles per vendre-li una cançó a Little Richard: tot just tres versos, escrits en paper higiènic, que s'acabarien convertint en "Long Tall Sally"); de la rivalitat amb Jerry Lee Lewis o Chuck Berry; de l'increïble magnetisme que desprenia Richard damunt d'un escenari.

L'autor, Charles White, és un destacat periodista musical. Fan declarat de Richard Wayne Penniman, va fer un enorme treball d'investigació a principis dels anys vuitanta amb l'objectiu d'omplir un buit del tot injustificable: l'escassetat, en aquell moment, de material escrit sobre l'artista. El resultat va ser aquest llibre, publicat en anglès el 1984 i que compta, des de fa quatre anys, amb una traducció al castellà gràcies al segell discogràfic barceloní Penniman Records, que el va publicar sota l'etiqueta de Penniman Books. El llibre es basa en els testimonis dels músics, productors, familiars i amics, i del mateix Little Richard, amb la intervenció d'un narrador que va articulant tota la història. Em sorprèn, però, que tot són lloances a Richard: pràcticament cap dels testimonis recollits blasma un artista que va deixar a tothom penjat enmig d'una gira australiana i, de tornada als Estats Units, va cancel·lar una gira de més de cinquanta actuacions amb estadis contractats i dipòsits pagats; ningú increpa un Richard que primer sotmetia els seus músics a una disciplina espartana durant les gires (la seva havia de ser la millor banda de rock and roll del món i havia de fer sempre uns concerts insuperables) però que amb el temps va acabar sucumbint a les drogues i fent uns papers patètics damunt l'escenari.

Més enllà de l'aspecte purament biogràfic, White comenta la discografia de l'artista, i també les pel·lícules en què va participar. Així, la lectura del llibre convida a passar un munt d'hores a YouTube veient vídeos: fragments de la pel·lícula The Girl Can't Help It (1956); del programa especial del canal privat britànic de televisió Granada Network "The Little Richard Espectacular" (1964), bona part del material del qual va acabar sent reutilitzat en un programa especial sobre el rock and roll anomenat "Don't Knock The Rock"; fragments de llegendàries actuacions en directe.




Finalment, i com a curiositat, aquí teniu una mostra de la fiabilitat de la Viquipèdia: aquesta és l'entrada corresponent a Little Richard!

15.11.12

Cactus Punk & Garage Party Vol. 1

A finals d'estiu vaig fer una selecció de cançons per al meu amic Txesco. Fa uns dies me'n vaig recordar i la vaig estar escoltant, i em van venir ganes de compartir-la amb tots vosaltres. Com ja avisa el títol, la cosa va principalment de punk i de garatge, tot i que també hi caben una mica de rock'n'roll i de power pop. I encara hi ha un parell d'instrumentals que ens porten una mica de swing o de boogaloo. Excepte la primera cançó, un antic instrumental d'Alan Moorehouse, la resta és força actual (del 2006 cap aquí). Hi predominen els grups més o menys nous, tot i que també hi ha alguna banda consolidada com és el cas de Doctor Explosion. La majoria dels grups interpreten temes propis, tot i que també hi ha unes quantes (i curioses) versions. I hem inclòs una cançó de Jay Reatard, que aviat farà dos anys que va morir, però ens ha deixat un llegat extraordinari. 

Aquesta és la llista completa:

01. Alan Moorehouse: “Beatcoma”
02. Las Aspiradoras: “Dientes”
03. Jacuzzi Boys: "Smells Dead”
04. Doctor Explosion: "Liar Liar”
05. Novedades Carminha: "Jodete y baila”
06. The Goo Men: "Shag Rag”
07. Els Surfing Sirles: “Peatge”
08. Los Chicos: "We Sound Amazing But We Look Like”
09. Broncho: "Try Me Out Sometime”
10. The Cavemen Five: "Zombie Hop”
11. Mujeres: "Heat And Shame”
12. Hollywood Sinners: "No soy bueno”
13. Los Mambo Jambo: "Work Song”
14. Fuckin' Bollocks: "You Can't Do”
15. The Staggers: "Little Boy Blue”
16. Els Trons: "No tens cor”
17. Harlem: "Someday Soon”
18. Wau y Los Arrrghs!!!: "Girl, coge mi cosa”
19. The Breakdowns: "If Only You Knew”
20. Death By Unga Bunga: "Don't Go Looking For My Heart”
21. Shannon and the Clams: "The Cult Song”
22. The Moonstones: "Fuzz, Farfisa y Fiesta”
23. The Dustaphonics: "Party Girl”
24. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me”
25. King Salami & The Cumberland 3: "Lolette”

Si us voleu descarregar aquesta compilació, només heu de clicar en la imatge que trobareu a la columna dreta del bloc. Per cert: aquesta imatge procedeix de la portada del disc Party Girl, de The Dustaphonics.

11.11.12

Submarine

Vaig a anar a veure Submarine sense saber ben bé què em podia trobar. La breu sinopsi a la cartellera del diari feia pensar que la pel·lícula tant podia ser un bunyol com una de les agradables sorpreses de la temporada. Finalment, una bona crítica al diari em van fer acabar de decidir.

La sinopsi a què em referia és aquesta: "Oliver Tate és un peculiar jove de 15 anys d’edat que té dos objectius: perdre la seva virginitat abans del seu proper aniversari, i impedir que la seva mare deixi el seu pare per anar-se'n amb el seu antic amor de l’institut."

La veritat és que, després de veure la pel·lícula, no acabo d'estar massa d'acord amb aquesta sinopsi. És cert que els problemes dels seus pares són un dels principals maldecaps d'Oliver, i que la relació de la seva mare amb el veí el trasbalsarà molt i el mourà a actuar en defensa de la seva família. Però no veig que l'altre objectiu del noi sigui perdre la virginitat abans del seu aniversari, com sigui i amb qui sigui. Potser sí que és això el que el porta a començar la seva relació amb Jordana. Però un cop s'inicia aquesta relació, allò que realment importa són els sentiments dels personatges, l'egoisme d'Oliver, les excentricitats de Jordana, les diferències entre tots dos, els alts i baixos en la seva relació.

Richard Ayoade ha dirigit una pel·lícula que en molts aspectes em fa pensar en l'aclamada Juno (2007) de Jason Reitman. Totes dues es mouen entre la comèdia i el drama; totes dues fan un retrat del món dels adolescents que té en compte tant les relacions amoroses com el tracte amb els pares; i totes dues tenen unes magnífiques bandes sonores basades en la música pop independent.

La connexió d'Ayoade amb el món de la música ve de lluny. Ha fet videoclips per a Super Furry Animals, The Last Shadow Puppets, Vampire Weekend o Arctic Monkeys. Fins i tot va el 2008 va fer una pel·lícula sobre un concert d'aquests últims. No ens ha de sorprendre, doncs, que Ayoade hagi comptat amb Alex Turner, cantant i guitarrista dels Arctic Monkeys i líder de The Last Shadow Puppets, per fer les cançons de Submarine.

I quines cançons! Tant a nivell musical com pel que fa a les lletres complementen perfectament les imatges i la història que ens explica Ayoade; tenen l'encís necessari per dotar de poeticitat escenes com la de la banyera enmig del camp o la de la bicicleta i la bengala.

L'he trobada, doncs, una pel·lícula deliciosa. Perquè us en feu una idea, aquí teniu unes imatges de Submarine muntades sobre una de les cançons d'Alex Turner, "Piledriver Waltz".



7.11.12

Burgas Beat, "Toda la verdad sobre los Reyes Magos"

Una cançó preciosa. No em canso d'escoltar-la. "Toda la verdad sobre los Reyes Magos" és una de les nou cançons que formen el nou àlbum dels gallecs Burgas Beat. Un grup de músics, liderats per Carlos Rego (també crític musical a la revista Ruta 66), amb una llarga trajectòria: abans de tocar i gravar discos com a Burgas Beat ja ho havien fet amb el nom de Cosecha Roja des dels inicis dels anys noranta. 

Les cançons de Burgas Beat, i especialment "Toda la verdad sobre los Reyes Magos", em fan pensar en aquells grups que a finals dels vuitanta i principis dels noranta cantaven, en castellà, sota la influència del rock americà clàssic: bandes com Más Birras o Los Proscritos. 


4.11.12

Equilibristes

El cap de setmana passat vam anar a Mataró, al centre de creació d'arts escèniques Can Gassol, a veure Equilibristes, un deliciós espectacle per al públic adult. Amb humor i tendresa, ens explica una història d'amor i de pèrdua. Per fer-ho, es val d'un actor -Pep Farrés-, tres músics -els Amants de Lulú- i uns titelles elegantíssims.

"Aquest és, en certa manera, el punt de partida de l'espectacle: que tothom en algun moment pot caure i es pot tornar a aixecar; que en el punt on estiguem, no estem tocant de peus a terra sinó que estem en constant equilibri. Aquesta és la guspira que ens va portar a fer Equilibristes, veure que estàs penjant d'un fil, i que en qüestió de segons pots caure", afirmen Farrés Brothers en una entrevista al web del teatre de l'Aurora.

A Equilibristes, l'actor interactua amb els titelles i amb els músics, que no es limiten només a l'acompanyament musical. Tots plegats creen, més enllà d'una història, un ambient en què la màgia de les petites coses i les emocions hi troben un terreny adobat.

Aquesta producció de Farrés Brothers i cia, dirigida per Jordi Palet, es va estrenar l'octubre del 2011 al teatre de l'Aurora d'Igualada. Haurem d'estar ben atents a les pròximes representacions de l'obra: ens hem quedat amb moltes ganes de tornar-la a veure, i volem recomanar-la a tots els nostres amics i lectors!



31.10.12

Gentleman Jesse, "Leaving Atlanta"

Disc del mes, octubre 2012

De tant en tant, a còpia d'anar escoltant força discos nous, encara me'n trobo algun que m'impacta fortament a la primera escolta, que em fa bullir la sang, que m'entusiasma. Em va passar, per exemple, fa uns mesos amb Temple Beautiful de Chuck Prophet. I m'ha passat ara amb aquest Leaving Atlanta, el nou disc de Gentleman Jesse.

L'artífex d'aquest disc és Jesse Smith. Baixista dels Carbonas, una banda punk d'Atlanta amb un disc publicat amb Goner Records (The Carbonas, 2007), el 2008 va engegar la seva pròpia banda, Gentleman Jesse & His Men, i va publicar l'àlbum Introducing Gentleman Jesse & His Men. Un disc notable, amb bones cançons com "All I Need Tonight (Is You)" o "I Get So Excited", amb què Jesse s'allunyava del punk dels Carbonas per abraçar irremissiblement la causa del power pop.

Leaving Atlanta és essencialment un disc de power pop. I no un disc de power pop qualsevol. Segons Diego RJ, conductor de l'imprescindible programa "El sótano" de Radio 3, es tracta "d'una de les millors obres de punk power pop manufacturades els últims anys". També la revista Ruta 66 l'ha distingit com a disc del mes en el número d'aquest octubre.

Un gran disc ha de començar amb una gran cançó. Aquesta norma no escrita es compleix amb escreix en el cas de Leaving Atlanta: "Eat Me Alive" té la força de les millors cançons de Cheap Trick, The Beat o The Real Kids. Però no s'acaba aquí el disc. "I'm Only Lonely", "What Did I Go" o "Word Gets Around" són magnífiques mostres del millor power pop; "Careful What You Wish For" s'orienta, en canvi, cap al sixties beat; i "Rooting For The Underdog" és pur rock'n'roll. De fet, l'àlbum no perd pistonada ni tan sols quan abaixa el tempo: "Take It Easy On Me" és un mig temps amb una energia irresistible! Escolteu, escolteu:





28.10.12

Les recomanacions de Handsome Dick Manitoba

Imatge (parcial): Cliff Mott
En el número d'aquest mes d'octubre de la nostra revista musical de capçalera, Ruta 66, hi ha una interessant entrevista a Handsome Dick Manitoba (The Dictators, Manitoba's Wild Kingdom), a càrrec d'Álvaro González. L'entrevista se centra sobretot en l'activitat actual (concerts, ràdio, conferències) de Manitoba, tot i que també hi ha ocasió de comentar alguna anècdota del passat, com aquella que té a veure amb una cassadora de cuiro de Sid Vicious... Però, per damunt de tot, l'entrevista reflecteix perfectament que el cantant està connectadíssim al rock que es fa actualment. Així, quan l'entrevistador li demana que recomani alguna cosa de música actual, Manitoba respon: "Adoro Make Out, el grup on canta la filla de David Johansen. M'agraden The Len Price 3, anglesos, escolteu el seu elapé Pictures. M'agrada Nick Curran & The Lowlifes [l'entrevista és anterior a la recent mort de Curran], els suecs Stupidity, els noruecs The Cocktail Slippers, The Biters, Tom Morello, Peter Wolf... i tants que no tinc espai suficient per esmentar-los." Després de llegir l'entrevista vaig començar a buscar tots aquests grups i discos a Spotify i YouTube, i vaig anar de sorpresa en sorpresa, totes molt agradables. De fet, a hores d'ara ja tinc a casa el vinil de The Len Price 3, i ben aviat caurà el de The Biters! Però escolteu, escolteu:







25.10.12

Manos de Topo, "Tus siete diferencias"

En algun lloc vaig llegir que només hi ha una cosa millor que les cançons de Manos de Topo: els videoclips de Manos de Topo. I és que, certament, el grup liderat per Miguel Ángel Blanca compta ja amb uns quants treballs excel·lents en aquest camp, sempre sota la direcció de Kike Maillo: "Es feo", "El cartero", "Lógico que salga mal" o el que teniu a continuació, "Tus siete diferencias".



20.10.12

El artista y la modelo

Som a la Catalunya Nord, l'any 1943. Mercè, una noia que s'ha escapat d'un camp de refugiats, arriba a un petit poble. Allí serà acollida per un vell escultor, Marc Cros, i la seva dona, i acabarà convertint-se en la model del primer. 

Tot i el cartell, tan colorista, El artista y la modelo és una pel·lícula rodada en blanc i negre. En blanc i negre i en francès. Ho podem entendre com un homenatge de Fernando Trueba als seus admirats Jean Renoir o Jean Vigo? En qualsevol cas, el director ha manifestat que no s'imaginava la pel·lícula d'una altra manera.

Un dels valors d'El artista y la modelo són les interpretacions. La pel·lícula, de pocs personatges (i poca acció) gira bàsicament al voltant de la relació entre l'escultor i la model, interpretats magistralment pel veterà actor francès Jean Rochefort (El marit de la perruquera) i la jove actriu catalana Aida Folch. El contrapunt l'aporta el personatge de la dona de l'escultor, que encarna la mítica actriu italiana Claudia Cardinale.

Amb aquests ingredients Trueba en té prou per donar forma a una bonica història: com explica ell mateix, es tracta d'una variació sobre el tema de l'artista i la model. Un tema freqüent a l'art modern. Diu Trueba que Picasso i Matisse han estat alguns dels artistes que més han freqüentat aquest tema. A mi em ve al cap una pel·lícula d'un altre director francès, La belle noiseuse (1991), de Jacques Rivette. Certament, hi ha moltes coincidències entre totes dues, tant a nivell de personatges (a la pel·lícula de Rivette interpretats per Michel Piccoli, Jane Birkin i Emmanuelle Béart) com a nivell temàtic (el sentit de l'art, la recerca de la bellesa, la inspiració...).

Però El artista y la modelo va més enllà dels temes purament artístics: el director explica (cito un fragment del programà de mà dels cinemes Renoir) que "es tracta d'una pel·lícula que parla dels grans temes, però no volem que disserti sobre aquests temes. Mirar de cara les coses, però fugint de la trascendència i l'ampul·lositat. La vida i la mort. La joventut i la vellesa. La bellesa en temps d'horror -no ho són tots?-."



17.10.12

Vàlius, "Rierols"

"Què caurà, què caurà? / serà l'imperi romà. / Què caurà, què caurà? / serà Wall Street / I quan caigui no ens n'adonarem..." Quina sorpresa més excitant el descobriment d'aquest grup, Vàlius, i d'aquest EP titulat Rierols!

Vàlius és una de les apostes del segell barceloní The Indian Runners (Samitier, La Sentina, Speaker Cabinets...). El duo format per Gerard Segura (component també del grup de folk El Pèsol Feréstec) i Pol S. Valius practica el que algú ha definit com a punk assolellat.

A la pàgina web de The Indian Runners són definits així: "Són fills il·legítims d'un concert de Les Aus, però van rebre ben poc del talent dels seus pares. Abans eren tres, però el guitarra alt i guapo que s'assemblava al Piqué es va exiliar a Occitània, fugint del continu degoteig de fracassos que perseguia el grup. Ara només són, com els seus pares no reconeguts, una guitarra elèctrica i una bateria. Fan bandera de la inconstància, la incoherència i la impuntualitat i fan soroll cantant de cafeteres i dictadors, de desamors i de teoria de la història. Voldrien viure sempre de subvencions."

Rierols comença amb "Imperi" ("Què caurà, què caura..."), una cançó que s'enganxa com el xiclet. Després ve "Malament", que comença amb uns aires Joy Division i bàsicament diu que "un dia va bé i de cop tot malament". "Sol" és la peça més llarga del disc: dura dos minuts i mig (les altres no arriben als dos)! Em fa pensar en les cançons del primer disc dels Fred i Son. Per acabar, tota una bomba, "Camps", el tema més punk del lot. I, és clar, aquesta portada amb gust de galetes de Camprodon és genial!

Podeu escoltar i descarregar-vos el disc gratuïtament des del bandcamp de Vàlius o des d'aquí mateix:


10.10.12

Antònia Font, "Vostè és aquí"

Vostè és aquí, el nou disc d'Antònia Font, ja és a la venda. Des d'avui ja podem escoltar les noves cançons escrites per Joan Miquel Oliver (amb l'excepció de "Leyenda negra", una versió del grup mallorquí dels anys 90 Tots Sants). Són, com ja s'havia anunciat, quaranta cançons, de format breu: cap no passa dels tres minuts, i la majoria no arriben als dos. Després d'una primera escolta, queda clar que és un disc ben divers. M'han cridat l'atenció les melodies pop de "Sa casa des carboner", les guitarres dures de "Punyeta món" i "Cartes a Ramiro", cantada per Pau Debon sense cap acompanyament instrumental. Caldrà, però, escoltar-lo unes quantes vegades per anar descobrint totes les perles que amaga. El que queda clar és que és un disc ben divers, amb força temes instrumentals i, fins i tot, una nadala ("Santa Claus"). Tot plegat, després d'una primera escolta, fa l'efecte de ser una conjunció entre la música d'Antònia Font i els treballs que acostuma a fer Joan Miquel Oliver en solitari. El podeu escoltar a Spotify.

6.10.12

Haruki Murakami, "Balla, balla, balla"

Cal dir primer de tot que el nou Murakami que ha aparegut en català no és un Murakami nou: la primera edició en japonès data del 1988. Això el situa immediatament després de Tokio Blues (Norwegian Wood) (1987), la novel·la amb què l'escriptor japonès va començar a guanyar-se el públic lector de casa nostra, gràcies a la traducció d'Albert Nolla publicada per Empúries el 2005.

Balla, balla, balla comparteix amb Tokio Blues una banda sonora carregada de rock and roll, a diferència de títols més actuals de Murakami, en què predominen més el jazz i la música clàssica. A Balla, balla, balla, en canvi, ens podem trobar fragments com aquest::

"Així doncs, vam veure i vam menjar. Quan la cervesa es va haver acabat, vam canviar al Cutty Sark. Vam escoltar Sly & The Family Stone, els Doors i els Stones, Pink Floyd. Vam escoltar el Surf's Up dels Beach Boys. Va ser una nit de rotllo seixanter. The Loving Spoonful, Three Dog Night. Qualsevol alienígena amb una mica de dignitat que hagués arribat directament de Sírius s'hauria pensat que havia quedat atrapat en un bucle del temps."

Quan llegeixo aquest paràgraf m'entren unes ganes boges d'escoltar tots aquests discos i aquests grups. Encara més: m'agafa un afany impossible de ser amb el protagonista i el seu amic Gotanda, a l'apartament del primer, gaudint de les cerveses i la bona música!

Balla, balla, balla explica la història d'un escriptor de reportatges que torna a l'hotel Dolphin de Sapporo quatre anys després que una amiga, la Kiki, l'hi hagués portat per primera vegades. Aleshores era un hotel sòrdid. No sabem ben bé què va passar, només que un amic del protagonista va morir i que la Kiki va desaparèixer. Ara, quan el protagonista se sent cridat a tornar a l'hotel, el troba del tot canviat, convertit en un hotel de luxe. Aixó sí, continua allí el misteriós Home Ovella...

Però no ens trobem en aquest cas amb una novel·la fantàstica o de ciència-ficció, com podia ser Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Això sí, Murakami juga amb un cert element oníric que entronca amb l'imaginari del cineasta David Lynch, que per aquella època havia estrenat Blue Velvet (1986) i preparava Twin Peaks (1990-1991).

Per últim, crida l'atenció a Balla, balla, balla la fixació de Murakami a criticar, amb una finíssima ironia, el sistema capitalista. Aquí en teniu un exemple:

"Abans de migdia vaig anar a Aoyama a fer les meves compres al supermercat de superluxe Kinokuniya. Quan vaig aparcar el meu Subaru al pàrquing, entre Saabs i Mercedes, gairebé em vaig sentir vulnerable, com si fos el germà bessó d'aquest cotxe simple i vell. Però tot i així, he de reconèixer que m'encanta comprar a Kinokuniya. Sembla mentida, però l'enciam que compres aquí dura molt més que el de qualsevol altre lloc. No em preguntis per què. Potser quan tanquen reuneixen tots els enciams i els fan un entrenament especial. No em sorprendria gens. Al capdavall, això és el capitalisme avançat".

4.10.12

Antònia Font, "Per jo i tots els ciclistes"

És ben a prop la data de publicació del nou disc d'Antònia Font, el 9 d'octubre, i els mallorquins ja han donat a conèixer a través de YouTube el primer single de Vostè és aquí. Una bona lletra de Joan Miquel Oliver ("Som jo amb sa bicicleta / que fai rodar es planeta"), la veu de qualitat de Pau Debon i un crescendo molt Antònia Font. I, això sí, afegim-hi un "dabadabadà" de gairebé dos minuts. El resultat: "Per jo i tots els ciclistes".

30.9.12

Young Fresh Fellows, "Tiempo de Lujo"

Són de la gresca, els Young Fresh Fellows. Han titulat el seu nou disc Tiempo de Lujo, en castellà, tot i que no hi ha ni una sola cançó cantada en aquest idioma. I als seus seguidors anglòfons els aconsellen que, si tenen dificultats per pronunciar aquest títol, tenen llibertat per anomenar l'àlbum Land Of A Thousand Places.

Tiempo de lujo es va gravar en una única sessió de dotze hores de durada. A una mitjana d'una hora per cançó. Escrivint, aprenent i enregistrant les cançons in situ. "Així guanyàvem temps i, doncs, estalviàvem diners. Tiempo y dinero, amigos. La Regla d'Or", escriu el líder dels Young Fresh Fellows, Scott McCaughey, al web de la seva discogràfica, Yep Roc Records. "En cap moment ens vam aturar per anar a buscar cervesa. O burritos", diu McCaughey. "Crec que una vegada ens van donar una tassa de te. O una aigua amb gas amb un tall de llimona".

Una banda curiosa, els Young Frehs Fellows. Després de poc més de trenta anys de carrera, han publicat una quinzena de discos, la majoria entre 1984 i 1997. En els últims quinze anys, en canvi, només han enregistrat tres àlbums, incloent aquest Tiempo de Lujo. És cert que durant aquests últims temps McCaughey ha estat molt enfeinat, tocant la guitarra en directe amb els REM, el baix amb els Venus 3 de Robyn Hitchcock o gravant discos amb The Minus 5 i The Baseball Project. Young Fresh Fellows mai han fet "el disc de l'any" ni res que s'hi assembli. Fins i tot costa de destacar algun disc d'entre tots els que han publicat. Mai s'han apuntat a cap moda; sempre han anat a la seva. I així, ens han deixat un grapat de discos que val la pena de col·leccionar i d'escoltar. Discos fets amb una gran honestedat i un absolut amor al rock and roll.

Tiempo de Lujo torna a ser un mostrari dels diversos camins que acostumen a emprendre els Young Fresh Fellows: el rock and roll contundent ("Another Ten Reasons", "Death of an Embalmer"), el power pop ("A Fake Hello", "I Don't Know Why"), el sixties rock sota la influència dels Kinks o els Who ("Margaret"), el garatge i la psiquedèlia ("Love Luggage") o el pop amb majestuosos arranjaments vocals ("Say Goodbye Center"). Tots aquests camins, però, acaben confluint en un del sol. I és que Tiempo de Lujo no és en absolut un àlbum dispers. El nostres estimats Young Fresh Fellows ens han tornat a donar una bona alegria.

27.9.12

The Jayhawks a l'Apolo

Dimarts a la nit The Jayhawks van tocar a l'Apolo per presentar el disc Mockingbird Time (2011). Doncs, vam poder viure la interpretació en directe de les meravelloses "She Walks In So Many Ways", "Closer To Your Side" o "Tiny Arrows". Curiosament, però, només van tocar cinc de les dotze cançons (vaig trobar a faltar "Hide Your Colors") del nou disc. Cap problema, però, si s'acaba omplint el set list amb cançons del celebrat Tomorrow the Green Grass (1995). Així va ser. Fins a nou cançons van interpretar d'aquest disc, entre les quals "I'd Run Away", "Miss Williams' Guitar", "Pray For Me" o, evidentment, l'emblemàtica "Blue". En directe, com a l'estudi, els de Minnesota conjuguen unes melodies que enamoren amb unes delicioses harmonies vocals. Excepte el baixista, Marc Perlman, tots els altres músics fan veus. Gary Louris i Mark Olson alternen veu solista i cors. També fa cors la teclista Karen Grotberg. I el bateria Tim O'Reagan no només fa cors sinó que posa la veu solista a "Tampa To Tulsa". El concert va acabar amb la versió del "Bad Time" dels Grand Funk Railroad. Va ser la cirereta d'un pastís saborosíssim...

22.9.12

The Dream Syndicate al BAM

"Feia 25 anys que no tocàvem junts", va dir Steve Wynn en un moment del concert. Doncs, la veritat, no ho semblava gens. Si tancaves els ulls et podies fer perfectament la idea d'estar assistint a un concert del grup a mitjans dels vuitanta: el so de les guitarres i els amplis, la veu de Wynn, que aguanta molt bé, les línies de baix de Mark Walton... És clar que quan obries els ulls ja no veies uns noiets de vint-i-pocs anys sinó uns homes de cinquanta. En molt bona forma, això sí.

El motiu de la reunió del grup és celebrar el trentè aniversari del seu primer àlbum, The Days Of Wine And Roses, i, certament, el repertori del concert va girar al voltant d'aquest disc: "Tell Me When It's Over", "Definitely Clean", "That's What You Always Say", "Until Lately", "When You Smile", "Halloween" i "The Days Of Wine And Roses". Set de les nou cançons del disc. També hi va haver temps per recuperar cançons dels altres dos discos de la banda. De fet, el concert va arrencar amb "See That My Grave Is Kept Clain", de Ghost Stories (1988). I també van caure uns quants temes de Medicine Show (1984), com "Burn", "The Medicine Show" o una extensa i vibrant "John Coltrane Stereo Blues" que va posar el punt i final a un concert esplèndid.

20.9.12

The Days Of Wine And Roses

The Days Of Wine And Roses és un dels discos mítics dels anys vuitanta (a més d'una magnífica pel·lícula de Blake Edwards). Va ser el primer àlbum de The Dream Syndicate, la banda de Los Angeles liderada per Steve Wynn. El disc, marcat per la influència de grups com The Velvet Underground o Television, inclou cançons magistrals com "Tell Me When It's Over", "That's What You Always Say", "When You Smile" o la que dóna nom al disc. The Dream Syndicate són notícia aquests dies perquè demà tocaran al BAM, en una nit de rock & roll a la plaça Reial en què se celebraran els vint anys del Garatge Club, la sala de concerts del Poble Nou que durant deu anys va ser el centre de la Barcelona rockera. Segons llegim al web del festival, serà la primera vegada que Wynn (veu i guitarra), Dennis Duck (bateria) i Mark Walton (baixista) toquen amb aquest nom des 1988. Si no hi ha res de nou, l'Home Cactus hi serà...

Mentrestant podem veure uns vídeos de l'actuació de la banda, l'any 1984, al programa musical de televisió (una espècie, malauradament, extingida) "La Edad de Oro".



15.9.12

Antònia Font, "Calgary'88"

Aquest matí ha entrat a la pàgina web dels Antònia Font, per veure si hi trobava alguna informació del nou disc del grup, Vostè és aquí, aquest àlbum format per quaranta cançons que es publicarà el 9 d'octubre. El web dels mallorquins encara no en diu res, però m'hi he trobat aquest videoclip de la cançó "Calgary'88", del disc Lamparetes, que m'havia passat per alt. Un simpatiquíssim vídeo d'animació, amb la sorpresa de David Rodríguez (La Estrella de David) i Ana Fernández Villaverde (La Bien Querida) com a protagonistes de la història.


7.9.12

Yep Roc Records: novetats suculentes!

Des de la seva creació, l'any 1996, aquest segell discogràfic independent de Haw River (Carolina del Nord) s'ha fet un nom entre els millors gràcies al seu bon gust i a la publicació de discos de grups i solistes tan importants com The Fleshtones, Billy Bragg, Fountains of Wayne, Nick Lowe, The Sadies, Ken Stringfellow, Heavy Trash, Paul Weller, The Minus 5, Robyn Hitchcock, The Go-Betweens, Chuck Prophet i moltíssims més.

D'entre les novetats per a aquest final d'estiu, destaquen els discos de Los Straitjackets, Young Fresh Fellows i The Fleshtones.

El nou àlbum de Los Straitjackets (i ja van cap a la vintena!) es titula Jet Set. No hi ha sorpreses: el que hi trobem és, com sempre, bon surf-rock instrumental que es materialitza en quinze cançons, la majoria de les quals no superen els tres minuts de durada. Aquí en teniu una mostra:



També presenten nou disc els nostres admirats Young Fresh Fellows. La veterana banda de Seattle liderada per Scott McCaughey ha batejat amb el nom de Tiempo de lujo un disc de dotze cançons cantades, tot i el títol, en anglès. Aquest és el vídeo d'"A Fake Hello", una de les cançons destacades de l'àlbum:



Els que sí que canten en castellà en el seu nou disc són The Fleshtones! Una altra banda, per cert, de llarga trajectòria, i molt prolífica! En aquesta ocasió publiquen un EP amb quatre cançons titulat "Quatro x Quatro". Els títols de les cançons: "Llevo un tigre en mi guitar", "No tengo dinero", "Todos queremos a Lupe" i "Acero e imán".


5.9.12

Gerbrand Bakker, "A dalt tot està tranquil"

"Esperem que hagis gaudit llegint aquest llibre, per a nosaltres és una obra molt especial; fa gairebé dos anys, quan començàvem el nostre projecte, va ser el primer llibre que vam voler publicar. Ens vam alegrar veient-lo guanyar el premi IMPAC i hem gaudit molt treballant-hi al costat de persones encantadores de l'editorial holandesa Cossee, la fundació holandesa del llibre, la seva traductora i un home divertidíssim: el seu autor."

Aquest breu text es pot llegir al final de la traducció catalana de la novel·la A dalt tot està tranquil. Com a lector, he trobat bonic aquest detall. Potser és perquè les grans editorials que publiquen llibres a cabassos a vegades fa l'efecte que es preocupin més pel negoci que per les obres que editen, i acaben fabricant llibres com qui fabrica soles de sabata. Evidentment, no és aquest el cas que ens ocupa. El projecte de què parla el text que he reproduït és el d'una nova -i podríem dir petita, almenys de moment- editorial, Raig Verd Editorial, i es nota que aquesta traducció catalana ha estat feta amb tot l'amor del món.

A dalt tot està tranquil m'ha semblat una novel·la molt particular. Potser és perquè l'autor, Gerbrand Bakker, és holandès, i em sembla que és la primera vegada que llegeixo un autor holandès. I, és clar, el món d'un autor holandès és diferent del d'un autor català, d'un nord-americà o d'un japonès.

A mesura que anava llegint, m'ha vingut al cap que aquesta novel·la la podria dur perfectament al cinema el cineasta Aki Kaurismäki. Potser perquè tots dos són del nord d'Europa; potser pels temes que es tracten (la solitud, la pèrdua); potser per la manera de ser d'uns personatges sorruts, de poques paraules. En qualsevol cas, la novel·la de Bakker m'ha semblat, en certs aspectes, una mica kaurismäkiana. L'he visualitzat molt facilment, i especialment l'últim capítol, filmada pel director finlandès, amb el seu particular tractament del color, amb els seus actors habituals, amb aquells plans que tenen tanta força...

En definitiva, m'ha semblat una molt bona novel·la. Raig Verd difícilment es podria haver estrenat millor! Estaré pendent de les noves publicacions d'aquesta editorial.

3.9.12

Un tastet de l'Acústica

Quimi Portet a la Rambla de Figueres
Aquest cap de setmana he anat a l'Acústica. De fet, he estat amb la família i uns amics a Llançà i ens vam acostar a Figueres el divendres i el dissabte.

El divendres teníem entrades per anar a veure Mishima. La forta tramuntana va fer canviar l'emplaçament del concert, que havia de ser al Claustre Ramon Muntaner i es va acabar fent al Teatre El Jardí. He escrit tantes vegades sobre els directes de David Carabén i companyia que aquesta vegada no m'hi recrearé massa. Només vull comentar dues coses. La primera: que no em canso de veure'ls; em van tornar a agradar molt. La segona: que Mishima es gaudeix més dret, en una sala de concerts, que no pas assegut en una butaca d'un teatre. Sortint de Mishima vam intentar anar a veure Mazoni, però la plaça de l'Ajuntament era plena a vessar i no vam aconseguir accedir-hi. Una llàstima!

El dissabte sí que vam poder arribar a la plaça de l'Ajuntament per veure Anna Roig i L'ombre de ton chien. Em van agradar molt la posada en escena i les poques cançons que vaig escoltar: després de quedar-me sense veure Mazoni el dia abans, vaig voler anar amb temps a trobar lloc per veure en Quimi Portet. Ben aviat vaig veure que no calia tanta previsió. De fet, fins deu minuts abans no es va començar a omplir la Rambla. En Quimi va fer un bon concert. Les seves cançons en directe guanyen. Acompanyat del seu inseparable Antonio Fidel al baix, i de Jaume Busquets a la guitarra i Xarli Oliver a la bateria, un Portet molt comunicatiu (i divertit!) va presentar les cançons del seu nou disc Oh My Love ("Tinc una bèstia dintre meu", "Putes paraules", "Fem el ximple", "Vida interior d'un lluç"...) i va interpretar alguns dels seus clàssics ("Homes i dones del cap dret", "El meu hàmster va anar a Cuba", "La Rambla"...). I en els bisos va sorprendre amb una vigorosa versió del "Rock and Roll" de Gary Glitter!

Al final, la tramuntana no va aconseguir fer la guitza a l'Acústica!

27.8.12

Redd Kross, "Researching The Blues"

Disc del mes, juliol-agost 2012

Quinze anys han passat des de l'anterior àlbum d'estudi de Redd Kross (Show World, 1997). Quinze anys sense noves cançons de la banda principal dels germans McDonald. Quinze anys sense poder experimentar aquella mena de formigueig a la panxa en sentir per primera vegada "Annie's Gone", "Lady In The Front Row" o "Mess Around".

Són molts anys, quinze anys! Més d'una vegada he pensat que la història de Redd Kross ja havia acabat definitivament. Però, d'una banda, el grup mai va anunciar la seva dissolució; i, de l'altra, els McDonald han anat donant puntualment senyals de vida. Per exemple, amb la publicació, l'any 2002, d'un àlbum com a Ze Malibu Kids, titulat Sound It Out. El mateix any, The Steven McDonald Group editava un EP amb cinc cançons: This Is Not A Rebellion...This Is A Mass Awakening! Entre el 2006 i el 2007 el grup va girar per tot el món, incloent Barcelona (el concert va ser a l'Apolo, el 18 de gener del 2007). D'aquella gira en va sorgir un DVD en directe, Got LIVE if you must!, que venia acompanyat d'un CD de grans èxits: From Tostardo and Other Great Hits.

Tot i així, la sorpresa de veure un disc amb material nou de Redd Kross ha estat majúscula. I encara més després de comprovar la magnitud d'aquest nou treball. Els discos de Redd Kross acostumen a començar fort ("Linda Blair" obre Born Innocent; "Neurotica", l'àlbum homònim; Phaseshifter comença amb "Jimmy's Fantasy"), i aquest no és una excepció: "Researching The Blues" és una peça de rock high-energy, que no renuncia, però, a incloure alguna melodia i alguns cors d'aires glam marca de la casa. Tot seguit, "Stay Away From Downtown", una gloriosa mostra del millor power-pop en el particular estil Redd Kross, equiparable a les millors cançons de la discografia del grup. No falten a Researching The Blues un parell de mig temps: "Winter Blues" i "Dracula's Daughter". Per cert, no acaben aquí les referències al gènere terrorífic: després de la cançó dedicada a la filla de Dràcula en trobem una titulada "Meet Frankenstein", de marcada influència beat, en la línia del "Get Out Of Myself" del disc Show World. I en la part final de l'àlbum encara trobem un parell de hits: "Choose To Play" i "Hazel Eyes".

Quinze anys després, doncs, Redd Kross no s'han conformat a fer un disc simplement correcte, sinó que han parit un dels millors discos de la seva carrera. I això sense renunciar al risc: Researching The Blues defuig la superproducció i el so net i immaculat i, en canvi, aposta per un so cru, ple de punxes i estelles. Esperem que vinguin ben aviat a Barcelona a presentar-lo!



25.8.12

Los Mambo Jambo a Arenys de Mar

El 21è Festival de Jazz d'Arenys de Mar va acabar ahir de manera sensacional amb el concert de Los Mambo Jambo. La banda, liderada pel saxofonista Dani Nel·lo (Los Rebeldes, Nel·lo y la banda del Zoco), compta també amb un dels millors músics de rock-and-roll que hi ha ara mateix a l'estat espanyol, el guitarrista Mario Cobo (The Nu-Niles, Lazy Jumpers), amb l'espectacular contrabaixista serbi Ivan Kovacevic, instal·lat a Barcelona des del 2001, i amb el bateria suec de blues i jazz Anton Jarl, que també resideix a Barcelona. 

Los Mambo Jambo, que són la banda resident a les nits "Taboo" (un espectacle de burlesque que es fa un cop al mes a la sala Apolo de Barcelona), fan música instrumental que es mou entre el swing, el rhythm&blues i el rock-and-roll. Després d'un primer EP amb quatre cançons publicat l'any passat, aquest estiu presenten el seu primer àlbum, Los Mambo Jambo, format per sis temes propis i tres versions. A la pàgina web de la discogràfica, Buenritmo Producciones, Fernando Pardo (Sex Museum, Los Coronas) exposa cinc raons per gaudir d'aquest disc. Pardo l'encerta de ple!

Ahir a la nit, a Arenys de Mar, Los Mambo Jambo van fer palesa la seva perícia instrumental, el seu domini escènic, les ganes de passar-ho bé i les bondats del seu repertori amb un concert, format de dues parts i un bis amb dues cançons més, en què van tocar cançons com "La rubia de la curva", "El timo", "La maldición de los rockers" o l'engrescadora "Work Song". Tots, músics i públic, ens ho vam passar de primera!

23.8.12

Toni Cactus vs. Capità Toni DJs


Dimarts al vespre vaig participar en una edició especial i estiuenca del programa Ones de l'Espai Exterior de Ràdio Blanes, del qual sóc col·laborador més o menys habitual. En aquesta ocasió vam estar punxant discos, mà a mà, el Capità Toni i jo. Durant dues hores vam anar disparant una cançó cadascun. Van sonar fins a 34 peces de power-pop, punk, rock-and-roll, garatge, soul i surf, a càrrec de bandes actuals (Redd Kross, Mujeres, Chuck Prophet, Los Mambo Jambo, Black Lips, Wau y Los Arrrghs!!!, Los Straitjackets...) i clàssiques (Ramones, Nikki & The Corvettes, The Cramps, Blondie, The Oblivians, The Clash...). Trobareu tota la informació sobre aquesta sessió i l'enllaç per descarregar-vos-la al bloc d'Ones de l'Espai Exterior.

22.8.12

Mariolina Venezina, "Fa mil anys que sóc aquí"

"Els camps ondulats que havien bressolat la seva nostàlgia -nostàlgia d'un dolor estimadíssim, de llàgrimes, de curiositat insatisfeta, de captivitat- ara havien perdut la virginitat. La línia harmoniosa dels turons uniformes, tots d'un sol color, estiu i hivern -groc, verd, marró, com els sentiments que ocupaven, mai més d'un a la vegada, el cor unilateral dels habitants d'aquella terra-, havia estat desflorada. Búnquers de ciment, torres metàl·liques, tanques publicitàries que havien introduït angles agusats i colors que allà no s'havien vist mai. Ja no s'hi entén res, li venia al cap la veu de la Candida, que després es difuminava en el soroll del tren, mentre ella sentia que el cor se li trencava com aquell paisatge on la mirada ja només es perdia en breus espais, topava contra alguna cosa i tornava enrere com un borinot embogit entre les parets d'una habitació. El nucli que s'havia mantingut intacte durant segles, o mil·lenis, s'havia esdernegat en el transcurs de pocs anys, però no semblava que s'hi hagués fixat ningú. Ella, que l'havia envestit, ara es dolia de la pèrdua i li feia, en silenci, un funeral sense llàgrimes." 

Fa uns dies em disposava a llegir el nou Premi Llibreter (A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker) i l'Assumpta em va recordar que encara tenia pendent la novel·la distingida amb aquest guardó l'any 2007: Fa mil anys que sóc aquí, de Mariolina Venezia. Incomprensiblement, m'esperava a la lleixa de novetats de la biblioteca de casa des de fa uns quants anys. I ben injustament, perquè és una novel·la que està molt i molt bé!

El que he reproduït al començament d'aquest escrit és l'últim paràgraf de la novel·la. Unes pàgines abans, la Candida diu: "Em fa l'efecte que fa mil anys que sóc aquí (...). Ho veig tot diferent. Tot canviat. Abans el món era la mar de fàcil, ara ja no s'entén res, el que era al cel és a la terra i el que era a la terra és al cel. Ja no hi ha res igual. Tot ho he perdut, ben tot, filla meva." 

Fa mil anys que sóc aquí és, doncs, el retrat d'un món i unes formes de vida que canvien; és un munt de petites històries que acaben configurant la història d'una família del sud d'Itàlia al llarg de cinc generacions; és un llibre ple d'alegria i de nostàlgia, de tendresa i d'humor. Una lectura deliciosa.

14.8.12

Els Surfing Sirles, "Montseny"

Doncs sí que vaig despistat últimament! Ja fa cinc mesos que està publicat a YouTube i jo sense posar al bloc el videoclip de la genial cançó "Montseny" d'Els Surfing Sirles. En fi, que aquí el teniu. I no us perdeu els demencials crèdits finals!

11.8.12

Lev Tolstoi, "Guerra i pau"

"El príncep Basili no era home de tirar plans per endavant. I encara molt menys home per a fer mal a ningú en profit seu. Era simplement un home que, com que havia tingut molt d'èxit en el món, s'hi havia habituat. Contínuament, segons les circumstàncies en què es produïen els seus contactes amb la gent, diversos plans i càlculs, dels quals ni ell mateix s'adonava ben bé, però que constituïen tot l'interès de la seva vida, es combinaven en el seu esperit. No era pas qüestió d'uns quants, sinó de dotzenes de plans, dels quals alguns tot just arribaven a dibuixar-se en la seva imaginació, els altres es realitzaven, i els restants desapareixien. Per exemple, ell no es deia pas: "Aquest home avui té una gran influència; he de guanyar la seva confiança i la seva amistat, i per mà d'ell rebré una subvenció"; o: "Vet ací, Pere és ric, l'he de voltar, fer-lo casar amb la meva filla i manllevar-li els quaranta mil rubles que necessito." Però en aquell moment trobava l'home influent, l'instint li deia que aquell home podia ésser-li útil, i el príncep Basili hi feia amistat, i a la primera avinentesa, sense estudi, només per instint, l'afalagava, hi feia intimitat i li parlava del que li calia." 

Tolstoi és un escriptor finíssim, magnífic caracteritzador de personatges i habilíssim narrador d'històries. En la seva obra mestra, Guerra i pau, posa al descobert la hipocresia de l'aristocràcia russa del temps dels tsars. Però també reflexiona sobre la classe militar, sobre els metges i la medicina, sobre les lleis de la física, sobre la felicitat... I, per sobre de tot, sobre l'estudi de la història: Tolstoi es mostra obsedit per treure l'entrellat dels fets històrics, i qüestiona la historiografia del seu temps.

Però, més enllà de tot aquest interès per conèixer tot allò que constitueix el món i la vida, Tolstoi ens explica a Guerra i pau les peripècies de tot un conjunt de personatges inoblidables (el curiós Pere Bezukhov, l'alegre Natatxa, l'interessant príncep Andreu Bolbonski, el divertit comte Rostov, la virtuosa princesa Maria...) emmarcades en el moment històric de les guerres de Napoleó contra Rússia, entre 1805 i 1813. Així, Tolstoi novel·la de forma magistral les batalles d'Austerlitz o Borodino, la presa, el saqueig i l'incendi de Moscou o la desfeta de l'exèrcit de Napoleó.

I ho fa amb un estil fresc i àgil, gens recarregat, farcit d'ironia, de dites populars, d'exemples (a la manera de Ramon Llull i el seu Llibre de les bèsties). Tot plegat en fan una lectura absolutament plaent i instructiva. Això sí: val la pena llegir-la durant les vacances: les seves més de mil pàgines de lletra petita demanen de dedicar-hi unes bones estones cada dia!

6.8.12

Cançons d'estiu (2012) [actualització]

"We Don't Wanna Dance", canten els Stereo Total en una cançó que, paradoxalment, fa venir moltes ganes de ballar. També és impossible de resistir-se al ritme engrescador de "Time And Place", interpretada per Eli Paperboy Reed & The Pepper Pots, o "Want More", de JC Brooks & The Uptown Sound. Són algunes de les cançons que estic escoltant més aquest estiu. Aquí us en deixo una selecció. He optat, en aquest cas, per cançons publicades entre el 2011 i el 2012, amb l'única excepció de " Waves Are Calling", dels Sonic Surf City, que és del 2010. Aquesta és la llista completa:

01. JC Brooks & The Uptown Sound, "Want More"
02. Dent May, "Best Friend"
03. The Honeydogs, "Aubben"
04. Amy Winehouse, "Valerie (68 Version)"
05. Cola Jet Set, "The Dream Of My Life"
06. The Breakdowns, "Summertime Twist"
07. Aloe Blacc, "Politician"
08. Chuck Prophet, "Temple Beautiful"
09. The Black Keys, "Stop Stop"
10. Jens Lekman, "I Know What Love Isn't"
11. Lee Fields, "You're The Kind Of Girl"
12. Los Straitjackets, "Yeah Yeah Yeah"
13. La Casa Azul, "La fiesta universal"
14. Eli Paperboy Reed & The Pepper Pots, "Time and Place"
15. Sonic Surf City, "Waves Are Calling"
16. Mr. Day, "Forgotten Realms"
17. Stereo Total, "We Don't Wanna Dance"