22.8.12

Mariolina Venezina, "Fa mil anys que sóc aquí"

"Els camps ondulats que havien bressolat la seva nostàlgia -nostàlgia d'un dolor estimadíssim, de llàgrimes, de curiositat insatisfeta, de captivitat- ara havien perdut la virginitat. La línia harmoniosa dels turons uniformes, tots d'un sol color, estiu i hivern -groc, verd, marró, com els sentiments que ocupaven, mai més d'un a la vegada, el cor unilateral dels habitants d'aquella terra-, havia estat desflorada. Búnquers de ciment, torres metàl·liques, tanques publicitàries que havien introduït angles agusats i colors que allà no s'havien vist mai. Ja no s'hi entén res, li venia al cap la veu de la Candida, que després es difuminava en el soroll del tren, mentre ella sentia que el cor se li trencava com aquell paisatge on la mirada ja només es perdia en breus espais, topava contra alguna cosa i tornava enrere com un borinot embogit entre les parets d'una habitació. El nucli que s'havia mantingut intacte durant segles, o mil·lenis, s'havia esdernegat en el transcurs de pocs anys, però no semblava que s'hi hagués fixat ningú. Ella, que l'havia envestit, ara es dolia de la pèrdua i li feia, en silenci, un funeral sense llàgrimes." 

Fa uns dies em disposava a llegir el nou Premi Llibreter (A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker) i l'Assumpta em va recordar que encara tenia pendent la novel·la distingida amb aquest guardó l'any 2007: Fa mil anys que sóc aquí, de Mariolina Venezia. Incomprensiblement, m'esperava a la lleixa de novetats de la biblioteca de casa des de fa uns quants anys. I ben injustament, perquè és una novel·la que està molt i molt bé!

El que he reproduït al començament d'aquest escrit és l'últim paràgraf de la novel·la. Unes pàgines abans, la Candida diu: "Em fa l'efecte que fa mil anys que sóc aquí (...). Ho veig tot diferent. Tot canviat. Abans el món era la mar de fàcil, ara ja no s'entén res, el que era al cel és a la terra i el que era a la terra és al cel. Ja no hi ha res igual. Tot ho he perdut, ben tot, filla meva." 

Fa mil anys que sóc aquí és, doncs, el retrat d'un món i unes formes de vida que canvien; és un munt de petites històries que acaben configurant la història d'una família del sud d'Itàlia al llarg de cinc generacions; és un llibre ple d'alegria i de nostàlgia, de tendresa i d'humor. Una lectura deliciosa.