31.1.12

Cancer Moon, "Hunted By Snake"


Disc del mes, desembre 2011-gener 2012

Perfectament el disc del mes en aquest tombant d'any podria haver estat el nou àlbum dels Black Keys, El camino, o, buscant alguna cosa que ens quedés més a prop, el nou d'Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. Però de tots dos ja en vaig escriure quatre ratlles per anunciar-ne la publicació, i en vaig tornar a parlar quan vaig fer balanç dels millors discos del 2011

Mentre esperem, doncs, les edicions discogràfiques que ens han de venir aquest 2012, es donen les condicions ideals per distingir, aquesta vegada, no un treball de nova publicació sinó una reedició. I és que l'ocasió s'ho mereix. Discos Crudos ha reeditat recentment (cinc-centes còpies en vinil) una obra de culte: el que va ser, l'any 1990, el primer àlbum dels bilbaïns Cancer Moon.

Amb el rock radical basc ja en hores baixes, a finals dels 80 sorgien a Euskadi una sèrie de grups les influències dels quals anaven més enllà dels Sex Pistols i The Clash (en els cercles undergound començaven a circular discos de Sonic Youth, Stooges, Scientists, Television, Spacemen 3, Velvet Underground...), una sèrie de grups que ja no cantaven en basc sinó, majoritàriament, en anglès, com els seus ídols. Parlem de grups com La Secta, Los Bichos, La Perrera o Cancer Moon. Tots quatre grups, per cert, compartirien aquell mateix 1990 un LP titulat The Worst Around, publicat per Romilar-D Records, amb dues cançons per grup.

Hunted By The Snake és un disc impressionant. Me'n vaig comprar una còpia en vinil poc després que es publiqués, una còpia que encara conservo en perfecte estat. I us asseguro que no s'ha quedat tots aquests anys oblidada entre tants altres vinils: periòdicament he sentit la crida del càncer de la lluna i m'he vist, com diu el títol del disc, perseguit, caçat per la serp. Atrapat pel magnetisme de cançons com "Ramblin'", "Tell Me The Secret" o "Desert In the Girl". I això que el disc no va tenir un part fàcil: no són cap secret les desavinences que durant la gravació a l'estudi d'Enrique Lindo (l'artífex del Piknik caleidoscópico de Los Negativos), a Barcelona, es van produir entre el productor, Jaime Gonzalo (un dels fundadors de la revista Ruta 66), i els membres del grup, Jon Zamarripa, Josetxo Anitua i Jesús Suinaga. De totes maneres, gairebé vint-i-dos anys després, Hunted By The Snake conserva intacta tota la seva màgia, tota la seva força.

Aquí teniu, per acabar, aquest interessant document de la visita dels Cancer Moon al programa Plastic, de TVE2, el febrer de 1990.


28.1.12

La Estrella de David + Antònia Font al Clap

No havia vist mai La Estrella de David en directe. De fet, ni tan sols he escoltat els seus discos (hi haurem de posar remei). Sí que tinc uns quants discos (tres, per ser exactes), de Beef, l'anterior banda de David Rodríguez. Em van agradar força, La Estrella de David. Ara bé, en algun moments em vaig preguntar si la formació que va pujar ahir a l'escenari del Clap era circumstancial. Ana Fernández-Villaverde és fixa a la banda? Si és així, trobo que està desaprofitada: en els seus discos com a La Bien Querida canta que fa goig. Per altra banda, vaig trobar a faltar un baixista. De totes maneres, va ser un concert interessant.

Els Antònia Font ja els havia vist unes quantes vegades, en escenaris a l'aire lliure, en teatres i en algun pavelló poliesportiu. Em faltava veure'ls allí on m'agrada veure els grups: en una sala de concerts. Va ser un concert generós: vint-i-vuit cançons van tocar els mallorquins, alternant les de Lamparetes amb els hits dels seus discos anteriors. Jo, en directe, em quedo amb els Antònia Font més intensos, més guitarrers: els de "Armando Rampas" o "Astronauta rimador". M'agrada el posat d'en Joan Miquel Oliver, que durant bona part del concert sembla que estigui dalt d'un núvol al setè cel, però de cop i volta fa una cara de beatífica satisfacció mentre es mira el public i els seus companys de grup. I no m'agrada que el Pau Debon faci cantar el públic en moments determinants del concert: el públic ja cantarà quan vulgui! Tot i això, un bon concert d'una banda que amb els anys es mostra cada vegada més compacta dalt l'escenari.

26.1.12

Wilco, Nick Lowe i Mavis Staples

12 de desembre del 2011. Wilco actuen al Civic Opera House de Chicago. Seran més de dues hores de concert, amb la participació, en els bisos, de Nick Lowe i Mavis Staples. Al backstage, tots plegats assagen una de les cançons que interpretaran: "The Weight", un clàssic de The Band. Una meravella!


21.1.12

Haruki Murakami, "Crònica de l'ocell que dóna corda al món"

"Tu pertanys a un món que és damunt o sota d'aquest (...) La qüestió és no oposar-se al corrent: si el corrent va amunt, has d'anar amunt, i si va avall, has d'anar avall. Quan hagis d'anar amunt, busca la torre més alta i enfila-t'hi fins dalt de tot. Quan hagis d'anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons. I quan no hi hagi corrent, queda't quiet allà on siguis. Si t'oposes al corrent, tot s'assecarà. I si tot s'asseca, el món es quedarà a les fosques." Aquestes paraules del vell senyor Honda (en el capítol 4 de la primera part de la novel·la) marcaran el camí que haurà de seguir el jove Toru Okada en el seu propòsit de trobar la seva dona, la Kumiko, que ha marxat de casa en unes circumstàncies ben estranyes.

Així, si el jove Cosimo di Rondó, el protagonista d'El baró rampant d'Italo Calvino, passava la novel·la -i la vida- dalt dels arbres, Toru Okada passarà una part de les pàgines de la Crònica de l'ocell que dóna corda al món al fons d'un pou. Des d'allí intentarà accedir a un món paral·lel en el qual potser podrà contactar amb la Kumiko.

Fora del pou, Toru coneixerà un seguit de personatges ben especials: les germanes Malta i Creta Kano, que apareixen i desapareixen misteriosament de la seva vida -i dels seus somnis-, una veïna adolescent i trastornada que es diu May Kasahara, la rica senyora Nutmeg i el seu fill mut, en Cinnamon, o el detectiu Ushikawa, el mateix personatge que uns anys després Harukami ha reprès en la seva exitosa novel·la 1Q84.

Ja són uns quants els llibres de Murakami que ressenyo en aquest bloc. I crec que aquest és un dels més destacats. Sense fer al salt a la ciència-ficció com a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, sense flirtejar amb el best-seller com a 1Q84, a Crònica de l'ocell que dóna corda al món hi trobem la sensibilitat i la màgia de novel·les com Tòkio Blues o Kafka a la platja o de molts dels contes d'El salze cec i la dona adormida. De fet, el traductor habitual de Murakami al català, Albert Nolla, ha deixat de traduir 1Q84 per dedicar-se a aquesta Crònica que, publicada originalment en japonès l'any 1994, feia temps que demanava a crits l'edició en català.

18.1.12

Eli "Paperboy" Reed & The Pepper Pots

El passat mes de maig el music de soul nord-americà Eli "Paperboy" Reed va estar gravant amb The Pepper Pots al Black Pepper Studio, l'estudi de gravació que els gironins tenen a Cornellà de Terri. El resultat d'aquesta experiència és un EP titulat Time and Place, que conté quatre temes del soul més clàssic.

"El resultat és una impecable unió d'ambdós estils, del soul més groller de l'estrella nord-americana i els guants de seda estil Motown de The Pepper Pots per fer nostres a Fontella Bass & Bobby McClure, a Lee Moses, a Jimmy Lewis i a Kip Anderson en quatre versions impecables", llegim a la pàgina web del grup.

Time and Place surt a la venda el pròxim dilluns 30 de gener. L'edició en disc de vinil inclou un DVD que documenta la gravació del disc i la descàrrega gratuïta dels mp3 de les cançons. I tot plegat per només 8 euros! Mentrestant, podem escoltar una de les quatre cançons, "Don't Mess a Good Thing":


14.1.12

Venid a las cloacas. La historia de La Banda Trapera del Río

"Eren de veritat, sense trampa ni teatre ni cap més cartró que el del tabac barat i sense filtre: nois dels 70’s de Cornellà, delinqüents, quadrillers i macarres, fills d’immigrants, amics de l’obrer, malparlats i toxicòmans, el malson de la Cançó i els laietans. Cal reclamar La Trapera, perquè aquí ho van ser tot: els nostres Stooges, els nostres Sex Pistols, els nostres MC5, tots junts i amb una sirla a la mà (i, potser, segur, un xut a la vena)", llegim a la pàgina web del festival In-Edit.

Aquest festival de documentals musicals que enguany celebrarà els seus deu anys d'existència va premiar en la seva edició del 2010 el treball dirigit per Daniel Arasanz sobre la mítica Banda Trapera del Río, que recentment s'ha editat en DVD i hem pogut veure al programa Sputnik del 33, com a millor documental nacional.

Un film que té el seu origen en el llibre La Banda Trapera del Río: Escupidos de la boca de Dios, escrit per Jaime Gonzalo (també coguionista de Venid a las cloacas...) i publicat per Munster Book el 2007. Un magnífic document, amb unes extraordinàries fotos de Salvador Costa, que val la pena de llegir abans o després, tant se val, de veure la pel·lícula. Llibre i documental ens submergeixen en el món de La Trapera i ens fan tornar a vibrar recordant les sucoses anècdotes de La Banda i, és clar, tots aquells hits alternatius que són "Curriqui de barrio", "Monopatín", "La regla" o "Ciutat podrida" ("ciutat podrida / ens portes la nit i la por, / ara que ets adormida / els carrers són plens de foc": la millor cançó rock que s'ha fet mai en català?).

Aquí us deixo el tràiler del documental:


11.1.12

Le Havre

Passen els anys i canvia el món, però es mantenen una sèrie de referents en els quals podem confiar. Un d'aquests referents és el cineasta finlandès Aki Kaurismäki. Vaig conèixer la seva obra fa més de vint anys en una projecció d'Ariel (1988) al cinema Casablanca, i des de llavors he procurat no perdre'm cap de les seves pel·lícules. Em va impactar La chica de la fábrica de cerillas (1990), en una sessió a la Filmoteca en què el públic anava abandonant la sala poc a poc, fins que vam acabar la meitat dels que havíem començat. Després, he pogut continuar gaudint de Kaurismäki al cineclub Garbí de Malgrat de Mar: La vida de bohemia (1992) i l'anomenada "trilogia del proletariat": Nubes pasajeras (1996), Un hombre sin pasado (2002), Luces al atardecer (2006). Crec que totes les he vistes al cineclub de Malgrat.

L'última estrena de Kaurismäki és Le Havre, una pel·lícula que ve acompanyada d'unes excel·lents crítiques i que no suposa cap sorpresa (i, per tant, en aquest cas, una nova alegria) per als seguidors del cineasta finlandès. Kaurismäki segueix depurant el seu cinema, basat en una accentuada teatralització en les interpretacions (que ens recorda que no ens trobem davant la realitat sinó davant una ficció), un tractament del color que ens remet al cinema d'uns quantes dècades enrere, uns plans meravellosos que capten de manera magistral tota l'expressivitat dels actors i una temàtica sempre compromesa amb la societat (en aquest cas, la immigració).

Kaurismäki recupera a Le Havre un dels personatges protagonistes de Luces de bohemia, l'escriptor Marcel Marx, interpretat, com en l'anterior, per un magnífic André Wilms. Lluny de París, Marcel ara viu a Le Havre ("la ciutat del blues, el soul i el rock-and-roll, el Memphis francès", segons Kaurismäki) amb Arletty, que, com és habitual en les pel·lícules del director finlandès, és interpretada per l'actriu Katy Outinen. Mentre Arletty emmalalteix i és hospitalitzada, Marcel coneixerà un immigrant menor d'edat que acaba d'arribar d'Àfrica i és buscat per la policia. Cal destacar el peculiar comissari Monet interpretat per l'actor francès Jean-Pierre Darroussin.

Com escriu David Fajardo a La Finestra Digital, Le Havre "hauria de ser una pel·lícula per a tots els públics si la sofisticació moderna del cinema i la televisió no hagués contaminat les nostres ments (...). Aquesta història d’amor i bones intencions hauria de funcionar molt bé als cinemes si el món fos un lloc bastant diferent del que tenim en realitat".

6.1.12

Cactus Hits 2011


Com ja comença a ser costum, us presento una selecció d'algunes de les meves cançons predilectes del 2011. Dic algunes, perquè en la selecció també hi podria haver "Clint Eastwood" d'Antònia Font, "Restless Feeling" de Nick Lowe o unes quantes més. Finalment, però, m'he decidit per aquests vint-i-una:


Us podeu baixar la compilació clicant en el següent enllaç:


3.1.12

E. L. Doctorow, "Ragtime"

Freud i Jung visiten Nova York, el financer J. P. Morgan coneix el fabricant de cotxes Henry Ford, l'escapista Harry Houdini busca superar-se en cada exhibició... Personatges reals es barregen a Ragtime amb personatges de ficció per fer un viu retrat de Nova York i dels Estats Units d'Amèrica a principis del segle XX.

El naixement del capitalisme exacerbat, la propagació de l'anarquisme i del feminisme, l'espoli del patrimoni arqueològic de l'antic Egipte o els conflictes entre blancs i negres en una Amèrica encara segregadora són alguns del temes d'una novel·la coral, amb una multiplicitat d'històries perfectament entreteixides, entre les quals destaca la del músic negre Coalhouse Walker, que emprén una lluita fins a les últimes conseqüències per defensar els seus drets i el seu honor, vulnerats per una patrulla de bombers racistes blancs.

L'única objecció que puc fer a Ragtime (publicada en català, com tots els títols de Doctorow, per Edicions de 1984) és que les seves escasses dues-centes seixanta pàgines m'han deixat amb ganes de més!