30.3.13

Los Coronas, "Adiós Sancho"

Disc del mes, març 2013

Ja fa més de vint anys que Fernando Pardo (Sex Museum) i David Krahe (No Wonder) van crear, al barri madrileny de Malasaña, Los Coronas. Era l'any 1991. Al llarg de tots aquests anys i de mitja dotzena de discos publicats, la banda ha anat evolucionant del surf instrumental més ortodox dels seus inicis a la riquesa i la varietat estilística del moment actual. Hi ha tingut a veure la incorporació de nous membres al grup: Roberto Lozano "Loza", fa deu anys, i Javi Vacas, en fa vuit. El salt definitiu ha estat, però, l'entrada del trompetista Yevhen Riechkalov, que dóna a Los Coronas un so ben especial. En qualsevol cas, Los Coronas han deixat de ser un simple projecte paral·lel dels seus fundadors.

Després d'un primer EP amb Animal Records (1992), Los Coronas s'han publicat gairebé tots els seus àlbums ells mateixos a través del seu segell Tritone. Aquest és el cas també d'Adiós Sancho, un disc que han gravat a Tucson (Arizona) amb el productor Craig Schumacher, que ha treballat amb grans bandes com Giant Sand o Calexico. Adiós Sancho es nodreix de composicions de tots cinc membres de la banda. Destaquen la peça que dóna títol al disc, "Adiós Sancho", amb els seus aires d'spaguetti western; "Baila Lola", que amb el seu ritme funk sembla extreta de la banda sonora d'una pel·lícula dels setanta; i les més surferes "Dance Danny Dance" i "Rockaway Surfers".

"Siempre hemos querido ser la banda sonora de un spaghetti western rodado por Tarantino o Álex de la Iglesia y protagonizado por Sancho Gracia", afirmen en una entrevista publicada en el número d'aquest mes de març de la revista Ruta 66. Si Tarantino els escoltés!



23.3.13

Los Enemigos a l'Apolo

Les onze i vint minuts de la nit. El públic que ha omplert la sala gran de l'Apolo desfila cap a la sortida mentre sona el "Please Please Me" dels Beatles. Cares de felicitat després de dues hores de concert en què Josele, Fino, Chema i Manolo han repassat el bo i millor de la discografia enemiga. Fixeu-vos en la fotografia del set list: "John Wayne", "Ná de ná", "Dentro", "Quillo (he vuelto a nacer)", "Me sobra carnaval", "No amanece en Bouzas", "La otra orilla", "Desde el jergón"... Ja era hora que la "Revuelta Enemiga" arribés a Barcelona! Tot i això, l'Assumpta, la meva dona, em comenta que Josele ha perdut alguna cosa pel camí (la màgia?, el duende?). Feia vint-i-un anys que no el vèiem dalt d'un escenari, i Josele li sembla una altra persona. Però segurament, afegeix, tots ens convertim en una persona diferent quan passen més de vint anys. De totes maneres, hem vist una banda compacta, formada per uns magnífics músics de rock and roll que sonaven fantàsticament. Com us deia, tot eren cares de felicitat després del concert. Gràcies, Enemigos!






18.3.13

Georges Simenon, "El gat"

"Va deixar anar el diari, que primer va desplegar-se sobre els genolls i després va lliscar lentament abans d'aterrar sobre el parquet encerat. S'hauria dit que acabava d'adormir-se si no fos perquè de tant en tant entre les parpelles se li dibuixava una fina escletxa. 
¿S'ho havia cregut, la seva dona? Estava fent mitja a la seva butaca, davant de la llar de foc. No semblava que estigués observant-lo, però ell ja sabia des de feia temps que no se li escapava res, ni l'estremiment a penes perceptible d'algun dels seus músculs. 
(...) S'observaven l'un a l'altre. No tenien necessitat de mirar-se. Feia anys que s'estaven observant d'aquella manera, amb sornegueria, aportant incessantment noves subtileses a aquell joc." 

Així comença El gat, una novel·la breu (poc més de cent seixanta pàgines) de l'escriptor belga Georges Simenon (1903-1989). El gat explica la història de Émile i Marguerite, dues persones grans, vidus tots dos, que, cansats d'estar sols, s'han casat. Émile i Marguerite, però, són molt diferents: ell és un obrer retirat de maneres rudes, i ella una refinada i hipersensible vídua d'un músic. Poc a poc es van distanciant i apareix la malfiança entre ells. Però la gota que fa vessar el got arriba quan Émili troba el seu gat, Joseph (Marguerite no el podia suportar), mort al celler de casa seva, enverinat.

El gat, publicada originalment en francès l'any 1966, és una mostra del gran talent narratiu de Georges Simenon, un escriptor ara reivindicat per l'editorial Quaderns Crema, que, a més d'aquesta, acaba de publicar en català la novel·la El gos groc. Una bona oportunitat per retrobar-se amb l'autor de L'home que mirava passar els trens, una novel·la que es va traduir al català fa una pila d'any dins la col·lecció "El Cangur" d'Edicions 62 (era el volum número 7 de la col·lecció!), i de la qual tinc un molt bon record.

14.3.13

Capsula versiona Bowie

El que va començar fa gairebé dos anys a Bilbao com un projecte puntual es va anar repetint en diferents sales i festivals i s'ha acabat convertint en un disc. Estem parlant de la interpretació íntegra del clàssic de David Bowie, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, per part de Capsula, la banda d'origen argentí establerta al País Basc. "La nostra idea era portar el disc de Bowie al nostre món", explica Martin Guevara, cantant i guitarrista de la banda, en una entrevista a la revista Ruta 66 (núm. 301, febrer del 2013). Per a la gravació del disc han comptat amb el productor John Agnello i els estudis Watermusic de Hoboken (New Jersey), on anteriorment han gravat alguns dels herois de Capsula: Yo La Tengo, Sonic Youth, Pavement... El resultat, magnífic!

Perquè us en feu una idea, a continuació podeu escoltar una de les cançons del disc, "Hang On To Yourself". I tot seguit trobareu la interpretació en directe de "Starman" en aquell primer concert a Bilbao l'abril del 2011. Si voleu escoltar el disc sencer, ho podeu fer a Spotify.





9.3.13

César debe morir

Divendres de la setmana passada vaig tenir ocasió de veure al cineclub Garbí de Malgrat de Mar l'última pel·lícula dels germans Taviani. La veritat és que vaig anar al cinema sense saber ben bé què m'hi trobaria; però, ja se sap, al cineclub s'hi ha d'anar sempre! I la sorpresa va ser majúscula! 

Vittorio i Paolo Taviani, tots dos amb els vuitanta anys complerts, s'han ficat dins d'una presó d'alta seguretat de Roma per documentar com un grup de reclusos participen en uns tallers teatrals i preparen la representació de l'obra Juli Cèsar de William Shakespeare. Una adaptació de l'obra, és clar, sense personatges femenins! Els assajos de l'obra s'alternen amb moments de la vida quotidiana dels presidiaris.
 
Explica Manuel Cuyàs a El Punt Avui que els germans Taviani seleccionen aquelles parts més interessant de l'obra de Shakespeare, "que són les del principi: la formació del complot que ha de matar el mandatari, el magnicidi consegüent i els dos monòlegs, primer el de Brutus i després el de Marc Antoni, que constitueixen les peces més ben acabades de l'art de l'oratòria i de com aquesta pot alterar la voluntat i el pensament dels destinataris. D'aquí passem a la mort de Brutus, al final, i ja està. Ja està? Acabem d'assistir a una altra obra mestra dels Taviani."

Després de la representació de l'obra i dels aplaudiments del públic, els reclusos tornen a les seves cel·les. La pel·lícula té un final impressionant, amb aquesta reflexió d'un dels presidiaris: "Des que conec l'art, aquesta cel·la s'ha convertit en una presó".



6.3.13

Cançons d'hivern (2013)

Aquí teniu una llista amb unes quantes cançons que he estat escoltant aquestes últimes setmanes. Hi trobareu les novetats discogràfiques d'uns quants pesos pesants (David Bowie, Nick Cave & The Bad Seeds, Eels, Fangoria, Yo La Tengo), al costat d'altres artistes que comencen a ser habituals d'aquest bloc (The Raveonettes, La Bien Querida) i de nous descobriments (Tame Impala, Foxygen). Podeu escoltar totes aquestes cançons a l'Spotify.


3.3.13

Max, "Vapor"

Nick (Nicodem) decideix allunyar-se "del món i de la gent, de les coses i de les idees, de les paraules i de les imatges". Per fer-ho buscarà la solitud i la privació del desert: "Segueixo la senda d'Antoni, de Pau, de Simó, els Pares del Desert. Ells van trobar el seu camí en un pedregar com aquest".

Passen les setmanes, i Nick s'anirà fent a la vida del desert gràcies a l'ajut de tota una sèrie de personatges que anirà coneixent: Mosh ("Sóc en Moisès, tot i que tothom em diu Mosh"), un gat que se les sap totes; Joaneta, un ocell molt espavilat que s'encarregarà de proveir de menjar a Nicodem; o Hèrcules, el pastor de porcs.

Ara bé, el personatge més misteriós del desert és Vapor. "Escolta'm bé, Vapor és el puto amo d'aquí, m'entens? Com Deu, o alguna cosa per l'estil (...) Vapor té segles, només les pedres són més velles que ell. Poca broma amb Vapor!", adverteix Mosh a Nick.

Vapor és la nova joia en forma de còmic que ens regala Max, en què, com llegim a la contraportada, l'autor "aprofundeix en la pràctica d'un inconfusible humor metafísic que ja va iniciar amb Bardín el Superrealista, llibre amb el qual va obtenir el Premi Nacional de Còmic l'any 2007". I hem de celebrar, a més, que Ediciones La Cúpula n'ha fet una edició en català!