22.4.11

Alice Munro, "Massa felicitat"

“Al començament la gent trucava per assegurar-se que la Nita no estigués massa deprimida, massa sola, que no mengés massa poc ni begués massa. (Li havia agradat sempre tant el vi que molts oblidaven que ara tenia absolutament prohibit beure.) Ella els despatxava, sense sonar notablement afectada ni amb una alegria poc natural, mentalment absent o confusa. Deia que no necessitava menjar, que anava fent amb el que tenia a mà. Tenia prou pastilles de les que li havien receptat i prou segells per escriure les notes d'agraïment.”

Així comença un dels contes de Massa felicitat, l'últim llibre publicat fins ara de l'escriptora canadenca Alice Munro. “Espero que els lectors no els trobin [els contes] massa lúgubres. No els vaig pensar d'aquesta manera. Però, pel que jo sé de la vida, sempre és dura", declarava Munro en una entrevista a La Vanguardia.

Amb l'excepció de la novel·la Lives of Girls and Women (1971), que fou el segon llibre que publicà, l'obra de Munro consisteix en reculls de contes o relats breus, fins a una dotzena de títols. Considerada com la Txèkhov canadenca i eterna candidata al Nobel de literatura, Munro sempre havia pensat que seria novel·lista. Creia que quan els seus fills fossin grans tindria temps per escriure novel·les. “El conte està purament determinat per la durada de les migdiades dels meus fills”, diu l'escriptora. Quan els seus fills van créixer, però, ella ja no va poder abandonar el conte.

Els contes de Munro, de totes maneres, són com petites novel·les. I les protagonistes acostumen a ser dones. Dones com la Doree, que visita el seu marit empresonat per haver assassinat els tres fills del matrimoni. Dones com la Sally, que pateix perquè no s'ha sabut guanyar l'amor del seu fill. Dones de ficció, però també dones reals: l'últim conte, “Massa felicitat”, explica els últims dies de la vida de Sofia Kovalevski, una matemàtica russa que va ser la primera dona a aconseguir una plaça de professora en una universitat europea.

A punt de complir els vuitanta anys, l'escriptora canadenca continua, doncs, escrivint i publicant: “He escrit tants anys que ja no sé fer res més”, afirmava Munro en l'entrevista a La Vanguardia. I no és només que no sàpiga fer res més: és que el que fa, escriure, ho fa molt bé.

17.4.11

Dr. Explosion, "Hablaban con frases hechas"

Disc del mes, abril 2011

Mentre en els seus estudis Circo Perrotti grava i produeix alguns dels grups més interessants de l'escena actual de rock de garatge i punk (Hollywood Sinners, Las Aspiradores, Wau y Los Arrrghs!!!, Juanita y Los Feos...), Jorge Explosion encara troba el temps necessari per mantenir vius els seus Dr. Explosion. Vius i ben vius: amb Pibli González a la bateria i Pablo Álvarez al baix, han aconseguit un altre disc que supera, una vegada més, els anteriors de la banda. Cada vegada sonen més meravellosament sixties, com totes les bandes d'aquella dècada voldrien haver sonat en els seus discos.

Hablaban con frases hechas consta de dotze cançons: deu temes propis i dues versions. Entre el material propi, alternen les cançons més pop ("Hoy una vez mas" o "Déjame marchar") amb d'altres de més punk, en la línia del mestre Billy Childish ("Te delatas" o "Nada de ti"). La cara A del disc, que comença amb la demolidora "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?", acaba amb un deliciós mig temps, "Nunca estuve allí", després que han sonat "Agua del grifo", que recorda clàssics del grup com "Eres feo, chaval" o "Rompí la televisión", o "Liar, Liar", un tema que no ens costaria gens d'imaginar-nos en algun volum dels Nuggets. Les dues versions del disc es troben a la cara B. Amb "Renacerá" reivindiquen una vegada més uns dels grans del pop espanyol dels seixanta, Los Brincos, de qui ja havien gravat "I Try To Find" en el seu primer EP, l'any 1990. La segona és molt més sorprenent: Dr. Explosion aconsegueixen portar al seu terreny, amb tota naturalitat, un tema en principi tan allunyat del seu estil com és "Blue Monday" de New Order. I se'n surten amb molt bona nota!
 
Amb el nou disc sota el braç, els asturians se'n van de gira, i el dia 2 de juny els tindrem a la sala Sidecar de Barcelona. Serà una nova oportunitat de gaudir del directe salvatge i, és clar, explosiu de Jorge i companyia.

8.4.11

Tornen Brighton 64


De tant en tant, els germans Gil aparquen momentàniament els seus grups (que han estat molts, durant tots aquests anys: Los Brigatones, Matamala, Rivolta, Top Models, Chest) i tornen a pujar a dalt de l'escenari com a Brighton 64 per tocar aquelles inoblidables cançons de mitjans dels 80: "La casa de la bomba", "En la medianoche", "Ojos, botellas y traiciones", "En mi ciudad", "El mejor cocktail"... Així, els vaig poder veure a la sala Apolo de Barcelona l'octubre del 94 en una festa organitzada pel segell Al·leluia Records per celebrar la publicació del disc Mi generación, un recopilatori sobre l'escena mod dels vuitanta. A més dels Brighton, en aquella ocasió van tocar Los Flechazos, Los Negativos, Kamenbert, Scooters i Los Canguros. Tot plegat, memorable.
Ara tenim una altra vegada l'oportunitat de veure en directe Brighton 64. Demà, dissabte 9 de maig, toquen La 2 de l'Apolo. No sé si finalment hi aniré, però de ganes no me'n falten!


2.4.11

Manel a Tordera


El nou, celebrat i venut disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura, va passar la prova del cotó ahir a la nit damunt l'escenari del Teatre Clavé de Tordera. En un recinte ple del tot, cosa a la qual ja es poden anar acostumant els de Barcelona, van sonar les deu noves cançons sense les flautes, les trompes, els trombons, els clavicèmbals, els violins, les violes i tota la munió d'instruments que sonen en el nou àlbum. Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé van defensar tots sols les noves composicions amb les guitarres, l'ukelele, el baix, el clarinet, l'harmònica i la bateria. "El Miquel i l'Olga tornen", "Boomerang", "Aniversari" o "Benvolgut", les més esperades, van sonar intenses. Altres com "La bola de cristall" o "Flor groga", que en el disc no m'acabaven de fer el pes, guanyen en directe. I he de confessar una debilitat: m'encanta "El gran salt"!

I no van pas faltar cançons del primer disc: "Pla quinquennal", "Dona estrangera", "Captatio benevolentiae", "Ai, Dolors", i, és clar, "Al mar!" van ser les escollides. Per al bis es van guardar, en aquest ordre "Criticarem les noves modes de pentinats", "La gent normal" (la seva encertada versió del "Common People" de Pulp, que ahir em va sonar menys rodona que en altres ocasions), "En la que el Bernat se't troba" i "Deixa-la, Toni, deixa-la".

Dues reflexions per acabar. Primera: no entenc que en Roger Padilla no canti més cançons. En el nou disc no en canta cap. I això que a "Ai, Dolors" la seva veu em fa posar "la gallina de piel", que deia aquell. Segona: això de veure concerts assegut en una butaca no m'ha acabat mai de fer el pes. La música m'agrada més en les sales de concert que en els teatres. I encara més si els teatres són com el de Tordera, que no hi va haver manera que el públic s'aixequés a ballar cap cançó, ni tan sols "Al mar!". Això sí, al final vam aplaudir amb ganes i dempeus.