29.10.11

Els Surfing Sirles: nou disc, nou videoclip

Si fa unes setmanes escrivíem sobre Els Trons, avui ho fem a propòsit d'una altra banda de casa nostra que també es dedica al rock de garatge. Són Els Surfig Sirles, un quartet liderat per l'escriptor Martí Sales que, després d'uns quants anys assajant i fent concerts, l'any passat van publicar amb el segell Bankrobber el seu primer àlbum, de títol LP i amb una portada que és un homenatge (com a mínim) al disc Goo de Sonic Youth. Ara tornen a l'atac amb un segon disc, Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), que estem escoltant a Spotify.

Llegim a la pàgina web de Bankrobber: "“El que ens mou és el desig de trencar totes les coses”, canten Els Surfing Sirles. I en qualsevol dels seus concerts incendiaris estan a un mil·límetre de confirmar-ho. Calia una banda que portés el rock’n’roll fins a aquest límit, on l’actitud i el soroll esclaten per regalar-nos una explosió d’idees. Els Surfing Sirles canten a la Fageda d’en Jordà, a Verdaguer i a Casavella, als ionquis de Can Tunis, a les pubilles de cuixa forta, als paios punks rumberos... i fins i tot perverteixen l’himne del Barça. Sembla complicat, però quan els escoltes, tot és molt senzill. És garatge. És rock’n’roll."

Romaní, semen i sang comença amb molta força amb "Montseny" ("He vist salzes que s’envolen, he vist gorgs que ragen sang, he vist tantes meravelles aquí del Montseny estant"), amb el suport d'una secció de vents. Altres cançons destacades del disc són "Taxista" o "Peatge". En el capítol de les versions, si Els Trons s'atreveixien amb "Tainted Love" (cançó que va ser popularitzada als anys 80 pels Soft Cell), Els Surfing Sirles no volen ser menys i es despengen amb una revisió del clàssic de Donna Summer "I Feel Love".

"Taxista" és el primer videoclip del nou disc: Els Surfing Sirles recorren Barcelona de nit amb taxi per anar a veure balenes a la platja de la Barceloneta!


23.10.11

My Morning Jacket, "Circuital"

Disc del mes, octubre 2011

Influïts pels clàssics d'ahir (Beach Boys, The Velvet Underground, el folk-rock nord-americà) i els d'avui (Radiohead, Wilco), My Morning Jacket han anat construint, des dels seus inicis com a grup l'any 1998, una sòlida discografia que consta ja, recopilacions a part, de sis àlbums. El sisè, editat just abans de l'estiu, s'anomena Circuital.

"És l'àlbum més directe que mai hem fet i amb el que ens hem sentit més còmodes. Ens vam instal·lar en una preciosa habitació amb els sostres molt alts i ens vam concentrar a treure el suc de l'essència del grup tocant tots junts. Ens sentíem realment bé com a banda. No ens vam preocupar de res i ens vam prendre el temps necessari per fer les coses a la nostra manera. Era important gravar aquest sentiment, de tan sols una banda tocant en directe en aquella preciosa sala, sense més pretensions", expliquen Jim James i companyia en una entrevista d'Andreu Cunill publicada a la revista Ruta 66 (núm. 284, juliol-agost del 2011).

Un gran sentit del ritme, unes dosis de distorsió, uns magnífics arranjaments vocals, uns vents per aquí, uns baixos poderosos per allà, uns teclats ambientals... Aquests són alguns dels ingredients de Circuital, un disc produït per Tucker Martine (component de The Decemberists).

El disc comença amb un aire atractiu i misteriós amb "Victory Dance". La segueix "Circuital" que, amb els seus més de set minuts, és la cançó més llarga del disc i que els agermana amb Fleet Foxes. "The Day Is Coming" arrenca amb un preciós jocs de veus i ens transporta tres dècades enrere. A continuació, una balada deliciosa, "Wonderful (The Way I Feel)", introduïda amb guitarres acústiques, que em fa pensar en Gene Clark, en Alex Chilton... Després, "Outta My System" podria passar, amb una mica més de reverb i de distorsió i amb un so força més brut, per una cançó de The Jesus And Mary Chain. I arriba la joia de la corona, "Holdin On To Black Metal", irresistible amb els seus aires dels anys setanta, amb el seu funk, el seu ritme imparable i uns vents i unes veus magnífiques. A partir d'aquí, i aquest és un dels poc retrets que li podem fer, el disc perd una mica de pistonada i, després de "First Light", una peça amb aires de rock clàssic del setanta, i de "You Wanna Freak Out", acaba amb dues balades. "Slow Slow Tune", a l'estil dels anys cinquanta, quedaria perfecta en una pel·li d'en Lynch; "Movin Away", en canvi, amb el piano presidint, és més dels seixanta, més Brian Wilson. 

Aquí us deixo el videoclip de "Holdin On To Black Metal":


16.10.11

Alice Munro, "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni"

"Ell esquiava per fer exercici, però mai no anava més enllà dels aiguamolls. Feia voltes sense parar al camp de darrere la casa quan el sol es ponia i tenyia el cel de rosa sobre un paisatge que semblava vorejat per onades de glaç blau. Comptava les voltes que feia i després tornava a la casa enfosquida i engegava la televisió per sentir les notícies mentre sopava. Normalment preparaven el sopar plegats. Un d'ells preparava les begudes i l'altre encenia el foc, parlaven de la feina d'ell (estava escrivint un estudi sobre els llegendaris llops noruecs, especialment el gran llop Fenris que s'empassa Odin a la fi del món) i del que la Fiona llegís, i del que havien pensat durant el dia que havien passat a prop però separats. Aquell era el moment d'intimitat més alegre, tot i que també hi havia els cinc o deu minuts de tendresa física just després de ficar-se al llit: una cosa que no gaire sovint acabava en sexe però que els confirmava que encara n'existia la possibilitat."

Fiona i Grant s'han jubilat i viuen els moments més plens, serens i feliços de la seva llarga i tortuosa vida matrimonial. El que no saben encara és que d'aquí a poc temps a la Fiona li diagnosticaran alzheimer. El fragment pertany a “Lluny d'ella”, l'últim dels nou relats que formen Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Un llibre que, publicat originalment en anglès el 2001, quan l'escriptora tenia 70 anys, ha tardat deu anys a tenir traducció en català.

El títol del llibre és, dèiem, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (és també el títol del primer relat). De totes maneres, per descriure més bé el que és el llibre, hi hauríem d'afegir dos substantius més: malaltia i mort. Efectivament, en tots els relats trobem persones malaltes (esclerosi, càncer, alzheimer) o persones que perden o han perdut éssers estimats (un fill, un amic, la dona). Persones que afronten aquestes situacions amb serenitat o amb frustració, amb perplexitat o amb ràbia. Amb naturalitat. Munro els retrata magistralment, tant dones (la majoria) com homes, amb les seves inseguretats i contradiccions, amb les seves ganes de viure o de deixar de viure.

I és que, com va indicar el jurat del Man Booker International Prize (en un text que trobem reproduït a la contraportada del llibre), "Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l'obra de tota una vida".

Massa felicitat, que vaig ressenyar fa uns mesos i que em va introduir en l'univers literari de Munro, ja em va semblar un llibre magnífic. Però Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni potser fins i tot el supera, si és que això és possible. Un llibre extraordinari, molt i molt recomanable.

9.10.11

Tommy James & The Shondells

Evolucionant des d'un caòtic rock de garatge, en els seus inicis, fins al rock psiquedèlic de les seves últimes gravacions, i passant pel camí pel pop bubblegum, Tommy James & The Shondells (Niles, Michigan) va arribar a ser una banda amb força repercussió als Estats Units, amb un parell de números 1 a les llistes de Billboard ("Hanky Panky" el 1966 i "Crimson and Clover" el 1969), i va aconseguir també arribar a dalt de tot de les llistes britàniques amb "Mony Mony" (1968).

Tommy Jones havia estat un músic precoç: nascut el 1947, amb dotze anys (o sigui, l'any 1959) ja muntava el seu primer grup, The Tornadoes. Cinc anys després es converteixen en The Shondells i graven el seu primer single, "Hanky Panky" / "Thunderbolt", amb el segell Snap Records. El disc, però, no va tenir distribució i el grup es va acabar separant.

Dos anys després, però, el "Hanky Panky" dels Shondells (la cançó havia estat gravada originalment per The Raindrops) va començar a sonar en ràdios i clubs de ball gràcies a l'impuls que li va donar un discjòquei de Pittsburgh. Això farà que James negociï una reedició del single amb el prestigiós segell Roulette Records de Nova York i que refaci el seu grup, a partir d'ara Tommy James and the Shondells.

Des de 1966 fins a 1970 el grup publica, sempre amb Roulette, gairebé una vintena de singles i una desena d'àlbums. Després de "Hanky Panky" hi va haver molts altres èxits: "I Think We're Alone Now" (1967), "Mirage" (1967), "Mony Mony" (1968), "Crimson and Clover" (1968), "Sweet Cherry Wine" (1969) i "Crystal Blue Persuasion" (1969) són els més destacats.

Un dels moments àlgids de la carrera dels Shondells és la gravació i publicació del single "Crimson and Clover". La trobada entre Tommy James i l'enginyer de so Bruce Staple dóna resultats sorprenents, com els efectes de veu del final de la cançó en què es va repetint el text "crimson and clover, over and over". A partir d'aquí, James comença a experimentar amb recursos electrònics com phasers, vocoders i el nou sintetitzador Moog.

A començaments de la dècada dels setanta, però, Tommy James, cansat d'uns anys frenètics, de gires extenuants, decideix prendre's un descans. Els seus companys de grup continuaran un temps amb el nom de Hog Heaven, i James emprendrà una carrera com a solista. Però aquesta és una altra història...

Tot i no ser, com ja hem comentat, un tema propi, "Hanky Panky" és i serà el gran èxit de Tommy James and the Shondells. Precisament en aquesta versió dels Shondells es van basar, molts anys més tard, el 1982, The Cramps, que van gravar la cançó en unes sessions als A&M Studio recuperades en el doble cd recopilatori How to Make a Monster (Best of) publicat el 2004. Però altres cançons dels Shondells van tornar a les llistes d'èxits, anys després, gràcies a les versions que en van fer altres artistes. És el cas de "Crimson and Clover", interpretada per Joan Jett & The Blackhearts (1982) o de "Mony Mony", gravada per Billy Idol (1987).

Us deixo, per acabar, una petita selecció musical:

"Hanky Panky"



"I Think We're Alone"



"Mony Mony"



"Crimson and Clover"


1.10.11

The Pacifics, "Play Favourites"

The Pacifics són de Dublín i s'acaben de fer conèixer gràcies a aquest formidable EP publicat pel segell austríac Bachelor. El títol de l'artefacte, Play Favourites, ja ens avisa que es tracta d'un disc de versions. Les cançons escollides són "You Can’t Judge a Book by It’s Cover" (Willie Dixon), "Lucille" (Little Richard), "Baby It’s You" (un tema de Burt Bacharach, Luther Dixon i Mack David que va ser gravat, entre d'altres, pels Beatles i les Shirelles) i "I'm Talkin’ About You" (Chuck Berry). Són quatre versions de matrícula d'honor: totes quatre competeixen dignament amb els seus originals: destil·len vitalitat, frescor i autenticitat. I, per reblar el clau, el disc pot presumir d'un aconseguidíssim so vintage. Escolteu-lo, escolteu-lo: