28.3.11

Atom Rhumba, "Gargantuan Melee"

Disc del mes, març 2011

Cal escoltar amb deteniment les dotze cançons que formen el disc, amb tots els sentits posats, i pair-lo bé, poc a poc, amb calma, per adonar-se que Atom Rhumba han fet el seu disc més rodó. Que quinze anys després de debutar amb un single amb el segell Alehop!, es troben ara pletòrics, en el seu millor moment.

No ha estat fàcil. Hi ha hagut canvis a la formació. A Rober! (guitarrista, cantant, teclista, compositor i cap visible de la banda des dels inicis) l'acompanyen ara Íñigo Cabezafuego (baix), Joseba Irazoki (guitarra), Natxo Beltrán (bateria) i Joe González (saxo). També hi ha hagut canvi de discogràfica. Després de deu anys a Munster Records, van publicar Amateur Universes (2006) amb Oihuka. Quatre anys després, el nou àlbum els l'ha editat Brian's, la seva agència de management, davant el lamentable desinterès de les discogràfiques.

Gargantuan Melee és un disc de guitarres. De guitarres amb distorsió, amb fuzz i una mica de wah-wah. De guitarres punxants, de vegades pesants i de vegades cristal·lines. És clar que hi ha també un baix i una bateria que sonen a glòria. I Rober! és capaç tant de cantar en falset ("Stella") com d'arribar a emular les veus greus i trencades de Tom Waits o el timbre i les entonacions de Josetxo Ezponda dels mítics Los Bichos de Pamplona. Perden pes en aquest disc, respecte a treballs anteriors, els teclats i el saxo, que només apareixen en moments molt puntuals.

A base de punk blues i de swamp rock, amb unes gotetes de funk i unes quantes més de jazz, els de Bilbao han fet un disc extraordinari que té un començament marca de la casa amb "The Secret Tongue Dance Society". Segueix "Cynic Skin", la cançó que han triat per fer el videoclip que serveix de carta de presentació del disc. Queda clar amb aquestes dues cançons que les guitarres manen. Després vénen "Stella", amb el seu funk i el falset, i "River & Death", un mig temps amb aires de western fronterer que avança al ritme d'un cavall al pas. Però tot torna a esclatar amb "I'm Coming", "Istingako Mutikoa" i "Dema Go-Go Jane". A la part final del disc, la més roquera "Beltran Blues" alterna amb balades enverinades com "Heart On Parole" o "Blurred Man", per on transiten els fantasmes de grans bandes basques com Los Bichos o Cancer Moon. I és que ara Atom Rhumba també són un dels grans.

22.3.11

Antònia Font, "Clint Eastwood"

Ja, ens han fet esperar, ja! Cinc anys han passat des del seu últim disc d'estudi, Batiscafo Katiuscas (2006). Però ja comencem a olorar el nou disc dels Antònia Font. Un disc que es diu Lamparetes i que es publicarà el 12 d'abril. De moment n'han donat a conèixer una cançó a enderrock.cat, tot i que el so és de molt baixa fidelitat. La cançó comença amb un recitat ("Qui dubta de Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?...") que recorda "Astronauta rimador", encara que la tornada ("I un homo tot sol / no sempre se basta...") em fa pensar més en els treballs de Joan Miquel Oliver en solitari. Ah: i la cançó comença amb un ukelele. Ara que els Manel sembla que s'han cansat d'aquest instrument, els Antònia Font el recuperen? Podeu escoltar la cançó aquí:


16.3.11

Patti Smith, "Éramos unos niños"

Ja vaig fer referència a aquest llibre a propòsit del concert de Patti Smith al Palau de la Música del passat 21 de febrer. Llavors tenia el llibre a mig llegir, i ara que me l'he acabat he cregut que calia dir-ne alguna cosa més. Sobretot perquè m'ha semblat un llibre excel·lent, cosa que no vaig escriure en la ressenya del concert, un llibre que val la pena de recomanar. I no cal ser un gran coneixedor de l'obra de l'artista nord-americana ni un lector habitual de literatura musical: una de les virtuts de Éramos unos niños és que no és un producte exclusivament per a fans.

Éramos unos niños neix de la promesa que Patti Smith va fer a Robert Mapplethorpe abans de la seva mort: “li vaig prometre que un dia escriuria la nostra història”, explica Smith en els agraïments del llibre. I això és el que fa: explicar la història d'amor i d'amistat d'ella i el fotògraf, una història que dura vint-i-dos anys: des que es coneixen l'estiu del 1967, acabats d'arribar a Nova York, fins la mort de Mapplethorpe l'any 1989.

Però Éramos unos niños va més enllà de la relació entre Patti i Robert: “és una oda a Mapplethorpe, però també una carta d'amor a l'art dels anys setanta a Nova York”, llegim a la contraportada. Així, pel llibre van desfilant Allen Ginsberg, Jimi Hendrix, Andy Warhol, William Burroughs, Janis Joplin, Gerard Malanga, Bob Dylan, Marianne Faithfull, Susan Sontag, Lou Reed... L'autora no passa comptes amb ningú ni es presenta com una heroïna que presumeix de la seva vida bohèmia, sinó que, des de la humiltat, l'amor, la sensibilitat i, és clar, un talent enorme, elabora un llibre deliciós i emocionant.

13.3.11

Manel, "Aniversari"

Amb aquest arribem als 200 escrits (o entrades, o posts, o missatges, o com en vulgueu dir) en el bloc de l'Home Cactus. No és ben bé un aniversari, però una mica sí que ho és, o sigui que ho celebrarem amb el nou videoclip de Manel, que avui regala el diari Ara en DVD i que ja es pot veure també a través d'internet. Ens ha agradat molt!

Per cert, tot un fenomen, això dels Manel! Quina expectació pel nou disc! Les dues cançons que van donar a conèixer fa tres setmanes ja tenen més de cent mil visualitzacions cadascuna només a You Tube; les entrades per a molts dels concerts de la gira que començaran d'aquí a un parell de setmanes estan exhaurides... Déu n'hi do!


10.3.11

Doctor Explosion: nou disc, nou videoclip

El dimarts que ve, dia 15 de març, el mateix dia que veurà la llum el nou disc de Manel, es publicarà també el nou àlbum dels nostres admirats Doctor Explosion. El disc es titula "Hablaban con frases hechas" i té com a primer single (i videoclip) aquest "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?". Sonen de nassos, com si fossin els primers The Who, i continuen fent rimes impagables com "se viste siempre por los pies / es un señor de Granollers"!


Entre les dotze cançons que formen el disc hi ha una versió del "Blue Monday" dels New Order, que fa temps que toquen en directe. L'any 2006 ja la van interpretar en el programa iPop de La 2, que dirigia Jesús Ordovás:


6.3.11

Thee Spivs, "Taped Up"

Disc del mes, febrer 2011

Amb una mica de retard escric aquestes quatre ratlles sobre el primer àlbum d'un trio de Londres format l'any 2007 i que des de llavors s'ha anat fent un nom a base de concerts incendiaris arreu d'Anglaterra. Escoltar-los és recordar els millors discos dels Buzzcocks, els primers Clash, els Ramones i tants d'altres. "La misma historia de siempre, que no por repetida pierde validez", escrivia Eduardo Ranedo en el número de gener del Ruta 66. Tapped Up són vint-i-set minuts i mig -catorze cançons- de punk a l'estil clàssic, amb encerts com "Radio", "Leave Me Alone", "Too Many People" o "It's True". Fins i tot funcionen quan baixen de revolucions a "All Day Long" o a l'instrumental "Head Hunt". I si a més a més resulta que són capaços de fer videoclips com el que teniu a continuació, no tenim més remei que declarar-los la nostra més gran admiració!