29.8.10

Howe Gelb & A Band of Gypsies, "Alegrías"

Disc del mes, juliol-agost 2010

"Y él dice: que el duende me coja trabajando", canta Howe Gelb a la cançó "The Ballad of Lole y Manuel". A ell segur que el "duende" el trobarà treballant. Si no, expliqueu-me com s'ho ha fet l'home per publicar més de quaranta discos en tot just vint-i-cinc anys: més d'una vintena amb la seva banda Giant Sand, una quinzena llarga en solitari i uns quants més amb grups paral·lels com Arizona Amp and Alternator, The Band of Blacky Ranchette o OP6.

Han passat tres anys des que, aprofitant un concert de Gelb a Córdoba, va néixer el projecte d'aquest disc, un dels principals artífexs del qual ha estat Fernando Vacas, membre del grup Flow i propietari de la discogràfica Eureka i de l'estudi de gravació amb el mateix nom. "No va tardar tres anys a fer-se. Va ser més aviat que jo vaig passar tres anys sense voler acabar-lo. Mai faig plans: són l'enemic de l'estat. Fa temps vaig decidir prendre un altre camí: el camí de la improvisació, com els jazzmen de l'època del be bop", diu Gelb en una entrevista a la revista Rockdelux (RDL 286, juliol-agost 2010).

A Alegrías Gelb compta amb "A Band of Gypsies", un grup de músics gitanos creat per a l'ocasió, entre els quals trobem Raimundo Amador, Lin Cortés, Juan Fernández "Panki" o Antonio Fernández "Añil"": "Qué hago yo con estos cuatro gitanos y con un popero, y yo pistolero?", llegim a l'entrevista delRockdelux. Doncs el que han fet és un inspirat àlbum que fusiona Arizona amb Córdoba, el country amb el flamenc. Un disc que cal guardar al costat de Blues de la frontera (1987), de Pata Negra, d'Omega (1996), d'Enrique Morente i Lagartija Nick, i de La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas: tres acostaments al món del flamenc des del blues, el rock i el pop psiquedèlic, respectivament.

Pot sorprendre l'interès d'un individu d'Arizona pel blues, però es tracta d'una fixació que ve de temps enrere: és sabut que quan vivia a Joshua Tree, al desert de Mojave, tota la música que tenia eren tres cintes de casset: una de Tom Waits, una de Miles Davis i una de Tomatito. Per altra banda, Gelb situa l'origen d'Alegrías en el moment en què va descobrir Nuevo día (1975), el primer disc de Lole y Manuel. No és casual, doncs, que una de les cançons del disc de Gelb amb la Band of Gypsies s'anomeni "The Ballad of Lole y Manuel".

Alegrías és un disc extraordinari, molt i molt recomanable, amb grans cançons com "4 Doors Maverick", "Cowboy Boots on Cobble Stones", "Broken Bird & The Ghost River" o la del vídeo que teniu a continuació, "Uneven Light of Day".


24.8.10

Enrique Vila-Matas, "Dublinesca"

L'estiu passat, després d'haver estat uns dies a Dublín, vaig llegir l'Ulisses de Joyce i, tot seguit, l'estudi que en fa Nabokov en el seu Curso de literatura europea. Quan ara fa unes setmanes vaig veure a les llibreries la nova novel·la de Vila-Matas, Dublinesca, vaig tenir clar que seria una de les meves lectures d'aquest estiu, per reviure i complementar l'experiència dublinesa i joyciana de l'estiu passat.

Dublinesca explica la història d'un editor retirat, Samuel Riba, que decideix fer un viatge a Dublín en motiu del Bloomsday per celebrar una mena de funeral per l'era de la impremta. A la pàgina 239 de la novel·la, Vila-Matas defineix així el seu personatge: "un individuo que es testigo de la desaparición de los editores de raza y reflexiona en el duro contexto de una sociedad que avanza a pasos agigantados hacia la estupidez y el fin del mundo".

El Dublín que Riba visita no és, però, només el Dublín de Joyce, és també el Dublín de Beckett: "La historia de la era Gutenberg y de la literatura en general había empezado a parecerse a un organismo vivo que, habiendo llegado a la cumbre de su vitalidad con Joyce, conocía ahora con el heredero directo y esencial, Beckett, la irrupción de un sentido más extremado que nunca del juego, pero también el comienzo del duro descenso en la forma física, el envejecimiento, la bajada hacia el muelle opuesto al del esplendor de Joyce, la caída libre en dirección al puerto de las aguas turbias de la miseria, allí donde en los últimos tiempos, y desde hace ya muchos años, pasea una vieja prostituta con una ajada gabardina irrisoria en la punta de un muelle barrido por la tempestad y el viento". 

El Dublín, doncs, de Joyce, de Beckett i, encara, de W. B. Yeats, de qui se citen aquests versos: "Todo se desmorona; el centro ya no puede sostenerse / La anarquía se adueña del mundo entero, / La marea sanguinolenta se ha desatado, y en todas partes / La ceremonia de la inocencia es ahogada...".

Paul Auster, Tom Waits o Catherine Deneuve esdevenen personatges d'una novel·la riquíssima en referents culturals, que s'integren en el discurs amb una admirable naturalitat. Així, apareixen Borges, Billie Holiday, David Cronenberg, Proust, Bob Dylan, Antonioni, Cortázar, Brassens, Rimbaud, Boccaccio, Handke, John Ford, Dante, Woody Allen, Françoise Hardy, Kubrick, Shakespeare, The Beatles, John Huston i moltíssims altres.

Dublinesca és, en definitiva, un llibre que fa ganes de llegir o rellegir Joyce, que fa ganes de conèixer o de tornar a Dublín, i que fa ganes de llegir més llibres de Vila-Matas.

23.8.10

I una altra vegada Los Planetas...

No voldria haver-me de repetir, però no em puc estar de deixar constància que una altra vegada Los Planetas van estar sublims. Aquesta vegada va ser a Cambrils, en la segona jornada del festival Cambrirock. Com aquell qui res, els de Granada, aquells que anys enrere tenien fama d'uns directes caòtics, van tornar a demostrar que es troben en el millor moment de la seva carrera. Així ho testimonien els seus discos: magnífics La leyenda del espacio (2010) i Una ópera egipcia (2010). I així ho testimonien concerts com el del Palau de la Música del març passat o com el de divendres a Cambrils. 

Quan ja ens esperàvem una primera part basada sobretot en els dos últims discos, ens vam trobar a les primeres de canvi amb la meravellosa "Corrientes circulares en el tiempo". A partir d'aquí, es van anar encadenant els clàssics de la banda ("Santos que yo te pinté", "Un buen día", "Devuélveme la pasta"...) amb les perles dels últims àlbums ("Ya no me asomo a la reja", "Alegrías de un incendio", "Soy un pobre granaíno"...). Per acabar, un bis demolidor amb "Romance de Juan de Osuna", "Segundo premio" i "Pesadilla en el parque de atracciones". I tothom content i per molts anys!


Abans de Los Planetas havien tocat els Napoleón Solo, també de Granada, que presentaven el seu primer disc, Napoleón Solo en la ópera. Un disc gens menyspreable amb unes quantes cançons realment bones ("Hola, qué tal" i "Tiene que acabar", per exemple) que defensen de manera admirable en directe: a dalt de l'escenari se'ls veu com si hi haguessin estat tota la vida. Van acabar el concert amb les esbojarrades "Lolaila Carmona" i "Explota", interpretades per Alonso Díaz, el cantant i guitarrista del grup, amb una veu de falset en el més pur estil Bee Gees.

13.8.10

The Pains of Being Pure At Heart, "Say No To Love"

Els de Nova York tenen des de fa unes setmanes un nou single a les botigues, amb dues bones cançons, "Say No To Love" i "Lost Saint", que presentaran d'aquí a pocs dies a casa nostra en dos concerts a Sidecar, la mítica sala de la plaça Reial de Barcelona. Serà el diumenge 15 i el dilluns 16. Mentre rumieu com us ho muntareu per anar-hi, o mentre busqueu recargolades excuses per justificar que no hi anireu, podeu veure el nou videoclip del grup.


9.8.10

Pipilotti Rist

L'artista suïssa Pipilotti Rist (el nom és un homenatge a la seva heroïna Pippi Långstrump) exposa aquests dies a casa nostra. Es tracta de dues exposicions complementàries que, amb el nom de "Partit amistós - sentiments electrònics", es poden veure a la Fundació Miró (Barcelona) i a la Fontana d'Or (Girona).

De moment només hem pogut anar a la Fundacio Miró, on hi ha l'exposició de més gruix: deu videoinstal·lacions amb projeccions sobre parets, cortines translúcides, mòbils o una cuina. En algunes sales, uns coixins al terra ens conviden a estira'ns-hi una estona i a deixar-nos portar per les projeccions a les parets o al sostre. Els títols d'algunes d'aquestes obres ja ens donen força pistes sobre la temàtica: "Xarrupa el meu oceà", "Gravetat, sigues amiga meva", "Dona de pluja (Em diuen planta)", "Sota els estels"... Després d'una hora ben bona sortim de l'exposició amb una meravellosa sensació de bon rotllo!

Ara mateix, tenim moltes ganes de fer una escapada a Girona i veure les tres instal·lacions que hi ha a la Fontana d'Or, titulades "La teva càpsula espacial", "Llum de falda" i "Sempre està pertot arreu".

Aquí us deixem un vídeo de la instal·lació "Sip My Ocean" ("Xarrupa el meu oceà"), només perquè us en feu una idea. I és que val realment la pena gaudir de totes aquestes obres a les sales d'exposicions de la Fundació Miró o la Fontana d'Or!