Los Planetas al Palau de la Música

"Los Planetas han obert un camí tan autoritari i únic que difícilment admetrà imitacions creïbles. Tot és per a ells", escriu a El Periódico el crític musical Jordi Bianciotto a propòsit de la primera de les dues actuacions de la banda granadina al Palau de la Música.

Uns concerts que s'emmarcaven dins del festival De Cajón. No és estrany, doncs, que el repertori del grup es basés sobretot en el magistral La leyenda del espacio (2007), l'EP Cuatro palos, acabat de publicar, i cançons que han de formar part del nou àlbum de la banda, Ópera egipcia, anunciat per a l'abril. Poques concessions al passat, doncs. Tot just "Mil millones de veces" i, ja en els bisos, "Podría volver" y "Santos que yo te pinté". I val a dir que va ser aquesta última la que va posar tot el Palau dempeus.

Però Los Planetas van fer un concert coherent. Un concert gloriós. L'experiment de passar els patrons flamencs pel sedàs del seu pop psiquedèlic de guitarres distorsionades dóna uns resultats excel·lents. "Alegrías de un incendio", "Ya no me asomo a la reja" o "Reunión en la cumbre" s'han convertit ja en clàssics de la banda, que el públic celebra quan en sent les primeres notes. I el Palau és l'escenari perfecte per portar a escena aquesta proposta: "Ja és hora que un grup de rock es comenci a habituar a actuar en llocs on l’oient és tractat amb respecte i confort", diu Bianciotto.

És cert que ara el cos em demana un altre concert de Los Planetas, per exemple al Razzmatazz, amb "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "David y Claudia", "Un buen día", "La playa", "Pesadilla en el parque de atracciones", "Devuélveme la pasta", "Mi hermana pequeña" i tantes altres. Però també tornaria al Palau o a l'Auditori a sotmetre'm una altra vegada a l'encís de l'indie-flamenc dels andalusos.