Yo La Tengo a l'Apolo

L'últim cop que havia vist els Yo La Tengo en directe havia estat el 1995: quinze anys sense veure'ls en directe! Ara em pregunto com és possible. Suposo que a l'hora de triar entre tres o quatre possibles concerts prioritzava aquells grups que encara no havia vist mai. Gran error! Si hi ha uns quants concerts a la vista i un és de Yo La Tengo, s'ha d'anar a aquest. Claríssim.

I això que el record que tenia dels seus concerts era excel·lent. Però amb els anys han estat capaços de mantenir totes aquelles virtuts que ja exhibien llavors -la intensitat, la subtilesa, la frescor, la simpatia, la perícia, la humiltat, la saviesa musical- mentre guanyaven en experiència i en repertori.

Ahir a l'Apolo van tocar més de dues hores. Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew: sempre tots tres, i només tots tres, des de fa ja un munt d'anys. No necessiten ningú més dalt l'escenari per desfermar el més bell caos sonor o el més preciós instant acústic. Constantment canvien d'instruments: Kaplan toca diferents guitarres, elèctriques i acústiques, teclats i canta; Hubley toca la bateria, però sovint l'abandona per cantar i tocar teclats o guitarres; McNew alterna el baix amb les guitarres, també canta i, puntualment, toca algun teclat i fins i tot la bateria. Tot això en un espectacle en què la sensació d'espontaneïtat conviu amb la certesa que tot allò està meticulosament planificat.

Pel que fa al repertori, van interpretar bona part de les cançons del seu recent Popular Songs ("Nothing To Hide", "It's True", "Here To Fall"...) i clàssics dels seus discos anteriors ("Mr. Tough", "Cherry Chapstick", "Today Is The Day"...), alternant moments d'alta intensitat ("Pass the Hatchet, I Think I'm Goodkind") amb d'altres de més melòdics ("Big Day Coming", en versió acústica). Tot plegat amanit amb versions de Daniel Johnston ("Speeding Motorcycle"), Big Star ("Thirteen") o Nina Simone ("My Babe Just Cares For Me"). I, per acabar, la preciosa "My Little Corner Of The World".

Simplement, màgia.