29.12.11

Uns quants discos del 2011

Acaba l'any i les revistes i els blocs s'omplen de llistes amb els millors discos, les millors pel·lícules, els millors llibres... Aquí no vull fer ben bé una llista dels millors discos del 2011. De fet, ja n'he anat ressenyant un bon grapat com a discos del mes durant tot l'any, a destacar els d'Antònia Font, My Morning Jacket o Ron Sexsmith. Però m'adono que hi ha uns quants discos fantàstics dels quals amb prou feines he escrit res. Són aquests:

The Black Keys, El camino. Dan Auerbach i Patrick Carney continuen en estat de gràcia. El camino és el setè esglaó d'aquesta escala fins al cel que és la discografia dels Black Keys. Un disc a l'alçada dels magnífics Attack & Release (2008) i Brothers (2010).

Black Lips, Arabia Mountain. És cert que el nou disc dels Black Lips no té el so brut i salvatge del seu debut amb Bomp! Records de l'any 2003. I bona culpa d'això la té el productor Mark Ronson, responsable del Back To Black d'Amy Winehouse. Així i tot, Arabia Mountain és un bon disc dels actuals reis del garatge-punk.

Cooper, Mi universo. Álex Cooper se n'ha anat a Londres, als mítics estudis Konk fundats pels Kinks, per gravar el seu nou disc. I ha aconseguit un so realment extraordinari, el so que es mereixen cançons com "Alicia", "Saltos de esquí", "Mi universo" o "Carrousel".

Fountains Of Wayne, Sky Full of Hole. A més d'una portada preciosa, el quartet nord-americà ens presenta una altra gran col·lecció de cançons, en què destaquen "The Summer Place" i "Richie and Ruben". Sky Full of Hole és el cinquè àlbum d'una banda molt respectada per la crítica i pels seus col·legues artistes.

P.J. Harvey, Let England Shake. Sense deixar de ser ella mateixa, P.J. Harvey es reinventa en el seu vuitè disc. Queden enrere les guitarres més salvatges en el disc més polític de la cantant anglesa. Això sí, Harvey continua fidel als seus col·laboradors habituals John Parish i Mick Harvey.

Jacuzzi Boys, Glazin'. Amb una música engrescadora que es mou entre el punk-pop i el rock de garatge, els Jacuzzi Boys (que no hem de confondre amb una banda homònima alemanya dedicada al techno) ja ens van sorprendre amb el seu primer disc, No Seasons (2009) i ens tornen a agradar ara amb aquest Glazin'.

Jayhawks, Mockingbird Time. La banda liderada per Mark Olson i Gary Louris torna, després de vuit anys de silenci discogràfic, amb una meravella de disc, a l'alçada de les seves grans obres. Un disc amb grans cançons: "Hide Your Colors", "Tiny Arrows", "She Walks In So Many Ways"...

Nick Lowe, The Old Magic. Els bons músics, com els bons vins, milloren amb el temps. I Nick Lowe n'és un bon exemple. De capdavanter de la new wave a crooner del segle XXI. The Old Magic és ple de moments memorables: "House for Sale", "Sensitive Man", "Restless Feeling"...

Novedades Carminha, Jódete y baila. L'ombra dels primers Siniestro Total és allargada, però Novedades Carminha ens demostren que no són només una anècdota i que no van cremar tots els cartutxos en el seu debut (Te vas con cualquiera, 2009). Un disc breu però carregat d'himnes punkis, començant per la cançó que dóna títol al disc.

The Pains Of Being Pure At Heart, Belong. Com ja van fer en el seu debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus, els de Nova York ens tornen a sorprendre amb un àlbum de deu cançons. I no ens han sorprès per cap gir estilístic inesperat, sinó perquè, una altra vegada, han estat capaços d'encadenar hit rere hit.

The Pepper Pots, Train To Your Lover. Els gironins no inventen res de nou, però el que fan, ho fan cada vegada més bé. Train To Your Lover sona a glòria i té unes excel·lents composicions que no desmereixerien enmig de qualsevol compilació de la Motown.

The Raveonettes, Raven In The Grave. Després de la col·lecció de hits que era In And Out of Control (2009), el duo danès ens sorprèn amb un disc més fosc, menys immediat, més difícil d'assimilar... i, segurament, el que fins ara és la seva obra mestra.

The Right Ons, Get Out. Rock americà fet des de Madrid. Una banda amb les idees clares i amb ambició: han girat pels Estats Units i per Japó. El seu segon àlbum, Look Inside, Now! (2009), ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. El segon àlbum dels barcelonins supera de llarg el seu debut. Sales i companyia facturen un disc de rock de garatge amb agraïments a Mossèn Cinto, Ciceró o Spinoza i himnes com "Taxista" o la gloriosa "Montseny".

Suzy & Los Quattro, Hank. Homenatge al seu roadie i amic assassinat, Hank és el tercer disc de la banda catalana. Guiats, com en el seu àlbum anterior, pel productor Robbie Rist (segons ells, el seu George Martin particular), amplien la paleta estilística i aconsegueixen completar un disc de maduresa.

22.12.11

Bon Nadal!







20.12.11

Fiódor Dostoievski, "El cocodril i altres narracions"

Certament, El cocodril i altres narracions és un títol menor dins la imponent obra de Dostoievski, en què destaquen les novel·les monumentals Crim i càstig (1866), L'idiota (1869), Dimonis (1872) i Els germans Karamàzov (1880).

Es tracta de quatre narracions que pertanyen a l'etapa de joventut de l'escriptor rus, anteriors totes quatre a la redacció de Crim i càstig, i de marcat accent satíric. 

L'última d'aquestes narraccions, "El cocodril", comença amb aquesta nota de l'autor: "Narració verídica de com un senyor de certa edat i bona presència fou engolit tot sencer per un cocodril, sense deixar ni rastre, i del que en va resultar, de tot plegat". La narració està a l'alçada del que prometen aquests mots; com és d'esperar, l'interès rau en "el que en va resultar, de tot plegat". Un relat magnífic, tot i que ha restat inacabat. Segur que a Pere Calders li devia encantar!

Completen el volum els relats "Un episodi vergonyós", en què un conseller oficial s'emborratxa en la festa de casament d'un subordinat a la qual no havia estat convidat; "Bobok", també amb un embriac com a protagonista, que en aquest cas acaba en un cementiri escoltant com els morts parlen des de l'interior de les seves tombes; i "L'esposa d'un altre i el marit sota el llit", que, com indica el títol, és una història d'embolics sentimentals, amb un dona jove, bonica i adúltera i el seu marit gelós i patètic com a protagonistes.

És una obra menor, però llegir Dostoievski sempre és un plaer.

17.12.11

Novedades Carminha i Fuckin' Bollocks a Barcelona

"Estan bojos, aquests romans!", deia Obèlix en el seu primer viatge a Roma. "Estan bojos, aquests gallecs!", podem dir després de veure Novedades Carminha ahir a la nit a la sala Moog. Des de la primera cançó, "Échame gel", van convertir la pista, plena com el rovell d'un ou, en un pogo generalitzat que es va mantenir fins que va acabar el concert amb "Dinero" i "Jódete y baila". Novedades Carminha recuperen l'esperit d'uns altres gallecs ben bojos, aquells Siniestro Total de ¿Cuándo se come aquí? Si uns cantaven "Sexo chungo" o "Los chochos voladores", els altres canten "No uso condón" o que "follar está sobrevalorado" (a la cançó "F.O.L.L.A.R"); si uns cantaven "Ayatolah no me toques la pirola" ("Ayatolah!"), els altres canten "Alá, no como cerdo más / en el harén lo pasamos bien" ("Asociación de amigos del Islam"). És clar, tan políticament incorrectes els uns com els altres. I per si tot plegat no quedés prou clar, Novedades Carminha versionen, en disc i en directe, el clàssic de Siniestro Total "Hey Hey Vigo". Estan bojos, aquests gallecs!

Abans van tocar els barcelonins Fuckin' Bollocks, que ens van sorprendre amb una lliçó magistral de bon rock de garatge, que en aquest cas s'alimenta dels clàssics del gènere dels anys seixanta (The Sonics, The 13th Floor Elevators, The Standells o d'aquells obscurs grups de les sèries "Back From The Grave") però també dels més destacats representants del nou garatge (Black Lips, The Strange Boys). Acaben de publicar el seu segon àlbum, Congo Tapes, amb el segell Houston Party ("una burrada sin precedentes no apta para oídos muy refinados y mentes pacatas", el defineixen a Muzikalia), i amb cançons tan irresistibles com "I Can't Do". Estan bojos, aquests catalans!

Tot plegat, doncs, una festassa! Amb molt bona companyia (la Maria i les seves amigues gallegues i catalanes) i un discjòquei collonut que ens va fer ballar abans i després de cada actuació. Estem ben bojos, tots plegats!

11.12.11

El ilusionista

Recordeu Bienvenidos a Belleville (Les triplettes de Belleville)? És una pel·lícula d'animació de l'any 2003, i explica la història d'un nen que amb els anys fa realitat el seu somni de córrer del Tour de França, però pujant el Mont Ventoux és segrestat i la seva mare emprèn la recerca del fill amb l'ajut de les famoses Triplettes de Beleville, tres estrelles del music-hall dels anys 30.

Set anys després, Sylvain Chomet, el director, presentava una nova pel·lícula, que ha arribat fa unes setmanes a les cartelleres de casa nostra. Es tracta d'El ilusionista, i es basa en un guió original del gran Jacques Tati, a qui Chomet ja retia homenatge en el seu anterior film (en una escena de la pel·lícula, les Triplettes de Belleville gaudien de Dia de festa; a més, tenien penjat a casa seva el cartell de Les vacances del senyor Hulot).

El ilusionista és, com Bienvenidos a Belleville, una pel·lícula exquisida. Totes dues comparteixen la gairebé absència de diàlegs ("m'encanta veure com els personatges de dibuixos animats prenen vida i es mouen i expressen coses simplement mitjançant el moviment; sempre he pensat que la veu és una mica superficial en l'animació", diu Chomet); també tenen en comú unes bandes sonores molt aconseguides i uns dibuixos magistrals.

El ilusionista explica la història d'un mag que recorre la Gran Bretanya en un moment en què els espectacles clàssics del music-hall comencen a ser considerats passats de moda. A Escòcia coneix Alice: junts, com si fossin pare i filla, se n'aniran cap a Edimburg, on el mag intentarà satisfer tots els capricis de la noia.

La pel·lícula encara es pot veure als cinemes Verdi de Barcelona. No us la perdeu!


4.12.11

Brighton 64 a La [2] de l'Apolo


Hi ha haver una època, a mitjans dels anys 80, en què Barcelona, musicalment parlant, va ser mod. Sorgien grups com Los Negativos, Kamenbert o Brighton 64, es feien fanzines com Ansia de Color i Mikimoto posava el videoclip de "El mejor cocktail", dels Brighton 64, al seu programa de TV3 "Oh, Bongònia".

Els germans Gil han anat tocant en diferents grups durant tots aquests anys, però de tant en tant ressusciten els Brighton 64 per fer alguns concerts. I aquest 2011 hi han tornat amb un gira per l'estat espanyol. El mes de maig ja van tocar a Barcelona (aquell cop me'ls vaig perdre) i ahir van repetir. És cert que vaig anar al concert amb una mica de por: serà un altre de tants revivals insulsos?, pensava. Doncs no va ser així. Els Brighton 64 van demostrar que estan en plena forma i van oferir un concert extraordinari, que ens va fer tornar, durant gairebé una hora i mitja, als anys vuitanta. Van defensar amb solvència clàssics propis, ("Palabras con sabor", "En mi ciudad", "El mejor cocktail", "La calle 46", "La casa de la bomba"...) i aliens ("En la medianoche" de Wilson Pickett, "Metadona" de Los Pistones, "I Can't Go to Sleep" dels Kinks), amb el so fantàstic d'uns amplificadors i uns instruments vintage (com m'agrada el baix Rickenbaker!) i un entusiasme (i aquí cal destacar el teclista Jordi Fontich) encomanadís. "Mai han sonat millor en directe", he llegit a propòsit d'algun dels concerts d'aquesta gira. En definitiva, Brighton 64 celebren els seus trenta anys en plenitud de facultats!

3.12.11

Perejaume a la Pedrera

"Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!". Aquest és el títol de l'exposició de Perejaume que podeu visitar a la Pedrera fins al 12 de febrer del 2012.

Des de l'inici del recorregut, marcat per "Obra en préstec" (una pedra procedent de la pedrera de Somerset; en la fotografia que l'acompanya podem veure, en l'ubicació original de la pedra, un rètol amb la inscripció "This stone has been temporarily removed for exhibition"), fins al final, en què destaca l'audiovisual "So acimat que fan les 40 notes d'El cant dels ocells tocades alhora", transitem per gairebé dues-centes obres, entre pintures, escultures, fotografies o textos, en què l'artista s'interroga sobre l'art i la societat actuals.

Us podeu fer una idea de l'exposició veient aquest vídeo de TV3, però, sobretot, heu d'anar a la Pedrera!