30.11.13

The Velvet Underground, "The Velvet Underground & Nico"

Disc del mes, novembre 2013 (homenatge a Lou Reed)

La veritat: no se m'ha acudit una millor manera de retre homenatge a Lou Reed, mort el 27 d'octubre passat, que reivindicar, una vegada més, aquest gran disc, un dels meus predilectes: el primer àlbum que va publicar, el maig del 1967, The Velvet Underground.

No puc evitar associar la figura de Lou Reed amb aquella increïble banda que va ser The Velvet Underground. John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Lou Reed. Dos ja no hi són: Morrison va morir l'any 1995, i ara hem perdut Lou Reed. La fascinació que aconseguien amb les percussions primitives de Tucker, la viola eletrificada de Cale, la guitarra de Morrison i les composicions i la veu de Reed és insuperable. I hi hem d'afegir encara l'encís glacial de Nico, la model i cantant alemanya, que va cantar tres cançons del disc per imposició d'Andy Warhol, que s'havia convertit en manàger del grup.

El disc del plàtan es defineix per les seves cançons. A la cara A: "Sunday Morning", "I'm Waiting For The Man", "Femme Fatale", "Venus In Furs", "Run Run Run", "All Tomorrow's Parties". A la cara B: "Heroin", "There She Goes Again", "I'll Be Your Mirror", "The Black Angel's Death Song", "European Son". Poesia, melodia i soroll.

El disc i el grup van passar força desapercebuts en el seu moment. No va ser fins als anys vuitanta que es va iniciar el culte a The Velvet Underground, que ha esdevingut des de llavors una de les bandes més influents en el panorama del pop i el rock.

En record de Lou Reed, he tornat a escoltar el disc, en una preciosa edició en vinil de color groc, mentre escrivia aquestes ratlles. I m'he hagut de tornar a rendir a la poesia de Lou Reed: "Let me be your eyes / a hand to your darkness / so you won't be afraid" ("I'll Be Your Mirror").



28.11.13

Antònia Font: final

Antònia Font al Clap de Mataró (gener del 2012)
"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només donar-vos les gràcies per compartir i fer possible aquests 17 anys de música."

Antònia  Font se separen. La notícia ha començat a córrer aquest matí, i al migdia el grup ha escrit aquestes quatre ratlles a la seva pàgina de Facebook (ja hi ha cinc-cents comentaris).

Antònia Font se separen. I trobarem a faltar l'alegria que ens donaven els mallorquins amb els seus discos i els seus concerts. Trobarem a faltar la màgia que desprenien Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Manel Debon, tant en els discos com dalt d'un escenari. Trobarem a faltar més cançons de Joan Miquel Oliver cantades per l'extraordinària veu de Pau Debon. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides".

Al Summercase (agost del 2008)
Antònia Font se separen. I ens quedaran per sempre els seus discos, nou discos si comptem el directe  Pareix talment una foto (2008). I un munt de cançons inoblidables: "Viure sense tu", "Tots es motors", "Alegria", "Holidays", "Wa Yeah!", "Clint Eastwood", "Per jo i tots els ciclistes" i tantíssimes més. I ens quedarà el record dels seus concerts. Al començament érem quatre gats (al Teatre Clavé de Tordera, el febrer del 2003; o a les barraques de Pineda de Mar, l'agost del 2004), tot i que ja havien publicat els seus millors discos: A Rússia (2001), Alegria (2003) i Taxi (2004). Va ser, però, a partir de Batiscafo Katiuscas (2006) i del seu hit "Wa Yeah!" que els vaig veure omplir teatres (Teatre de Blanes, 2006), pavellons (Llagostera, juny del 2011) o sales (Clap, Mataró, gener del 2012). També va ser llavors quan van començar a aparèixer en les programacions dels grans festivals (els vaig poder veure al Summercase del 2008).

Antònia Font se separen. Faran un concert de comiat el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, per al qual s'han esgotat totes les entrades; l'empresa de management ha emès un comunicat en què afirma: "Treballem per trobar una nova data que alleugeri la tristesa de tots". Mentrestant, podem repassar la història d'Antònia Font disc a disc i fer un recorregut pels clips d'Antònia Font a la pàgina web del diari musical Enderrock

Antònia Font se separen. I algú es decidirà d'una punyetera vegada a publicar tots els seus discos en vinil?

18.11.13

Nikki Hill: talent i fúria!



La cantant de Carolina del Nord Nikki Hill ha publicat recentment el seu primer àlbum, Here's Nikki Hill (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm&blues i el rock'n'roll. La setmana vinent el presentarà a Barcelona (dijous 28, a La [2]). No serà la seva primera visita a Catalunya: el mes de juny passat va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, acompanyada per Los Mambo Jambo (a més del seu marit, el guitarrista Matt Hill). Aquí teniu un vídeo amb l'actuació gairebé sencera:


El Toro Records, el segell discogràfic de Pineda de Mar organitzador de l'Screamin' Festival, també ha publicat un single de Nikki Hill, amb les cançons "I Got A Man" i "Strapped to the Beat". Perquè us en feu una idea:

13.11.13

Cachitos de hierro y cromo

Un equip de professionals de La 2 i Radio 3 s'han unit per crear un nou programa musical. Es titula Cachitos de hierro y cromo i s'emet, a La 2, els diumenges a les deu de la nit. El programa es construeix a partir del ric arxiu històric de TVE: "Durante estos meses nos hemos convertido en arqueólogos de la imagen y sibaritas del sonido, siempre a la búsqueda de auténticas joyas de la memoria audiovisual ya sea por criterios musicales o hallazgos televisivos", afirma l'equip al web del programa. Cada capítol (ja se n'han emès tres), dirigit per un guionista diferent, s'articula al voltant d'una temàtica concreta. Així, el primer capítol es titulava "Música de gasolinera" i se centrava en aquella música que anys enrere es venia, en cintes de casset, a les benzineres. El segon capítol, "Canciones para no dormir", era dedicat al Halloween, amb tot de música al voltant de monstres, bruixes, fantasmes, mòmies, vampirs... I el tercer capítol, el d'aquest diumenge passat, titulat "Perdidos", tractava dels "One Hit Wonders", els cantants o grups que van tenir una única cançó d'èxit.

El programa gaudeix d'un muntatge molt dinàmic que el fa ben entretingut. La selecció musical és ben heterogènia: s'hi pot veure des de Los Chichos a Lou Reed, passant per Nina Simone o Kate Perry. De moment, el meu capítol preferit és el segon, "Canciones para no dormir", amb actuacions de Siouxie & The Banshees (amb Robert Smith de The Cure com a guitarrista), Los Rebeldes, Kiss, Doctor Explosion, Siniestro Total, AC/DC, Parálisis Permanente i molts altres.



7.11.13

Hans Fallada, "Llop entre llops"

Edicions del 1984 ens ha permès descobrir l'excel·lent escriptor alemany Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947), gràcies a les traduccions de les novel·les I ara què, homenet?, Sol a Berlín, Llop entre llops i, recentment, L'home que va arribar lluny. Unes novel·les de pes: la que ara ens ocupa, per exemple, té mil dues-centes pàgines!

Llop entre llops "ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial", escriu Xavier Serrahima en un article a El Punt Avui; retrata "una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit."

Llop entre llops és una novel·la descomunal i carregada d'un fi sentit de l'humor, que entronca més amb la literatura de l'est d'Europa (Dostoievski, Hašek, Hrabal...) que no pas amb els clàssics de la novel·la anglesa o francesa. Perquè us en feu una idea, reprodueixo a continuació uns fragments escollits de la novel·la.


"A la porta del pis, per damunt del picaporta de bronze en forma de boca de lleó, hi ha una placa de porcellana que diu 'Edmund Pagel, agregat d'ambaixada'. A la senyora Pagel, que ja té prop de setanta anys, li sembla que el seu marit no va arribar gaire lluny a la vida, perquè un agregat d'ambaixada d'edat provecta era una cosa força rara.
El cert és que el seu marit va arribar finalment al mateix lloc que els consellers i els ministres plenipotenciaris més experimentals: al cementiri."

Una plàstica descripció de Berlín a l'estiu: "El sol, que encara enlluernava, s'entreveia darrere del vapor com una bola de foc en ebullició. Les façanes de les cases, les escorces dels arbres, els vidres de les finestres, l'empedrat del carrer, la roba estesa a les baranes dels balcons o el rierol d'orina d'un cavall damunt del paviment, tot panteixava, gemegava i suava, fetorós i ardent. La noia immòbil creia sentir un brunzit que travessava la ciutat, una remor esmorteïda i monòtona, com si tota la ciutat bullís".

"I mentre a baix la noia desconeguda s'encarregava de la cuina, Wolfgang seia a la part de dalt i contemplava, impassible i apàtic, el jardí banyat pel sol a través dels finestrals fistonats de pàmpols i protegits amb reixes. Perquè de la mateixa manera que empresonen el crim darrere d'unes reixes, també la riquesa se sent més segura darrere les reixes dels bancs, les parets d'acer de les caixes fortes, les tanques de ferro forjat dels jardins, que al capdavall també són reixes, les persianes metàl·liques i les alarmes de les mansions."

"Déu va crear l'home a imatge seva, però tot ha canviat molt, des d'aleshores..."

"¿Sap què li dic, benvolgut senyor Studman? Que deu ser una cosa innata en les persones, això de rondinar. Quan naixem, cridem com cabrits i, quan morim, bramem com cabrons. I, entremig, no parem de rondinar."

1.11.13

Wau y Los Arrrghs!!! a la sala TZVR



Juanito Wau és espectacular dalt de l'escenari. I Los Arrrghs!!! sonen com ha de sonar una banda de garatge-punk. Així, Wau y Los Arrrghs!!! van oferir un salvatge concert a l'acollidora sala TZVR de Sant Feliu de Guíxols. Presentaven el nou disc, Todo Roto (disc del mes de L'Home Cactus), però no van oblidar-se d'alguns dels clàssics del seu repertori: "Delincuente" (la cançó amb què van obrir el concert), "Lo que quiero", "It's Great", "La cueva" o "Copa, raya, paliza". També vam poder comprovar que les cançons del nou disc funcionen de primera en directe: amb "Rescate griego" van aconseguir que el públic comencés a ballar, i "Todo lo voy a romper", "La ciudad no es para mí", "No puedo entender" o "Malditos modales" van sonar fantàstiques! Al final van fer embogir la sala amb la seva suprema versió de "Demolición" de Los Saicos i amb un bis en què van interpretar el seu himne "Viva Link Wray!". Abans, els teloners 13th Magic Skull van fer una actuació massa llarga i amb el volum excessivament alt. Malgrat això, toquen bé i hi posen ganes. Els falta, però, una mica de sentit de l'espectacle.