La veritat: no se m'ha acudit una millor manera de retre homenatge a Lou Reed, mort el 27 d'octubre passat, que reivindicar, una vegada més, aquest gran disc, un dels meus predilectes: el primer àlbum que va publicar, el maig del 1967, The Velvet Underground.
No puc evitar associar la figura de Lou Reed amb aquella increïble banda que va ser The Velvet Underground. John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Lou Reed. Dos ja no hi són: Morrison va morir l'any 1995, i ara hem perdut Lou Reed. La fascinació que aconseguien amb les percussions primitives de Tucker, la viola eletrificada de Cale, la guitarra de Morrison i les composicions i la veu de Reed és insuperable. I hi hem d'afegir encara l'encís glacial de Nico, la model i cantant alemanya, que va cantar tres cançons del disc per imposició d'Andy Warhol, que s'havia convertit en manàger del grup.
El disc del plàtan es defineix per les seves cançons. A la cara A: "Sunday Morning", "I'm Waiting For The Man", "Femme Fatale", "Venus In Furs", "Run Run Run", "All Tomorrow's Parties". A la cara B: "Heroin", "There She Goes Again", "I'll Be Your Mirror", "The Black Angel's Death Song", "European Son". Poesia, melodia i soroll.
El disc i el grup van passar força desapercebuts en el seu moment. No va ser fins als anys vuitanta que es va iniciar el culte a The Velvet Underground, que ha esdevingut des de llavors una de les bandes més influents en el panorama del pop i el rock.
En record de Lou Reed, he tornat a escoltar el disc, en una preciosa edició en vinil de color groc, mentre escrivia aquestes ratlles. I m'he hagut de tornar a rendir a la poesia de Lou Reed: "Let me be your eyes / a hand to your darkness / so you won't be afraid" ("I'll Be Your Mirror").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada