20.12.14

Sofi Oksanen, "Quan els coloms van desaparèixer"

La quarta novel·la de l'escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen ens explica una història que s'emmarca en l'ocupació d'Estònia, a mitjans del segle passat, primer per part dels nazis i després per la Unió Soviètica. 

Al llarg de les sis parts que formen el llibre anem saltant endavant i endarrere en el temps, de manera que s'alterna una part de la història que transcorre entre els anys 1941 i 1944, els anys de l'ocupació de les forces hitlerianes, amb una altra part que succeeix entre el 1963 i el 1965, ja sota dominació soviètica. Una estructura molt efectiva que es completa amb un pròleg i un epíleg, ambdós molt breus, que se situen fora d'aquests dos marcs temporals i que ens donen les claus per entendre la novel·la.

Oksanen excel·leix en la construcció dels personatges, siguin personatges secundaris, com l'Evelin, la noia del camp que arriba a la ciutat a estudiar i s'enamora d'un jove activista antisoviètic, siguin personatges principals com la Juudit o l'Edgar. Uns personatges que, com llegim a la contraportada del llibre, es troben "davant una disjuntiva que marcarà les seves vides per sempre més, en una novel·la sobre les tries que fem, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre conformar-se i revoltar-se quan el destí del país és en mans dels seus ocupants".

És especialment fascinant, i alhora repugnant, el personatge de l'Edgar, que adopta el nom d'Egger Fürst durant l'ocupació nazi i retorna al d'Edgar Parts amb l'arribada dels soviètics; un personatge amb seriosos problemes d'identitat sexual que busca apropar-se als dominadors de torn per intentar prosperar. És extraordinari també el personatge de la Juudit, una dona que, enmig de tot plegat, aposta per l'amor i en surt derrotada. 

He acabat la lectura de Quan els coloms van desaparèixer amb la impressió d'haver descobert una molt bona escriptora. Serà qüestió de recuperar la seva anterior novel·la, Purga, que en el seu moment va rebre tota mena de premis i elogis i que, en la seva versió teatral, serà estrenada al TNC el pròxim mes d'abril.

7.12.14

Tribut a Alfredo Calonge

"Aquesta nit ens ho passarem bé, i ja plorarem després a casa". Aquest va ser el missatge que el mític Flowers ens va transmetre des de dalt de l'escenari de l'Apolo, instants abans que Los Negativos sortissin a interpretar el seu meravellós disc Piknik Caleidoscópico.

Les cançons del disc van sonar, en el mateix ordre que en el disc, fantàstiques. A l'escenari es van anar succeint els convidats. Un dels moments destacats va ser quan Jorge Explosion va posar guitarra elèctrica i veu a "No soy yo (la psicoastenia)". Per altra banda, els Pinker Tones van tenir l'honor de cantar "Cigarras panameñas", la cançó que conté, com ells mateixos van assenyalar, els millors versos de Los Negativos: "fue un viaje rápido / y un piknik genial". Uns versos que després de la mort d'Alfredo Calonge prenen un nou sentit. Els germans Pardo i Marta Ruiz (Sex Museum) es van afegir per a una enèrgica "Moscas y arañas", i Miqui Puig va estar fantàstic cantant amb Carles Estrada "El club del cerdo violeta". Aquests van ser només alguns dels molts convidats que van anar pujant a l'escenari. Després de les catorze cançons de Piknik Caleidoscópico, tots plegats van interpretar "A tumba abierta", l'últim single que Alfredo Calonge va veure publicat. Unes emotives paraules de Marian, la germana d'Alfredo, van tancar la primera part de l'acte.

La festa va continuar a La [2] amb discjòqueis d'excepció i tres bandes en directe: Los Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. Els primers es van ressentir de l'absència de Felipe (de gira per Mèxic amb Los Fresones Rebeldes) i la vocalista Charo. Els Brighton 64 van demostrar, una vegada més, que en la seva última reencarnació estan en plena forma. Magnífiques lectures de "Fotos del ayer", "Bola y cadena" o "Barcelona Blues". Van tancar amb una emotiva "Caminos por recorrer", un homenatge a Alfredo Calonge. I vam acabar la nit ballant amb The Canary Sect, la banda de rhythm & blues i garatge en què també tocava Alfredo els últims anys, que va protagonitzar una vibrant actuació.

La de divendres va ser una nit plena d'emocions. Que, també és cert, no vaig poder documentar amb la meva càmera de fotos, que se'm va espatllar a la primera de canvi! La foto que segueix la va fer la Assumpta amb el mòbil.


28.11.14

Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.


15.11.14

Marcos Gendre, "Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria"

Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.

No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").

I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).

Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!

4.11.14

Chuck Prophet & The Mission Express al Sidecar

Chuck Prophet
El rock'n'roll no està de moda. Si més no a casa nostra. Aquí, amb comptades excepcions, només omplen grans escenaris, practicant aquest estil musical, els vells dinosaures amb anys i panys d'exposició mediàtica. No és el cas d'aquest extraordinari músic que és Chuck Prophet.

Com s'explica, si no, que Chuck Prophet toqués ahir a Barcelona en una sala d'aforament tan reduït com és el Sidecar? Com pot ser, després d'haver publicat un dels millors discos de la dècada (Temple Beautiful, 2012), després dels genials concerts que ha fet els últims anys a Barcelona?


L'últim d'aquests concerts va ser a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. Aleshores vaig escriure en aquest bloc: "Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor."

Chuck Prophet & The Mission Express amb el suport
de Jonah Tolchin (el de la barba), que també va fer
les funcions de teloner
Unes valoracions perfectament aplicables al concert que vam viure ahir a la sala Sidecar. Canviava, és clar, el repertori. I és que Prophet venia a presentar el seu nou àlbum, un Night Surfer que a cada escolta ens revela nous tresors amagats. D'aquest nou disc van tocar les contundents "Countrified Inner City Technological Man" i "Ford Econoline", la meravellosa "Wish Me Luck" o el single "Tell Me Anything (Turn To Gold)". No van faltar les perles de l'anterior àlbum: "Castro Halloween", "The Left Hand And The Right Hand", "Who Shot John", "Willie Mays Is Up At Bat", "White Night, Big City" i "Temple Beautiful". Això sí, vam trobar a faltar el hit "Play That Song Again", que sorprenentment la banda no està tocant en aquesta gira. A la recta final del concert van tenir un paper destacat cançons de discos anteriors com "Summertime Thing" (No Other Love, 2002) o "You Did (Bomp Shooby Dooby Bomp)" (The Age Of Miracles, 2004). I en el capítol de les versions cal destacar una gloriosa "Rock And Roll Heart", de Lou Reed, amb què van obrir el concert, i el "Bangkok" d'Alex Chilton. Dos homenatges a dos grans músics americans morts aquests últims anys.

"Després de molts anys escoltant rock i assistint a concerts, ha vingut Chuck Prophet per explicar-me amb lucidesa i clarividència quin va ser el passat del rock en tota la seva magnitud, quin és el seu present a les seves mans i la infinitat de possibilitats que pot oferir-nos en el futur. Magistral Chuck Prophet, el nou profeta del rock'n'roll", publicava avui mateix Chals Roig a l'Exile Magazine a propòsit del concert que Chuck Prophet & The Mission Express van fer diumenge a València.

Una gran nit de rock'n'roll, doncs, la que vam viure ahir a l'emblemàtic Sidecar. De fet, és un luxe poder gaudir d'un artista de la categoria de Chuck Prophet en un espai com aquest. Visca Chuck Prophet! I visca el Sidecar!



27.10.14

Allah-Las a l'Apolo

La sala gran de l'Apolo és preciosa, segurament el lloc més bonic per veure un concert a la ciutat de Barcelona. Si a una sala tan acollidora hi afegim un públic coneixedor de què va a veure i amb ganes de gaudir d'un bon concert, la cosa va per bon camí. Cap grup es podria queixar d'un públic com el que van tenir divendres a la nit els Allah-Las: un públic que va ballar, que va aplaudir i que va celebrar els primers acords de moltes de les cançons que van tocar els californians.

Els Allah-Las van estar bé. És cert que es podrien deixar anar una mica més; potser els falta una mica de bogeria dalt de l'escenari! En qualsevol cas, durant una hora i quart, aproximadament, els de Los Angeles van tocar gairebé una vintena de cançons, totes extretes dels seus dos àlbums, Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), amb l'excepció de "Calm Me Down", una versió de The Human Expression, una banda de rock psiquedèlic de Los Angeles (1966-67). El directe va confirmar que "Catamaran", "Had It All", "Busman's Holiday", "Artifact" o "Buffalo Nickel" (i podríem ampliar la llista) són cançons meravelloses. També van brillar els temes instrumentals del grup ("No Werewolf", "Ferus Gallery" i "Sacred Sands"). Només vaig trobar a faltar el hit "Don't You Forget It" del primer disc!

El mateix poder hipnòtic que tenen els discos dels Allah-Las el té també el seu directe: el concert em va passar volant! Això sí: estic convençut que unes projeccions de vídeo complementarien d'allò més bé la posada en escena del grup. A veure si s'hi animen de cara a la pròxima gira!







18.10.14

Reigning Sound, "Shattered"

Disc del mes, octubre 2014

Un disc excitant, el nou de Reigning Sound. Segurament deu ser culpa meva, però els anteriors àlbums de la banda no m'havien dit massa res. Amb Shattered ha estat diferent. Aquest m'ha enganxat ben enganxat. De vegades és el moment en què escoltes un disc; si és així, vaig escoltar Shattered en el moment idoni. No em canso d'escoltar-lo! Hauré de repescar els anteriors àlbums...

Reigning Sound és la banda que va formar Greg Cartwright a Memphis l'any 2001 després de les seves experiències amb Compulsive Gamblers i Oblivians. Des de llavors, Reigning Sound van anar publicant discos gairebé cada any fins al 2009. Des d'aquell moment fins ara, només hi havia un mini-LP, Abdication... For Your Love (2011). Han estat uns anys de reestructuració de la banda. Ben curiosa, per cert: Greg ha incorporat els quatre membres de la banda de soul de Brooklyn The Jay Vons.

I de la confluència entre Memphis i Brooklyn, entre el garatge-rock i el rock'n'roll dels primers discos de Reigning Sound i el soul que aporten els nous components de la banda, neix aquesta meravella de disc, Shattered, amb unes cançons increïbles: "North Cackalacky Girl" (un encertat començament de disc a ritme de rock'n'roll; a mi em pensar en The Fleshtones o The Young Fresh Fellows), "You Did Wrong" (un gran tema de rock de garatge amb uns evocadors teclats), "My My" (pura energia!), "Baby It's Too Late" (versió de Shadden And The King Lears) o "Starting New" (la perla del disc: ja la tinc a la llista dels Cactus Hits 2014).



5.10.14

Wajdi Mouawad, "Ànima"

"Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre'l, aquesta vegada, per fer-lo caure d'esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.
Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe."

Així comença Ànima. En Wahhch Debch arriba a casa seva i es troba la seva dona, la Léonie, que estava embarassada, brutalment assassinada. Quan es recupera de la commoció, no pot treure's del damunt el sentiment de culpabilitat: "Si hagués tornat més aviat, si no hagués anat a comprar... (...) M'entretenia mentre ella... Veig imatges. Ella, tota sola morint-se, aquesta visió, t'ho juro, és insuportable". La policia ha identificat el culpable: Welson Wolf Rooney. Però s'ha amagat en una reserva d'indis mohawk i la policia federal al·lega que no hi pot entrar. Així, Wahhch Debch inicia un viatge en persecució de l'assassí de la seva dona. No el mou el desig de venjança; només vol veure el culpable: "podria ser que hi veiés alguna cosa que em pogués convèncer que efectivament no sóc jo que la vaig matar". Un viatge que és, alhora, una recerca de la pròpia identitat.

A Ànima, l'autor de l'obra de teatre Incendis teixeix una excel·lent i duríssima història. La violència i la poesia conflueixen en una novel·la que destaca pel fet que són els animals qui, des del seu punt de vista, ens expliquen la història de Wahhch Debch. Així, per exemple, un corb ens explica l'enterrament de la Léonie: "L'he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts". O una aranya relata l'entrada d'en Wahhch al bar Warriors, a la reserva índia: "Sobirana, m'he replegat al centre de la teranyina i l'he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s'hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d'esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina". Destaquen, però, fins al punt de transcendir el paper de testimonis i convertir-se pràcticament en personatges de la novel·la, el gos d'en Chuck (un pinxo a les ordres d'en Coach, el cap d'una organització criminal), en Tomahawk, que és el ximpanzé d'en Coach, o el llop que acompanya en Wahhch durant la tercera part de la novel·la.

Una novel·la extraordinària!

30.9.14

Allah-Las, "Worship The Sun"

Disc del mes, setembre 2014

Comença a girar el disc i sembla que comenci també a girar una espiral que poc a poc et va hipnotitzant. L'inici del disc, amb la cançó "De vida voz", recorda els Love de Forever Changes; després, "Had It All", "Artifact", la instrumental "Ferus Gallery" i totes les cançons que es van succeint ens transporten a la psiquedèlia de bandes dels seixanta com els 13th Floor Elevators o els Byrds.

El segon àlbum de la banda de Los Angeles no suposa cap sorpresa. No hi ha cap gir de cent vuitanta graus; no hi ha cap salt al buit. Els Allah-Las segueixen fidels a una fórmula que resulta de la confluència del folk-rock, la psiquedèlia i el rock de garatge. La sorpresa, en tot cas, radica en la capacitat del grup de superar-se amb un segon disc que, tot i ser fidel a la recepta del seu àlbum de debut (Allah-Las, 2012), et sedueix i et captiva durant els seus quaranta minuts de durada. I quan acaba l'última cançó, tombes el disc i col·loques l'agulla del tocadiscos una altra vegada a l'inici, perquè tornin a sonar "A vida voz", "Had It All" o, més endavant, "Buffalo Nickel", "Follow You Down" o "Every Girl".

Sens dubte, els Allah-Las superen amb nota el sempre difícil repte del segon disc. Ho podrem celebrar el divendres 24 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona, on els de Califòrnia presentaran en directe aquest esplèndid "Worship The Sun".




24.9.14

FestiSurf Costa Brava 2014

Per segon any consecutiu, hem pogut gaudir d'aquest fantàstic festival gratuït a la platja de Riuet de Platja d'Aro. En la primera edició els organitzadors ja van posar el llistó molt alt portant Los Tiki Phantoms o Los Coronas. Semblava difícil estar a l'altura d'aquell magnífic cartell en la segona edició, però ho han aconseguit.

Dissabte a la nit. Ens vam perdre la primera banda, The Redneck Surfers (de Salamanca), o sigui que els primers que vam veure van ser els suecs The Barbwires, un trio (guitarra, baix i bateria) en què destaca el guitarrista Mike Barbwire, que van oferir un correcte recital de surf instrumental.

Tenia moltes ganes de veure Mossén Bramit Morera i Els Morts. L'any passat ja vaig fer en aquest bloc una entusiasta ressenya del seu primer EP. En directe em van semblar una banda boníssima, amb uns excel·lents músics (al capdavant, Marc Argenter, guitarrista que havia format part d'Els Trons i Flashback Five), amb un saxo que dóna molt de color al grup i amb un cantant amb un gran sentit de l'espectacle. Van tocar cançons d'aquell primer EP i, és clar, del seu nou disc, un vinil de 10 polzades publicat recentment, titulat Tot s'aprofita. Cal destacar peces com "L'home del sac" (adaptació del clàssic "Goo Goo Muck", de Ronnie Cook, que també versionaven The Cramps), "Nicomedes" o "Jezabel", i també una genial versió del clàssics de clàssics "Louie Louie", rebatejada "Sang i budells".

La cirereta del pastís van els russos, de Sant Petersburg, Messer Chups. Només són tres, però quins tres! Oleg Gitarkin fa meravelles amb la seva guitarra, la baixista Annette Schneider té un magnetisme extraodinari i el bateria, el més comunicatiu de tots tres, porta el ritme com un metrònom.  Amb una trajectòria que arrenca el 1999, originàriament com a banda paral·lela d'una altra anomenada Messer für Frau Müller, des de llavors han publicat més d'una dotzena de discos. En directe em van sorprendre pel ritme endimoniat que injecten a la seva música.

Un gran festival! Preguem perquè hi hagi una tercera edició, i una quarta, i una cinquena...


The Barbwires
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Messer Chups
Messer Chups

18.9.14

The Mockers a la sala TZVR

La banda nord-americana The Mockers va tocar ahir a la nit a la sempre acollidora sala TZVR (quines festes que s'hi munten!) de Sant Feliu de Guíxols. A base de power-pop vitaminat i de rock de garatge, la banda de Virgínia va protagonitzar un engrescador concert a base d'excel·lents composicions pròpies, com "C'Mon Over To My Side" o "Mola, Guay, OK". En el capítol de les versions, no van faltar les seves curioses adaptacions de Los Nikis ("The Emperor Strikes Out"), Los Secretos ("Déjame") o "Eres tú" (Mocedades). I tampoc es van oblidar del clàssic de Richard Berry "Have Love Will Travel", en la recta final del concert. Fins i tot van improvisar un "My Sharona" a petició del públic (el guitarrista Robbie Rist duia una samarreta de The Knack)! Bones cançons, bona música i molt bon sentit de l'humor. Ni tan sols els talls en el subministrament elèctric van poder aturar uns Mockers encantats amb el genial ambient de la sala TZVR (es van oferir per tornar l'any que ve!).




Abans, Els Stupid Things de L'Estartit ens van fer passar una entretinguda estona a base de versions de clàssics del punk i del rock'n'roll: Ramones, Buzzcocks, Toy Dolls, Eddie Cochran, Violent Femmes, David Bowie, The Muffs...

5.9.14

John Wiliams, "Butcher's Crossing"

És sorprenent la capacitat que tenia John Williams per emprendre, i amb èxit, novel·les de gènere tan divers: una novel·la diguem-ne realista, Stoner, una novel·la històrica, August o Butcher's Crossing que, segons llegim a la contraportada del llibre, es tracta d'una "obra senyera dels antiwesterns moderns".

Butcher's Crossing ens explica la història de Will Andrews, un jove que ha abandonat la universitat de Harvard i, gràcies a l'herència d'un oncle, se n'ha anat a l'oest, havent sentit la crida de la natura salvatge. Al petit poblat de Butcher's Crossing, Will coneixerà en Miller, un caçador que se l'endurà en una arriscada expedició a la cacera de bisons a les Muntanyes Rocalloses. Una experiència vital que canviarà en Will, com ja havia pronosticat la Francine, una prostituta que es fa amiga del jove Andrews: "Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres (...). El vent i el sol t'enduriran la cara; les teves mans jo no seran suaus."

És admirable la capacitat de John Williams per fer-nos sentir la set i la calor que passen els personatges mentre travessen les extenses planúries sota un sol extenuant, el dolor i l'entumiment de tantes hores cavalcant, el fred que senten a la nit a les muntanyes... És admirable el detallisme tan gràfic amb què ens explica com en Miller fabrica els cartutxos el dia abans de la gran cacera, o com escorxen els bisons, o com en preparen un per menjar-se'l per sopar.

Quin gran novel·lista que era, aquest John Williams! Llàstima que només publiqués quatre novel·les (les tres que hem esmentat i Nothing But The Night, la seva primera obra, del 1948).

1.9.14

Festival Acústica 2014

Els Pets
Suposo que per fer una crònica com cal de l'Acústica d'aquest any caldria tenir en compte, primer de tot, els que, en principi, són els concerts principals, els de pagament. Però això no podrà ser, perquè aquest any he optat per la versió gratuïta del festival. Aquesta no serà, doncs, una crònica com cal.

Divendres vaig triar el concert de La Troba Kung-Fú. Ja se m'havien escapat un parell de cops i aquesta vegada no me'ls volia perdre. Va ser un concert ben especial (el programa l'anunciava com a "Espectacle Tricentenari") en què la banda de Joan Garriga actuava amb una colla de glossadors: la Sílvia de l'Ampolla, lo Ramon de Cervera, el mallorquí Mateu Xurí, el sabadellenc Carles Belda i un glossador empordanès convidat van haver d'enfrontar-se als reptes d'en Gustinet d'Espolla. Tots ells van tenir moments inspiradíssims, sempre al ritme de les cançons de La Troba: "La cançó del lladre", "Volant", "Xocolata bona"... Un concert que ens deixarà un molt bon record a tots els assistents.

Joana Serrat tocant a la plaça Gala-Salvador Dalí
Dissabte vaig començar més d'hora. A les nou la Joana Serrat presentava en petit format (acompanyada només per un teclista-guitarrista) les cançons del seu segon àlbum, Dear Great Canyon. Si el disc ja m'havia agradat molt, el concert em va captivar: la cantautora de Vic té una veu preciosa, canta com els àngels i fa unes cançons delicioses. Una meravella. També són de Vic La Iaia. Només vaig poder veure els últims quinze o vint minuts del concert, però em van sorprendre gratament, amb un sensacional final amb els tres components de la banda atacant el xilòfon. Vaig continuar amb la Fundación Tony Manero, que sempre és apostar sobre segur. Van combinar algunes de les cançons que formaran part del seu nou disc, Superficial, que sortirà a la venda aquest setembre, amb clàssics de la banda com "Supersexy Girl", "United Soul", "Can't Nobody Love Me Like You Do", "Sube el tocadiscos" o "Paquito's Way". I sonant com mai! Un tip de ballar, vaja. I, per acomiadar el festival, em va fer gràcia poder trobar un forat a l'atapeïda Rambla de Figueres per poder escoltar en directe el "Bon dia" d'Els Pets.

Lalo López, guitarrista de la Fundación Tony Manero

29.8.14

Sonic Surf City, "Viva Wahines!"

Disc del mes, juliol-agost 2014

"Surfers Are Back", "Sun In Her Eyes", "Surf School"... Amb els títols de les cançons (i amb el nom del grup, és clar!) els Sonic Surf City no enganyen ningú: ells fan música surf. Més de cinquanta anys després que els Beach Boys enregistressin hits memorables com "Surfin' Safari", "Surfin' USA" o "Little Deuce Coupe", la passió per la música surf no s'ha extingit. En són exemples els anglesos Surfin' Lungs, els americans The Phantom Surfers o els catalans 13th Magic Skull, entre molts d'altres. I els suecs Sonic Surf City, evidentment, que porten des del 1988 gravant discos (amb extraordinàries cançons com "Sonic Surfer Boy" o "Summer Love") i fent concerts com el que vam poder veure fa deu anys a Calella, dins l'enyorat festival Wipe Out Weekend. 

El nou disc de Sonic Surf City, publicat pel segell alacantí Rufus Recordings es titula Viva Wahines!. Un disc estiuenc, fresc i amb molt bones cançons: "Fabio And I", "Supernova", "1-2-3 Baby You And Me"... Fins i tot s'atreveixen amb un tema a capella ("Wahine")!



13.8.14

Chuck Prophet, "Wish Me Luck"

Ens alegra tornar a tenir notícies del gran Chuck Prophet. Després de Temple Beautiful (2012), uns dels millors discos publicats aquests últims anys, el músic californià ja té a punt el seu nou àlbum, que inclou dotze cançons i un convidat de luxe: Peter Buck (guitarrista de R.E.M.). El disc, que es titula Night Surfer, el publicarà Yep Roc Records el 23 de setembre. Unes setmanes més tard, el dilluns 3 de novembre, Prophet, en companyia de la seva banda The Mission Express, el presentarà en directe a la sala Sidecar. Un concert molt recomanable: encara recordem amb entusiasme la seva visita a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. De moment podem gaudir de la primera cançó que s'ha donat a conèixer del nou disc: "Wish Me Luck".

 

8.8.14

Matt Haig, "Els humans"

Els vonadorians no es fien dels humans: si han portat el seu planeta al límit de la destrucció, què no farien amb els altres planetes habitats de l'univers, si tinguessin la tecnologia per arribar-hi? És per això que quan un humà, el matemàtic i professor Andrew Martin, descobreix una fórmula matemàtica transcendental, els vonadorians l'eliminen i envien un dels seus per suplantar-lo i destruir qualsevol rastre de la descoberta.

L'atractiu del llibre es troba, doncs, en el punt de vista: sense ser un tema absolutament original, Haig se'n surt força bé a l'hora d'explicar com és la vida dels humans segons un extraterrestre. Un exemple:

"Generalment, un humà ha de fer totes les coses següents. Ell o ella s'aixecarà del llit, sospirarà, s'estirarà, anirà al lavabo, es dutxarà, es rentarà el cap, es posarà condicionador al cap, es rentarà la cara, s'afaitarà, es desodoritzarà, es rentarà les dents (amb fluor!), s'eixugarà els cabells, es pentinarà, es posarà crema a la cara, es maquillarà, passarà revista davant del mirall, triarà la roba depenent del temps i de la situació, es vestirà, tornarà a passar revista davant del mirall... i tot això només abans d'esmorzar. No sé ni per què s'aixequen del llit. Però ho fan, cada dia, milers de vegades. I això no és res: ho fan tot sols, sense tecnologia que els ajudi. Potser una mica d'activitat elèctrica als raspalls de dents i als assecadors, però res més. I tot això per reduir l'olor corporal, els pèls, l'halitosi i la vergonya."

Una lectura fresca i amena per a l'estiu.

28.7.14

Belle & Sebastian a Sant Feliu de Guíxols

El concert de Belle & Sebastian d'aquest dissabte al festival Porta Ferrada va ser de luxe. A la primera fila d'una platea convertida en pista, sense seients, semblava que estiguéssim a la llotja presidencial, amb l'avantatge que, drets, podíem ballar. La banda escocesa es va presentar amb un formació de tretze músics, secció de corda inclosa. I el so era de qualitat, tot i les objeccions que es puguin posar a uns violins probablement massa estridents.

De fet, després d'obrir el concert amb l'instrumental "Judy Is a Dick Slap", quan van seguir amb "I'm a Cuckoo" es va escoltar un murmuri d'admiració entre el públic en el moment que va entrar la veu, meravellosa i fantàsticament sonoritzada, d'Stuart Murdoch. Els Belle & Sebastian es fan estimar: el carisma i la sensibilitat d'Stuart Murdoch, la simpatia d'Stevie Jackson, la senzillesa d'una Sarah Martin que entrava i sortia de l'escenari sempre amb la seva bossa a coll. I es fan estimar, és clar, per la seva música: al llarg de divuit anys, ens han alegrat la vida amb una col·lecció meravellosa de cançons. En el concert de dissabte van sonar molts dels grans èxits de la banda ("Like Dylan In The Movies", "I Want The World To Stop", "Dog On Wheels", "I Didn't See It Coming" o "She's Loosing It" ) i algunes cançons no tan habituals en els seus últims directes ("Dirty Dream Number Two", "We Are The Sleepyheads" o "(I Believe In) Travellin' Light", aquesta última cantada per Stevie Jackson). És clar que, amb un repertori tan extraordinari com tenen els escocesos, semrpre trobaràs a faltar cançons: "Another Sunny Day", "Sleep The Clock Around", "The Blues Are Still Blue" i moltes altres (cadascú té les seves preferides).

El de Sant Feliu va ser un concert deliciós, una festa que va acabar amb tota una colla de nois i noies del públic, reclutats per Stuart Murdoch, ballant dalt de l'escenari al ritme de "The Boy With The Arab Strap" i "Legal Man". Un únic bis, amb la cançó "Me and the Major", va posar el punt i final a un deliciós concert d'uns escocesos encantadors i en estat de gràcia.







26.7.14

Miqui Puig a Caldes de Malavella

El pati de la biblioteca de Caldes, a la nit, és un espai ben agradable, i l'ambient que s'hi crea (amb continuació a la terrassa del bar de la plaça després del concert) és ben simpàtic. Ja en vam poder gaudir l'estiu passat amb el concert de Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

No és estrany, doncs, que en Miqui Puig, amb la seva nova banda, l'Agrupació Cicloturista Puig, s'hi sentís ben a gust, tot i l'amenaça d'una tempesta que semblava que ens havia de fer la guitza però que al final no va passar de l'ensurt. Van començar versionant Los Burros ("Disneylandia") i van acabar amb El Último de la Fila ("Insurrección"), dues delicioses versions que van servir per emmarcar les composicions pròpies: les dues cançons del nou single ("Vos trobava a faltar", "Como una de Duncan Dhu"), clàssics de la seva etapa en solitari ("Casualidades" o "Te quiero ahora, te quiero luego") i alguna curiositat de Los Sencillos ("Sandie Shaw", "Viva Acidhouse"). Va ser una hora de bona música i de ball que se'ns va fer curta!

21.7.14

The Clash Goes Jamaican

Un dels discos que estic escoltant més aquest estiu és aquest homenatge als Clash a ritme de reggae, ska, dub i rocksteady, que va ser publicat el setembre de l'any passat per un segell d'Alacant que es diu Golden Singles Records. El disc és una meravella des de la primera cançó fins a l'última. Podríem destacar la meravellosa versió instrumental de "Train in Vain" a càrrec d'Smocking Flamingo, "Lost in the supermarket" versionada per Daniel Flores & The Rumba Box, "Stay Free" per The Upsttemians o "Gates of the west" interpretada per Transilvanians. 

Està disponible en vinil doble i en format digital, i podeu escoltar-lo a Bandcamp o Spotify (Various Artists – The Clash Goes Jamaican). Visca The Clash!

15.7.14

Cap de setmana al festival Poesia i +


Divendres 11 de juliol

La nit que obria el segon cap de setmana de festival (l'anterior havíem gaudit dels recitals de Paco Ibáñez i Albert Pla) va començar amb la fusió de poesia i electrònica de Jansky (la poeta berguedana Laia Martínez i el músic mallorquí Jaume Reus). Una proposta prou interessant que va acabar amb una versió d'un grup rus dels anys 80 i, finalment, l'adaptació d'una rondalla mallorquina.

Laia Martínez (Jansky)

No es va acabar d'omplir el parc de Can Muntanyà per veure els Hidrogenesse, que es van presentar explicant que en aquest festival de "Poesia i +" ells eren l'"i +". Per altra banda, per al concert del duo barceloní hauria estat preferible un espai sense cadires i, a peu dret, poder ballar les genials cançons del grup. De totes maneres, vam poder gaudir de "Fuig llop fuig", "El poder de mis tejanos", "Caballos y ponis", "No hay nada más triste que lo tuyo", "Historia del mundo contada por las máquinas" i, fins i tot, una sorprenent versió d'"Eso es el amor" ("Tú y yo / la luna y el sol / ella, él / la rosa, el clavel...").

Genís Segarra

Carlos Ballesteros

Hidrogenesse en acció


Dissabte 12 de juliol

Una nit marcada per la pluja. A mig recital del poeta de Tortosa Andreu Subirats (acompanyat pel guitarrista i trompetista Diego Burián i pel percussionista Roger Blàvia) va començar a ploure. L'escenari va quedar ben moll. Mentre l'organització esperava que parés de ploure, l'Adrià Puntí va sortir amb la guitarra sota la pèrgola lateral, on es va aplegar el públic, i va interpretar un parell de cançons a pèl, sense micròfon ni amplificador. De seguida es va veure que, donades les condicions meteorològiques, aquella era una bona alternativa. I així va ser com van tornar l'Andreu Subirats i els seus músics per acabar l'actuació que havien deixat a mitges en versió "on pluja", en paraules del mateix Subirats, a qui vam veure més còmode en la curta distància que quan havia estat damunt l'escenari. En acabat ja havia deixat de ploure, i l'Adrià Puntí va pujar a l'escenari per fer, alternant la guitarra i el piano, i també sense amplificació de so ni llums, un màgic concert a la llum de la lluna i les espelmes, amb un públic rendit que va picar de mans i va cantar per acompanyar cançons com "Senyor Doctor", "El boig del telèfon roig", "Jeu" o "Ull per ull".

Adrià Puntí, sota la pèrgola

Adrià Puntí, dalt l'escenari


Diumenge 13 de juliol

Després d'una interessant lectura de textos a càrrec de Max Besora i David Castillo (la sessió es titulava "De William Burroughs a la contracultura"), al pati de la Fundació Palau, vam pujar al parc de Can Muntanyà per assistir a l'últim acte del festival d'enguany. L'actuació de Lydia Lunch, Esperit! i Za! va ser una gran cloenda. Uns i altres van anar pujant i baixant de l'escenari fins a confluir tots plegats en una genial improvisació final. Els atractius recitats en anglès de la nord-americana Lydia Lunch van tenir el perfecte complement en l'experimentació de Mau Boada (Esperit!) i dels Za!, uns músics amb una gran claredat d'idees, un encertadíssim ús de la tecnologia i que no dubten a combinar els estils més diversos. En conjunt, va ser una actuació d'una gran intensitat.

Lydia Lunch + Esperit!

Za! en acció

Lydia Lunch


Esperarem amb molta curiositat la programació de l'any vinent. Felicitats a tots aquells que fan possible aquest excel·lent festival!