30.7.11

Homenatge a Amy Winehouse

Escoltant l'últim disc de Wanda Jackson, la reina del rock and roll, m'he trobat amb aquesta excel·lent versió del "You Know I'm No Good" d'Amy Winehouse, una de les cançons destacades del disc Back To Black (2007). Voltant una mica per la xarxa he descobert que la mateixa versió ja havia estat publicada l'any passat en un single de vinil editat per Third Man Records, el segell discogràfic de Jack White (The White Stripes).


29.7.11

Chuck Prophet & The Spanish Bombs: "London Calling" en directe!

Chuck Prophet, al final del concert, després
de tirar a terra la seva Squier Telecaster

Després de l'èxit del passat mes de gener al Sidecar, Chuck Prophet va tornar a Barcelona, aquesta vegada a la sala Music Hall, acompanyat dels Spanish Bombs (o sigui, el veterà Chris Von Sneidern, que, a més, va fer de teloner amb la seva acústica de dotze cordes, i tres músics joves, solvents i entusiastes) per interpretar en directe el London Calling dels Clash, una iniciativa promoguda per Houston Party a través del cicle "We Used To Party".

El tracklist del concert tothom el tenia ben clar abans de començar: des de "London Calling" fins a "Train In Vain", dinou cançons en total, en el mateix ordre que en el mític disc. La sorpresa va ser "Bankrobber", un single del 1980, que van tocar en l'únic bis que van fer Prophet i companyia.

El concert va ser impressionant des del primer moment: "London Calling", "Brand New Cadillac", "Jimmy Jazz", "Hateful"... Podies tancar els ulls i imaginar-te perfectament que estaves escoltant els Clash trenta anys enrere. Quan els obries, et trobaves un Chuck Prophet fent el paper de Joe Strummer i un Chris Von Sneidern fent de Mick Jones. Tots dos molt convincents. I sonant molt bé!

Per edat, no vaig poder veure mai els Clash en directe, i és evident que ja no els podré veure mai. Però queden les cançons, i propostes com la d'ahir a la sala Music Hall per fer-les reviure.

24.7.11

California vibrations

La veterana revista francesa Les Inrockuptibles publica aquest estiu un número especial dedicat als Beach Boys i a la música de la Costa Oest dels anys 60 i 70. D'entrada, trobem més de trenta pàgines dedicades a la banda dels germans Wilson: reportatges sobre els inicis del grup, sobre els discos Pets Sounds i Smile, sobre els hereus dels Beach Boys... Deu articles, en total. Tot seguit, quaranta pàgines de reportatges sobre The Byrds, Phil Spector, Love, The Doors o Tim Buckley, entre d'altres. I, finalment, el juke-box de l'estiu: una selecció dels discos més representatius del so de la Costa Oest, des de 1963 fins a l'actualitat. Realment suculent (i tot en francès, és clar!).

Encartat amb la revista ve un CD titulat Caroline Now! i amb el subtítol The Songs of Brian Wilson and The Beach Boys. Són, en total, dotze relectures de temes més aviat rars (no hi trobareu "Surfin' USA", "Little Honda", "Barbara Ann", "God Only Knows"...) a càrrec d'artistes de la categoria d'Alex Chilton, Norman Blake (Teenage Fanclub), Kim Fowley o High Llamas. De fet, es tracta d'una versió reduïda d'un disc que va publicar Marina Recordings l'any 2000 i que constava de vint-i-quatre cançons. En qualsevol cas, és una delícia. Com a mostra, aquí teniu un parell de cançons.



22.7.11

Paco Roca, "L'hivern del dibuixant"

De Paco Roca ja em va agradar molt Arrugas (2007), una història gràfica sobre la vellesa i l'Alzheimer. Per això, quan em vaig trobar a la botiga de Norma Comics aquesta edició en català de la seva última obra, fins al moment, no em vaig poder estar de comprar-la.  

L'hivern del dibuixant explica la història de cinc dibuixants que, en la Barcelona de l'any 1957, gosen rebel·lar-se contra l'omnipotent Editorial Bruguera i crear la seva pròpia revista d'historietes: Tío Vivo. L'hivern del dibuixant ens acosta a les vivències d'historietistes com Escobar, Peñarroya, Cifré, Conti, Giner, Vázquez, Ibáñez... i ens transporta a la Barcelona dels anys de la dictadura, de la censura, dels que havien perdut la guerra. De la mà hàbil de Paco Roca recorrem les Rambles, la plaça de Catalunya, passem per la Monumental... tot gràcies a uns extraordinaris dibuixos. "En certa manera, aquest és l'àlbum que sempre havia volgut fer", afirma l'autor. "Unir els trossos de la història a partir dels records dels dibuixants i altres persones relacionades amb l'editorial per intentar ser el més fidel possible als fets, ha sigut la part més complicada de l'àlbum, però també la més apassionant". Certament, L'hivern del dibuixant transmet tota la passió de l'autor per tots aquells tebeos "que em van fer començar a estimar els còmics".

11.7.11

"Alegria revisitat": un avanç

El número de juliol de la revista Enderrock inclou el CD Tribut a Antònia Font. Alegria revisitat, un tast del disc que Discmedi publicarà a la tardor amb versions dels temes més representatius del cançoner del grup mallorquí.

Alegria revisitat compta amb la participació d'artistes com Mishima, La Bien Querida, The New Raemon, Gertrudis o, a petició dels mateixos Antònia Font, Tomeu Penya. Gràcies a EnderrockTV ja podem escoltar dues d'aquestes cançons. La primera és "Productes de neteja", en una encertada versió de La Bien Querida, si més no musicalment parlant: pel que fa a la veu, aquest mallorquí amb accent castellà grinyola una mica. Per mi, ja la podia haver versionat en castellà, la llengua en què acostuma a cantar Ana Fernández-Villaverde.


La segona és una versió espectacular de l'emblemàtica "Alegria", que no sé si convencerà els fans d'Antònia Font però segur que serà molt ben rebuda pels admiradors de Tomeu Penya:


10.7.11

Jordi Llovet, "Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats"

"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món", afirma Ludwig Wittgenstein al seu Tractatus logico-philosophicus (1921-1922). Aquesta és una de les moltíssimes cites (al final del llibre s'inclou un índex onomàstic de nou pàgines, amb més de cinc-cents noms) a partir de les quals Llovet construeix un discurs interessantíssim sobre el valor de les humanitats i sobre l'estat actual del nostre ensenyament i de la nostra societat. Les sucoses anècdotes de més de quaranta anys de vida universitària, primer com a alumne i després com a professor, van acompanyades de clarividents reflexions en relació al paper de les humanitats al llarg de la història de la universitat, a l'organització dels estudis universitaris, al Pla Bolonya, a les noves tecnologies aplicades a l'ensenyament... Amb conclusions tan punyents com aquesta: "Avui podem dir que la "cultura" derivada de les noves tecnologies i de les formes actuals d'oci s'ha convertit, ella mateixa, en una "civilització" a la qual incomoda, o troba innecessària si no impertinent, tota forma elevada de cultura".

Adéu a la Universitat és un llibre per sucar-hi pa: un llibre per llegir, per rellegir, per subratllar, per citar... Un llibre que dóna peu a la reflexió i al debat. És l'obra d'un savi, d'un erudit, d'un dels últims humanistes dels nostres temps. De lectura molt recomanada per a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat per la cultura, i de lectura obligatòria per a qualsevol estudiant abans d'entrar a la Universitat.

5.7.11

The Pepper Pots: no paren!

Doncs això: els gironins no paren! Tenen nou disc, el magnífic Train To Your Lover, amb una preciosa doble carpeta en l'edició en vinil i unes cançons que sonen a glòria (de la masterització se n'ha ocupat Bob Ohlsson, un enginyer de so que havia treballat a Motown Records entre 1965 i 1972); tenen nou videoclip, "Wanna Blindly Trust In You" (dirigit per Robert Bellsolà); han compartit escenari, recentment, amb Eli "Paperboy" Reed (va ser el 24 de maig, a la sala Apolo de Barcelona), amb qui estan gravant un projecte conjunt al Black Pepper Studio; i han estat els encarregats de composar i enregistrar la cançó de l'estiu de TV3! I a més, és clar, estan de gira. Aquí a prop, aquest estiu els podeu veure a Vilafant (15 de juliol) o a Blanes (24 de juliol). Oh yeah!


1.7.11

Haruki Murakami, "1Q84. Llibres 1 i 2"

Què ens podem esperar d'un diàleg, escrit per Murakami, entre una misteriosa massatgista de trenta anys assassina de maltractadors i un majordom guardaespatlles gai a propòsit d'un gos que menja espinacs? En qualsevol cas, el diàleg en qüestió el trobem a les pàgines 113 i 114 de l'edició catalana d'1Q84 i diu així:

"-¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.
-Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.
-¿Encara menja espinacs? -va preguntar l'Aomame.
-Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.
-No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.
-No es pensa que és un gos, ella.
-¿I què es pensa que és?
-Un ésser especial, que està per sobre d'aquestes classificacions.
-¿Un supergos?
-Potser sí.
-¿És per això que li agraden els espinacs?
-No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.
-Però potser és per culpa d'això, que ara té aquestes idees tan perilloses.
-Podria ser -va dir en Tamaru."

La novel·la més ambiciosa -diuen- de les que ha escrit fins ara el novel·lista japonès se'ns presenta, com ja era el cas de Kafka a la platja, en forma de dues històries paral·leles, cadascuna amb el seu personatge protagonista. Un és Aomame. L'altre, Tengo, un escriptor que encara no ha publicat i brillant professor de matemàtiques. Les dues històries es van desenvolupant a partir de coincidències: una peça musical (la Sinfonietta de Janacek), una oració o, entre d'altres, un dels motius centrals de la novel·la: les dues llunes.

Llegim a la contraportada que l'escriptor japonès “recupera un dels seus grans temes, el de l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant”, tema que trobàvem, per exemple, a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. D'aquí ve també la relació amb el clàssic d'Orwell, 1984: no és gens casual que Murakami situï en aquest any l'acció de la seva novel·la. Això sí, el Gran Germà d'Orwell té el seu equivalent aquí en una misteriora “gent petita”.

Potser li podem retreure a Murakami que 1Q84 juga perillosament amb alguns ingredients de best-seller: sexe dur, crims, un determinat tipus de personatge (en aquest sentit, Aomame, i d'alguna manera també Fukaeri, un altre dels personatges femenins destacats de la novel·la, fan pensar una mica en la Salander de la trilogia del suec Larsson). Tot i així, l'escriptor recentment distingit amb el Premi Internacional Catalunya construeix una novel·la intensa, amb una estructura perfecta i amb moments de gran bellesa i sensibilitat: la història dels gats, les dues llunes, l'amiga de les papallones...

I ara, a esperar el “Llibre 3”, que està previst que es publiqui a la tardor, també traduït del japonès per Jordi Mas, mentre el traductor habitual de Murakami, Albert Nolla, es dedica a enllestir la versió catalana d'una de les obres mestres de l'escriptor japonès: Crònica de l’ocell que dona corda al món (que en fa de temps, que l'esperem!).