23.2.08

La festa del Tirant

D'entrada sobta l'aspecte que presenta el teatre Romea: mig pati de butaques ha estat desmuntat i en comptes d'escenari el que ens trobem és una passarel·la vermella que arriba fins les últimes files. Per allí desfilaran l'Emperador de Constantinoble (Carles Canut), el Duc de Macedònia (Mingo Ràfols), la princesa Carmesina (una Beth Rodergas que deu cantar molt bé per a qui li agradi però que com a actriu queda en evidència) o, és clar, el magnífic cavaller Tirant lo Blanc (Joan Negrié), en realitat un xitxarel·lo que les dones fan anar com volen.
Les dones són les grans protagonistes d'aquest Tirant festiu i trepidant de Calixto Bieito i Carles Santos (per primera vegada junts en un muntatge: quin gran esdeveniment!): una Emperadriu (Begoña Alberdi) vista com a fallera major, la donzella Estefania (Marta Domingo) que fa castells de sorra en biquini, una viuda reposada (Victòria Pagès) de rigorós vestit jaqueta negre i una esplèndida Plaerdemavida (Roser Camí) que brilla, per exemple, en la narració del somni fingit en què Diafebus i Estefania fan "bodes sordes". Genial Lluís Villanueva (l'havíem vist a "Plats bruts"), que ara és Diafebus ara un intrèpid reporter televisiu que captarà les últimes paraules de Tirant i Carmesina abans de morir.
Tirant lo Blanc és, segons Vargas Llosa, la novel·la total, i el muntatge de Bieito és el muntatge total. És teatre de text, en valencià antic i que és un plaer d'escoltar. És teatre musical o òpera d'avantguarda gràcies a la música de Carles Santos. És un espectacle audiovisual i escenogràfic potentíssim (el retaule final és per no oblidar-lo). I és una festa dels sentits: més enllà de la vista i de l'oïda, les flors, les verdures, la paella, el vi o les taronges espremudes ens desperten l'olfacte i fins i tot el gust: alguns afortunats del públic poden assaborir un plat de deliciós arròs o una copa de vi!
L'espectacle es pot veure al Romea fins al 9 de març.

20.2.08

Fela Borbone a Eurovisió!

TVE busca el representant espanyol d'Eurovisió 2008 a través de MySpace. Com que Viuda Serrandez i Fills no s'hi han presentat (llàstima: amb el bon paper que podrien haver fet amb "La joventut catalana es droga"!), el nostre candidat favorit (dels 352 que concursen) és, sense cap mena de dubte, Fela Borbone. Antic component de bandes com Royal Canin, Ulan Bator Trío i Los Borbones, Fela construeix els seus propis instruments amb material d'escombraries. Fins i tot, fa uns anys, va escriure un "Manual para hacer guitarras eléctricas y amplis con basura!". Us imagineu Fela Borbone, amb el seu Fonofón, a la final d'Eurovisió a Belgrad? Aneu al Myspace d'Eurovisió, busqueu Fela Borbone, escolteu la seva cançó "La alegría de cantar" (quin títol més eurovisiu!) i voteu-lo!

19.2.08

The Raveonettes a Barcelona

The Raveonettes acaben la gira europea de presentació del seu últim àlbum, Lust, Lust, Lust, una mica tocats. Ahir van arribar a Barcelona amb el Sune sense veu, i, com ja havia passat a Madrid la nit abans, la Sharin va cantar ella sola totes les cançons. Ara bé: aquest inconvenient va ser suplit per la banda amb moltíssimes ganes de fer un bon concert. I a fe que ho van aconseguir.
The Raveonettes es van presentar a La [2] de l'Apolo en format trio: dos guitarres (el Sune i la Sharin) i un bateria que tocava dret (només goliat i caixa) i s'encarregava també de disparar les bases pregravades (baix i sons de percussió). A les primeres de canvi ja havien tocat "Dead Sound" i "That Great Love Sound", però van demostrar que tenien molta més pólvora per cremar: després de quatre àlbums publicats, els danesos poden presumir d'una excel·lent col·lecció de cançons.
Amb molt poca llum (principalment vermella) a l'escenari, ritmes hipnòtics, guitarres saturades de distorsió i molta reverb a la veu, en alguns moments ens vam imaginar The Raveonettes en una pel·lícula de David Lynch (Inland Empire, per exemple). En altres moments es convertien en The Velvet Underground (amb la Nico, és clar): quan ens van regalar la preciosa "Here Comes Mary". O es transformaven en The Jesus & Mary Chain: quan van tocar, per exemple, la tremenda "You Want The Candy". I encara van atrevir-se a versionar, amb molt bona nota, el "French Disko" d'Stereolab.
En definitiva, ja tenim ganes que tornin a Barcelona: si amb una sola veu el concert va ser més que bo, amb dues veus pot ser sublim!

5.2.08

The Magnetic Fields - Distortion

Disc del mes, febrer 2008

Vuitè disc del projecte d'Stephin Merritt, músic i productor que viu a Nova York i gran adepte a la programació i producció musicals per ordinador.

Merritt és un personatge sorprenent, capaç per exemple d'editar un triple àlbum (69 Love Songs, 2000), cosa que poca gent ha fet a més dels Clash amb el seu Sandinista! (1980). En una recent entrevista a El Periódico, en relació al panorama musical actual, Merritt afirma: "Trobo a faltar les grans balades i molts altres gèneres musicals... Tot és escombraries. És horrible." En la mateixa entrevista Merritt diu que l'únic grup actual que li agrada és The Organ. Quan l'entrevistador li comenta que aquest grup s'ha separat, Merritt respon: "Doncs si és així, no m'agrada cap grup actual". Val la pena llegir l'entrevista sencera.

A Distortion ha volgut fer un disc de cançons pop de tres minuts. La idea ha estat fer un disc de pressa i utilitzant la mateixa instrumentació en cada cançó. En aquest sentit, diu Merritt (a la pàgina web de la seva actual discogràfica, Nonesuch Records): "I, si he d'utilitzar la mateixa instrumentació tot el temps, ¿com què m'agradaria sonar? Com el primer àlbum dels Jesus and Mary Chain! Així doncs, he intentat adaptar el so de Psychocandy a la realitat orch-pop de The Magnetic Fields, que compta amb un pianista, un violoncel·lista. I l'ocasional acordionista."

La primera cançó del disc, la instrumental "Three-Way", ja apunta cap on aniran les coses. D'entre murs de distorsió i feedback sorgeixen obscures melodies. "California Girls" és una cançó meravellosa, amb la veu de Shirley Simms (com en altres temes destacats del disc: "Driver On, Driver", "The Nun's Litany", etc.). Entre les cantades per Merritt destaquen "Too Drunk To Dream", "I'll Dream Alone" i la fascinant "Zombie Boy", que ens transporta de ple als anys vuitanta. I sense utilitzar sintetitzadors!

Al myspace de The Magnetic Fields podeu escoltar tres cançons del disc: "Three-Way", "California Girls" i "I'll Dream Alone".