27.6.14

Sex Museum a La [2] de l'Apolo


"Aneu a concerts de rock'n'roll, i si no aneu a veure exposicions o a gaudir de qualsevol altra manifestació artística. Però no us quedeu al sofà davant el televisor." Així podríem resumir el missatge de Fernando Pardo, guitarrista de Sex Museum, un cop finalitzat el concert. Un concert que va acabar amb un pastís d'aniversari: el cantant, Miguel Pardo, germà de Fernando, feia anys. Marta Ruiz, la teclista, fundadora del grup juntament amb els dos germans Pardo, somreia agraïda al final de cada cançó, quan arribaven els aplaudiments del públic. Va ser ella qui va tenir un record per a Alfredo Calonge, el guitarrista de Los Negativos mort el mes passat. Tot plegat va convertir la vetllada en una apassionada festa de reivindicació del poder del rock'n'roll: es notaven les ganes per part del grup de fer una bona actuació, i es notaven també les ganes per part del públic de gaudir d'una banda llegendària amb gairebé trenta anys d'història i una dotzena d'àlbums publicats.

Ahir venien a presentar el seu nou disc, l'incendiari Big City Lights (disc del mes de maig de L'Home Cactus), del qual van interpretar pràcticament totes les cançons (a destacar "Ruler Of Your Life", "Lost In Blue", "Circles In The Salt", "Golden Money" o "Odio"). No va faltar l'habitual versió del "Fight For Your Right" dels Beastie Boys passada pel riff d'"Smoke On The Water" dels Deep Purple, o una celebrada interpretació del clàssic de Richard Berry "Have Love Will Travel". 

Sex Museum van sonar poderosos, compactes i amb molta saturació (que s'acabava menjant una mica la veu en la segona part del concert). Cal destacar el so dels teclats, el fuzz de la guitarra elèctrica o la reverb de la veu com a elements característics de la banda madrilenya, però no hem d'oblidar l'aportació fonamental d'una base rítmica formada per Loza a la bateria i Javi Vacas al baix (tots dos toquen amb Fernando Pardo a Los Coronas). Tots cinc van estar magnífics!

25.6.14

Imelda May, "Tribal"

Disc del mes, juny 2014


El rock'n'roll és ben viu i no és, ni molt menys, cosa del passat. Amb aquesta profunda convicció la irlandesa Imelda May ha anat edificant una sòlida trajectòria musical que té com a última referència, de moment, Tribal, el seu quart àlbum.

May, que va començar la seva carrera musical als 16 anys actuant als clubs de Dublín, la seva ciutat natal, va aconseguir el reconeixement mundial amb la cançó "Johnny Got a Boom Boom", extreta del seu segon àlbum Love Tattoo (2008), i amb el disc Mayheem (2010). 

El dissabte 12 de juny Imelda May actuarà al festival Cruïlla de Barcelona presentant Tribal. Serà el moment de gaudir de la contundència de "Wild Woman", la vitalitat d'"It's Good To Be Alive", la sensualitat de "Gypsy In Me" o l'exotisme de "Wicked Way".

Mentrestant, podem gaudir de Tribal o dels moltíssims vídeos de la cantant irlandesa que podem trobar a internet. N'he triat un parell que em semblen magnífics: el primer és una interpretació de la cançó "Wild Woman" en el programa "Later... With Jools Holland" de la BBC2; el segon és una versió del clàssic "Dreaming", de Blondie, amb un ukelele com a únic acompanyament. Aquí els teniu!



13.6.14

Los Negativos (homenatge a Alfredo Calonge)

Amb la mort d'Alfredo Calonge, el mes passat, mor també una part de tots aquells que vam viure els concerts de Los Negativos, que vam col·leccionar els seus discos i que ens sabem de memòria un munt de cançons d'aquesta històrica banda barcelonina; de tots aquells que, en definitiva, estimem la seva música.

Els meus concerts de Los Negativos

No vaig arribar a veure el grup en la seva primera etapa. No vaig ser, per exemple, en aquell concert a l'Studio 54 de Barcelona, el 17 de març de 1987, en què Los Negativos rebien el premi al millor àlbum de debut del 86 pel seu Piknik Caleidoscópico. Llavors jo tot just estudiava COU a l'institut Sa Palomera de Blanes, encara no comprava la revista Ruta 66 i no sabia res dels Calonge, Estrada, Grima i Morató.
Me'n vaig poder rescabalar, però, el 15 d'octubre de 1994, en un concert històric. El segell discogràfic Al·leluia Records presentava el disc Mi Generación, un recopilatori de l'escena mod espanyola dels anys 80, amb una festa a la sala Apolo. El cartell era d'aquells que tallen la respiració: Los Flechazos, Brighton 64, Kamenbert, Scooters, Los Canguros i, és clar, Los Negativos. Recordo el concert de Los Negativos com un dels més especials que he viscut mai. Tocaven i sonaven molt bé, la imatge del grup era molt seductora, l'energia fluïa. Dalt de l'escenari, mentre durava l'actuació, un artista plàstic pintava en un llenç muntat en un cavallet. Acabat el concert, i abans del bisos, el va mostrar al públic (una bonica obra de pop psiquedèlic) i el va fer a bocins que va llançar al públic. Recordo també d'aquell concert una vibrant interpretació de "Moscas y arañas". 

Van haver de passar quinze anys perquè els pogués tornar a veure. Va ser l'11 de juny del 2009, a La [2] de l'Apolo. Presentaven Dandies entre basura, un disc que aplegava cançons gravades entre els anys 1986 i 2008. Va ser un concert per a la nostàlgia, amb diferents convidats que van anar passant per l'escenari i amb un repertori de luxe.

Els meus discos de Los Negativos

El primer disc que vaig comprar de Los Negativos (calculo que això devia ser la primavera del 88) va ser el seu àlbum de debut, Piknik Caleidoscópico. La crítica especialitzada en deia mil meravelles. Els primers cops que el vaig escoltar, el disc em va xocar: em sonava molt (com en diríem avui) retro. Aleshores encara no escoltava rock de garatge, ni psiquedèlia. Amb els anys s'ha convertit en un dels meus discos predilectes, fins al punt que en tinc tres còpies: l'elapé original publicat per Victoria Ediciones Musicales el 1986, la reedició en CD del 2005 a càrrec de Mushroom Pillow  i la reedició en vinil, amb carpeta doble, que el mateix segell va publicar el 2008. Tres còpies: un honor que, en la meva col·lecció de discos, comparteix només amb el primer àlbum de The Velvet Underground, el disc del plàtan.





Després d'aquella primera edició de Piknik Caleidoscópico he anat adquirint altres discos del grup. Em falten els primers singles (de cançons extretes dels dos primers àlbums) i, incomprensiblement, la recopilació de maquetes i gravacions en directe titulada Las cintas de Thule (1996).

Les meves cançons de Los Negativos


"Bagdad: quina gran cançó. Recordo haver-la escoltat moltíssim, aquell curs 1987-88, en un programa musical, diria que de Radio Cadena Española, que em sona que es deia "La senda de los elefantes" (segurament m'equivoco). Feien una llista de cançons a base de novetats del panorama underground. També punxaven, per exemple, "Terciopelo azul" de Kamenbert.


Una altra preferida meva és "Cigarras panameñas", amb la seva magnífica tornada: "Allí donde fui / no vi nada igual / fue un viaje rápido / y un piknik genial". Piknik Caleidoscópico té moltes altres cançons extraordinàries: "Pasando el tiempo", "No soy yo (la psicoastenia)", "El club del cerdo violeta", "Stop!", "Viaje al norte", "Moscas y arañas", "¿Quién aplastó la mariposa?", "En una habitación realmente pequeña"...


Hi ha moltes altres grans cançons de Los Negativos, però la perla, per a mi, és "Parque portugués". I no només per a mi: existeix un "fan blog" de la banda anomenat "Parque portugués", i a la pàgina web oficial s'anuncia per a ben aviat "l'obra definitiva" sobre el grup, un llibre titulat Parque portugués: viajando con Los Negativos. Hi ha tres versions publicades d'aquesta cançó. La primera pertany a una maqueta amb tres temes enregistrada el setembre de 1989 i que va aparèixer mesos més tard en un EP (compartit amb Mystic Eyes, Los Imposibles i World Of Distortion) que acompanyava el número 5 del fanzine Ansia de Color. Una segona versió va aparèixer en el CD Puzzle publicat el 1986 per Al·leluia Records. I la tercera, més lenta, és la del disc Dandies entre basura, el "disc perdut" de Los Negativos rescatat per Bittersweet en CD el 2009 i en vinil el 2012. La meva preferida és la primera, però l'únic vídeo de youtube en què es troba sona força malament, o sigui que he optat per incloure aquí la versió del disc Puzle.

Adéu al graduat en underground

La mort d'Alfredo Calonge arriba en un moment en què Los Negativos tornaven a estar molt actius. Acabaven d'enregistrar el nou àlbum (Duplexin) i de treure el single, i se'ls veia molt il·lusionats: les publicacions en el seu facebook eren gairebé diàries. Quina llàstima! I quina emoció veure com la xarxa s'ha omplert de mostres d'estimació i de condol de tota mena, com l'article de Xavier Mercadé a l'Enderrock titulat "Adéu al graduat en underground". El trobarem a faltar.