24.8.07

Surfin' Bird

El meravellós món de les versions #2

Gran cançó! La van popularitzar els Ramones a finals dels 70: la van gravar en el seu tercer disc d'estudi, Rocket to Rusia (1977), i dos anys després la van incloure en el seu primer directe oficial, It's Alive.

Però la cançó l'havien "creat" una dècada i mitja abans els Trashmen. Escric "creat" entre cometes perquè el que en realitat van fer els Trashmen va ser una mena de fusió o medley de dues cançons dels Rivingtons: "Papa-oom-mow-mow" i "The bird's the word" (deu ser veritat que cada dia s'aprèn alguna cosa: això dels Rivingtons ho he sabut gràcies a l'entretingut reportatge "Jukebox Classics" inclòs en el núm. 240, de juliol i agost, de la revista Ruta 66).

Molt interessant és també la versió que en van gravar els Cramps en el seu primer disc, un EP de cinc cançons titulat Gravest Hits (1979).

I una última aportació. Gràcies a la gent de La Peixera (thanks!) he conegut els Messer Chups, una banda russa que fan el que ells en diuen un remake de "Surfin' bird" titulat "Trashmen Upgrade". He trobat la cançoneta en qüestió en un disc que es diu Best Of - Cocktail Drakulina (2002). Molt recomanable!

18.8.07

Por favor mátame (La historia oral del punk)

Un llibre imprescindible que explica la història del punk de Nova York a través dels testimonis dels seus protagonistes. Legs McNeil, que havia estat coeditor de la revista americana Punk a mitjans dels 70, es va dedicar a principis dels 90 a entrevistar les estrelles del rock i la gent que es movia al seu voltant (fotògrafs, tècnics, productors, etc.). L’escriptora Gillian McCain el va ajudar a seleccionar el material i estructurar-lo. El resultat es va publicar per primera vegada el 1996 amb el títol Please Kill Me, la inscripció que duia Richard Hell en una samarreta. Més de cent mil còpies venudes i traduccions a l’italià, a l’alemany, al txec, al portuguès, al rus, al castellà, etc. Deu anys després, arriba una edició especial corregida i amb material extra, que l’editorial Discos Crudos ha traduït al castellà. Al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre hi desfilen la Velvet Underground, els Stooges d’Iggy Pop, els Ramones, Johnny Thunders, Jim Morrison, Patti Smith, Richard Hell, Blondie, etc.

Reprodueixo un breu extracte del llibre, en què Danny Fields (manager dels Stooges i els Ramones) parla de Jim Morrison i Nico:

"Nunca he sentido ningún respeto por Oliver Stone, y después de ver la escena del encuentro de Morrison con Nico en la película de los Doors... “Hola, soy Nico, ¿quieres acostarte conmigo?”. La realidad no pudo ser más distinta.
Lo que pasó fue que me encontré con Morrison en las oficinas de Elektra, y él me siguió hasta el Castle en un coche alquilado. Morrison entró en la cocina, y allí estaba Nico. Se quedaron mirando al suelo, sin decir nada. Eran demasiado poéticos para decir algo. Entre ellos se creó un rollo aburrido, silencioso y poético, una unión mística. Creo que Morrison le acarició el pelo, y después empezó a ponerse muy borracho, mientras yo le suministraba los restos de droga que Edie Sedgwick no me había robado."

Més informació sobre el llibre: www.porfavormatame.com. Hi trobareu una interessant selecció de vídeos i comentaris com aquest de l’escriptor William S. Burroughs:

"Antes de los Sex Pistols y de los Clash, antes del cínico circo mediático de Malcolm McLaren, antes de que la música fuera todo postura política y rollo, estuvo el punk americano, con todo su corazón. Leer Por favor, mátame, me ha hecho sentir como si hubiera estado allí... un momento, estuve allí. Este libro lo cuenta tal y como fué. Es el primer libro en hacerlo. Me alegro que Legs y Gillian por fin hayan corregido la historia."

14.8.07

Munster DVDs

Em confesso addicte a Munster Records. Ja són molts anys (aviat dues dècades!) consumint discos (principalment de vinil) editats per aquesta discogràfica originària del País Basc i avui dia mig instal·lada a Madrid (la venda per correu la continuen gestionant des de Santurtzi) i essent soci del seu club del single. Gràcies a Munster, a la meva discoteca hi ha elapés o singles de Penelope Trip, Tav Falco & The Panther Burns, Cerebros Exprimidos, Alex Chilton, Parkinson D.C., Ben Vaughn, Patrullero Mancuso, Atom Rhumba i tantíssims d’altres. A part de novetats discogràfiques, Munster s’ha anat dedicant cada vegada més a les reedicions en vinil de qualitat. Així ha publicat grandíssims discos de The Sonics, Johnny Thunders, Scientists, Iggy Pop & The Stooges, Richard Hell, Desechables, Parálisis Permanente, Derribos Arias...

I ara Munster s’inicia en l’edició de DVDs. I ho fa filmant concerts de les millors bandes de rock del món, amb quatre càmeres per a la imatge i gravació multipistes pel que fa al so. Entre les primeres referències hi ha “Let Yourself Go”, dels Demolition Doll Rods, un trio de Detroit que practica un rock-and-roll sexy i primitiu. El DVD va ser enregistrat a la sala El Juglar de Madrid l’any passat, en un concert que va acabar amb una versió de “Heroin” de The Velvet Underground”. Aquí teniu un trailer d’aquest DVD. Fixeu-vos com van guarnits i en la bateria que toca Tia Doll Rod (i com la toca, a l'estil Maureen Tucker de The Velvet Underground):



També és molt recomanable “Wildmen In Action”, dels Black Lips. El DVD documenta també un concert a Madrid de l’any passat, en aquest cas a la sala Gruta 77. Tot allò de bo que ens va demostrar aquesta gran banda de punk rock en el Primavera Sound es fa patent també en aquest DVD. Aquí en teniu també un trailer:



Tots els DVDs vénen amb una excel·lent presentació i amb generosos extres, que poden ser videoclips o filmacions i imatges diverses. Visca Munster Records!

11.8.07

The Real Kids - "Foggy Notion"

El meravellós món de les versions #1

La portada del disc ja deixa clares les intencions: el mateix fons negre i la mateixa tipografia que els del segon disc de la Velvet, el White Light/White Heat. Més pistes encara ens dóna el títol: "Foggy Notion", com una cançó també de The Velvet Underground.

I és que Foggy Notion, editat recentment per Norton Records, és un EP, disponible en CD o en vinil de 10 polzades, de versions. Quatre cançons, tres de la Velvet ("Foggy Notion", "There She Goes Again" i "Sweet Jane") i el "Fly Into The Mystery" de Jonathan Richman & The Modern Lovers, una banda molt influïda per la música dels Reed, Cale, Morrison i Tucker. Quatre versions capturades en rigorós i cru directe a Boston, la ciutat dels Reals Kids, però que aleshores encara es deien només The Kids: era 1974 i faltaven tres anys per al debut de la banda liderada per John Felice amb un àlbum que obriria amb aquella meravellosa cançó que és “All Kindsa Girls”.

Foggy Notion és un disc tan disfrutable com ho pot ser un bon bootleg de la Velvet o dels primers Modern Lovers. O sigui, rock-and-roll de primera classe, sense additius ni conservants, cosa que avui dia va bastant escassa.

8.8.07

Haruki Murakami, "Kafka a la platja"

Vam conèixer Murakami amb Tòquio Blues, una deliciosa novel·la que tenia com a subtítol una cançó dels Beatles ("Norwegian Wood") i que ens va arribar traduïda amb gairebé vint anys de retard (porta copyright de 1987). Després vam anar a la recerca i lectura d’altres llibres de l’autor, com El meu amor Sputnik: un títol magnífic per a una novel·la que no està gens malament.

I fa uns mesos s’ha publicat l’últim Murakami: Kafka a la platja. El més extens dels llibres traduïts fins ara del novel·lista japonès ens explica paral·lelament les peripècies de dos personatges. D’una banda, Kafka Tamura, un noi de quinze anys que fuig de casa seva i emprèn una mena de viatge iniciàtic a la recerca de la pròpia identitat i d’una mare i una germana que el van abandonar anys enrera. De l’altra, una gran creació de Murakami: el vell Nakata, un d’aquells personatges inoblidables a l’altura d’un Ignatius Reilly (La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole) o el soldat Svejk (Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek). El vell Nakata, que es confessa "una mica totxo" (no sap llegir ni escriure des que, de nen, va tenir un estrany accident) però, en canvi, és capaç de parlar amb els gats, també inicia un viatge, el seu últim viatge, en què ha d’acomplir una enigmàtica missió en companyia del camioner Hoshino. Entre els dos personatges es donen diàlegs com el següent, quan la seva comesa els porta a una biblioteca:

"-Com que no sé llegir, és la primera vegada que vaig a una biblioteca -va dir en Nakata.
-No és que me n’enorgulleixi, però jo sí que en sé i tampoc hi havia posat mai els peus -va reconèixer en Hoshino.
-Ara que hi sóc, trobo que és interessant.
-Me n’alegro.
-Al barri de Nakano també n’hi ha una, de biblioteca. Quan torni hi aniré de tant en tant. El millor de tot és que no fan pagar. No sabia que t’hi deixessin entrar sense saber llegir.
-Tinc un cosí que és cec de naixement i que va molt al cine. Ara, no sé si s’ho passa gaire bé -va dir en Hoshino.
-¿Ah, sí? -va fer en Nakata-. Doncs jo que hi veig no hi he anat mai, al cine.
-¿De debò? Ja l’hi portaré."

Com en les seves anteriors novel·les, Murakami ens sorprèn amb una història ambientada al Japó, amb personatges japonesos, amb al·lusions a escriptors japonesos, però també impregnada de cultura occidental. Les referències, en aquest sentit, van de Beethoven o Haydn al mite d’Èdip, passant per Hansel i Gretel, Radiohead o Duke Ellington. Fins i tot apareixen com a personatges Johnny Walker (el del whisky) o el coronel Sanders (el del Kentucky Fried Chicken)! I, és clar, hi ha, des del títol mateix d’aquesta admirable novel·la, l’homenatge a l’escriptor txec Franz Kafka.

3.8.07

King Khan & The Shrines - What Is?!

Disc del mes, juliol-agost 2007

Just quan començo a pensar que fa temps que no sé res de King Khan & The Shrines em cau a les mans What Is?! (Hazelwood, 2007), el tercer àlbum d’una banda predilecta de la casa: els seus dos anteriors elapés (Three Hairs And You’re Mine, publicat el 2001, i Mr. Supernatural, del 2004) també van ser disc del mes de l’home cactus. Amb el nou disc arriba, a més, l’anunci d’una gira per aquesta tardor. Això són bones notícies!

Sense allunyar-se de les coordenades musicals que els caracteritzen (soul, funk, r’n’b), a What Is?! flirtegen més que en ocasions anteriors amb el rock de garatge dels seixanta: "I Wanna Be A Girl" podria ser tranquil·lament una cançó dels Electric Prunes o, per què no, dels Miracle Workers. A "No Regrets" es respira Iggy & The Stooges pels quatre costats (si ho voleu, amanit amb una mica del Lou Reed més salvatge). Per altra banda, el tractament dels vents a cançons com "Cosmic Serenade" em porta al cap el "Tropical Hot Dog Night" de Captain Beefheart & His Magic Band. També hi ha espai per a un homenatge al cantant francès Jacques Dutronc ("Le fils de Jacques Dutronc"), un senyor de qui ens agrada molt una cançó que es diu "Les cactus" (i no només pel títol). Destaquem també un hit, "Land of the Freak", i un mig temps, "69 Faces of Love", tots dos marca de la casa.

Segons llegim en la web de la discogràfica (on també us podeu descarregar gratuïtament un parell de cançons), en aquest disc el "Maharaja of Soul" es converteix en el "Raja of Song". De totes maneres, King Khan continua invocant l’esperit de James Brown i Little Richard, i potser també dels seus avis: es veu que un tocava el sitar i va morir per la seva afició a l’opi i que l’altre es guanyava la vida matant serps pels pobles.