31.10.12

Gentleman Jesse, "Leaving Atlanta"

Disc del mes, octubre 2012

De tant en tant, a còpia d'anar escoltant força discos nous, encara me'n trobo algun que m'impacta fortament a la primera escolta, que em fa bullir la sang, que m'entusiasma. Em va passar, per exemple, fa uns mesos amb Temple Beautiful de Chuck Prophet. I m'ha passat ara amb aquest Leaving Atlanta, el nou disc de Gentleman Jesse.

L'artífex d'aquest disc és Jesse Smith. Baixista dels Carbonas, una banda punk d'Atlanta amb un disc publicat amb Goner Records (The Carbonas, 2007), el 2008 va engegar la seva pròpia banda, Gentleman Jesse & His Men, i va publicar l'àlbum Introducing Gentleman Jesse & His Men. Un disc notable, amb bones cançons com "All I Need Tonight (Is You)" o "I Get So Excited", amb què Jesse s'allunyava del punk dels Carbonas per abraçar irremissiblement la causa del power pop.

Leaving Atlanta és essencialment un disc de power pop. I no un disc de power pop qualsevol. Segons Diego RJ, conductor de l'imprescindible programa "El sótano" de Radio 3, es tracta "d'una de les millors obres de punk power pop manufacturades els últims anys". També la revista Ruta 66 l'ha distingit com a disc del mes en el número d'aquest octubre.

Un gran disc ha de començar amb una gran cançó. Aquesta norma no escrita es compleix amb escreix en el cas de Leaving Atlanta: "Eat Me Alive" té la força de les millors cançons de Cheap Trick, The Beat o The Real Kids. Però no s'acaba aquí el disc. "I'm Only Lonely", "What Did I Go" o "Word Gets Around" són magnífiques mostres del millor power pop; "Careful What You Wish For" s'orienta, en canvi, cap al sixties beat; i "Rooting For The Underdog" és pur rock'n'roll. De fet, l'àlbum no perd pistonada ni tan sols quan abaixa el tempo: "Take It Easy On Me" és un mig temps amb una energia irresistible! Escolteu, escolteu:





28.10.12

Les recomanacions de Handsome Dick Manitoba

Imatge (parcial): Cliff Mott
En el número d'aquest mes d'octubre de la nostra revista musical de capçalera, Ruta 66, hi ha una interessant entrevista a Handsome Dick Manitoba (The Dictators, Manitoba's Wild Kingdom), a càrrec d'Álvaro González. L'entrevista se centra sobretot en l'activitat actual (concerts, ràdio, conferències) de Manitoba, tot i que també hi ha ocasió de comentar alguna anècdota del passat, com aquella que té a veure amb una cassadora de cuiro de Sid Vicious... Però, per damunt de tot, l'entrevista reflecteix perfectament que el cantant està connectadíssim al rock que es fa actualment. Així, quan l'entrevistador li demana que recomani alguna cosa de música actual, Manitoba respon: "Adoro Make Out, el grup on canta la filla de David Johansen. M'agraden The Len Price 3, anglesos, escolteu el seu elapé Pictures. M'agrada Nick Curran & The Lowlifes [l'entrevista és anterior a la recent mort de Curran], els suecs Stupidity, els noruecs The Cocktail Slippers, The Biters, Tom Morello, Peter Wolf... i tants que no tinc espai suficient per esmentar-los." Després de llegir l'entrevista vaig començar a buscar tots aquests grups i discos a Spotify i YouTube, i vaig anar de sorpresa en sorpresa, totes molt agradables. De fet, a hores d'ara ja tinc a casa el vinil de The Len Price 3, i ben aviat caurà el de The Biters! Però escolteu, escolteu:







25.10.12

Manos de Topo, "Tus siete diferencias"

En algun lloc vaig llegir que només hi ha una cosa millor que les cançons de Manos de Topo: els videoclips de Manos de Topo. I és que, certament, el grup liderat per Miguel Ángel Blanca compta ja amb uns quants treballs excel·lents en aquest camp, sempre sota la direcció de Kike Maillo: "Es feo", "El cartero", "Lógico que salga mal" o el que teniu a continuació, "Tus siete diferencias".



20.10.12

El artista y la modelo

Som a la Catalunya Nord, l'any 1943. Mercè, una noia que s'ha escapat d'un camp de refugiats, arriba a un petit poble. Allí serà acollida per un vell escultor, Marc Cros, i la seva dona, i acabarà convertint-se en la model del primer. 

Tot i el cartell, tan colorista, El artista y la modelo és una pel·lícula rodada en blanc i negre. En blanc i negre i en francès. Ho podem entendre com un homenatge de Fernando Trueba als seus admirats Jean Renoir o Jean Vigo? En qualsevol cas, el director ha manifestat que no s'imaginava la pel·lícula d'una altra manera.

Un dels valors d'El artista y la modelo són les interpretacions. La pel·lícula, de pocs personatges (i poca acció) gira bàsicament al voltant de la relació entre l'escultor i la model, interpretats magistralment pel veterà actor francès Jean Rochefort (El marit de la perruquera) i la jove actriu catalana Aida Folch. El contrapunt l'aporta el personatge de la dona de l'escultor, que encarna la mítica actriu italiana Claudia Cardinale.

Amb aquests ingredients Trueba en té prou per donar forma a una bonica història: com explica ell mateix, es tracta d'una variació sobre el tema de l'artista i la model. Un tema freqüent a l'art modern. Diu Trueba que Picasso i Matisse han estat alguns dels artistes que més han freqüentat aquest tema. A mi em ve al cap una pel·lícula d'un altre director francès, La belle noiseuse (1991), de Jacques Rivette. Certament, hi ha moltes coincidències entre totes dues, tant a nivell de personatges (a la pel·lícula de Rivette interpretats per Michel Piccoli, Jane Birkin i Emmanuelle Béart) com a nivell temàtic (el sentit de l'art, la recerca de la bellesa, la inspiració...).

Però El artista y la modelo va més enllà dels temes purament artístics: el director explica (cito un fragment del programà de mà dels cinemes Renoir) que "es tracta d'una pel·lícula que parla dels grans temes, però no volem que disserti sobre aquests temes. Mirar de cara les coses, però fugint de la trascendència i l'ampul·lositat. La vida i la mort. La joventut i la vellesa. La bellesa en temps d'horror -no ho són tots?-."



17.10.12

Vàlius, "Rierols"

"Què caurà, què caurà? / serà l'imperi romà. / Què caurà, què caurà? / serà Wall Street / I quan caigui no ens n'adonarem..." Quina sorpresa més excitant el descobriment d'aquest grup, Vàlius, i d'aquest EP titulat Rierols!

Vàlius és una de les apostes del segell barceloní The Indian Runners (Samitier, La Sentina, Speaker Cabinets...). El duo format per Gerard Segura (component també del grup de folk El Pèsol Feréstec) i Pol S. Valius practica el que algú ha definit com a punk assolellat.

A la pàgina web de The Indian Runners són definits així: "Són fills il·legítims d'un concert de Les Aus, però van rebre ben poc del talent dels seus pares. Abans eren tres, però el guitarra alt i guapo que s'assemblava al Piqué es va exiliar a Occitània, fugint del continu degoteig de fracassos que perseguia el grup. Ara només són, com els seus pares no reconeguts, una guitarra elèctrica i una bateria. Fan bandera de la inconstància, la incoherència i la impuntualitat i fan soroll cantant de cafeteres i dictadors, de desamors i de teoria de la història. Voldrien viure sempre de subvencions."

Rierols comença amb "Imperi" ("Què caurà, què caura..."), una cançó que s'enganxa com el xiclet. Després ve "Malament", que comença amb uns aires Joy Division i bàsicament diu que "un dia va bé i de cop tot malament". "Sol" és la peça més llarga del disc: dura dos minuts i mig (les altres no arriben als dos)! Em fa pensar en les cançons del primer disc dels Fred i Son. Per acabar, tota una bomba, "Camps", el tema més punk del lot. I, és clar, aquesta portada amb gust de galetes de Camprodon és genial!

Podeu escoltar i descarregar-vos el disc gratuïtament des del bandcamp de Vàlius o des d'aquí mateix:


10.10.12

Antònia Font, "Vostè és aquí"

Vostè és aquí, el nou disc d'Antònia Font, ja és a la venda. Des d'avui ja podem escoltar les noves cançons escrites per Joan Miquel Oliver (amb l'excepció de "Leyenda negra", una versió del grup mallorquí dels anys 90 Tots Sants). Són, com ja s'havia anunciat, quaranta cançons, de format breu: cap no passa dels tres minuts, i la majoria no arriben als dos. Després d'una primera escolta, queda clar que és un disc ben divers. M'han cridat l'atenció les melodies pop de "Sa casa des carboner", les guitarres dures de "Punyeta món" i "Cartes a Ramiro", cantada per Pau Debon sense cap acompanyament instrumental. Caldrà, però, escoltar-lo unes quantes vegades per anar descobrint totes les perles que amaga. El que queda clar és que és un disc ben divers, amb força temes instrumentals i, fins i tot, una nadala ("Santa Claus"). Tot plegat, després d'una primera escolta, fa l'efecte de ser una conjunció entre la música d'Antònia Font i els treballs que acostuma a fer Joan Miquel Oliver en solitari. El podeu escoltar a Spotify.

6.10.12

Haruki Murakami, "Balla, balla, balla"

Cal dir primer de tot que el nou Murakami que ha aparegut en català no és un Murakami nou: la primera edició en japonès data del 1988. Això el situa immediatament després de Tokio Blues (Norwegian Wood) (1987), la novel·la amb què l'escriptor japonès va començar a guanyar-se el públic lector de casa nostra, gràcies a la traducció d'Albert Nolla publicada per Empúries el 2005.

Balla, balla, balla comparteix amb Tokio Blues una banda sonora carregada de rock and roll, a diferència de títols més actuals de Murakami, en què predominen més el jazz i la música clàssica. A Balla, balla, balla, en canvi, ens podem trobar fragments com aquest::

"Així doncs, vam veure i vam menjar. Quan la cervesa es va haver acabat, vam canviar al Cutty Sark. Vam escoltar Sly & The Family Stone, els Doors i els Stones, Pink Floyd. Vam escoltar el Surf's Up dels Beach Boys. Va ser una nit de rotllo seixanter. The Loving Spoonful, Three Dog Night. Qualsevol alienígena amb una mica de dignitat que hagués arribat directament de Sírius s'hauria pensat que havia quedat atrapat en un bucle del temps."

Quan llegeixo aquest paràgraf m'entren unes ganes boges d'escoltar tots aquests discos i aquests grups. Encara més: m'agafa un afany impossible de ser amb el protagonista i el seu amic Gotanda, a l'apartament del primer, gaudint de les cerveses i la bona música!

Balla, balla, balla explica la història d'un escriptor de reportatges que torna a l'hotel Dolphin de Sapporo quatre anys després que una amiga, la Kiki, l'hi hagués portat per primera vegades. Aleshores era un hotel sòrdid. No sabem ben bé què va passar, només que un amic del protagonista va morir i que la Kiki va desaparèixer. Ara, quan el protagonista se sent cridat a tornar a l'hotel, el troba del tot canviat, convertit en un hotel de luxe. Aixó sí, continua allí el misteriós Home Ovella...

Però no ens trobem en aquest cas amb una novel·la fantàstica o de ciència-ficció, com podia ser Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Això sí, Murakami juga amb un cert element oníric que entronca amb l'imaginari del cineasta David Lynch, que per aquella època havia estrenat Blue Velvet (1986) i preparava Twin Peaks (1990-1991).

Per últim, crida l'atenció a Balla, balla, balla la fixació de Murakami a criticar, amb una finíssima ironia, el sistema capitalista. Aquí en teniu un exemple:

"Abans de migdia vaig anar a Aoyama a fer les meves compres al supermercat de superluxe Kinokuniya. Quan vaig aparcar el meu Subaru al pàrquing, entre Saabs i Mercedes, gairebé em vaig sentir vulnerable, com si fos el germà bessó d'aquest cotxe simple i vell. Però tot i així, he de reconèixer que m'encanta comprar a Kinokuniya. Sembla mentida, però l'enciam que compres aquí dura molt més que el de qualsevol altre lloc. No em preguntis per què. Potser quan tanquen reuneixen tots els enciams i els fan un entrenament especial. No em sorprendria gens. Al capdavall, això és el capitalisme avançat".

4.10.12

Antònia Font, "Per jo i tots els ciclistes"

És ben a prop la data de publicació del nou disc d'Antònia Font, el 9 d'octubre, i els mallorquins ja han donat a conèixer a través de YouTube el primer single de Vostè és aquí. Una bona lletra de Joan Miquel Oliver ("Som jo amb sa bicicleta / que fai rodar es planeta"), la veu de qualitat de Pau Debon i un crescendo molt Antònia Font. I, això sí, afegim-hi un "dabadabadà" de gairebé dos minuts. El resultat: "Per jo i tots els ciclistes".