28.5.11

Torna l'Screamin' Festival!


La setmana que ve comença la tretzena edició del festival organitzat per la discogràfica de Pineda de Mar El Toro Records i dedicat als sons dels anys cinquanta: rockabilly, rhythm&blues, doo-woop... Des del dimarts 31 fins al dilluns 6 de juny tocaran a Pineda vint-i-set bandes d'arreu del món. El gruix dels concerts es concentra el cap de setmana vinent, a l'envelat de la platja. Per allí passaran artistes consagrats com Tommy Hunt (The Flamingos), George Tomsco (Fireballs) o Jack Scott, a més de nous valors com JD McPherson o The Del Moroccos. A més, hi haurà mercat de discos i roba, una exhibició de cotxes antics, un taller de doo-woop i festa tot el dia al bar del festival, el Santi's Beach Bar.


21.5.11

Elèctrica emoció: Mishima al Clap


Aquest matí, pensant en el concert de Mishima d'ahir, m'ha vingut al cap que hi havia un disc de La Granja, la banda mallorquina de pop-rock, un disc de l'any 1989, que es deia Azul eléctrica emoción. Quan penso en el concert de Mishima al Clap, crec que és això: emoció elèctrica, no sé si blava o de quin color, però emoció elèctrica.

Una emoció que arriba d'una banda de les lletres. Mishima parlen bàsicament de l'amor i del desamor i dels seus efectes. El valor d'aquestes lletres, totes del vocalista David Carabén, és que saben sublimar aquests temes en versos tan potents com “Comences creient / que et perdrà la bellesa / fins que et trobes amb l'amor” (de la cançó “Em deuria enamorar”) o “¿Què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor?” (“El temple”).

L'emoció, arriba, d'altra banda, de la música: de les melodies també de Carabén i del so personal, excitantment estrany i intens que Mishima aconsegueixen cada vegada més en els seus discos i que saben traslladar amb naturalitat al directe.

El concert d'ahir al Clap va ser força semblant al que van fer al Palau de la Música el passat 6 de març, tant per la durada, una hora i mitja, com pel repertori. Van obrir amb “Aguéev”, “L'estrany” i “Tornaràs a tremolar” per anar esgranant tot seguit bona part de les cançons dels seus tres últims discos (amb cotes molt altes d'intensitat quan van tocar “Qui n'ha begut”, “L'olor de la nit” i “Miquel a l'eccés 14”), i van tancar amb “La tarda esclata”, “Un tros de fang” i “Tot torna a començar”, abans de tornar amb un bis que va començar amb “Ordre i aventura” i va acabar amb “Sant Pere” i una orgia de soroll final.

Mishima, que venien de tocar a Liverpool, estan a gust dalt de l'escenari. I creixen i creixen...

16.5.11

Aias a les Festes de Maig de Badalona


Després de l'agradable sorpresa que va ser l'aparició del primer disc d'Aias, tenia moltes ganes de veure-les en directe. Ahir en vaig tenir l'oportunitat: tocaven a les Festes de Maig de Badalona, al parc de Ca l'Arnús. D'entrada he de dir que el lloc em va encantar: dins d'un parc força gran, dalt d'un petit turonet, una petita esplanada d'herba, un escenari, un bar i taules i cadires a la fresca. Tot plegat molt recollit i acollidor. Mireu quina verdor que es veu darrere l'escenari, a la fotografia!
El concert d'Aias va ser breu: posem-hi trenta-cinc minuts. Queda clar que, ara per ara, tenen poc repertori: el disc i poca cosa més. Per altra banda, i amb l'excepció de Laia Aubia, molt més fresca i desimbolta tocant la bateria i cantant, les vaig veure força insegures dalt l'escenari: potser hi té a veure que la perícia instrumental no és el seu fort. Però tot això no treu que ahir m'ho passés la mar de bé ballant cançons com "A la piscina", "Tu manes", "Moto", "Quan tornis demà", "Amunt i avall" o "La truita". Si és que tenen una pila de cançons encantadores, aquestes noies! Res: que m'agradarà tornar-les a veure en directe en altres ocasions.
Endavant, Aias!

14.5.11

Antònia Font, "Lamparetes"

Disc del mes, maig 2011

Després d'un viatge per l'espai (Taxi, 2004) i un de submarí (Batiscafo Katiuscas, 2006), en el nou disc, Lamparetes, Antònia Font trepitgen terra ferma. Primer de tot, la seva terra, començant per Palma de Mallorca amb la seva catedral i l'edifici de Gesa que protagonitza la portada del disc. Així, “Islas Baleares” ve a ser l'equivalent en cançó a un recull de postals turístiques, mentre que “Es far de Ses Salines” ens parla d'un faroner jubilat que, des de dalt del far, mira un cel ple d'estrelles. En altres cançons, en canvi, ens parlen de “carreteres que no van enlloc”, “aiguamolls a terres lapones” o de “pintes de Guinness” en “un poble de pescadors”. També hi ha les terres recorregudes gràcies al cinema: el “Gran Cañón del Colorado” de les pel·lícules de Clint Eastwood, la Sicília de Vito Corleone, els canons de Navarone... Altres cançons del disc es titulen “Abraham Lincoln”, “Icebergs i guèisers” o “Pioners”. En aquesta última canten “bultos d'exploradors a sa llum d'un fanal”: Lamparetes és el disc dels exploradors.

Musicalment, Lamparetes és brillant. Totes aquelles troballes que Oliver i companyia han anat fent al llarg dels seus anteriors discos d'estudi destil·len en el nou àlbum precioses sonoritats i delicioses tornades, amb la superba veu de Pau Debon cavalcant majestuosa una banda en què el piano, aquesta vegada, és protagonista. El disc és ple de cançons extraordinàries: “Me sobren paraules”, amb una tornada d'antologia (“ella tenia dues llunes en tota sa cara...”), “Clint Eastwood” o “Es canons de Navarone”. De “Calgary 88” m'agrada molt més la música que la lletra: deu ser que m'estimo més l'Oliver líric que no pas l'Oliver narratiu, tot i reconèixer-li els mèrits de “Sa núvia morta”. Això sí: la tornada de la cançó és sensacional! Tanquen el disc amb un imponent instrumental, “Minutos musicales”. Un disc rodó.

8.5.11

Matthias Schultheiss, "Viaje con Bill"

En el seu viatge sense rumb, Luke i la seva filla Tweety topen amb Bill, un home sense cames que va amb cadira de rodes, i l'acabaran acompanyant a la recerca del xaman que li ha de tornar les cames.

Viaje con Bill és un còmic emocionant, tenyit de realisme màgic, amb uns personatges singulars i molt ben construïts, especialment els tres protagonistes, i amb una trama que manté en tot moment l'interès del lector.

Gràficament és també una obra molt interessant. L'autor dibuixa amb la mateixa mestria personatges i paisatges, siguin reals o fantàstics, i utilitza el color amb molta intenció, al servei de l'estructura de l'obra.

En definitiva, m'ha semblat una extraordinària novel·la gràfica, que guardaré com una joia en la meva modesta col·lecció de còmics.


1.5.11

Black Lips: nou disc i nous videoclips

El sisè àlbum dels Black Lips ja té títol, Arabia Mountain, i data de publicació, el 7 de juny, encara que la revista Ruta 66 ja l'hagi assenyalat com el disc destacat en el número del mes de maig.

El disc ha estat produït per Mark Ronson, l'artífex del Back to Black d'Amy Winehouse, contindrà 16 cançons i Roger Estrada en diu meravelles en la seva ressenya al Ruta. Mentre esperem que es publiqui, ens haurem de conformar amb un parell de vídeos.

"Go out and get it" fa les funcions de carta de presentació del disc, tot i que, segons Estrada, no és el tema més encertat com a primer single d'Arabia Mountain: de les setze cançons que formen el disc, només aquesta i una altra ("Bicentennial Man") no han estat produïdes per Ronson, sinó que han estat gravades en una casset per Lockett Pundt (el seu col·lega de Deerhunter).


"Modern Art" és el segon single i Estrada el defineix així: "twang enfermizo, beat locomotoro, Jared cantando cual hechicero y, plas, estribillo en todo el jeto espoleado por theremin, campanillas y coros. Jitazo que haría levitar al Dalí cuyo museo recorren tripados en la letra del tema".