21.5.11

Elèctrica emoció: Mishima al Clap


Aquest matí, pensant en el concert de Mishima d'ahir, m'ha vingut al cap que hi havia un disc de La Granja, la banda mallorquina de pop-rock, un disc de l'any 1989, que es deia Azul eléctrica emoción. Quan penso en el concert de Mishima al Clap, crec que és això: emoció elèctrica, no sé si blava o de quin color, però emoció elèctrica.

Una emoció que arriba d'una banda de les lletres. Mishima parlen bàsicament de l'amor i del desamor i dels seus efectes. El valor d'aquestes lletres, totes del vocalista David Carabén, és que saben sublimar aquests temes en versos tan potents com “Comences creient / que et perdrà la bellesa / fins que et trobes amb l'amor” (de la cançó “Em deuria enamorar”) o “¿Què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor?” (“El temple”).

L'emoció, arriba, d'altra banda, de la música: de les melodies també de Carabén i del so personal, excitantment estrany i intens que Mishima aconsegueixen cada vegada més en els seus discos i que saben traslladar amb naturalitat al directe.

El concert d'ahir al Clap va ser força semblant al que van fer al Palau de la Música el passat 6 de març, tant per la durada, una hora i mitja, com pel repertori. Van obrir amb “Aguéev”, “L'estrany” i “Tornaràs a tremolar” per anar esgranant tot seguit bona part de les cançons dels seus tres últims discos (amb cotes molt altes d'intensitat quan van tocar “Qui n'ha begut”, “L'olor de la nit” i “Miquel a l'eccés 14”), i van tancar amb “La tarda esclata”, “Un tros de fang” i “Tot torna a començar”, abans de tornar amb un bis que va començar amb “Ordre i aventura” i va acabar amb “Sant Pere” i una orgia de soroll final.

Mishima, que venien de tocar a Liverpool, estan a gust dalt de l'escenari. I creixen i creixen...