28.5.12

Fem 5 anys!

Avui fem 5 anys. Era també un 28 de maig, però del 2007, quan vaig posar en marxa aquest bloc amb una primera entrada sobre The Black Lips, que acabaven de publicar un directe titulat Los valientes del mundo nuevo, que destacàvem com a disc del mes.

L'Home Cactus era, d'alguna manera, la continuació del programa musical homònim que durant un pila d'anys havia fet a Ràdio Malgrat. En format bloc, però, vaig anar donant entrada també als llibres i, encara que més esporàdicament, al cinema i al còmic. I, molt puntualment, a la televisió, el teatre, les exposicions, la premsa musical... En total, he publicat, amb aquesta, 292 entrades. Déu n'hi do!

Avui fem 5 anys. Ho escric en plural perquè és evident que un bloc no existeix sense els lectors. I vull aprofitar per agrair-vos que, al llarg d'aquests cinc anys, els vostres comentaris m'han donat ànims per continuar escrivint, que és una cosa que a mi em fa força mandra. De fet, quan portava una mica més de dos anys amb el bloc, hi va haver un moment de crisi: el juliol del 2009 vaig publicar tres entrades, i a l'agost només una! Però llavors va passar una cosa: el bloc de L'Home Cactus va ser seleccionat per al II Premi Blocs Maresme i va acabar guanyant el premi al Millor Bloc de Cultura 2009. Això va tenir dues conseqüencies principals: la primera, que va créixer el públic d'aquest bloc; la segona, la injecció de moral que va suposar.

Des de llavors he intentat continuar publicant regularment i mantenir el nivell d'exigència. I actualment la tendència és al creixement: si el 2009 i el 2010 vaig escriure unes 50 entrades anuals, el 2011 ja van ser 69 i aquest 2012, amb gairebé 40 entrades en cinc mesos, vaig pel camí de superar-les. Però, més enllà de la qüestió quantitativa, hi ha una altra cosa que m'enorgulleix. I és que, durant molt de temps, els escrits del meu bloc eren els únics que es podien trobar en català a la xarxa sobre grups com els Black Lips, King Khan & The Shrines, The Raveonettes, The Fleshtones o The Dirtbombs. Encara avui busques aquests últims al Google i l'únic resultat que trobes en català és la ressenya que vaig escriure del seu disc We Have You Surrounded, que va ser disc del mes el maig del 2008.

Avui fem 5 anys, doncs. I els fem amb l'esperança de poder mantenir viva la il·lusió i que d'aquí a cinc anys m'hagi de tornar a empescar un altre escrit de l'estil d'aquest. Per acabar, us torno a donar les gràcies a tots els que, regularment o esporàdicament, visiteu aquest bloc. Moltes gràcies!

26.5.12

Alabama Shakes, "Boys & Girls"

Disc del mes, maig 2012

Un dels molts mèrits d'Amy Winehouse ha estat el de tornar a posar un focus d'interès en la música soul. En aquest sentit, ha aplanat el terreny perquè sorgissin i es popularitzessin artistes enormes com Ely "Paperboy" Reed, Sharon Jones o Aloe Blacc, però també perquè es fes justícia a llegendes vives com Charles Bradley o Lee Fields.

Una de les últimes agradables sorpreses que ens ha donat aquesta nova escena soul és el debut dels Alabama Shakes. La banda es va formar a Athens, Alabama, l'any 2009, quan la cantant i guitarrista Brittany Howard i el baixista Zac Cockrell van començar a trobar-se després de l'institut per escriure cançons. Ben aviat se'ls va unir Steve Johnson, que treballava a la botiga de música local. Tots tres van gravar una primera demo. El guitarrista Heath Fogg, després d'escoltar-la, es va incorporar a la banda i va completar el que és la formació actual d'Alabama Shakes.

Després d'un EP de quatre cançons titulat Alabama Shakes, publicat el setembre de l'any passat, presenten ara el seu primer àlbum, Boys & Girls. Un disc extraordinari, sorprenent. Quan entren les primeres notes de "Hold On" et sembla que la cosa anirà d'un folk-rock d'aires indies (el disc el publica Rough Trade), però ben aviat la veu de Brittany Howard, que és comparada amb la de Janis Joplin o la d'Etta James, deixa ben clar que els trets apunten a una altra direcció: aquella que té com a guies els grans James Brown o Otis Redding: Boys & Girls és ple d'extraordinàries cançons: després de la que ja hem comentat trobem "I Fond You" i "Hang Loose". Totes tres conformen un començament de disc imparable. Tenim també grandíssimes balades com "You Ain't Alone" o "Heartbreaker", i tours de force com "Be Mine" o "Ain't The Shame".

Si no us he acabat de convèncer, feu un cop d'ull a aquest vídeos (com les gasten, en directe!) i ja em direu...






16.5.12

La primavera musical de l'Home Cactus

"Play That Song Again": quin tros de cançó de Chuck Prophet! Quin munt de vegades l'he escoltat últimament, sense cansar-me'n gens ni mica! Però hi ha moltes altres cançons que em vénen molt de gust ara que va venint la calor i els dies es van allargant. Aquí us en deixo una selecció. En aquesta ocasió m'ha sortit una recopilació en què predominen el rock (a part de Chuck Prophet, hi ha Danny And The Champions Of The World, The Black Keys o Le Petit Ramon) i el power-pop (The Dahlmanns, Nada Surf o The Wellingtons), tot i que també hi ha cabuda per a propostes com les del Grupo de Expertos Solynieve o Joe Crepúsculo. Per altra banda, totes les cançons són extretes de discos publicats aquests 2012 o a finals del 2011. Espero que us agradin!
 
01. Chuck Prophet - Play That Song Again
02. The Dahlmanns - This Time
03. Mishima - L'última ressaca
04. Danny And The Champions Of The World - Heart And Arrow
05. Cola Jet Set - Candy
06. Nada Surf - Waiting For Something
07. Grupo de Expertos Solynieve - ¿Por qué no te largas de aquí?
08. Those Darlins - Screws Get Loose
09. Megafaun - Second Friend
10. The Black Keys - Dead And Gone
11. The School - Never Thought I'd See The Day
12. Le Petit Ramon - No pots jutjar el formatge per la seva olor
13. Quant - Groundhog Day
14. The Wellingtons - I Just Want To Love You Girl
15. Joe Crepúsculo - Enséñame a amar
16. M. Ward - Primitive Girl
17. The Primitives - Turn Off The Moon
18. The Breakdowns - The Kids Don't Wanna Bop Anymore
19. The Raveonettes - Bubblegum
20. Mujeres - Heat and Shame

Baixa't aquesta selecció musical! 

10.5.12

Chuck Prophet & The Mission Express a La [2] de l'Apolo

Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor. I s'ha superat en el seu nou disc, Temple Beautiful, que ahir presentava a Barcelona. El que va fer l'any passat, primer al Sidecar i després a Music Hall, de versionar en directe tot el London Calling dels Clash em sembla ara un simple aperitiu en relació a l'enorme concert d'ahir a La [2]. "Play That Song Again", "Castro Halloween", "Temple Beautiful", "Willie Mays is Up at Bat", "The Left Hand & The Right Hand", "Little Girl, Little Boy" o "White Night, Big City" sonen glorioses en directe. També hi va haver temps, en un concert d'una hora i tres quarts, per recuperar cançons de discos anteriors ("Storm Across The Sea", "Balinese Dancer" o "Summertime Thing") i de versionar Springsteen ("For You") o Iggy Pop ("I'm Bored"). I, com que Temple Beautiful és un homenatge a la ciutat californiana de San Francisco, la millor manera d'acabar el concert no podia ser una altra que versionar la més mítica banda d'aquesta ciutat, els Flamin' Groovies. El tema escollit, és clar, va ser "Shake Some Action". Visca!

6.5.12

"Me gusta más que desayunar un herpe", núm. 14


Els nostres amics Lluís Lorenzo ("Luis L. Herpe") i Carme Omella ("Kol") presenten aquest cap de setmana al Saló del Còmic el catorzè número del seu fanzine, de periodicitat anual, "Me gusta más que desayunar un herpe" (premiat com a millor fanzine al Saló del 2004).

En el seu quarter general de Premià de Mar, han passat les últimes setmanes donant forma a aquest especial "from outer space", amb les historietes i les il·lustracions marca de la casa, un relat de Silvia Resorte i dos interessants i documentats reportatges musicals: "Psychedelic Electronic Space Age from Outer Space" i "Llegaron los marcianos". I, com és habitual, el fanzine inclou un CD carregat de garatge, R&B, surf i punk a càrrec de disset bandes com The Lone Surfersss!, Les Pick-Ups, Screamin' with Doctors, The Go! Freaks, Los Ginkas o Los Steaks.

El podeu aconseguir contactant amb en Luis L. i la Kol per correu electrònic (herpefanzine@gmail.com).