29.6.08

The Fleshtones - Take A Good Look

Disc del mes, juny 2008

Ja són més de trenta anys d'història d'aquesta llegendària banda de rock-and-roll. Efectivament, The Fleshtones van néixer l'any 1976 a Nova York, quan la ciutat bullia amb la irrupció d'una escena punk que s'articulava principalment al voltant de la mítica sala CBGB i que tenia com a protagonistes grups tan diversos com Ramones, Blondie o Television. The Fleshtones, però, no publicarien el seu primer àlbum, Roman Gods, fins el 1982. Des de llavors han editat al voltant d'una vintena de discos. I es podria dir que s'han anat superant disc a disc. Cansament? Avorriment? Desgana? Sembla que aquests conceptes no tenen cabuda en la banda liderada per Peter Zaremba. Com a exemple, aquest últim disc, Take a Good Look. Doneu-li una oportunitat: segurament serà el millor disc de rock-and-roll que heu escoltat en molt de temps. Hi ha una bona pila de fabuloses cançons: "First Date" (un començament realment incendiari!), "This Time Josephine", "Ruby's Olde Time" (irresistible!), "Jet-set Fleshtones" (amb un orgue marca de la casa) o "New York City" (amb magnífic sol de saxo canalla). A disfrutar-lo!

21.6.08

Madness al Sónar

Vam anar al Sónar, un festival que es defineix de "música avançada", a veure els Madness, un grup de principis dels vuitanta del segle passat! Quina paradoxa.
El concert, magnífic. Deu músics en un escenari on tota l'estona passaven coses. Van obrir amb "One Step Beyond" i ja es van posar el públic a la butxaca. No vam parar de saltar, ballar i riure durant l'hora ben bona que va durar l'actuació. La traca final amb "House of Fun", "Baggy Trousers", "Our House" i "It Must Be Love" va ser de categoria especial: poc grups poden presumir d'una col·lecció de hits com aquests.
Ara bé: què hi pinten els Madness al Sónar? A tres quarts d'una havien acabat el seu concert, i a partir d'aquell moment tots els escenaris estaven ocupats per discjòqueis perpetrant les seves sessions de "música avançada". Devíem ser molts els que poc a poc vam anar desfilant cap a casa, després d'haver pagat els cinquanta euros de l'entrada de nit del festival per veure actuar un sol grup. Vaja, que els Madness haurien estat molt millor en un Primavera Sound o un Summercase.
Tot i així, va valer molt la pena. Visca els Madness! I visca aquest festival de "música avançada" que els ha portat a Barcelona!

17.6.08

Cormac McCarthy, "La carretera"

Em va cridar l'atenció la portada, austera i potent, amb aquest negre tan negre. De l'autor, Cormac McCarthy, en sabia que anteriorment havia escrit No Country for Old Men, la novel·la de la qual els germans Coen han fet recentment una exitosa versió cinematogràfica. Més tard vaig saber que La carretera va merèixer el Premi Pulitzer 2007. Hi havia, doncs, moltes raons per llegir-la.
En un món arrasat per la catàstrofe definitiva, un pare i un fill emprenen un llarg camí que els ha de portar a la costa. Tota vida vegetal s'ha extingit; tampoc hi ha ocells volant pel cel, ni animals corrent per terra. Els aliments s'estan exhaurint, i els pocs humans que encara sobreviuen es maten entre ells per aconseguir-los.
Temàticament, i també pel que fa a l'estructura narrativa (la novel·la s'organitza en breus episodis, tres ratlles el més curt i tres pàgines el més llarg), La carretera m'ha fet pensar en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. En el llibre de McCarthy, però, no s'explica un segon origen sinó la fi del món, i s'exploren aquells mecanismes que fan que uns humans continuïn entestats, donades les circumstàncies, a sobreviure.
Una obra mestra dura i impactant, i d'una estranya bellesa.

15.6.08

Munster Singles: Los Salvajes, Detroit Cobras

Munster Records, que amb el pas dels anys s'ha anat especialitzant bàsicament en les reedicions, publica aquests dies una capsa que conté els vuit EPs que Los Salvajes van editar entre 1964 i 1967, cadascun amb la seva carpeta original. Lo mejor de Los Salvajes (The E.P. Collection), aplega, en total, 32 cançons de la banda barcelonina, la majoria versions (era el que exigien les companyies discogràfiques de l'època: versions en castellà d'èxits de les llistes britàniques i nord-americanes). Versions dels Rolling Stones ("Satisfacción", "La neurastenia", "Todo negro"), Sonny & Cher ("Ya te tengo"), Spencer Davis Group ("Corre, corre", "Que alguien me ayude"), The Troggs ("No me puedo controlar")... El grup, però, havia negociat amb la companyia EMI incloure una composició pròpia en cada EP. Així van gravar himnes generacionals com "Soy así" ("Con patillas largas, estrecho pantalón, un jersey a rayas, aunque llame la atención") o "Es la edad" (Cabellos cortos, largos, que más da, la inteligencia se mide por algo más. Yo busco mi trabajo y tengo ilusión, y si el barbero se enfada... no encuentro la razón"), o altres grans cançons com "Mi bigote", "Las ovejitas", "Vivir sin ti" o l'instrumental "Al Capone". Tot plegat, material de primera categoria, amb un so cru i gloriós. La capsa porta també un interessant llibret il·lustrat en què Alex Oró analitza, en castellà i en anglès, la trajectòria del grup a partir d'aquests vuit EPs.

Per altra banda, i dins del seu club del single, Munster publica una altra capsa, en aquest cas de sis singles, dels nord-americans Detroit Cobras, una banda especialitzada a versionar amb un so nou i fresc perles ocultes del rock-and-roll, rhythm & blues, soul, pop, garatge o country. The Original Recordings. Singles and unreleased 1995-1997 conté els tres primers singles del grup i tres més que recullen material inèdit enregistrat en la mateixa època. Són quinze versions de velles cançons de Nathaniel Mayer, Tony Valla and the Alamos, Question Mark and The Mysterians, Wanda Jackson ("Funnel Of Love", cançó favorita The Cramps, Tav Falco & The Panther Burns i altres), The Supremes o The Kinks. També hi trobem primeres versions de cançons que després han regravat per als seus àlbums, com és el cas de "Cha Cha Twist" o "It's Raining". També està disponible en LP i CD.

Visca Munster! Visca el Rock-and-roll!

9.6.08

Haruki Murakami, "El salze cec i la dona adormida"

M'agraden les novel·les de Murakami. Tòquio Blues, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa. L'últim llibre de l'escriptor japonès, però, no és una novel·la, sinó un recull de relats curts. Concretament, són vint-i-quatre relats, escrits entre 1980 i 2005. En el pròleg, el mateix Murakami explica com, des que l'any 1979 va començar a escriure ficció, ha anat alternant les novel·les i els relats: "el relat és una mena de laboratori experimental per a la meva faceta de novel·lista". Una de les coses agradables dels relats és "que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits (...). En la majoria de casos és com una improvisació jazzística". En ocasions, aquests relats s'han acabat incorporant, amb alguns canvis, a les novel·les: "Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava: 'Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!' Empès per aquesta veu, em posava a escriure una novel·la". Això va passar amb algun dels contes aquí recollits, "La llumeneta" i "Els gats menjahomes", que van acabar formant part de les novel·les Tòquio Blues i El meu amor Sputnik, respectivament.
Els contes de Murakami tenen el mateix magnetisme que les novel·les. Amb poques frases et transporta cap a ambients i situacions ben diversos. M'agrada quan Murakami escriu coses com "El fum que sortia de l'olla d'alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança" ("L'any dels espaguetis"). O: "Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit". O encara: "Sempre que ploro, l'home de gel em fa un petó a la galta i converteix les llàgrimes en gotes de gel. Llavors les agafa i se les posa a la llengua" ("L'home de gel"). M'agraden les històries de Murakami: la de la dona que viatja cada any a l'illa de Kauai, on va morir el seu fill víctima d'un atac d'un tauró mentre feia surf; la de la noia que oblida el seu nom perquè l'hi ha robat un mico; la de l'home que ha desaparegut entre la planta vint-i-sis i la vint-i-quatre d'un bloc de pisos... En definitiva, Murakami és tan bon contista com novel·lista.