Em va cridar l'atenció la portada, austera i potent, amb aquest negre tan negre. De l'autor, Cormac McCarthy, en sabia que anteriorment havia escrit No Country for Old Men, la novel·la de la qual els germans Coen han fet recentment una exitosa versió cinematogràfica. Més tard vaig saber que La carretera va merèixer el Premi Pulitzer 2007. Hi havia, doncs, moltes raons per llegir-la.En un món arrasat per la catàstrofe definitiva, un pare i un fill emprenen un llarg camí que els ha de portar a la costa. Tota vida vegetal s'ha extingit; tampoc hi ha ocells volant pel cel, ni animals corrent per terra. Els aliments s'estan exhaurint, i els pocs humans que encara sobreviuen es maten entre ells per aconseguir-los.
Temàticament, i també pel que fa a l'estructura narrativa (la novel·la s'organitza en breus episodis, tres ratlles el més curt i tres pàgines el més llarg), La carretera m'ha fet pensar en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. En el llibre de McCarthy, però, no s'explica un segon origen sinó la fi del món, i s'exploren aquells mecanismes que fan que uns humans continuïn entestats, donades les circumstàncies, a sobreviure.
Una obra mestra dura i impactant, i d'una estranya bellesa.
2 comentaris:
Em va encantar. Boníssima.
A mi també em va encantar. Sobretot per la prosa extremadament directa i breu, plena de frases curtes, que transmet una angoixa asfixiant i ajuda a empatitzar al màxim amb els dos personatges i el seu món.
Molt bon blog, Toni, he sapigut de la seva existència gràcies als premis Diari Maresme. I enhorabona, per cert.
Publica un comentari a l'entrada