30.3.15

Los Negativos, "Duplexin"

Disc del mes, març 2015

"En memoria de Alfredo Calonge", podem llegir, en la carpeta interior de l'àlbum, al final de la lletra de "Callejeando en soledad", la primera cançó del disc. Podem dir, però, que tot Duplexin és un homenatge al Negativo mort el maig de l'any passat, després d'haver gravat aquest disc. No el va poder veure, però, publicat. Un disc que, segons el cantant Carlos Estrada, havia de ser "un disc perfecte per tancar el cercle de la història de Los Negativos". Xavier Mercadé, que recull aquestes paraules d'Estrada en la seva ressenya a la revista Enderrock d'aquest mes, es refereix a la voluntat de la banda d'"assolir la màgia perfecta i construir un àlbum atemporal". Per aconseguir-ho, es van reunir tres quartes parts de Los Negativos originals: Carles Estrada (veu i baix), Valentí Morató (bateria i percussions) i, és clar, Alfredo Calonge (veu i guitarres). En substitució de Robert Grima, Raul Costafreda (membre de la banda des del 2009) s'ha fet càrrec de guitarres, teclats, tompreta, veus i de la gravació del disc. I hi hem d'afegir que de les mescles i la masterització se n'ha encarregat Enric Lindo, l'artífex de Píknik caleidoscòpico (1986).

Duplexin és un disc que honora els seus autors. El millor àlbum que han fet Los Negativos des de Píknik caleidoscòpico. Un disc que, per força, ha de ser diferent d'aquell mític debut del 1986. Han passat gairebé trenta anys, i Duplexin respira nostàlgia d'un cap a l'altre: "Decidme dónde están los lugares que debería reconocer / dónde están esas caras que yo tanto amé", canten a "Callejeando en soledad". Hi ha un homenatge a Kike Túrmix ("Turmix") i un munt de referències a músics, cineastes, pintors o actors. També als seus col·legues Brighton 64: "envidié la ropa Carnaby de los hermanos Gil", confessen a "A tumba abierta". I hi ha, per sobre de tot, grans cançons, d'un pop psiquedèlic elegantíssim: "Como Michael Caine", "Duplexin", "A tumba abierta" o "El pasaje de doña Amelia" podran figurar en qualsevol futura antologia de la banda.


28.2.15

Parkay Quarts, "Content Nausea"

Disc del mes, febrer 2015

Parkay Quarts és la banda paral·lela d'Andrew Savage i Austin Brown, els dos cantants i guitarristes de Parquet Courts. De fet, una banda i altra, musicalment, no es diferencien massa. I això, en aquest cas, és una bona notícia. Ja ens va agradar molt el disc Light Up Gold, de Parquet Courts, que va ser també disc del mes fa un parell d'anys. Totes les referències amb què intentàvem explicar aquell disc ens serveixen també ara per descriure Content Nausea: les guitarres Velvet Underground, el so i les estructures de grups com TV Personalities o Swell Maps.

Això sí, Content Nausea ha estat gravat en quatre pistes en tot just dues setmanes. Tot el que es pugui perdre a nivell d'elaboració dels arranjaments o de les lletres es guanya en frescor, en espontaneïtat. El disc comença amb dues dianes com són "Everyday It Starts" i "Content Nausea", té com a punt culminant "Pretty Machines" i acaba amb una encertada versió del clàssic de Nancy Sinatra "These Boots Are Made For Walkin'" (fidel a l'original i, alhora, totalment personal) i la pausada "Uncast Shadow of a Southern Myth".


10.2.15

Kurt Baker Combo a la Lupita del Raval

"Barcelona es muy mola!", va cridar diverses vegades Kurt Baker durant el concert. "No es moco de pavo" és una altra expressió que li feia gràcia d'anar repetint. El castellà macarrònic de Baker no arriba als nivells de comicitat exhibits pel Jonathan Richman que ens visitava a finals dels anys vuitanta i a començaments del 90, però déu n'hi do!

Això succeïa a La Lupita del Raval, segurament el local de concerts més tronat de Barcelona, amb un aforament de 55 persones i amb un escenari en què els quatre components del Kurt Baker Combo no cabien (el baixista va tocar a baix, al costat de l'entaulat). Tot plegat no va ser obstacle per a una gran nit musical, que hem d'agrair a Producciones Barbudas (podeu unir-vos al Club Barbudo enviant un e-mail a pbarbudas@gmail.com).

El Kurt Baker Combo va fer gala del seu genial power-pop de factura clàssica. El so va ser bo, i el grup es va mostrar ben compacte, amb quatre músics competents que transmetien energia i bones vibracions. A més, tenen un repertori magnífic, basat principalment en les cançons incloses en el disc en directe Muy Mola Live!, publicat el desembre passat, en què conviuen els temes propis (a destacar els hits "Weekend Girls" i "Don't Go Falling In Love", amb les quals van obrir i tancar el concert) i fantàstiques versions, com "Don't Look Back" de The Remains, "Cruel To Be Kind" de Nick Lowe o "20th Century Boy" de T. Rex (aquestes dues últimes, en els bisos).

Senyor Kurt Baker, torni quan vulgui, i si pot ser ben aviat, a Barcelona!



31.1.15

Joan Miquel Oliver, "Setembre, octubre i novembre"

Res millor que les paraules que trobem a l'inici (i a la contraportada) per explicar quina mena de llibre és Setembre, octubre i novembre:

"Les pàgines d'aquest llibre són tres mesos d'apunts al natural. J. M. Oliver es converteix en l'ombra de Miquel Riera -escalador mallorquí i catalitzador d'una pràctica esportiva molt particular, el psicobloc- amb la primera intenció de fer-li una biografia. Molt enfora d'assolir aquesta cota, el resultat és un retrat literari personal del món actual. Vida nocturna, cultural, paisatgisme, política, música, turisme, escalada, societat... Res queda fora d'aquesta anàlisi crua i espontània. Com l'ha volgut definir l'autor mateix, un llibre viscut i escrit en noranta dies",

Al llarg de les tres-centes pàgines del llibre, la prosa d'Oliver flueix fresca i atractiva. L'autor fa curioses reflexions sobre el seu descobriment de l'estètica, el particular dilema que li causà durant molt temps la nena de L'exorcista o la correcta ubicació dels anells:

"Tampoc puc evitar fixar-me en les seves mans. Sembla com si li faltassin dits, tres coma cinc a la mà esquera i sis a la dreta, o n'hi sobrassin! Què passa, és impossible. És només que du els anells als dits que no toca, al polze, a l'índex, no sé... No crec que hi hagi res a l'univers que estigui tan ben fet com una mà. Hi ha una cultura, una tradició... Si us posau els anells on us surt dels collons estau despistant el personal en qüestions antropològiques. Una mà és un cos, és una constel·lació."

Hi ha també, és clar, referències musicals, fins i tot a la seva pròpia obra ("tenc fred, em pos l'anorac i cerc al telèfon Vostè és Aquí, el darrer disc d'Antònia Font, vull comprovar si és tan dolent com diuen"). Oliver ens explica el moment en què es fa públic el final de la genial banda mallorquina i expressa les sensacions que viu en aquell moment i les idees que li passen pel cap: "De cop m'he sentit fatal, molt irresponsable, no estava gens segur d'aquesta decisió, però ja està dit i ja està fet, no hi ha marxa enrere. Fuà, estic fet pols."

Per acabar, m'han cridat l'atenció aquestes paraules a propòsit del seu anterior llibre, Un quilo d'invisible: "N'Eugènia, la meva editora, em va mirar amb cara de susto, com fa cada vegada que li vénc amb un projecte que implica ajornar la novel·la que li tenc promesa des de fa uns anys". Estic amb l'Eugènia: tant de bo que Oliver es posi les piles i ens torni a deixar meravellats, com va fer amb El misteri de l'amor, amb una altra novel·la!



24.1.15

Cactus Hits 2014

Dimarts, a la segona hora del programa "Ones de l'Espai Exterior" de Ràdio Blanes, L'Home Cactus va presentar els Cactus Hits 2014, una selecció de les nostres cançons preferides d'aquest any passat. En una hora de programa vam tenir temps de punxar 15 cançons, però hi hem afegit un "bonus track", l'última cançó de la llista, la dels Fleshtones, que només es va quedar fora de la selecció perquè el Capitán Toni, en la primera hora del programa, ja havia inclòs una cançó d'aquesta banda en la seva tria d'èxits del 2014. 

Aquí teniu, doncs, com cada any, els Cactus Hits 2014. Aquesta vegada ens ha quedat una selecció fantàstica! Esperem que totes aquestes cançons us agradin tant com a nosaltres. Podeu escoltar-les aquí mateix o obrir la llista a Spotify amb l'enllaç que trobareu al final.


Cactus Hits 2014: obre la llista a Spotify

17.1.15

Foxygen, "... And Star Power"

Disc del mes, desembre 2014-gener 2015

Hi ha discos que s'escapen de la norma, del que és habitual. Discos fets per artistes que s'arrisquen a fer el salt al buit, que no estan disposats a fer a cada moment allò que esperem d'ells. Penso, per exemple, en el disc blanc dels Beatles: sorprenent, polièdric, inexhaurible. O en In Bitter Pink, de Los Bichos: també doble elapé, també amb carpeta blanca (i, en aquest cas, fotografia en blanc i negre). El tercer àlbum dels californians Foxygen és un altre d'aquest discos.


"FOXYGEN...AND STAR POWER is the new DOUBLE ALBUM from Foxygen, a CINEMATIC AUDITORY ADVENTURE for the speedy freaks, skull krunchers, abductees, and misfits... Made by Foxygen at Dream Star Studios in their Secret Haunted House with the UFOs flying around in the sky", llegim a la pàgina web de Jagjaguwar, el segell responsable de la publicació del disc.

"... And Star Power" és, com els discos que esmentàvem abans, un album doble. I perfectament estructurat. Cadascuna de les quatre cares dels vinils amb el seu títol (tot això, malauradament, es perd a Spotify). La primera part es titula "The Hits & Star Power Suite", i conté exactament el que anuncia: primer, hits de la categoria de "How Can You Really" (quina melodia més evocadora!) i una genial suite formada per quatre cançons. La segona part és "The Paranoid Side". El títol torna a ser ben descriptiu. També el nom d'algunes cançons: "666", "Cannibal Holocaust". Aquesta segona cara acaba amb "Hot Summer", que recorda els mítics Suicide. La tercera part, "Scream: A Journey Through Hell" podria servir ben bé com a banda sonora d'un pel·lícula de terror (o d'una d'en David Lynch, és clar). La calma i la llum tornen a la quarta part, "Hang On To Love", formada per només dues cançons, d'aires beatlelians: "Everyone Needs Love" i "Hang". En total, 24 cançons en 82 minuts de (i tornem a citar el web de Jagjaguwar) "psych-ward folk, cartoon fantasia, songs that morph into each other, weaving in and out of the head like UFO radio transmission skullkrush music."



1.1.15

Joan Colomo, "Els amigos"

Amb aquesta cançó d'en Joan Colomo vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics: "a tots els porto molt dins del meu cor", com diu la cançó. Tinguem ben present que "el que hem de viure és a les nostres mans". Feliç 2015!


Hi ha gent amb la que connectes molt,
hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol,
hi ha persones que et faran tirar endavant,
hi han amics que sempre t'acompanyaran.

Hi han alguns que els veig de tant en tant,
altres que ja no els veig quasi mai.
Però a tots els porto molt dins del meu cor,
de vegades no me n'adono que tinc molta sort.

Amics!, no us amoïneu, tot anirà bé, esteu on esteu,
el que hem viscut no ens ho trauran 
i el que hem de viure és a les nostres mans.