6.10.12

Haruki Murakami, "Balla, balla, balla"

Cal dir primer de tot que el nou Murakami que ha aparegut en català no és un Murakami nou: la primera edició en japonès data del 1988. Això el situa immediatament després de Tokio Blues (Norwegian Wood) (1987), la novel·la amb què l'escriptor japonès va començar a guanyar-se el públic lector de casa nostra, gràcies a la traducció d'Albert Nolla publicada per Empúries el 2005.

Balla, balla, balla comparteix amb Tokio Blues una banda sonora carregada de rock and roll, a diferència de títols més actuals de Murakami, en què predominen més el jazz i la música clàssica. A Balla, balla, balla, en canvi, ens podem trobar fragments com aquest::

"Així doncs, vam veure i vam menjar. Quan la cervesa es va haver acabat, vam canviar al Cutty Sark. Vam escoltar Sly & The Family Stone, els Doors i els Stones, Pink Floyd. Vam escoltar el Surf's Up dels Beach Boys. Va ser una nit de rotllo seixanter. The Loving Spoonful, Three Dog Night. Qualsevol alienígena amb una mica de dignitat que hagués arribat directament de Sírius s'hauria pensat que havia quedat atrapat en un bucle del temps."

Quan llegeixo aquest paràgraf m'entren unes ganes boges d'escoltar tots aquests discos i aquests grups. Encara més: m'agafa un afany impossible de ser amb el protagonista i el seu amic Gotanda, a l'apartament del primer, gaudint de les cerveses i la bona música!

Balla, balla, balla explica la història d'un escriptor de reportatges que torna a l'hotel Dolphin de Sapporo quatre anys després que una amiga, la Kiki, l'hi hagués portat per primera vegades. Aleshores era un hotel sòrdid. No sabem ben bé què va passar, només que un amic del protagonista va morir i que la Kiki va desaparèixer. Ara, quan el protagonista se sent cridat a tornar a l'hotel, el troba del tot canviat, convertit en un hotel de luxe. Aixó sí, continua allí el misteriós Home Ovella...

Però no ens trobem en aquest cas amb una novel·la fantàstica o de ciència-ficció, com podia ser Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Això sí, Murakami juga amb un cert element oníric que entronca amb l'imaginari del cineasta David Lynch, que per aquella època havia estrenat Blue Velvet (1986) i preparava Twin Peaks (1990-1991).

Per últim, crida l'atenció a Balla, balla, balla la fixació de Murakami a criticar, amb una finíssima ironia, el sistema capitalista. Aquí en teniu un exemple:

"Abans de migdia vaig anar a Aoyama a fer les meves compres al supermercat de superluxe Kinokuniya. Quan vaig aparcar el meu Subaru al pàrquing, entre Saabs i Mercedes, gairebé em vaig sentir vulnerable, com si fos el germà bessó d'aquest cotxe simple i vell. Però tot i així, he de reconèixer que m'encanta comprar a Kinokuniya. Sembla mentida, però l'enciam que compres aquí dura molt més que el de qualsevol altre lloc. No em preguntis per què. Potser quan tanquen reuneixen tots els enciams i els fan un entrenament especial. No em sorprendria gens. Al capdavall, això és el capitalisme avançat".