Disc del mes, febrer 2008Vuitè disc del projecte d'Stephin Merritt, músic i productor que viu a Nova York i gran adepte a la programació i producció musicals per ordinador.
Merritt és un personatge sorprenent, capaç per exemple d'editar un triple àlbum (69 Love Songs, 2000), cosa que poca gent ha fet a més dels Clash amb el seu Sandinista! (1980). En una recent entrevista a El Periódico, en relació al panorama musical actual, Merritt afirma: "Trobo a faltar les grans balades i molts altres gèneres musicals... Tot és escombraries. És horrible." En la mateixa entrevista Merritt diu que l'únic grup actual que li agrada és The Organ. Quan l'entrevistador li comenta que aquest grup s'ha separat, Merritt respon: "Doncs si és així, no m'agrada cap grup actual". Val la pena llegir l'entrevista sencera.
A Distortion ha volgut fer un disc de cançons pop de tres minuts. La idea ha estat fer un disc de pressa i utilitzant la mateixa instrumentació en cada cançó. En aquest sentit, diu Merritt (a la pàgina web de la seva actual discogràfica, Nonesuch Records): "I, si he d'utilitzar la mateixa instrumentació tot el temps, ¿com què m'agradaria sonar? Com el primer àlbum dels Jesus and Mary Chain! Així doncs, he intentat adaptar el so de Psychocandy a la realitat orch-pop de The Magnetic Fields, que compta amb un pianista, un violoncel·lista. I l'ocasional acordionista."
La primera cançó del disc, la instrumental "Three-Way", ja apunta cap on aniran les coses. D'entre murs de distorsió i feedback sorgeixen obscures melodies. "California Girls" és una cançó meravellosa, amb la veu de Shirley Simms (com en altres temes destacats del disc: "Driver On, Driver", "The Nun's Litany", etc.). Entre les cantades per Merritt destaquen "Too Drunk To Dream", "I'll Dream Alone" i la fascinant "Zombie Boy", que ens transporta de ple als anys vuitanta. I sense utilitzar sintetitzadors!
Al myspace de The Magnetic Fields podeu escoltar tres cançons del disc: "Three-Way", "California Girls" i "I'll Dream Alone".
1 comentari:
El problema amb els discs triples és que te'ls deixin editar. L'exemple més clar seria el de Prince, que durant els 80 i part dels 90 va haver de renunciar a que els seus discs (anuals!) fossin triples perquè la Warner Bros. deia que no estava disposada a arriscar-se... Tot el que podia fer era treure com a màxim un doble i desgranar-ne els singles (incloent-hi allò tant bonic que eren les cares B, i que en el seu cas eren òbviament peces inèdites que no apareixien en l'àlbum original i que ell ha continuat interpretant moltes vegades en directe com si es tractés del mateix single). I com la van cagar, els de la Warner! Perquè el mal parit de Minneapolis ara té una caixa forta plena de cançons que no sembla que vulgui alliberar ni per tots els milions del món, i als fans això ens fa pupa...
Publica un comentari a l'entrada