Uns quants discos del 2011

Acaba l'any i les revistes i els blocs s'omplen de llistes amb els millors discos, les millors pel·lícules, els millors llibres... Aquí no vull fer ben bé una llista dels millors discos del 2011. De fet, ja n'he anat ressenyant un bon grapat com a discos del mes durant tot l'any, a destacar els d'Antònia Font, My Morning Jacket o Ron Sexsmith. Però m'adono que hi ha uns quants discos fantàstics dels quals amb prou feines he escrit res. Són aquests:

The Black Keys, El camino. Dan Auerbach i Patrick Carney continuen en estat de gràcia. El camino és el setè esglaó d'aquesta escala fins al cel que és la discografia dels Black Keys. Un disc a l'alçada dels magnífics Attack & Release (2008) i Brothers (2010).

Black Lips, Arabia Mountain. És cert que el nou disc dels Black Lips no té el so brut i salvatge del seu debut amb Bomp! Records de l'any 2003. I bona culpa d'això la té el productor Mark Ronson, responsable del Back To Black d'Amy Winehouse. Així i tot, Arabia Mountain és un bon disc dels actuals reis del garatge-punk.

Cooper, Mi universo. Álex Cooper se n'ha anat a Londres, als mítics estudis Konk fundats pels Kinks, per gravar el seu nou disc. I ha aconseguit un so realment extraordinari, el so que es mereixen cançons com "Alicia", "Saltos de esquí", "Mi universo" o "Carrousel".

Fountains Of Wayne, Sky Full of Hole. A més d'una portada preciosa, el quartet nord-americà ens presenta una altra gran col·lecció de cançons, en què destaquen "The Summer Place" i "Richie and Ruben". Sky Full of Hole és el cinquè àlbum d'una banda molt respectada per la crítica i pels seus col·legues artistes.

P.J. Harvey, Let England Shake. Sense deixar de ser ella mateixa, P.J. Harvey es reinventa en el seu vuitè disc. Queden enrere les guitarres més salvatges en el disc més polític de la cantant anglesa. Això sí, Harvey continua fidel als seus col·laboradors habituals John Parish i Mick Harvey.

Jacuzzi Boys, Glazin'. Amb una música engrescadora que es mou entre el punk-pop i el rock de garatge, els Jacuzzi Boys (que no hem de confondre amb una banda homònima alemanya dedicada al techno) ja ens van sorprendre amb el seu primer disc, No Seasons (2009) i ens tornen a agradar ara amb aquest Glazin'.

Jayhawks, Mockingbird Time. La banda liderada per Mark Olson i Gary Louris torna, després de vuit anys de silenci discogràfic, amb una meravella de disc, a l'alçada de les seves grans obres. Un disc amb grans cançons: "Hide Your Colors", "Tiny Arrows", "She Walks In So Many Ways"...

Nick Lowe, The Old Magic. Els bons músics, com els bons vins, milloren amb el temps. I Nick Lowe n'és un bon exemple. De capdavanter de la new wave a crooner del segle XXI. The Old Magic és ple de moments memorables: "House for Sale", "Sensitive Man", "Restless Feeling"...

Novedades Carminha, Jódete y baila. L'ombra dels primers Siniestro Total és allargada, però Novedades Carminha ens demostren que no són només una anècdota i que no van cremar tots els cartutxos en el seu debut (Te vas con cualquiera, 2009). Un disc breu però carregat d'himnes punkis, començant per la cançó que dóna títol al disc.

The Pains Of Being Pure At Heart, Belong. Com ja van fer en el seu debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus, els de Nova York ens tornen a sorprendre amb un àlbum de deu cançons. I no ens han sorprès per cap gir estilístic inesperat, sinó perquè, una altra vegada, han estat capaços d'encadenar hit rere hit.

The Pepper Pots, Train To Your Lover. Els gironins no inventen res de nou, però el que fan, ho fan cada vegada més bé. Train To Your Lover sona a glòria i té unes excel·lents composicions que no desmereixerien enmig de qualsevol compilació de la Motown.

The Raveonettes, Raven In The Grave. Després de la col·lecció de hits que era In And Out of Control (2009), el duo danès ens sorprèn amb un disc més fosc, menys immediat, més difícil d'assimilar... i, segurament, el que fins ara és la seva obra mestra.

The Right Ons, Get Out. Rock americà fet des de Madrid. Una banda amb les idees clares i amb ambició: han girat pels Estats Units i per Japó. El seu segon àlbum, Look Inside, Now! (2009), ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. El segon àlbum dels barcelonins supera de llarg el seu debut. Sales i companyia facturen un disc de rock de garatge amb agraïments a Mossèn Cinto, Ciceró o Spinoza i himnes com "Taxista" o la gloriosa "Montseny".

Suzy & Los Quattro, Hank. Homenatge al seu roadie i amic assassinat, Hank és el tercer disc de la banda catalana. Guiats, com en el seu àlbum anterior, pel productor Robbie Rist (segons ells, el seu George Martin particular), amplien la paleta estilística i aconsegueixen completar un disc de maduresa.