Influïts pels clàssics d'ahir (Beach Boys, The Velvet Underground, el folk-rock nord-americà) i els d'avui (Radiohead, Wilco), My Morning Jacket han anat construint, des dels seus inicis com a grup l'any 1998, una sòlida discografia que consta ja, recopilacions a part, de sis àlbums. El sisè, editat just abans de l'estiu, s'anomena Circuital.
"És l'àlbum més directe que mai hem fet i amb el que ens hem sentit més còmodes. Ens vam instal·lar en una preciosa habitació amb els sostres molt alts i ens vam concentrar a treure el suc de l'essència del grup tocant tots junts. Ens sentíem realment bé com a banda. No ens vam preocupar de res i ens vam prendre el temps necessari per fer les coses a la nostra manera. Era important gravar aquest sentiment, de tan sols una banda tocant en directe en aquella preciosa sala, sense més pretensions", expliquen Jim James i companyia en una entrevista d'Andreu Cunill publicada a la revista Ruta 66 (núm. 284, juliol-agost del 2011).
Un gran sentit del ritme, unes dosis de distorsió, uns magnífics arranjaments vocals, uns vents per aquí, uns baixos poderosos per allà, uns teclats ambientals... Aquests són alguns dels ingredients de Circuital, un disc produït per Tucker Martine (component de The Decemberists).
El disc comença amb un aire atractiu i misteriós amb "Victory Dance". La segueix "Circuital" que, amb els seus més de set minuts, és la cançó més llarga del disc i que els agermana amb Fleet Foxes. "The Day Is Coming" arrenca amb un preciós jocs de veus i ens transporta tres dècades enrere. A continuació, una balada deliciosa, "Wonderful (The Way I Feel)", introduïda amb guitarres acústiques, que em fa pensar en Gene Clark, en Alex Chilton... Després, "Outta My System" podria passar, amb una mica més de reverb i de distorsió i amb un so força més brut, per una cançó de The Jesus And Mary Chain. I arriba la joia de la corona, "Holdin On To Black Metal", irresistible amb els seus aires dels anys setanta, amb el seu funk, el seu ritme imparable i uns vents i unes veus magnífiques. A partir d'aquí, i aquest és un dels poc retrets que li podem fer, el disc perd una mica de pistonada i, després de "First Light", una peça amb aires de rock clàssic del setanta, i de "You Wanna Freak Out", acaba amb dues balades. "Slow Slow Tune", a l'estil dels anys cinquanta, quedaria perfecta en una pel·li d'en Lynch; "Movin Away", en canvi, amb el piano presidint, és més dels seixanta, més Brian Wilson.
Aquí us deixo el videoclip de "Holdin On To Black Metal":
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada