Alice Munro, "Massa felicitat"

“Al començament la gent trucava per assegurar-se que la Nita no estigués massa deprimida, massa sola, que no mengés massa poc ni begués massa. (Li havia agradat sempre tant el vi que molts oblidaven que ara tenia absolutament prohibit beure.) Ella els despatxava, sense sonar notablement afectada ni amb una alegria poc natural, mentalment absent o confusa. Deia que no necessitava menjar, que anava fent amb el que tenia a mà. Tenia prou pastilles de les que li havien receptat i prou segells per escriure les notes d'agraïment.”

Així comença un dels contes de Massa felicitat, l'últim llibre publicat fins ara de l'escriptora canadenca Alice Munro. “Espero que els lectors no els trobin [els contes] massa lúgubres. No els vaig pensar d'aquesta manera. Però, pel que jo sé de la vida, sempre és dura", declarava Munro en una entrevista a La Vanguardia.

Amb l'excepció de la novel·la Lives of Girls and Women (1971), que fou el segon llibre que publicà, l'obra de Munro consisteix en reculls de contes o relats breus, fins a una dotzena de títols. Considerada com la Txèkhov canadenca i eterna candidata al Nobel de literatura, Munro sempre havia pensat que seria novel·lista. Creia que quan els seus fills fossin grans tindria temps per escriure novel·les. “El conte està purament determinat per la durada de les migdiades dels meus fills”, diu l'escriptora. Quan els seus fills van créixer, però, ella ja no va poder abandonar el conte.

Els contes de Munro, de totes maneres, són com petites novel·les. I les protagonistes acostumen a ser dones. Dones com la Doree, que visita el seu marit empresonat per haver assassinat els tres fills del matrimoni. Dones com la Sally, que pateix perquè no s'ha sabut guanyar l'amor del seu fill. Dones de ficció, però també dones reals: l'últim conte, “Massa felicitat”, explica els últims dies de la vida de Sofia Kovalevski, una matemàtica russa que va ser la primera dona a aconseguir una plaça de professora en una universitat europea.

A punt de complir els vuitanta anys, l'escriptora canadenca continua, doncs, escrivint i publicant: “He escrit tants anys que ja no sé fer res més”, afirmava Munro en l'entrevista a La Vanguardia. I no és només que no sàpiga fer res més: és que el que fa, escriure, ho fa molt bé.