Un altre any s'acaba, i una vegada més tinc la sensació que hi ha un bon grapat de bons discos que han tingut molt poca presència (o gens) en aquest bloc. El que trobareu a continuació no és ben bé la meva llista dels millors discos del 2012. Molts dels meus preferits han anat desfilant per la secció del disc del mes: Temple Beautiful de Chuck Prophet (el millor disc de l'any?), Faithful Man de Lee Fields, Researching The Blues de Redd Kross o Leaving Atlanta de Gentleman Jesse. Ara es tracta, doncs, de fer justícia a aquells altres discos publicats el 2012 que també haurien pogut ser disc del mes de L'home cactus. Són aquests:
La banda psiquedèlica del moment. Es van formar a Los Angeles el 2008, però fins l'any passat no van publicar el seu primer single. Aquest 2012 ens han sorprès agradablement amb aquest àlbum de debut. Dotze cançons en què invoquen l'esperit dels grans clàssics dels seixanta (The Byrds, Love, The Animals o The Rolling Stones) i en surten molt ben parats.
Hi ha artistes que fan exactament el que els surt dels pebrots. Joan Miquel Oliver és un d'ells: després de l'èxit aconseguit amb Lamparetes (2011), es despenja amb un disc de quaranta cançons (si és que se'n poden dir així). Dos mesos després de la seva publicació, em continua sorprenent a cada nova escolta.
Entre l'indie-rock i el nou rock americà: les cançons d'aquest disc em fan pensar unes en Built To Spill i altres en els Jayhawks. Mirage Rock és el quart àlbum d'aquest grup de Seattle, i és el primer que m'enganxa de veritat: potser és que una cançó com "Knock Knock" (la que obre el disc) no et deixa altre remei que escoltar-te'l amb interès.
La Bien Querida, CeremoniaSorprenent gir electrònic en el tercer disc de La Bien Querida. Les melodies i l'estil de les lletres d'Ana Fernández-Villaverde no han variat respecte als anteriors Romancero (2009) i Fiesta (2011), però David Rodríguez s'ha encarregat de substituir el baix i la bateria per màquines. L'esperit de New Order, Giorgio Moroder o el krautrock plana per damunt de les deu cançons del disc.
Els d'Atlanta recullen en un sol disc les cinc cançons d'It's Ok to Like Biters (2010) i les set d'All Chewed Up (2011). En total, dotze cançons del millor rock and roll, en què es conjuguen l'energia i l'actitud del rock de garatge amb les melodies i les guitarres del power-pop. Destaquen "Hold On", "Rock'n'Roll Loser" o la irresistible "Born To Cry" que obre el disc.
Grupo de Expertos Solynieve, El eje de la tierra
Segon disc d'aquest projecte paral·lel de Jota (Los Planetas), després d'Alegato meridional (2006). Una bona col·lecció de cançons d'aires folk i guitarres acústiques (i elèctriques) entre les quals destaquen "Dime", "La nueva reconquista de Graná" o la genial "¿Por qué no te largas de aquí?", en què, amb una fina ironia i una certa ambigüitat, es fonen la denúncia social amb unes precioses tornades que sembla que tractin el desamor.
Norah Jones, Little Broken Hearts
Segon disc d'aquest projecte paral·lel de Jota (Los Planetas), després d'Alegato meridional (2006). Una bona col·lecció de cançons d'aires folk i guitarres acústiques (i elèctriques) entre les quals destaquen "Dime", "La nueva reconquista de Graná" o la genial "¿Por qué no te largas de aquí?", en què, amb una fina ironia i una certa ambigüitat, es fonen la denúncia social amb unes precioses tornades que sembla que tractin el desamor.
Cinquè disc d'aquesta actriu i cantant d'èxit, filla del recentment desaparegut Ravi Shankar. Aquesta vegada compta amb la producció de Danger Mouse, responsable, entre d'altres, dels últims àlbums de The Black Keys. El resultat és un disc misteriós i suggerent, ideal per escoltar aquestes nits d'hivern a la llum d'unes espelmes.
Nou cançons que recullen el gran moment de Dani Nel·lo, Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl. Quatre músics extraordinaris que saben destil·lar l'essència de la millor música instrumental a base d'un explosiu combinat de swing, rock and roll i rhythm & blues. Irresistibles dalt d'un escenari, també se'ls pot gaudir des del sofà de casa gràcies a cançons com "Work Song" o "La rubia de la curva".
Els barcelonins Mujeres han passat amb nota la prova del segon àlbum. Amb la producció de Cristian Pallejà (Nisei, Fred i Son) han donat forma a un excel·lent disc de sixties rock sota la influència de Los Saicos, The Velvet Underground o els Black Lips, amb cançons per fer reviure un mort ("Soft Gems pt.1", "Salvaje", "Heat and Shame") i alguna altra en què es posen tendres, sense perdre intensitat ("I'm Over With You").
El millor disc de rock de garatge d'aquest 2012. The Omens són una banda nord-americana, de Denver, i aquest és el seu tercer elapé, publicat pel segell alemany Soundflat Records. Un disc intens, de rock primitiu i psiquedèlic, amb guitarres salvatges i molt de fuzz. I bones cançons: "Downtown", "On Your Mind", "Piece Of My Heart"...
The Raveonettes, Observator
Sune Rose Wagner i Sharin Foo l'han tornat a encertar amb el seu sisè elapé. I això que no fan dos discos iguals: després d'una col·lecció de hits irresistibles (In and Out of Control, 2009), van fer un àlbum estrany i inquietant (Raven in the Grave, 2011), i a Observator aposten per la placidesa i la nostàlgia (dominen els migs temps i les balades), però acceleren a la recta final amb "Downtown" i "Till The End".
Més psiquedèlia de la bona. En aquest cas, els londinencs The See See es mouen entre la influència de bandes clàssiques dels seixanta com Strawberry Alarm Clock, The Standells, The Seeds o 13th Floor Elevators i del so Madchester (precursor del britpop dels 90) de grups com The Stone Roses o Inspiral Carpets. En el seu segon àlbum ens deixen bones cançons com "Automobile", "Fix Me Up" o "Three More Days".
La banda liderada per Jason Pierce (Spacemen 3) ha facturat el seu millor disc des d'aquell exitós i ja llunyà Ladies and Gentlemen We Are Floating in Space (1997). Pierce escriu sobre l'amor, el dolor i la mort, ens regala cançons enormes com "Hey Jane" o "Little Girl" i compon amb la seva filla Poppy, d'onze anys, l'última cançó del disc, "So Long You Pretty Thing".
Los Straitjackets, Jet Set
Ja són gairebé quinze els anys que Los Straitjackets porten fent rock instrumental amb les seves guitarres Fender i les màscares mexicanes de lluita lliure. Després de gairebé una vintena d'àlbums, a Jet Set demostren que la fórmula no està, en absolut, esgotada: temes com "Crime Scene", "Yeah Yeah Yeah" o "Aerostar" ho certifiquen. Tot i el títol de la tercera cançó ("New Siberia"), Jet Set és un disc més estiuenc que no pas hivernal.
Després d'un divorci traumàtic, Marlowe Billings (àlter ego del mateix Stuart?) escapa del psiquiàtric i se'n va a Mèxic amb la intenció de suïcidar-se. Allí, però, recupera les ganes de viure. Aquesta és la història que ens explica aquest extraordinari disc de l'exGreen On Red, ple d'enormes cançons com "Gonna Change", "Gap toothed girl" o "What Can I Say?", algunes de les quals porten l'essència del millor Lou Reed (el dels anys de la Velvet, és clar).
Un altre que fa el que li rota. A qui se li pot acudir de començar un disc amb una cançó de més de vint-i-set minuts? Al senyor Neil Young! La cançó en qüestió es diu "Driftin' Back" i és la carta de presentació d'aquest Psychedelic Pill, el segon àlbum que Young, acompanyat una altra vegada dels seus Crazy Horse, ha publicat aquest 2012 (l'altre és Americana, un disc de versions), i que dóna fe d'un artista en plena forma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada