Encara recordo l'impacte del meu primer contacte amb The Jim Jones Revue: el videoclip de "Rock'n'Roll Psychosis", amb aquella entrada de piano, els brams d'un posseït Jim Jones i l'energia salvatge de la banda. "Rock'n'Roll Psychosis" era un dels temes estrella del primer àlbum del grup, que ja va ser disc del mes a L'home cactus. "Little Richard n'estaria orgullós!", escrivíem aleshores.
Però amb això la banda londinenca no en tenia prou. Calia continuar progressant. I aleshores van contactar amb Jim Sclavunos, que els produiria el seu segon disc, Burning Your House Down (2010). En la mateixa línia que l'anterior, i amb bones cançons com "Dishonest Jones" o "High Horse", l'àlbum es beneficia d'un so més polit: sembla com si Sclavunos hagués llençat per la finestra l'aspirador que sembla que soni de fons al llarg de tot el disc de debut. I tot això sense perdre el salvatgisme!
Sclavunos no és un productor qualsevol. La seva activitat en la producció musical no és molt extensa (Gogol Bordello, The Horrors, Beth Orton), però el seu currículum com a músic és espaterrant: a part de ser el teclista de Nick Cave and the Bad Seeds des de 1996, al llarg dels anys ha militat més o menys temps en bandes com The Cramps, Sonic Youth, Tav Falco's Panther Burns o Grinderman.
I Sclavunos és també el productor d'aquest tercer àlbum de The Jim Jones Revue. I tot allò que prometien en els seus dos primers discos es fa realitat en aquest The Savage Heart (2012). Alguna cosa hi deu tenir a veure, també, el nou pianista de la banda, Henry Herbert, que ha sintonitzat a la perfecció amb Jones. Sense renunciar a la cruesa, a la intensitat i al so del rock'n'roll dels cinquanta, The Jim Jones Revue facturen el seu disc més variat. Hi ha cançons incendiàries, marca de la casa, com "It's Gotta Be About Me", "Where Da Money Go?" o "Catastrophe", però també d'altres que s'orienten cap a sonoritats més del sud estatunidenc, com "7 Times Around The Sun" o "Chain Gang"; i cal destacar la que tanca el disc, "Midnight Ocean + The Savage Heart", que podria figurar perfectament en la banda sonora de qualsevol pel·lícula de David Lynch.
En definitiva, The Savage Heart és el gran disc que esperàvem d'aquesta gran banda de rock'n'roll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada