Daniel Kehlmann, "Fama"

"Sempre estem ficats en històries. (...) Històries dins d'històries dins d'històries. No se sap mai on acaba una i comença l'altra! En realitat, totes s'entrellacen. Només als llibres estan perfectament separades." Això diu Leo Richter, "l'escriptor d'històries enrevessades, plenes d'emmirallaments i tombs inesperats", a la seva companya, la metgessa Elisabeth, en l'última de les nou històries que formen la novel·la Fama. Una novel·la en què, contradient les paraules del seu personatge, Daniel Kehlman sí que entrellaça les històries: els personatges i les accions prenen sentit a mesura que es va configurant aquest mosaic que formen els nou relats del llibre. Nou relats que, amb el telèfon mòbil com a element omnipresent, ens parlen dels efectes de la fama, del canvi de rols i la pèrdua de la identitat.

Kehlman dóna mostres d'un gran enginy i d'un enorme talent per a la creació de bones històries. A Fama, els escriptors dialoguen amb els personatges que han creat, i els personatges es troben que, de cop i volta, ja no pertanyen al seu món: "Tot això no està passant en realitat, oi?", pregunta Elisabeth a Leo Richter en l'últim relat. La metgessa s'ha adonat que al voltant seu hi ha coses que no quadren: són els errors d'un escriptor mal documentat. Això vol dir que ara ja no pertany a la realitat, sinó a la ficció: "Sabia que em ficaries en alguna de les teves històries!".

Amb Fama, una recomanació de la meva llibretera, la Caterina, he descobert Kehlmann. I m'han vingut moltes ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquest jove escriptor alemany, la celebrada El mesurament del món.