Day of the Dog enganxa ja des de la portada, que s'inspira en la de Damned But Not Forgotten, un recopilatori de rareses de la banda anglesa The Damned. Enganxa amb la primera cançó, "I Wanna Destroy Myself" (cosina germana de l'"I Wanna Destroy You" dels Soft Boys, però amb la urgència dels Zero Boys de, per exemple, "Civilation's Dying"). Enganxa amb la segona cançó, "Tell 'Em All To Go To Hell", d'aires rockabilly i un saxo que enamora, i amb la següent, "My Zero", amb una melodia preciosa i uns cors i uns cordes celestials. Tot seguit entra "Day of the Dog", el tema titular, una balada punk al més pur estil Johnny Thunders.
I així, seguim, de sorpresa en sorpresa, al llarg de les tretze cançons que formen el disc (a destacar "Walk On In Darkness", "Anything Can Happen", "Been So Strange" o "Cherry Lane"). Un disc que, més enllà del simple exercici d'estil, traspua autenticitat, passió i ràbia, i constata l'estat de gràcia d'un músic de Chicago que, abans d'iniciar carrera en solitari, havia gravat, entre el 2007 i el 2012, mitja dotzena de discos acompanyat de The Harpoons. És evident que Furman ha escoltat moltíssima música, però també és cert que l'ha sabut pair bé i que ha sabut crear un àlbum amb personalitat pròpia. Un àlbum ric i divers que, si continua creixent a cada escolta com ho està fent fins ara, s'acabarà convertint en el meu preferit d'aquest 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada