El premi Llibreter continua descobrint-nos excel·lents novel·les i magnífics escriptors. En aquesta ocasió, l'obra distingida, en la categoria d'Altres Literatures, ha estat una formidable novel·la, publicada en català per Quaderns Crema, de l'escriptor canadenc Mordecai Richler (1931-2001): El cas d'en Barney Panofsky.
Es tracta d'una novel·la de dimensions considerables, amb més de cinc-centes pàgines que són tota una festa per a l'aficionat a la bona literatura. El protagonista, com el títol indica, és Barney Panofsky, un jueu canadenc originari de l'est d'Europa que ha fet moltíssims diners primer amb el comerç i després com a productor de cinema i televisió. En les seves últimes setmanes de vida, escriu, per despit, les seves memòries, en què parla de les tres dones de la seva vida, dels seus fills, dels seus amics i enemics i, sobretot, de la misteriosa mort del seu amic Boogie.
És, per tant, el mateix Barney Panofsky el qui ens explica la seva història. I així anem coneixent el personatge, ja des de les primeres pàgines del llibre: "Però a mi no m'agrada ser avi. És esgarrifós. En esperit encara tinc vint-i-cinc anys, o trenta-tres com a màxim; en tot cas, de cap manera seixanta-set, ple de xacres i d'esperances frustrades. Tinc mal alè; braços i cames tenen necessitat urgent d'un greixatge i canvi d'oli; i, ara que per fi m'han implantat una pròtesi de maluc de plàstic, ni tan sols sóc biodegradable. Els ecologistes es manifestaran al meu enterrament."
Barney és un vell ben refotut. I en el moment d'escriure les seves memòries comença a patir els primers símptomes de l'Alzheimer. Les llacunes de memòria faran que aquest intent de passar comptes amb la seva vida sigui encara més peculiar. Barney està ben emprenyat amb un món que ja no és el de la seva joventut:
"En aquella època, ves per on, no només fèiem servir paper carbó sinó que quan trucaves per telèfon et responia una persona de debò a l'altra punta, no un contestador automàtic amb algun missatge enginyós. En aquella edat d'or no havies de ser un especialista en astronàutica per saber fer anar l'estri amb què s'engega i s'apaga el televisor, aquell aparell absurd de vint botons que vés a saber per a què serveixen. Els metges et venien a visitar a casa. Els rabins eren homes. Els nens els tenia la mare, i no els tenien en parcs de nens com si fossin garrins. Navegar era anar pel mar. No hi havia dentistes diferents per a les genives, els queixals, els empastaments i les extraccions: un de sol ho feia tot. Si un cambrer esquitxava de sopa la teva xicota, l'amo del restaurant s'oferia a pagar-li la factura de la tintoreria i us convidava a unes copes, i ella no el demandava per una milionada per "perjudici de la qualitat de vida". Si el restaurant era italià encara servia una cosa que en deien espaguetis, sovint amb mandonguilles; encara no servien pasta amb salmó fumat, o tallarines de tots els colors de l'arc de Sant Martí, o macarrons amb una salsa de verdures fumejant que sembla vòmit de gos."
Tot un cas, en Barney Panofsky!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada